LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El dijous 12 de març, tots els alumnes de 4rt ESO han anat al Saló de l’Ensenyament, on hi havia aparadors amb totes les formacions professionals disponibles. Allà, una persona mostrava i donava la informació per accedir-hi tan per la Universitat com pel Grau Mitjà.

Les informacions que m’han donat m’ha ajudat molt a entendre millor la professió que vull fer, fins i tot perquè jo ja tinc unes idees clares. També m’han explicat el que jo estudiaré i el que he de fer per anar a un centre.

He fet l’autoconeixement i va sortit justament el que jo volia. Apartir d’ara estudiaré encara més i buscaré centres que facin Grau Mitjà de la professió que vull per fer la inscripció.

Penso que estic prenent una bona decisió per a què pugui treure el millor coneixement possible, ser la millor en el meu camp i trobar una bona feina.

Carla

El jueves de la semana pasada los profesores nos sacaron a pasear por Barcelona, más concretamente por el Salón del Enseñamiento, donde según ellos “resolveríamos cualquier duda sobre nuestro futuro académico”, pues bien, salí de ese sitio con más dudas que respuestas.

Hice un test algo extraño para saber cuál era la profesión o estudios más idóneos para mí. Empresariales, empezábamos bien. A mí lo que realmente me gusta es el arte, pero claro, a no ser que seas un Salvador Dalí o un Pablo Picasso, mucho dinero no es que vaya a ganar, y sinceramente, con los tiempos que corren, prefiero hacer un trabajo que no me guste y tener suficiente dinero para poder vivir, que no hacer algo que me guste y vivir debajo de un puente.

Fui a ese salón con las ideas muy claras; mirar información sobre empresariales, ADE o arte y a ver cuál era la que tenía mejor pinta. Pero me empezaron a decir que si no sé qué de Derecho, que si no sé qué de bachillerato, que si no sé qué de matemáticas…  Aún no había pasado ni media hora que habíamos llegado y ya tenía la moral por los suelos, eso sí, tenía un bolígrafo, un cubo de rubik, un colgante para las llaves, y una bolsa verde de la Universidad de Barcelona.

Creo que lo hacían a propósito, nos remueven el cerebro con palabras de mayores tales como, compra-venda, marketing,  y luego nos dan bolis. Muchas gracias por ese boli, con él apuntaré mi nombre en la cola del paro.

Había entrado con tres opciones, y salí con mil y una. Que si azafata de vuelo, que si peluquera, que si periodista, que si suicidarme… Ciertamente lo de azafata me convenció, no sé si sería por el uniforme azul marino con el pañuelo rojo a juego con los tacones, pero me lo planteé seriamente. Pero al final, creo que estudiaré ADE ( Administración y Dirección de Empresas), ya sé que hay mucha gente que ha estudiado eso, y que si ellos no tienen empleo tampoco lo voy a tener yo, pero al menos es algo.

Con lo fácil que era todo cuando teníamos 6 años… tu única preocupación era de qué color pintar la cara y los brazos de una persona cuando no tenías color carne;  ¿naranja, o rosa? Yo siempre lo dejaba de color blanco, ¿para que iba a complicarme la vida?

Y ahora, sin darnos cuenta, se nos está complicando todo muy rápidamente, y si no cambiamos el chip, lo tendremos crudo.

Cristina

Després d’estar-me una bona estona pensant sobre quin tema podia escriure, l’única cosa que se’m passa constantment pel cap és que demà és divendres. Després d’una setmana estressant  plena d’exàmens (en la que trobar un moment per relaxar-me era gairebé impossible), per fi, arriba Setmana Santa. Per fi podré llevar-me tan tard com vulgui durant deu dies i sense estressar-me.

Seran deu dies de festa, dels quals sis els passaré aquí a Vilassar de Dalt i els altres quatre els passaré a Múrcia, ja que tinc família allà i a més a més a Múrcia es celebra molt bojament Setmana Santa i crec que no m’avorriré pas.

Recordo que de petita vaig anar a Múrcia per aquestes dates i hi havia molta gent que es passava tot el santíssim dia tocant tambors, i jo que estava en una casa del centre del poble me’n recordo que no podia dormir ja que se sentien els tambors perfectament i em posava de mal humor perquè volia que paressin de fer soroll. Aquesta Setmana Santa, per sort, ens allotjarem a un altre lloc on no es sentiran els tambors i podré dormir profundament sense que ningú em molesti.  A més a més, ara que ja sóc més gran i ja em conec el poble on anirem suposo que tindré més llibertat per fer el que vulgui i espero passar-m’ho molt bé i conèixer a gent nova.

La casa on estarem allotjats és la mateixa que vaig anar a l’estiu de fa dos anys. Em passava quasi tot el dia a la piscina que té i em vaig posar bastant morena, així que la única cosa que em queda per dir és que desitjo amb tot el meu cor que faci el suficient bon temps com per posar-me a prendre el sol i trencar el meu color de pell blanca quasi transparent perquè no se’m confongui amb un vampir.

Sílvia

Com que necessito una moto i els Reis Mags no me la portaran, segurament aquest estiu treballaré a la Illa Fantasia. Deixant a part que l’estiu és la meva estació preferida i que odio els compromisos, el que més detesto de treballar és no poder passar les vacances de cada any amb uns amics molt especials, amb els que convisc 24 hores durant quinze dies d’agost. Ja us podeu imaginar com uneix això, és com Gran Hermano però a un càmping, i a més a més, sense cap tipus de vigilància. Perquè el fet de treballar en sí no m’importa, m’han ensenyat que les coses costen un esforç i és lògic que si vull una moto hagi d’esforçar-me per aconseguir-la. Però el problema és que no la vull, la necessito. I si la necessito representa que hauria de voler-la no? Doncs no, no em fa cap mena d’il·lusió perquè comparada amb tot el que sacrifico per tenir-la es queda en res.

Llavors, haver de treballar per una cosa que no em fa il·lusió m’entristeix, ja que em sembla molt dur perdre’m el que desitjo que arribi cada any, a sobre, estaré lligada i influïda per un horari. Tot i que em concentraré per atraure energia positiva perquè em donin el de matí: així podré veure les postes de sol al vespre.

Malgrat tot, he trobat una part positiva. He vist més que mai que més em val dedicar-me a treballar en una feina que m’agradi perquè em passaré mitja vida fent-ho. El meu objectiu serà gaudir de tot el temps sense distingir les hores de oci amb les de treball. I com diu la meva àvia: “Para la abeja laboriosa no hay tiempo de estar triste”.

Maria

Con este título no quiero referirme al sentido literal de la palabra volar, sino a esas ilusiones llamadas sueños que hacen de esta vida un lugar lleno de emociones. Se define sueño como proyecto, deseo o esperanza sin probabilidad de realizarse. Por una parte, estoy de acuerdo con esta definición pero por otra pienso que los sueños no son siempre imposibles.

¿Quién dijo que lo eran? Algunos de ellos son pequeñas o grandes ilusiones que nos impulsan a seguir hacia adelante, no hay mayor satisfacción que ver cómo se cumplen. Así pues, tenemos que luchar tras aquello que queremos. Nadie tiene que decir que nuestras ilusiones no van a poder cumplirse.

También hay que tener en cuenta que muchas veces el camino para conseguir aquello que queremos no es fácil. Hay que aprender que no siempre tenemos lo que deseamos pero si lo intentamos, podemos obtener aquello que necesitamos.

Aunque otras veces nos damos cuenta que hay cosas imposibles de alcanzar. En estos casos, tenemos que mirar el lado positivo de las cosas. Puede que no se haya cumplido un sueño porque era por naturaleza imposible o por muchos otros motivos, pero tenemos que estar satisfechos al saber que lo hemos intentado.

Xènia Caballero

Com alguns de vosaltres ja sabreu ”8 Millas” es el títol d’una pel·lícula autobiogràfica sobre la vida d’EMINEM el famós cantant de rap en anglès. En aquesta pel·lícula es mostra principalment el que es viure al carrer i el difícil que pot arribar a ser aconseguir els teus somnis per culpa de factors externs com, per exemple, no tenir diners, que tercers no confiïn en tu i fins i tot et facin putades per a que fracassis, que la teva família no t’ajudi…

L’exemple d’aquest cantant sempre m’ha inspirat molt per a aconseguir alguns objectius i persistir en el que vull fer sense comptar en el que pensi la gent ni el difícil que pugui arribar a ser qui vols ser o aconseguir el que t’interessa.

Ara mateix, per exemple, tot i que sovint la gent em digui; ¿tiu perquè vas tant recte o perquè mires per sobre les espatlles?, et creus superior o molt fort no?, que fort estàs! Mentre riuen. Tan sols pel fet de que entreni aixecant pesos, la qual cosa m’encanta. Per sort cap d’aquestes coses o comentaris a la meva persona influeixen en absolut en el rendiment que tinc en el gimnàs ni tan sols em fa mal de cap de pensar-ho abans d’anar-me’n a dormi, trobo que no ho entenen, o que per el contrari tenen algun tipus de complexe i que és millor passar d’ells, ja que l’important es fer el que m’agrada com l’exemple del cantant que he anomenat abans.

Álex

“Dónde más se aprende es en la calle”. No quiere decir que a día de mañana si dejas de ir al cole y te pasas el día en la calle puedes llegar a ser ingeniero industrial, llevar una empresa mundialmente conocida o tener el título de cirujano. Pero si es muy cierta en el sentido de que en la escuela, instituto o universidad no te van a enseñar a luchar para conseguir algo, a saber lo que es sufrir por amor, a saber lo que es perder a alguien, saber lo que es cuidarte tu solo, saber cuándo la gente te miente o no, cuándo tienes que pararte y cuándo avanzar, cuándo te tienes que sacar las castañas del fuego tu solo y tampoco te enseñaran a saber lo que es pasar frío o calor, y ejemplos así, muchos.

Sal a la calle, te harán daño pero aprenderás, te mentirán y sabrás cuando creer lo que dicen, te perderás pero otro día sabrás localizarte… Y crecerás como persona, tendrás tus perspectivas de vida, conocerás a gente, aprenderás lecciones y podrás aconsejar a quienes no tienen la oportunidad de disfrutar y a la vez padecer estas muchas cosas.

Eso sí, no confundamos libertad con “hago lo que me da la gana”. A día de mañana necesitarás una profesión pero también saber estar, saber hablar y saber comportarte; y fuera del ámbito escolar (por decir algo) no es aprender a estar como los monos sino requiere más cosas. Así que, mezclemos ser inteligente con ser listo (que no es lo mismo).

Laura

Avui, 16 de març, és un dia molt important pel meu equip de bàsquet. Després d’haver jugat contra el S.E.S.E de Barcelona en vàries ocasions i haver perdut en totes, avui ens hem promés que no ho farien més.

Aquest equip és el primer de la classificació, i han vingut convençudes de que ens guanyarien, però en aquesta ocasió, hem fet un bon partit. L’entrenador ens ha felicitat pel nostre joc i sobre tot per l’esforç que hem fet. Hem jugat amb moltes ganes i hem defensat la nostra canasta com mai ho haviem fet. Resultat del partit, 69-51, no ens ho podiem creure, haviem guanyat a les primeres!!

L’equip contrari ha marxat amb la lliçó de no donar per guanyat cap partit i nosaltres per una vegada hem sigut un equip rodó, hem fet molta pinya i ens hem animat i ajudat entre totes.

M’ho he passat molt bé, tinc el convenciment de que he fet un bon partit i això m’anima a seguir esforçant-me i fer el que m’agrada.

Irene

Ara farà 2 setmanes, el F.C.Barcelona es jugava el pas a quarts en el partit d’anada que es jugava a Milan. Aquest va ser un partit dolent, no només pel resultat, sinó per l’actuació del equip al camp,  una actuació a que l’afició no està acostumada a veure per part de l’equip.

El resultat va ser 2-0, un resultat en contra que no rebia des de feia molt de temps. Tot semblava molt difícil per aconseguir la remuntada  perquè el Milan es trobava en plena forma i jugava amb dos gols a favor.

Va arribar el dia del partit de tornada, que es jugava al Camp Nou. La afició estava molt pendent del seu equip. Els jugadors es trobaven al centre central del camp concentrats en aconseguir l’objectiu esperat per tota l’afició.

Finalment, després del partit, en el qual el Barça es va imposar totalment davant del rival i va complir la meta proposada gràcies a un dels millor partits de la història del club amb un resultat de 4-0.

Visca el Barça!

Manel

Les cançons sempre ens fan pensar en persones o en records, per això he escollit aquest títol. Aquesta cançó em recorda a una persona molt important per a mi, que m’ajuda i em cuida quan estic malament. Es diu Didac, el meu novio. Porto quasi 7 mesos al seu costat i és l’única persona que em coneix de veritat. Tot el temps que porto amb ell m’ha ajudat a ser més bona persona i a rectificar els meus errors. Des del primer moment ha aceptats els meus defectes i ha sapigut apreciar tots els petits detalls. Sempre que ens veiem noto un formigueig al estòmag, que no ha disminuit des del principi.

Moltes gent pensa que estar enamorat és sinònim de no fer-li mal a aquella persona, però jo estic enamorada del Didac, tot i que haguem passat mals moments. L’amor no es pot quantificar, ja que cadascú el viu a la seva manera. Tot aquest tema de l’amor em recorda a una frase que vaig llegir fa temps: el amor no debe de ser perfecto, sino verdadero. Em fa pensar en la nostra relació, ja que no és perfecte però el temps ha demostrat que ens estimem. Hem passat moments durs, però a partir d’ells em pogut avançar i fer més fort el nostre amor.

El Didac ha sigut i és una persona molt important per mi, que vull que estigui sempre al meu costat, en els bons i mals instants.

T’estimo molt gordi!

Judith