LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Per poder parlar del sou vitalici, primer em de conèixer el significat d’aquest. La paraula vitalici és un adjectiu que fa referencia a algo que dura des de que s’obté fins un temps establert prèviament, com pot ser el final de la vida, o la jubilació… Per tant, quan parlem d’un sou vitalici estem fent referència a l’adquisició d’uns diners (sou) per part d’una o varies persones degut al càrrec temporal que han dut a terme i que els hi proporcionarà beneficis eterns o més enllà del càrrec realitzat i fins el termini que s’hagi establert.

Segurament en diferents parts del món el reben diferents tipus de persones. A l’Estat Espanyol, el mes habitual és relacionar el concepte sou vitalici amb la política; així, per exemple, els expresidents, tant de l’Estat com de les Comunitats Autònomes en disposen pel fet d’haver ocupat el càrrec durant un temps. Poden arribar a cobrar sense fer res uns 75.000 euros anuals.

En la meva opinió penso que el fet que existeixin els sous vitalicis és un abús que fan els que els reben contra la resta de població, ja que per haver treballat durant un temps, com fa pràcticament tothom, cobraran uns diners que en veritat són de tots i els rebran “eternament”, per tant, crec que s’està tractant de forma desigual a la població d’un territori.

Per altra banda, normalment dona la casualitat que aquets sous són d’unes quantitats molt elevades (o com a mínim respecte el que pot cobrar una persona de classe estàndard en la societat) i, en veritat, si s’invertissin en d’altres coses, com poden ser les retallades que pateix l’educació, la sanitat, els desnonaments…segurament aquestes persones que cobren els diners podrien seguir portant un nivell de vida estable com el que porten fins al moment i a més a més es podrien utilitzar per a d’altres fins públics i no privats.

Pol

Vaig veure anunciar per la televisió una obra de teatre d’Albert Espinosa. No em va impactar fins que vaig parar-me a observar els actors. Aleshores em vaig recordar de tu. Les pel·lícules de crepuscle s’havien acabat i ens havíem quedat sense saber quina activitat fer juntes. I tenint en compte que els protagonistes de l’obra ens apassionen no vaig dubtar en dir-t’ho.

Vam tenir alguns problemes a l’hora de treure les entrades, la web era una mica estranya i ens havia d’ajudar un adult ja que cap de les dues tenim 18 anys. També ens vam haver d’encarregar de buscar un cotxe, o bé horaris de autobús per anar a Barcelona. Estàvem tan entusiasmades que buscàvem informació i fotografies dels protagonistes, trossos de l’obra per Internet, arguments…

Així doncs, el 19 de gener estàvem assegudes en les butaques on els joves que participaven a l’obra, ens van fer passar la millor tarda i un dels millors records.

T’estimo Júlia, i m’agrada saber que compartim un altre motiu per passar un ratet juntes.
Gemma

Todos los humanos tenemos manías, pueden ser muchas o pocas, normales o raras… Pero cada uno tiene las suyas.
Yo concretamente, tengo una manía muy común: morderme las uñas; a todas horas, haga lo que haga siempre me las muerdo. Esto empezó cuando era muy pequeña, y con el transcurso de los años esta manía se ha hecho algo habitual y lo hago de manera automática. A causa de esto tengo unas uñas realmente desagradables.

Me he documentado sobre este tema, y he encontrado el origen del problema y sus causas. Los niños pequeños se empiezan a morder las uñas por ansiedad, se trata de una vía de escape que acaba convirtiéndose en algo habitual. Con el paso del tiempo este problema deja de ser una vía de escape, para convertirse realmente en una manía. Morderse las uñas también puede causar problemas físicos: El primer problema que nos encontramos es que el crecimiento y la estructura de las uñas se ve afectado, ya que al morderlas provocamos pequeñas roturas que la obligan a crecer de manera diferente. El segundo problema es que las uñas demasiado cortas pueden provocarnos dolores a la hora de coger objetos, junto a este problema debemos tener en cuenta que morderse las uñas también tiene un efecto en los dientes, ya que se desgastan mucho.

Después de toda esta información que he leído y os he resumido, creo que intentaré dejar esta manía atrás, a ver si lo consigo.

Laura

Hoy, han venido unos chicos a la hora que nos tocaba ética para darnos una  charla sobre… bueno, lo cierto es que no sé de qué nos han dado la charla, primero decían que sería sobre el bulling, yo pensaba que seria sobre la marginación social en los colegios o los maltratos por parte de alumnos a otros alumnos, pero ha sido más bien sobre la marginación política por parte de los países y de la que muchas personas tienen hacia los que no disponen de estudios y/o dinero.

Puede parecer un tema aburrido, y de hecho lo es, pero es muy importante que nos concienciemos de cómo está yendo y quien controla nuestros recursos, ya que ya empezamos a tener una edad para darnos cuenta de dónde sale el dinero y quién se lo queda.

Han sido unas dos horas muy bien aprovechadas, no como las típicas charlas de sexo, en donde todos ya saben de dónde vienen los niños, y qué hay que hacer para que “la cigüeña” no te traiga uno como regalo de Navidad.  A todo esto, de lo que más me acuerdo, ha sido de una cosa que ha dicho Jonathan, (Johny para sus amigos), decía así;

– Según un estudio, un estadounidense medio gasta un total de 670 litros de agua en un día, en cambio una familia africana apenas gasta 13 litros.-

¿Cómo te quedas? Seguro que crees que no es posible, pero sí que lo es, y dentro de los países que gastan y desperdician más recursos  está Europa, es decir, nosotros. Sabiendo esto te hace sentir como lo peor, y si no es así debe ser porque aún no te has hecho a la idea de que todo lo que tenemos, petróleo, agua, bosques, animales…, todo esto desaparecerá tarde o temprano. Sinceramente, quiero cambiar esto, pero no me apuntaré a ninguna ONG, o grupo de boy-scout para salvar los bosques, simplemente, si antes tardaba 20 minutos en ducharme ahora intentare tardar 10 o 15, gastaré menos agua y así no la desperdiciaré.

Después, uno de los dos chicos, Imad, nos ha contado como lo hizo para tener papeles y conseguir un trabajo digno, es musulmán, y cuando vino no tenía nada, solo lo puesto, y se las arregló para salir de la calle. Gente así, que no se dan por vencidos por más cosas que les pasen, es la que me conmueve y la que me anima a pensar que aún no es tarde para cambiar nuestra situación, y que si te lo propones podrás con todo lo que te venga.

Johny ha acabado diciendo una cosa preciosa, no sé si los demás le habrán dado importancia, pero lo voy a poner porque me ha parecido algo que remarcar;

-Ahora es el momento de que resurjáis desde lo más bajo, para llegar a lo más alto.  Vosotros sois nuestra esperanza, la de gente como imad, y de la gente como yo. Aprovechadlo y cambiadlo todo.

Cristina

Les noies que em van perseguir, atacar i tirar quètxup pel cabell necessitarien una bona dosi d’ètica y moral, Altés, pobretes.

Tot va començar al Mc Donald’s, estava jo tan feliç esperant per demanar uns nuggets quan em vaig trobar a una amiga. Això que parlant em comenta que vigili perquè hi ha un grup de noies (concretament de la raça Choni) que van buscant problemes. Jo tan innocent com sempre penso: “Apa! Mai he tingut conflictes perquè sóc com sóc i aquestes situacions no em passen a mi.” Més tard sopava a la terrassa amb la Joana i tres amics. Quan ens vam quedar soles a la taula van aparèixer les cavernícoles amb pírcings buscant diversió. Se m’acosta una i amb la millor excusa que el seu cervell va poder improvisar em deixa anar: -Por-qué-me-has-mirado-mal? Al sentir-ho al·lucino de lo patètica que es la situació i se m’escapa riure. Buf! Abans no vaig poder ficar-me el nugguet a la boca que me’l va tirar, no em vaig preocupar gaire pel fet de que la paia m’hagués “agredit”, en aquell moment no vaig reaccionar, vaig localitzar el nugguet i me’l vaig menjar. Per quan em vaig adonar de la situació va ser massa tard, estava rodejada per totes elles, alguna va aprofitar el moment per estirar-me del cabell ( segurament  comprovava si feia servir champoo anti-caída), però un amic de cop i volta em va agafar en braços i em va treure d’allà no sé ni com encara. Allunyada una mica de la multitud la cosa es va calmar, fins que havien de tornar a buscar-me aquelles infelices, que eren com quinze però no podien divertir-se soletes. Una d’elles que era una croqueta tenyida de ros i embolicada en un xandall rosa, va començar a discutir sola amb mi, perquè jo preferia callar: digués el que digués, li demanes perdo o l’amenaces s’ho prendria a males de totes formes. Fins aleshores no sabia que la frase “dos persones no discuten si una no quiere” es qüestionable.

Al final la vaig deixar allà i vaig marxar, però no compàvem amb que elles també podien sortir del recinte. Quan vaig mirar enrere, ens plovien escopinades i refrescos. Així que vaig comprendre que si no fèiem res ens menjarien, llavors, vam començar a córrer fins que l’exèrcit de salvatges va parar perquè algunes queien rodolant i altres devien sofrir una hiperventilació. Molt surrealista sí.

En arribar a casa em va venir tota la ràbia i la impotència, així que l’únic que vaig poder fer va ser exercici per desfogar-me. La veritat es que em vaig sentir fatal, no volia deixar que m’afectés però no vaig poder, vaig entendre com es deuria sentir un toro quan no pot fugir de la plaça o com es deuen sentir les balenes quan les persegueixen vaixells japonesos.

Ara que ja ha passat un dia tinc les coses clares; els meus plans de venjança els anul·lo perquè seria rebaixar-me al seu nivell, i jo tinc els meus propis valors; i si cap dia us passa res semblant i no us podeu fer els valents perquè t’apallissen, us recomano que o correu tant com pugueu o feu que el vostre atacant pensi que estàs més boig que ell i simuleu que us ha posseït el dimoni. Perquè al cap i a la fi sempre hi ha gent així, que per molt que facis o desfacis seguiran sent iguals o pitjors. Per tant, si sou capaços de poder veure que el que fan està malament, deixeu-ho corre i alegreu-vos de que no sou com ells.

Maria

Avui, dia 21 de desembre m’han donat les notes. M’esperava unes molt pitjors que les que he tret finalment. No han estat del tot malament, però per variar, per als meus pares no ha estat suficient. D’acord que podrien haver estat molt millor, però no pots esperar unes notes impressionants d’algú al que li costa estudiar.

El fet es que m’han fet una bronca impressionant al arribar a casa, però de tot això una cosa m’ha sorprès: el meu pare. Del que tenia més por era dels crits meu pare, però m’he quedat sorprès, ja que quasi no m’ha cridat. Estava clar que em cridaria, però m’esperava algo molt més bèstia. El meu pare és una persona increïble, si està content amb ell pots passar moments increïbles, però si està enfadat ja pot estar ben preparat per passar por.

En canvi ma mare és més comprensiva. Ella intenta veure el costat bo de les coses, en canvi el meu pare només s’hi fixa en lo dolent, fins hi tot quan no n’hi ha.

Tot i així, el meu pare i la meva mare són les persones més importants de la meva vida, i m’agraden tal i com són i espero que no canviïn mai!

Manel

No ens enganyem, ens passem moltes hores davant de la televisió i, potser, ara a l’hivern, encara més. Segurament a l’ordinador li dediquem també molta estona, però la majoria és acompanyada, ja que hem après a mirar la “tele” i connectar-nos a Internet alhora.

Actualment hi ha una gran diversitat de canals per escollir, i més si com és el cas de casa meva, podem veure el canal plus. Però gairebé sempre triem els mateixos programes.

D’entrada, hi ha canals que per principis no mirem mai com TV1 – TV2 o Tele 5, en canvi n’hi ha que són ja una institució com TV3, on destaco el telenotícies vespre , crakòvia, Polònia, A.P.M o zona zàping.

Una norma que complim tots els membres de la família és no enganxar-nos a telenovel·les o “serials” i no en mirem cap, però si que veiem sèries d’humor americanes a canal plus cim “big bang”, “dos hombres y medio”, “como conocí a vuestra madre” i també dibuixos animats per adults com els “simpson” o “padre de familia”, la pega d’aquestes sèries és que repeteixen els episodis moltes vegades i, al final, te’ls saps de memòria, i ara les mirem sempre en versió original i així, a part de passar un a bona estona, practiquem l’anglès.

La secció esportiva queda coberta amb la televisió de pagament, podem veure tots els partits del Barça i el que també m’agrada a i és el futbol de la premier: cada dissabte a la tarda emeten un partit de la lliga anglesa.

Les pel·lícules també les miro per antena, sobretot la dels divendres a la nit, que és d’estrena i no té interrupcions per publicitat.

Pel que fa a la part més nostàlgica, recordo programes com el granprix i alguns dibuixos animats que mirava quan era petit, que em van ajudar a aprendre i créixer metre també em divertia.

jofre

A les classes d’ètica hem estat comentant sobre la llibertat d’escollir el que volem i el que no. Que som lliures de triar l’opció A o la B, però tenint en compte les conseqüències que té cada una. També hem dit que moltes vegades hem de decidir entre dos coses que ens agraden, però solament tenim l’oportunitat de fer-ne una.

Mai m’havia trobat en una situació com aquesta, d’haver de triar entre dues coses que t’agraden molt, o en el cas de que m’hi trobés no era un situació molt important. Farà un parell de dies sí que vaig trobar-m’hi en una. La professora de castellà, ens va dir que el viatge de fi de curs seria segurament l’última setmana del curs, cosa que em coincidiria amb els assajos de ballet. Podria assistir al festival, ja que el viatge seria fins el divendres , i el festival es fa durant el cap de setmana. El problema és que a l’aula de dansa a la que jo vaig, i crec que a qualsevol altre escola de ball, assistir els assajos és molt important, per tant si no assistís a cap d’ells no podria sortir al festival.

Ens van dir que intentéssim canviar els dies del festival i, si no, hauríem que decidir una de les dues coses. A la mateixa tarda jo i una amiga meva, que es troba en la mateixa situació que jo, vam anar a preguntar-ho. Quan ens van dir que no era possible, vam saber que era el moment d’escollir. Vaig estar tota la tarda i nit rumiant-ho, primer em decantava més pel ballet, ja que ens dediquem tot l’any a preparar els balls pel festival, però després de parlar amb alguns amics, em decantava també pel viatge, perquè es una cosa que portes esperant des de 1r de la ESO, i és una cosa que no es fa sempre.

Els professos ens van dir que s’intentaria fer alguns petits canvis perquè poguéssim anar de viatge i també poder assistir al festival de ballet. De moment espero a les dates definitives del viatge, si no tindré una gran decisió a prendre.

Mariona

Si et proposen un cap de setmana a la Vall de Bohí i t’agraden els esports de neu i contemplar paisatges d’alta muntanya, és interessant i força atraient. Aquesta possibilitat l’he tinguda aquest darrer cap de setmana.
El pla no podia ser millor, arribar a l’hora de dinar de dissabte, agafar forces i amb tota l’energia participar d’una caminada nocturna per la Vall amb raquetes de neu, sota la llum de la lluna plena i amb l’ajut d’una lot frontal, amb la companyia del meu pare i un amic seu. Al final de la travessa caldo reconstituent i sorteig entre els participants: gorra, samarreta, buf…
Tornada cap a casa: llar de foc i celebració d’aniversari, un bona sopa calenta, pastís i riure en companyia d’uns bons amics.

M’he aixecat d’hora aquest matí per fer les cinc hores que ens separen de Vilassar a Barruera, estic cansat, pujo a les golfes on dormiré, una son dolça em va envaint, mentre sento els meus pares i els seus amics parlar i riure, la tranquil·litat del cap de setmana ens reconforta a tots.

Diumenge matí, el despertador sona ben d’hora, si volem esquiar cal aprofitar les hores de llum. Tinc la sort de pujar al pic esquiable més alt de Catalunya: el Puig Falcó. M’atreveixo amb les pistes vermelles. El paisatge que contemplo és impressionant, muntanyes blanques m’envolten, et sents insignificant davant la magnitud de l’entorn, però alhora satisfet perquè l’esforç ha valgut la pena.

Si busques, si et mous, si surts… aprens, vius, comparteixes.
L’alternativa podia haver estat quedar-se davant el televisor amb una sensació d’apatia i embrutiment. No ho dubteu, no deixeu passar una bona oportunitat, la vida te les posa al davant, però cal estar amb els ulls ben oberts i amb l’energia a punt.

Andreu Ruf