LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Molts cops durant el cap de setmana em passava que quan trucava per quedar amb alguns amics em deien que no podien, però més aviat era que no volien perquè preferien quedar-se a casa jugant a la play3 amb els seus jocs de guerra. A mi això em feia moltíssima ràbia perquè molts cops em quedava sol avorrit sense fer res de res. Els meus amics em deien que em comprés la play3 però jo no sóc d’aquestes coses jo prefereixo sortir amb bicicleta o anar a la muntanya. Però em vaig adonar que també hi havia jocs de cotxes i a mi sempre m’han agradat, i perquè no em passes sempre el mateix vaig decidir comprar-me-la des de aquest moment que a vegades em passo hores jugant, i quedo menys ara que quan no en tenia. Aquestes màquines ens aïllen del món i dels nostres amics, però tot i així ho passes tant be jugant que no ho canviaries per res. La play3 em serveix molt per no avorrir-me quant no tinc res a fer. Fins i tot jugo a els jocs de guerra que tant odiava. Però també he de vigilar de no jugar massa perquè diuen que si hi jugues masses hores pots tenir malt de caps.

Pol

Sentia dins meu uns nervis inexplicables. Em dirigia a l’aeroport on un avió em duria a Barcelona. Vaig fer el que se’n diu “Check-in” i vaig embarcar la maleta grossa, la petita me la vaig endur dalt de l’avió. En passar l’arc magnètic, sense problemes, em vaig trobar en una sala la qual suposo que es deia “d’espera” pel simple fet que, tal com diu el nom, és on esperes a que obrin la porta perquè pugis a l’avió. Vaig mirar el bitllet tres vegades, no volia equivocar-me de porta, sempre he estat molt despistada i amb els nervis, encara més. Porta 16-B, terminal 2, tot correcte. Vaig veure un parell de persones assegudes a les cadires que miraven cap a una pantalla on deia davant de quina porta seies. Hi vaig seure jo també, ara tan sols calia esperar. – Senyors passatgers, en 5 minuts obrirem les portes per embarcar -. Estava cansada, sentia que les cames les tenia esgotades de tant caminar. Havia estat un semestre fora, sense tornar a casa ni un sol cop. Alemanya m’encantava, però la idea de tornar a casa, d’estar amb la família i de veure els meus amics i amigues m’incitava massa com per quedar-m’hi més temps. –Senyores i senyors passatgers del vol 061021-KJ, ja poden preparar-se per embarcar. Sisplau, deixin passar abans als menors d’edat, gràcies -. Cada cop sentia més nervis dins meu, el cor em bategava molt fort, tenia infinites ganes de veure el meu pare i la meva mare.
-Gràcies, que tingui un bon viatge. – va dir-me l’hostessa. Tot en alemany, és clar.
Vaig passar pel “finger” fins arribar a l’avió, vaig buscar el meu seient. A la finestra, perfecte. Vaig guardar la maleta de mà a sobre meu, vaig seure al meu lloc i vaig tancar els ulls…
-Passatgers i passatgeres, els parla el comandant del vol 061021-KJ, hem aterrat a Barcelona just ara, el viatge s’ha dut a terme amb satisfacció, gràcies per la vostra confiança.
Vaig agafar les meves coses i vaig sortir de l’avió. Plovia una mica i el dia era totalment gris. Vaig estar almenys 10 minuts esperant la maleta embarcada i un cop la vaig tenir, vaig sortir de l’aeroport esperant veure els meus pares fora.
No els veia, estava nerviosa i a més a més cansada. No trobava els pares per enlloc fins que finalment, vaig veure a la meva mare plorant desconsoladament. Vaig córrer cap a ella deixant les maletes al terra. Vaig preguntar-li què li passava, quin era el motiu de les seves llàgrimes. Seguidament em va donar la pitjor notícia que podrien haver-me donat mai. El pare havia tingut un accident venint cap a l’aeroport. Tot el món em va caure a sobre, em vaig sentir tant culpable que vaig esclatar a plorar com una nena petita. Si jo no hagués tornat aquell dia, a aquella hora, tot això no hagués passat. Em sentia buida, impotent i molt desconcertada. Necessitava abraçar el meu pare com tenia pensat fer-ho, no podia aguantar la ràbia, no podia controlar els meus nervis. Vaig començar a suar. Em costava respirar i era com si el món tremolés. Em sentia totalment perduda…
-Senyora, es troba bé? Acabem d’aterrar a Barcelona. Necessita alguna cosa?
No entenia res, estava asseguda, al costat de la finestra i amarada de suor. Necessitava baixar de l’avió i córrer a buscar els meus pares. No vaig contestar, tenia por, plovisquejava i el dia era gris. Vaig anar corrents a agafar la maleta embarcada a Alemanya, la vaig agafar i vaig sortir corrents cap a fora. Davant meu tenia els meus pares, els dos, agafats de la mà, amb un somriure d’orella a orella. Vaig anar corrents cap a ells deixant les maletes al terra, i els vaig abraçar com mai ho havia fet.

Guillem

Domingo 17 de febrero del 2013 asistí como otro fin de semana cualquiera al campo del RCD Espanyol, pensaba que sería, como siempre, un partido interesante pero nada del otro mundo. Estaba equivocado, ya que esta semana nos visitaba el Betis, octavo clasificado de la liga española y hasta ahora había goleado casi siempre a sus rivales. Esta vez sería diferente.

El RCD Espanyol conocido por toda persona que le gusta mínimamente el futbol, es un equipo que hasta hace bien poco ha estado en zona de descenso y al que todo el mundo daba por perdido; menos sus seguidores fieles. Que es precisamente de lo que os voy hablar hoy.

Yo soy culé y en teoría debería odiar al español como hacen la mayoría de personas que son del Barça. Pero en mi caso es totalmente diferente, yo no odio al Espanyol, y sé que la mayoría de personas que vivieran solamente un par de partidos rodeado de tanto sentimiento sabrían el porqué de mis razones; “La Curva” (que son los hinchas situados como su propio nombre indica en un extremo del campo) es lo que viene siendo la mejor afición de la liga y se quiera o no, cuando uno está en el campo y ve como no dejan de saltar, gritar, animar, etc se contagia. Su plantilla me gusta porque no es una plantilla de nivel 10 ni 9, como mucho es una plantilla 6 y, a pesar de todo, van sacando los partidos adelante, y eso me encanta.

Y eso pasó esta semana, me contagié con su afición; animé, grité y sobretodo me lo pasé super bien.Y vi como nuestro equipo le arrebataba los 3 puntos a tan gran rival como el Betis.

En definitiva lo que quiero decir es que a mí me encanta el futbol y, por eso puedo decir que soy culé y perico.

Eric

Porto mes o menys 2 mesos sense anar a ballet. El ballet es l’esport que més m’agrada practicar per tant ha sigut bastant dur. Si no hi he assistit no ha sigut perquè em fes mandra, sinó perquè he tingut una lesió greu a la cama que m’ho impedia.

Avui després de tant de temps hi he anat i no recordava la meitat de passos i balls, ja que independentment de la meva absència les classes han seguit avançant. M’ha agradat molt tornar-hi i ara tant sols em queda retrobar el ritme de vida que tenia abans de la lesió.

Anna

Sovint associo els núvols al paradís, als núvols de sucre o al cotó. Semblen tan consistents i flonjos que la decepció va ser gran quan vaig anar en globus i vaig descobrir que no els podia tocar. Ni saborejar, ni mirar de prop, ni olorar. És lògic que no els pugui olorar, ja que si provenen de l’aigua haurien de tenir la mateixa olor, i el cas és que l’aigua no en té d’olor. Ni gust, ni tampoc és rígida.

Amb una amiga vam inventar una història -un dia que estàvem molt avorrides- on el terra eren els núvols, i la neu era rosa. Però, es clar, si la neu, els núvols i el gel provenen de l’aigua haurien de ser tots del mateix color, o si més no semblant. Però bé que veiem núvols roses a les postes de sol, núvols negres a les tempestes i grocs al matí. Els núvols són una cosa insòlita, que, si no fos perquè em crec el llibre de biologia, pensaria que estan fets per art de mágia. ¿Quantes històries hi ha de persones que tenen un reialme als núvols? ¿no seria fantástic? Allà t’oblides de tot, i saltes infinitament. Si més no, al concepte de núvols que jo tinc al cap.

Hi ha núvols que viatgen milers de quilòmetres abans de desaparèixer. Porten amb ells sorres d’altres països, pluges diferents i sensacions distintes. Es pot veure tot un món en un núvol, i també poden veure tot el nostre món en un de sol.

Sempre m’ha agradat l’expressió “Estàs als núvols”, perquè de petita imaginava que quan un estava als núvols era perquè s’imaginava a ell mateix saltant i botant en ells. Una mica estrany, sí, però era la il·lusió que tenia llavors, com ara els reis o el tió. Va ser molt xocant descobrir la veritabe naturalesa dels núvols en el meu viatge en globus.

Això em fa pensar que no sempre les coses són el que semblen ser, ni tot el que sembla que fa la gent és el que fa realment. No haig de jutjar abans d’hora, ni donar-ho tot per suposat. Com els núvols.

Valentina

A l’últim segle hi ha hagut una gran revolució en la fotografia. El primer invent es va crear durant la primera guerra mundial, el disparador automàtic. El segon fa pocs anys va ser quan es va crear la càmera al telèfon mòbil i poder compartir les fotografies a la xarxa.

El telèfon mòbil és perfecte per l’era de las xarxes socials, però inclús els millors tenen limitacions; s’han d’aguantar amb la mà. Ara s’ha inventat una càmera diminuta amb una resolució boníssima que permet fins i tot grabar l’estratosfera, figurat i literalment dit.

Una càmera anomenada GoPro que serveix per grabar tot el que fas mentre practiques qualsevol esport. Es pot lligar a totes les part del cos o objecte que usis per fer l’esport, i és molt segura. És la millor càmera esportiva que hi ha en el món.

Felix Baumgartner protava montada una GoPro quan va saltar desde 39km d’altura, també les han usat per avions supersònics i a taules de surf que han surfejat onades de 30 metres, com podeu comprovar es una càmera que es pot utilitzar en tota mena d’esport.

Aquest aparell va més enllà que els practicants d’esport extrem, i arriba a persones que prefereixen veure l’acció a través de vídeos realitzats amb la GoPro asseguts tranquil·lament.

Guillem

Muchas veces pienso como sería el futuro sin las personas que más quiero en el presente. A nadie le gusta la ausencia de un ser querido, todos intentamos no pensar en aquella palabra desagradable, donde todo acaba, el fin: la muerte.

Día tras día me doy cuenta de lo que tengo en estos momentos, me refiero sencillamente a mis abuelos. Muchas veces hemos discutido por tonterías absurdas, y por discusiones sin sentido, pero en el fondo me doy cuenta de que no merece la pena esto. Lo que sí merece la pena es aprovechar segundo a segundo, a disfrutar del momento que estamos viviendo juntos, sea bueno o malo. Tengo que valorar todo lo que han hecho mis abuelos por mí, recuerdo con nostalgia, cuando era pequeña, todas esas tardes juntos en el parque, sin preocupación ninguna.

Pienso en la frase: “Uno no sabe lo que tiene hasta que lo pierde”, y me doy cuenta cuanta razón tiene. Nosotros (me incluyo) nos empeñamos a no valorar lo suficientemente las cosas de nuestro alrededor, estamos tan cansados de verlo ahí, que hasta nos agobiamos. Pero llega un día que lo perdemos, es en este preciso momento cuando empezamos a pensar en ello y a echarlo de menos.

Así que, lo que me toca hacer ahora es compartir mi felicidad y alegría con ellos, y estoy dispuesta a eso y mucho más!

Paula

Valentina et conec des de 5è, i has format una gran part de mi. Els primers anys de conviure juntes, no ens vam parlar gaire i vam agafar camins diferents. I ara, des de fa uns anyets, els nostres camins s’han creuat per no separar-se mai. Ets una persona molt important per a mi. Sempre m’ajudes quan més ho necessito, i sobretot, em treus un somriure. Els moments al teu costat mai els oblidaré, perquè són genials, plens de rialles, abraçades, petons i amor.

Gràcies per aguantar-me tot aquest temps juntes, per formar part de la teva vida i sobretot, per ser tan grans amigues. Mai em penso separar de tu, perquè persones com tu no hi ha cap en aquest món, i encara que a vegades ens enfadem perquè no tenim les mateixes opinions o simplement perquè som dues “cabezotas”, t’estimo i t’estimaré sempre. M’encanta passar estones amb tu i poder recordar moments de fa moltíssim. Ets una persona riallera, animada, amb un somriure preciós, una nena que sap escoltar i entendre a la gent, i la millor amiga que ningú pot tenir.

T’estimo molt Valentina, mai ho oblidis.

Judith

Les propines són uns diners que dóna un client per un servei que ha rebut. Se suposa que si ha estat un bon servei has de deixar propina i si no ho ha estat, doncs, no deixar-ne.

Jo personalment, no donaria mai propina perquè penso que l’obligació és que sempre ens serveixin bé, per tant, no hem de pagar un extra. En canvi, això no sempre està ben vist per part del treballador (cambrers, recepcionistes,etc.), ja que aquest espera incrementar el seu sou a base de les propines.

En alguns països les propines són voluntàries i en d’altres són obligatòries i ja les inclouen en el compte que has de pagar. D’aquesta manera tenen assegurats uns diners per pagar el sou als treballadors que ofereixen el servei.

Marc

Detrás de esta pregunta se esconden muchas respuestas posibles, supongo que depende un poco de todo. ¿A qué me refiero con todo? Pues quiero decir que según la persona que la responda, la situación en la que esta última se encuentre y otros factores, se determinará una u otra respuesta.

Olvidar significa dejar de tener memoria de algún hecho en concreto, o de alguna persona, sin tener en cuenta lo que un día pasó. Por otra parte, pretender es sola y únicamente, en este caso, fingir. Fingir no haber vivido aquello que queremos dejar de recordar.

Muchas veces queremos evitar aquello que un día nos hizo daño, pasar página y empezar a vivir de un modo distinto. Por eso terminamos diciendo que el pasado está olvidado. Pero, ¿lo está realmente?

También deberíamos poner atención en el hecho de que el pasado nos hace fuertes. Por lo tanto, no hay que olvidarlo. De cada error se aprende. A veces es necesario caer para darse cuenta de las equivocaciones. A más, me gustaría añadir una cita que he leído y me ha inspirado a escribir esta pequeña reflexión.

“Olvido es señal de menosprecio, y por tanto causa enojo.” Aristóteles

Xènia Caballero