LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

A l’últim segle hi ha hagut una gran revolució en la fotografia. El primer invent es va crear durant la primera guerra mundial, el disparador automàtic. El segon fa pocs anys va ser quan es va crear la càmera al telèfon mòbil i poder compartir les fotografies a la xarxa.

El telèfon mòbil és perfecte per l’era de las xarxes socials, però inclús els millors tenen limitacions; s’han d’aguantar amb la mà. Ara s’ha inventat una càmera diminuta amb una resolució boníssima que permet fins i tot grabar l’estratosfera, figurat i literalment dit.

Una càmera anomenada GoPro que serveix per grabar tot el que fas mentre practiques qualsevol esport. Es pot lligar a totes les part del cos o objecte que usis per fer l’esport, i és molt segura. És la millor càmera esportiva que hi ha en el món.

Felix Baumgartner protava montada una GoPro quan va saltar desde 39km d’altura, també les han usat per avions supersònics i a taules de surf que han surfejat onades de 30 metres, com podeu comprovar es una càmera que es pot utilitzar en tota mena d’esport.

Aquest aparell va més enllà que els practicants d’esport extrem, i arriba a persones que prefereixen veure l’acció a través de vídeos realitzats amb la GoPro asseguts tranquil·lament.

Guillem

Muchas veces pienso como sería el futuro sin las personas que más quiero en el presente. A nadie le gusta la ausencia de un ser querido, todos intentamos no pensar en aquella palabra desagradable, donde todo acaba, el fin: la muerte.

Día tras día me doy cuenta de lo que tengo en estos momentos, me refiero sencillamente a mis abuelos. Muchas veces hemos discutido por tonterías absurdas, y por discusiones sin sentido, pero en el fondo me doy cuenta de que no merece la pena esto. Lo que sí merece la pena es aprovechar segundo a segundo, a disfrutar del momento que estamos viviendo juntos, sea bueno o malo. Tengo que valorar todo lo que han hecho mis abuelos por mí, recuerdo con nostalgia, cuando era pequeña, todas esas tardes juntos en el parque, sin preocupación ninguna.

Pienso en la frase: “Uno no sabe lo que tiene hasta que lo pierde”, y me doy cuenta cuanta razón tiene. Nosotros (me incluyo) nos empeñamos a no valorar lo suficientemente las cosas de nuestro alrededor, estamos tan cansados de verlo ahí, que hasta nos agobiamos. Pero llega un día que lo perdemos, es en este preciso momento cuando empezamos a pensar en ello y a echarlo de menos.

Así que, lo que me toca hacer ahora es compartir mi felicidad y alegría con ellos, y estoy dispuesta a eso y mucho más!

Paula

Valentina et conec des de 5è, i has format una gran part de mi. Els primers anys de conviure juntes, no ens vam parlar gaire i vam agafar camins diferents. I ara, des de fa uns anyets, els nostres camins s’han creuat per no separar-se mai. Ets una persona molt important per a mi. Sempre m’ajudes quan més ho necessito, i sobretot, em treus un somriure. Els moments al teu costat mai els oblidaré, perquè són genials, plens de rialles, abraçades, petons i amor.

Gràcies per aguantar-me tot aquest temps juntes, per formar part de la teva vida i sobretot, per ser tan grans amigues. Mai em penso separar de tu, perquè persones com tu no hi ha cap en aquest món, i encara que a vegades ens enfadem perquè no tenim les mateixes opinions o simplement perquè som dues “cabezotas”, t’estimo i t’estimaré sempre. M’encanta passar estones amb tu i poder recordar moments de fa moltíssim. Ets una persona riallera, animada, amb un somriure preciós, una nena que sap escoltar i entendre a la gent, i la millor amiga que ningú pot tenir.

T’estimo molt Valentina, mai ho oblidis.

Judith

Les propines són uns diners que dóna un client per un servei que ha rebut. Se suposa que si ha estat un bon servei has de deixar propina i si no ho ha estat, doncs, no deixar-ne.

Jo personalment, no donaria mai propina perquè penso que l’obligació és que sempre ens serveixin bé, per tant, no hem de pagar un extra. En canvi, això no sempre està ben vist per part del treballador (cambrers, recepcionistes,etc.), ja que aquest espera incrementar el seu sou a base de les propines.

En alguns països les propines són voluntàries i en d’altres són obligatòries i ja les inclouen en el compte que has de pagar. D’aquesta manera tenen assegurats uns diners per pagar el sou als treballadors que ofereixen el servei.

Marc

Detrás de esta pregunta se esconden muchas respuestas posibles, supongo que depende un poco de todo. ¿A qué me refiero con todo? Pues quiero decir que según la persona que la responda, la situación en la que esta última se encuentre y otros factores, se determinará una u otra respuesta.

Olvidar significa dejar de tener memoria de algún hecho en concreto, o de alguna persona, sin tener en cuenta lo que un día pasó. Por otra parte, pretender es sola y únicamente, en este caso, fingir. Fingir no haber vivido aquello que queremos dejar de recordar.

Muchas veces queremos evitar aquello que un día nos hizo daño, pasar página y empezar a vivir de un modo distinto. Por eso terminamos diciendo que el pasado está olvidado. Pero, ¿lo está realmente?

También deberíamos poner atención en el hecho de que el pasado nos hace fuertes. Por lo tanto, no hay que olvidarlo. De cada error se aprende. A veces es necesario caer para darse cuenta de las equivocaciones. A más, me gustaría añadir una cita que he leído y me ha inspirado a escribir esta pequeña reflexión.

“Olvido es señal de menosprecio, y por tanto causa enojo.” Aristóteles

Xènia Caballero

14 de febrer, un dia molt esperat per les botigues, el dia de Sant Valentí. Mai he entès què era tot això, un dia en el qual es celebra que hi ha gent enamorada?, i la gent que no ho està que fa?

Sempre he pensat que tot això és cosa de les botigues. En comptes de Sant Valentí, jo li diria el dia del consumidor, ja que com d’altres festes només es fa que comprar, el noi li compra regalets a la noia i a la inversa. Tot això ve a que l’altre dia em van dir: “què li regalaràs al teu novio per sant Valentí?” I clar, jo no li anava a regalar res, per mi el millor regal del món és que ell em digui que m’estima i no que em compri cosetes que desprès no serveixen per res (que també m’agraden).

Una altra anècdota és el perquè es diu Valentí? He descobert que és perquè hi ha un tipus d’au que troba la seva parella aquell dia, de tot aquest tema apareixen els cupidos, un personatge amb forma de nen petit, ja que és el fill de Venus i Mart, que es dedica a ajuntar les parelles.

Per altra banda, hi ha gent que diu que tot ho van inventar les botigues, i com que necessitaven un nom van mirar el sant d’aquell dia. Jo segueixo sense entendre el sentit…

Encara que m’he informat, segueixo pensant que es una tonteria que només fan que celebrar coses per tal de vendre.

Laia

Durant els sis anys que porto a l’institut m’he arribat a trobar amb gent de tot tipus: gòtics i gòtiques, “quillos i quilles”, “pijos i piges”, etc. Bona gent però una mica característica. Això sí, són persones que no es posen mai amb ningú. Fan la seva vida sense importar-los el que fan o deixen de fer o el que pensen i el que deixen de pensar els altres. Mai he tingut problemes amb aquestes persones i sé que no els tindré mai.

Però deixant de banda tota aquesta gent hi ha les típiques persones que es caracteritzen per ser uns “TOCA COLLONS” que són aquella gent que no té un altra cosa per fer que molestar els altres amb l’únic objectiu de molestar-los. Aquestes són les persones que em posen més nerviós perquè moltes vegades veig com se’n surten amb la seva i gires una mica més el cap i veus a la persona que ha estat la víctima de la diversió d’aquesta classe de gent.

A vegades m’agrada pensar que els pobrets no ho fan a propòsit, sino que són curtets i no saben quin és el moment exacte en què la broma deixa de fer gràcia i comença a ser molt pesada. Però quan els veus la cara que fan mentre gaudeixen fent-ho és quan tens ganes d’aixecar-te i llençar-los per la finestra.

M’agradaria dir-los que jo també he sigut igual de “cabró” (parlant clar) però quan tenia 12 o 13 anys. Crec que amb 16 anys que tenen ja són el suficientment grans perquè canviïn ells solets sense haver-los de dir ningú res. Perquè estic segur que les formes que utilitzaria per dir-los-ho no seria la més correcta.

Eric