LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Ja farà dues o tres setmanes que la directora em va anunciar a mi i a un petit grup d’alumnes de 4t que haviem estat seleccionats per optar a una beca. Aquesta beca t’oferia l’oportunitat d’anar un any al Canadà a estudiar, i només tenien la possibilitat d’obtenir-la els alumnes que a tercer de la ESO haguessin aconseguit una nota mitja superior a vuit.

Quan ho vaig sentir no m’ho creia, però sí, semblava que allò anava de debò. Em vaig omplir d’alegria. Potser va ser una de les vegades que m’he sentit millor a la meva vida. Des de sempre que he volgut anar a l’estranger, i Amèrica i Gran Bretanya eren els llocs que més em cridaven l’atenció. Somiava en poder anar-hi quinze dies a l’estiu, millorar una mica la llengua i conèixer nova gent. Però ara tinc la oportunitat de passar-hi un any sencer! Segurament em dec estar fent masses il·lusions, però les ganes que tinc d’anar-hi son tan grans que no puc parar de pensar-hi, i quan hi penso m’oblido de tot.

Primer de tot faran una selecció de 600 nois i noies depenent de la renta de l’any passat, i un cop en tinguin 600 es faran unes proves per veure el nivell d’anglès de cadascú i escolliran els 100 joves més capacitats per anar-hi. A mi no m’agrada del tot aquest mètode. Puc quedar eliminat a la primera fase sense haver pogut demostrar el meu nivell d’anglès ni les meves ganes de viure un any al Canadà. I si no passo d’aquesta fase em sabrà greu, però ho hauré d’acceptar. Però una cosa tinc clara. Si aconsegueixo entrar en la segona fase em posaré a estudiar anglès com si fos l’últim dia de la meva vida.

No puc deixar perdre una oportunitat com aquesta. És un dels meus majors somnis i intentaré aconseguir-lo fins a l’últim instant. De moment deixaré volar la meva imaginació i esperaré que aquest somni es pugui fer realitat.

Arnau

Poques vegades faig servir el llapis per a fer treballs de l’escola però l’altre dia, fent un mural, el vaig utilitzar. Em vaig equivocar en la paraula “serralada” i em vaig adonar que no tenia una goma d’esborrar. És estrany pensar que un objecte tan insignificant com una goma em causes tanta angoixa.

Sempre que ens equivoquem, ens veiem obligats a amagar l’error d’una manera o altra. Sense anar més lluny, a l’institut, o bé utilitzem el Tipp-Ex, o bé tatxem o simplement, utilitzem la goma d’esborrar. Però moltes vegades somio: i si tingués una goma que pogués esborrar tot allò que no m’agrada o em fa mal? I és que no és només quan prenem apunts, tenim un examen o fem un treball, el cert es que a la vida real ens agradaria poder canviar coses que no han sortit tal i com desitjaríem. I seria fantàstic anar a la llibreria més propera i demanar una goma que pogués canviar allò que li vaig dir a la noia que m’agradava, aquella paraulota enmig de classe i moltes altres coses que voldríem que no haguessin passat.

Però com bé sabeu, quan has esborrat un parell de cops amb la goma, ja no esborra, sinó que embruta. Això em fa pensar que a la vida, no hem d’intentar canviar el passat, ni mirar enrere, simplement hem de alçar el cap i mirar el futur, mirar endavant. Perquè potser intentem canviar alguna cosa i ho aconseguim, però moltes vegades, acabem embrutant el paper. Crec que el més important no és tenir una goma per esborrar, sinó poder tenir un llapis per anar traçant el camí de la vida, i una maquineta de fer punta al costat, perquè aquesta vida sigui el més llarga i bonica possible.

Pau

Per poder parlar del sou vitalici, primer em de conèixer el significat d’aquest. La paraula vitalici és un adjectiu que fa referencia a algo que dura des de que s’obté fins un temps establert prèviament, com pot ser el final de la vida, o la jubilació… Per tant, quan parlem d’un sou vitalici estem fent referència a l’adquisició d’uns diners (sou) per part d’una o varies persones degut al càrrec temporal que han dut a terme i que els hi proporcionarà beneficis eterns o més enllà del càrrec realitzat i fins el termini que s’hagi establert.

Segurament en diferents parts del món el reben diferents tipus de persones. A l’Estat Espanyol, el mes habitual és relacionar el concepte sou vitalici amb la política; així, per exemple, els expresidents, tant de l’Estat com de les Comunitats Autònomes en disposen pel fet d’haver ocupat el càrrec durant un temps. Poden arribar a cobrar sense fer res uns 75.000 euros anuals.

En la meva opinió penso que el fet que existeixin els sous vitalicis és un abús que fan els que els reben contra la resta de població, ja que per haver treballat durant un temps, com fa pràcticament tothom, cobraran uns diners que en veritat són de tots i els rebran “eternament”, per tant, crec que s’està tractant de forma desigual a la població d’un territori.

Per altra banda, normalment dona la casualitat que aquets sous són d’unes quantitats molt elevades (o com a mínim respecte el que pot cobrar una persona de classe estàndard en la societat) i, en veritat, si s’invertissin en d’altres coses, com poden ser les retallades que pateix l’educació, la sanitat, els desnonaments…segurament aquestes persones que cobren els diners podrien seguir portant un nivell de vida estable com el que porten fins al moment i a més a més es podrien utilitzar per a d’altres fins públics i no privats.

Pol

Vaig veure anunciar per la televisió una obra de teatre d’Albert Espinosa. No em va impactar fins que vaig parar-me a observar els actors. Aleshores em vaig recordar de tu. Les pel·lícules de crepuscle s’havien acabat i ens havíem quedat sense saber quina activitat fer juntes. I tenint en compte que els protagonistes de l’obra ens apassionen no vaig dubtar en dir-t’ho.

Vam tenir alguns problemes a l’hora de treure les entrades, la web era una mica estranya i ens havia d’ajudar un adult ja que cap de les dues tenim 18 anys. També ens vam haver d’encarregar de buscar un cotxe, o bé horaris de autobús per anar a Barcelona. Estàvem tan entusiasmades que buscàvem informació i fotografies dels protagonistes, trossos de l’obra per Internet, arguments…

Així doncs, el 19 de gener estàvem assegudes en les butaques on els joves que participaven a l’obra, ens van fer passar la millor tarda i un dels millors records.

T’estimo Júlia, i m’agrada saber que compartim un altre motiu per passar un ratet juntes.
Gemma