LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Casi todos hemos experimentado un sueño que provoca ansiedad o miedo. Algunas personas sueñan con la misma pesadilla repetidas veces. Otros sufren pesadillas cuyo contenido cambia a pesar de contener el mismo mensaje. Me he informado sobre sueños y son comunes sueños en los que la persona se cae, es perseguido, atacado o es incapaz de moverse o gritar, incluso he leído que es común soñar que estas desnudo en público. Todos estos sueños tienen varios significados.

Recuerdo que de pequeña soñaba muchas veces que me deslizaba por un tobogán, que parecía que no terminaba nunca, y al final del tobogán caía bruscamente en la bañera de mi casa, pero sin golpearme ni sentir ningún tipo de dolor. He buscado información y he encontrado que los sueños en los que caemos sin obstáculos significan que nos espera una vida amorosa, saludable y placentera.

Sin embargo, ahora casi nunca sueño con caídas. Últimamente sueño muchas veces que me persiguen, normalmente es un hombre que tiene la cara borrosa y es bastante siniestro, esto me provoca miedo y me pongo a correr como si no hubiera mañana. He buscado el significado de sueños de persecución y resulta que significan que en la vida real te está sucediendo algo que te asusta y te escabulles, huyes y no das la cara. La conclusión ideal de esta pesadilla sería no intentar escapar, dar la cara y dialogar con el que nos persigue.

Es curioso darte cuenta que un sueño al que no le das ninguna importancia puede significar mucho e incluso te pueden ayudar a solucionar problemas o inquietudes de la vida.

Silvia

Sincerament, he escrit el títol abans de pensar quines idees podria plantejar en el text. He teclejat la primera frase que se m’ha passat pel cap, ha estat un impuls, res més. Però ja que estem, puc donar dos explicacions a aquest fet. Per una banda, “No t’hi matis” és una broma que tenim la meva amiga Lidia i jo, no puc dir gaire cosa més d’aquesta anècdota ja que només ella ho entendria i, possiblement, també només ella riuria. Per altra banda, és un clar exemple del comportament de les persones; fem les coses abans de pensar-les.

Com ja us imagineu, agafaré el segon raonament per desarrollar el meu text, ja que podríem definir-lo com més profund, si més no, el tema té més serietat.
Repeteixo; fem les coses abans de pensar-les. (Parlo en plural, generalitzant, per donar un sentit impersonal als temes que tracto però, sapigueu que, en tot moment em refereixo a mi.). Tendim a actuar deixant-nos portar per impulsos, emocions instantànies que no ens deixen reflexionar sobre aquelles accions que estem a punt de efectuar o aquelles decisions que estem a punt de prendre. Sí que és cert que pensem què passarà amb això o amb allò altre que acabem de fer, però el cas és que l’acció en qüestió ja està feta. El problema està en què per molt poc temps que passi entre que actuem i pensem, ja fem tard.

Pot ser que siguem afortunats i l’encertem, i la nostra decisió no ens provoqui cap maldecap, i ens quedem tan amples. Però de ben segur que a la pròxima caurem i ens equivocarem. A partir del moment que cometem un error, l’única cosa que es pot fer és pensar com ho arreglarem o, almenys, com ho afrontarem. Donar-hi voltes imaginant que les coses podrien haver anat d’una altra manera no serveix de res, per tant, no t’hi matis.

Sílvia

Tot va passar un dia que feia molt de fred. La meva germana havia anat un moment a fora i al tornar vaig veure que estava buscant alguna cosa ansiosament. Quan li vaig preguntar si la podia ajudar, em va dir que el nostre hàmster s’havia escapat.

El nostre hàmster es diu Stuart Little, és tan gran com la meva mà i és de color negre. No s’assembla gens al ratolí de qui té el nom. És un hàmster que es passa el dia dormint a la seva gàbia, en una caseta plena de cotó fluix. La meva germana acostuma a agafar-lo i obligar-lo a fer qualsevol cosa, ja sigui un circuit amb tot d’obstacles com mirar la tele amb ella. Gairebé sembla que necessiti tenir-lo tot el dia a prop. És un hàmster que sempre li ha sigut fidel, perquè sembla ser que només se’m pixa a mi a sobre. Jo evitava agafar-lo, perquè té aquesta rara mania, però sempre m’havia agradat molt observar-lo corretejar per la taula amb aquestes potetes rosades que té.

Es veu que la Cinta, la meva germana, havia posat el hàmster a la taula, i se n’havia anat confiada de que quan tornés l’Stuart l’estaria esperant. Però quan va arribar i no el va trobar es va posar a plorar i va anar corrents a la seva habitació. Tots els membres de la família anàvem bojos buscant-lo, perquè tenim dos gats que no són precisament pacífics amb els ratolins. Després de buscar-lo tres vegades seguides pel mateix lloc, vaig decidir anar a parlar amb la Cinta. Jo creia que si no el trobàvem aviat el podíem donar per perdut, perquè conec els gustos de la meva gata i adora els ratolinets i si casualment arribava a fora de casa es trobaria amb el bosc inhòspit i salvatge. Vaig entrar a la seva habitació i estava estirada al llit plorant, amb la manta per sobre. Sentia per fora de l’habitació el soroll que feia el meu pare i la seva parella buscant el hàmster perdut. No podia dir-li a la Cinta que si no el trobàvem s’oblidés d’ell, era massa cruel. Així que vaig inventar-me que potser el hàmster estava cansat de la seva gàbia i volia anar a veure món, viatjar i conèixer altres hàmsters. Sospito que no em va creure des del primer instant, però va deixar de plorar i m’anava fent preguntes. “I si no torna?”. Vaig dir-li que l’Stuart mai s’oblidaria de com l’havíem tractat aquí, mai s’oblidaria d’ella i que el més probable era que tornés al dia següent o unes hores després. I just quan ella anava a dir alguna altra cosa, el meu pare va dir cridant que l’havien trobat.

Va incorporar-se amb pressa, i vam anar juntes a la cuina. El hàmster estava al costat de la sal, molt a prop dels fogonets. El meu pare havia anat a posar-li sal a la truita, un cop havia deixat de buscar-lo, i se l’havia trobat allà, olorant el menjar. La Cinta es va posar molt contenta i va tenir-lo agafat tota l’hora de sopar. Ara sempre que s’escapa ella té més esperances de que torni, i a mi ja no em fa res agafar-lo, perquè ja no se’m pixa a sobre.

Valentina

Fa unes setmanes vaig anar a una botiga d’esport a comprar-me uns guants i unes botes noves, amb els diners que m’havien donat per Reis, però no sé si ho arribaré a estrenar, ja que tampoc no sé si vull seguir jugant a l’esport que em marca com a persona, el futbol.

La qüestió és que aquesta temporada està sent bastant dolenta, ja que estic en una lliga que no és gens competitiva i la relació amb les companyes d’equip i amb l’entrenador no és massa bona. Surto de casa sense ganes d’anar a entrenar, però arribo al camp i em proposo intentar-ho, però després comença l’entrenament i se’m treuen les poques que tenia. Les companyes d’equip s’ho prenen tot a broma i l’entrenador s’uneix a elles, però a mi m’agrada prendre’m l’esport seriosament, perquè tinc un somni que vull complir, però pel que veig, a aquest pas ho porto malament.

Cada dia d’entrenament treballem menys, fem menys exercicis i ja no recordo com s’entrena. No sé què vol dir la paraula pilota, porteria o parar i, la veritat és que m’entristeix molt. És per aquesta raó que ahir em vaig cansar de tot i li vaig dir al meu pare que no sabia si volia continuar jugant, però el problema és que no sé si li vaig dir de debò o li vaig dir perquè en aquell moment estava enfadada. Suposo que finalment deixaré que passi el temps, com faig sempre i l’any vinent que passi el que hagi de passar. Em faria molta ràbia haver de deixar l’esport que més m’agrada per tenir gent incompetent al meu voltant i la veritat és que vull estrenar els guants i les botes!

Itziar

El dimecres 20 de Febrer vaig estar nerviós tot el dia perquè a les 20:45 jugava el Barça a San Siro. Era el partit d’anada de quarts de final de la Lliga de Campions contra el Milan. Jo estava segur de que trauríem un bon resultat d’allà. Estava segur per diverses raons però sobretot perquè confio plenament en aquest equip que ens ha portat tantes alegries.

El fet és que el partit va anar fatal, va ser un partit desastrós. Al final del partit estava desconcertat, i també estava cabrejat amb els jugadors. No volia saber res del Barça ni de la plantilla. Però a l’endemà ja havia reflexionat, llavors em vaig sentir malament, perquè els jugadors ho donen tot i ells també estaven decebuts. A més, si he estat allà per a celebrar tots els títols ara toca estar allà per patir i perdre. Això és com quan un amic de veritat amb el qual has compartit grans moments s’equivoca un dia i tu li gires l’esquena. No és just perquè al cap i a la fi tots som humans i ens equivoquem. Un cop més, del futbol es pot extreure una lliçó de la vida.

A part de la reflexió vaig adonar-me de que el que està fent el Barça actual no ho havia fet cap equip. A més, s’havien passat un bon grapat d’anys perdent lligues i finals. El que estem podent gaudir avui en dia és un regal ja que els nostres avis no van poder veure el seu equip guanyar tants títols com ara ho estem fent.

Per acabar, només dir que tots els companys amb els qui he parlat m’han dit que no remuntarem i la veritat és que jo tampoc hi creia molt. Però a mesura que passen els dies vaig confiant més en que ho traurem endavant i que passarem a la següent fase. Es tracta d’una barreja de confiança i convicció, virtuts que en qualsevol aspecte de la vida et poden ajudar a aconseguir els teus objectius.

Marc

Si algo había aprendido desde que era consciente de lo que era el dolor, el sufrimiento, el odio… Y todas esas cosas deplorables de la vida… Cuanto más mal se pasa, más se sufre, más te empujan y te caes… Cuanto más te apuñalan, te desangras, te rompes poco a poco… Cuando se dejan de contar las veces que has recogido los trocitos de tu asquerosa existencia para pegarlos con superglu… En ese momento, cuando ya no quedan más lágrimas, ni aliento, ni ser… Entonces, sólo entonces, uno se da cuenta de lo que es vivir. Ahí es cuando se desea con todas las fuerzas ser feliz, querer, aunque te vuelvas a tropezar. Cuando ya no piensas “Otro día más”, ni “Menuda mierda de día”… Cuando intentas, solo eso: ser feliz, y lo aparentas… Intentar conocer gente, sonreír, olvidar el pasado… No es fachada, es VIDA, esa VIDA que ansias, que sueñas…

Y es que para comenzar a aprender, a vivir, tienen que romper tus sueños y tus ilusiones…

PD: Cuando hayas vivido lo mismo que él, podrás decir “Que asco me da”, podrás juzgarle y reirte de su forma de ser… Divertida, alegre, dicharachera… Entonces, solo entonces podrás decir cuán triste es su mirada, qué oscuro es ese recuerdo… Así que… deja de gastar lágrimas y sonrie. Tu vida y tu suerte son mayores que la mía o la de él… No desperdicies esas oportunidades… Porque el día que sepas lo que él vivió… Te vas a arrepentir.

Toni

Ahir, estava dormint plàcidament i somiant amb coses impossibles com de costum… Quan de sobte, a les 7 del matí, obren la porta de la meva habitació i sento crits i salts dient: Laura, està nevant!

I efectivament, estava nevant. Ma germana em va treure del llit i em va fer pujar al terrat de casa per ensenyar-m’ho i fer alguna que altra foto de record, això no passa cada any! Tot i llevar-me tant d’hora crec que va valer la pena, les muntanyes estaven blanques i a les teulades del costat no es veia ni un sol forat que no estigués cobert de neu. Vaig anar a buscar la càmera de fer fotos; per tenir les mans lliures li vaig dir a ma germana que m’aguantés el mòbil, no només jo estava dormida sinó que ella també, i per aquesta causa, li va caure dins d’un piló de neu. No només vaig tenir “sort” amb això, sinó que en entrar a casa, vaig caure per les escales… No m’he fet res, però entre una cosa i l’altra vaig tenir un matí d’aquells que no et pot parlar ningú.

Personalment no m’agrada l’hivern, pel tema del fred, d’abrigar-nos, de no poder sortir tant… Però dies com el d’ahir crec que superen qualsevol dia d’estiu.

Laura

A la mayoría de las chicas nos encanta que el chico que nos gusta nos depierte con un sencillo pero bonito: “Buenos días, princesa”. Es como cualquier otra muestra de cariño pero, proviniendo del chico que te gusta, es mucho más especial. Aunque, a veces, algunos chicos solo lo dicen por interés, ya que saben que con esto se ganan nuestro cariño.

Todo esto viene a que, el otro día, me compré un libro llamado “Buenos días, princesa”. El autor, Blue Jeans, ha escrito ya cuatro libros, tres de la trilogía “Canciones para Paula” y el último que ha escrito es el que me compré, de la nueva trilogía: “Buenos días, princesa”. Está previsto que, para febrero, salga a la venta el segundo libro de la segunda trilogía, se titulará: “No me sonrías que me enamoro”.

Son libros juveniles y románticos pero, sobre todo, realistas. Las historias no son tan perfectas como en las películas, al contrario, el autor se adapta a la sociedad actual de jóvenes y la refleja en las historias de los personajes.

Recomiendo todos los libros de Blue Jeans a los adolescentes que les guste leer este tipo de lectura. Estos libros suelen hacer reflexionar a sus lectores, hasta pueden servir de ayuda. Nunca me cansaría de leerlos.

Ruth

El passat 23 de gener em van convocar amb la selecció catalana sub-16 per fer un entrenament. Em va portar el meu pare amb el cotxe. Quan vam sortir de casa no feia vent i encara era de dia, però en arribar al camp, ja era fosc i hi havia un vent esgarrifós.

En sortir del cotxe vaig anar cap a la porta del meu pare, per esperar-lo, però de cop i volta sento que em crida i em diu:
– Itzi vine, corre! Agafa el meu mòbil que m’ha caigut!
En un principi no sabia què m’estava dient, però vaig mirar a terra i vaig veure el telèfon desmuntat. Aleshores el vaig intentar agafar, però el vent va rebufar i es va emportar la tapa carrer amunt. El meu pare va sortir corrents al seu darrere, però no hi va haver sort. Quan vaig acabar l’entrenament li vaig dir al meu pare que si volia podíem anar a buscar la tapa, però em va dir que ja ho havia fet i que ara la tapa devia estar prop del Tibidabo.

En arribar a casa vam explicar a la meva mare i al meu germà tot el que ens havia succeït i no van passar ni tres segons, que ja reien. Tot seguit li vaig dir al meu pare que ja li donava jo la tapa del meu mòbil, ja que tenim el mateix model. Li vaig donar perquè ell utilitza el telèfon més que jo, ja que gairebé sempre estic a casa.
Així doncs, la meva tapa del mòbil són un parell de tires de cinta adhesiva i, la veritat és que és bastant incòmode, ja que el mòbil se’m bloqueja sovint i per treure la bateria tinc certs problemes, però com m’estimo al meu pare faig el que sigui necessari per ell.

Itziar

Fa poc vaig veure en un programa de televisió sobre els estudiants de la nostra edat a Corea. Una noia ens explicava la seva vida i començava aixecant-se a les set del matí per entrar a l’escola a les vuit. Feia un horari més o menys com el nostre però el que em va sorprendre va ser el que feia desprès de l’escola. A l’acabar l’escola es quedava durant dues hores i mitja a una gran aula d’estudis que tenia l’institut i ens explicava que la gent allà es passava nits senceres estudiant. Al acabar d’estudiar a aquella aula sobre les set de la tarda tenia que anar a fer classes amb un professor particular de matemàtiques durant dues hores més. Quan acabava les classes la seva mare o el seu pare l’anava a buscar per portar-la a fer més classes particulars a l’altre punta de la ciutat a una hora de camí i la noia havia d’estar estudiant o fer els deures durant el camí. Feia dues hores més de classe i al acabar els seu pares l’esperaven a un restaurant/cafeteria preparats per tornar a casa. Arribava a casa cap a les dos de la matinada i s’havia d’aixecar a les set de matí per repetir-ho tot un altre cop només dormint cinc hores.

En el documental també ens explicaven que un vint per cent dels estudiant ho deixaven, i fins i tot hi havia que es suïcidaven per no aguantar-ho, deixar els estudis allà era una deshonra per la família. El vuitanta per cent de la població anava a la universitat.

Marc