LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Si no recordo malament, l’estiu de fa dos anys, va ser una època que em va canviar la vida. Era un dia totalment normal, jo sortia d’entrenament i em disposava a agafar la bicicleta per tornar cap a casa com feia cada dilluns, dimecres i divendres de tot l’any. Era fosc; serien les 9 de la nit i no hi havien molts cotxes a la carretera.
Tot s’ha de dir -el trajecte de casa meva fins al camp no és gaire llarg. Però es veu que és suficient perquè et passin moltes coses… Estava ja a la carretera i els cotxes m’anaven avançant com és normal, ja que ells van més ràpids que jo.

Quant ja quedaven 2 minuts per arribar a casa, un cotxe es posa a fer-me llums i jo “com qualsevol persona hagués fet” vaig apartar-me. Amb la mala sort que el cotxe en intentar avançar-me no va calcular bé les distàncies i en tornar a incorporar-se al seu carril, la seva part davantera del cotxe va arrossegar-me de cop. Jo en el moment del impacte no sabia què pensar. Notava com tot el meu cos anava lliscant pel terra a una velocitat bestial fins el moment que em vaig quedar inconscient.

Un cop em vaig despertar, ja estava a l’ambulància i de camí a l’hospital. El primer que vaig veure en arribar va ser a la meva mare plorant al costat del meu pare que la intentava calmar. Jo em preguntava per què plorava si no tenia res. Pero va ser entrar a l’habitació i veure’m la cara, l’esquena, la panxa i els braços i llavors, va ser quan em van entrar tots els dolors de cop. Gràcies a Déu no vaig tenir cap fractura ni coses d’aquest nivell. “Això sí, de cremades en tenia per donar i per vendre, i aquestes sí que eren greus.

Un cop van acabar de fer-me totes les proves i dir-me que havia tingut molta sort i que ja podia donar gràcies, em van deixar anar a casa. A casa desprès de abraçar-me mil cops amb els meus pares, vaig preguntar-los si sabien el que m’havia passat i em van dir que la meva veïna els va trucar dient que m’havien atropellat i que el cotxe que ho havia fet ni tan sols va tenir la decència de parar-se per veure com estava sino que va continua amb el seu trajecte. I ella havia trucat a la ambulància.

La sort que tinc és que ara dia 28 de Gener del 2013 puc estar escrivint aquest escrit.

Eric

Avui en dia la Tecnologia de la Informació i la Comunicació està molt avançada.  Això evidentment és bo, però en el meu punt de vista també té coses negatives.

Fa més o menys una setmana em vaig trobar pel carrer a un nen d’uns 10 anys, el qual anava cap a l’escola, i no treia els ulls del seu mòbil, un Iphone. També  he llegit una notícia per Internet que diu que s’estan produint moltes ventes de “smartphones” i “tablets” per als nens, d’una banda per aprendre a llegir i més coses relacionades amb l’aprenentatge , perquè hi ha aplicacions que ho faciliten, i d’altra banda simplement s’ho compren per jugar a determinats jocs.

Tot això em sembla bé fins el punt en que penso que jo a les seves edats el màxim que sabia utilitzar de la tecnologia era el Paint, per dibuixar.  Penso que s’estan perdent una part de la seva infància que es basa en jugar amb qualsevol tonteria que et trobes i no en fer-te un compte de facebook als 7 anys.

La meva infància no s’ha basat en la tecnologia, però el meu present sí. Estic mirant el mòbil constantment fins i tot quan no tinc res a mirar i quan estic a casa quasi sempre tinc la televisió posada i l’ordinador encès per molt que no estigui mirant res interessant. És una bogeria, ho sé.

Per últim vull parlar del WhatsApp. Gairebé tota la joventut  tenim aquesta aplicació i cada vegada més nens petits i persones grans també la tenen.  A vegades penso com seria si tornéssim en aquells temps en que els missatges pel mòbil només es feien a través de S.M.S, ens costaria  tornar-nos a acostumar, almenys a mi. El WhatssApp fa que podem estar més comunicats amb algunes persones i inclús conèixer a gent nova amb molta més facilitat i això està molt bé, però tot té els seus avantatges i inconvenients,  també fa que ens tornem addictes i que estiguem amb el mòbil en moments que no toca com per exemple en alguna classe avorrida o en algun dinar familiar, cosa que és de molt mala educació.

A qui no li han dit mai els seus pares que deixi estar el mòbil?

Silvia

Habíamos quedado a las 8:30 pero, para variar, había tres o cuatro que llegaban tarde. El autobús nos esperaba, esperaba a que estuviésemos todas listas para emprender nuestra excursión. Quiero remarcar este “todas” porque en pocas ocasiones tenemos el placer de estar el grupo de amigas al completo y, en efecto, aquel día no era una de estas pocas ocasiones. El caso es que una de las once chicas no pudo venir. Después de una agobiante deliberación decidimos partir sin ella, rumbo Portaventura!

Ahora que ya estamos cada una en su asiento puedo explicaros con más calma el por qué de nuestro pequeño viaje. Nos situamos en principios de Setiembre; meses antes había sido el cumpleaños de una de nosotras y, aunque ya sabemos que 15 años no son motivo de gran celebración, nos invitó a pasar un día en Portaventura. Ya hacia tiempo que planeábamos hacer algo juntas para volver a los tiempos anteriores al verano, en que todas nos habíamos esparcido por diferentes lugares y andábamos con nuevas compañías. Lo uno llevó a lo otro y allí estábamos; once chicas en un autobús, cantando y riéndose de lo mal que lo hacen, esperando su llegada a Salou.

Retomemos el hilo de la historia. Nos saltaremos la hora y pico de trayecto y empezaremos en el punto en que el autobús llega al aparcamiento. Salimos con energía y ilusión del vehículo, no os penséis que no habíamos estado nunca allí, pero es que llevábamos demasiado tiempo encerradas. Desde el momento en que entramos en Portaventura hasta el que salimos no paramos de reír, cantar, subir, bajar, dar vueltas, hacia atrás, hacia adelante… Fue un no parar. No nos habíamos reído tanto desde hacía ya mucho tiempo y, como todo en la vida, ese día tan completo nos pasó factura al poco tiempo de ocupar nuestros asientos en el autobús de vuelta. Pues nos dormimos todas como marmotas, digo como marmotas porque he oído varias veces esta expresión pero, en realidad, no sé si las marmotas duermen poco o mucho.

Con este inciso sobre las marmotas, también podéis llamarle tontería, doy por finalizada esta historia. Podría escribir sobre este mismo tema año tras año y lo haría igual (exceptuando, espero, algunos progresos a la hora de escribir), pero lo que quiero decir es que recordaré tanto tiempo como pueda esta pequeña aventura.

Laia

La confianza es un fenómeno esencial para poder fluir y relacionarnos con los demás. No solo la confianza en uno mismo y en las personas más cercanas a nosotros, sino la confianza en el mundo. La desconfianza arruina las posibilidades de la interrelación. Por el contrario, si tú confías en mí, yo crezco y me desarrollo. También es una cualidad propia de los seres vivos, especialmente los seres humanos, ya que aunque los animales la posean, estos lo hacen de forma instintiva, al contrario que los humanos, que confían conscientemente.

La confianza genera respeto. El respeto es el juicio de aceptación del otro como un ser diferente de mí. La confianza puede clasificarse en términos individuales por ejemplo: la confianza en uno mismo, y también, en términos sociológicos la confianza que los demás tienen de nosotros y viceversa.

La confianza se sustenta en tres juicios que distinguimos en el lenguaje para poder trabajar sobre ellos de manera independiente:

Sinceridad.-La sinceridad no es algo que debemos esperar de los demás, es un valor que debemos vivir para tener amigos, para ser dignos de confianza…

Competencia.- Son las capacidades de poner en operación los diferentes conocimientos, habilidades, pensamiento, carácter y valores de manera integral en las diferentes interacciones que tienen los seres humanos para la vida en el ámbito personal, social y laboral.

Credibilidad.- Es un concepto que las personas utilizan para decidir si creen o no una información de la que no son testigos directos… La Credibilidad es probablemente la más débil de las tres dimensiones porque es obvio que no tenemos manera de saber lo que va a ocurrir en el futuro a ciencia cierta. Y sin embargo, actúa con enorme eficacia en nuestras relaciones. El viejo dicho “créate fama y échate a dormir” tiene algo que ver con esta dimensión.

Stuardo

Podríamos decir que es una celebración un poco especial ya que las familias se reúnen y la celebran juntas. Pero a veces podemos llegar a tener un concepto de la Navidad que no es adecuado ya que nos hace pensar en cosas que no son las más importantes de estas fechas. Un claro ejemplo son los regalos, ¿deberíamos o no pensar que la Navidad es una época de regalos? A lo mejor simplemente nos han acostumbrado así.

Desde pequeños nos piden que hagamos la carta a los Reyes Magos para pedirles los regalos que queremos que nos traigan; ya sean juguetes, ropa, aparatos tecnológicos o material escolar. Lo más fácil sería echar la culpa a los niños por ser tan avariciosos y pedir tantos regalos mientras que otros menos afortunados les sobra con tener algo para llevarse al estómago.

La culpa también podrían tenerla los padres y las madres. Ellos son quienes nos enseñan a sentar nuestras bases morales y las cosas que necesitamos saber a lo largo de nuestra vida. En este caso son ellos quienes nos consienten más o menos las cosas y quienes nos dicen de pequeños que por Navidad traen nuestros regalos son los Reyes Magos. Si desde pequeños nos dijesen que en realidad eso es mentira a lo mejor perderíamos lo que se dice “la ilusión de la Navidad”, o a lo mejor no.

Si reflexionamos a fondo en este tema podemos sacar varias conclusiones, que cada uno coincidirá con la que más le guste.

Alan

Després de molts anys, puc afirmar que és molt fàcil perdre tot el que has aconseguit durant temps amb esforç i sacrifici. Per dir això em baso en fets viscuts en primera persona.

Quan jo era petit, els meus pares, tot just abans de començar el curs escolar i la rutina, em van dir que m’havia d’apuntar a algun esport, per fer alguna activitat extraescolar. Jo, tal com m’ho van dir, els vaig respondre que volia apuntar-me a futbol, ja que feia temps que jugava amb els amics a l’escola o al costat de casa meva, i era el que més m’atreia. Als meus pares no els va semblar malament i vam anar al camp del Vilassar de Dalt en quant vam poder, i després d’entrenar uns dies amb l’equip per comprovar que era l’esport que volia practicar, m’hi vaig acabar apuntant.

Des de aquell moment vaig començar a evolucionar, i al cap d’un temps, al veure que m’agradava molt, vaig anar a la Fundació Sànchez Llibre, a fer les proves per si m’agafaven. Tenia 7 anys, si no m’equivoco. En aquells temps, la ‘Funda’, conegut popularment, era un dels millors equips que hi havia, jo veia difícil poder entrar-hi, però el meu pare estava convençut que ho podia fer. L’entrenador em va dir que podia intentar-ho, però que era quasi segur que no m’agafarien, degut a que ell volia 12 jugadors per a l’equip, i aquella temporada ja els tenia tots. I no simplement hi havia aquest inconvenient, sinó que les possibilitats eren més baixes al haver tretze jugadors més fent les proves, després que jo. Tot i així, ho vaig aconseguir, vaig entrar a l’equip i per mi, el dia que m’ho van dir, ha estat un dels millors dies fins ara. L’alegria era molt gran, no hi havia cosa que em fes més il·lusió, i hi vaig dipositar totes les meves forces per poder seguir avançant. La veritat és que ho vaig aconseguir, vaig millorar durant anys, i seguia amb la mateixa il·lusió per jugar que de petit. Quan jugava era realment feliç, tots els problemes se n’anaven, no patia per res més que per poder arribar a la següent jugada i fer-ho bé, i suposo que per aquesta dedicació vaig arribar a un punt bastant alt, un punt que em va costar moltíssim arribar-hi, però no res baixar-hi. Ja quan, potser estava al millor moment de la meva ‘carrera’, quan un dels millors equips de Catalunya es va interessar per mi, vaig cometre un error. Va arribar un dia en que teníem un partit molt important, però ja des d’uns dies enrere em feia mal l’abductor, i jo no volia jugar-lo, no em sentia a gust al camp i preferia descansar, però el meu pare i l’entrenador em van dir que havia de jugar, que era important per l’equip aquell partit, i que s’havia de guanyar. Jo seguia pensant que no havia de jugar, però m’hi vaig sentir obligat. A aquell partit hi vaig anar amb por del que pogués passar, no tenia ganes de jugar. Vaig començar l’escalfament i em feia mal, però vaig seguir, ja que al comentar-li a l’entrenador em va dir que seguís, que si al començar el partit em feia mal em canviaria, i així va ser, em van canviar, però el problema va ser com. Quan no portàvem quasi ni vint minuts, vaig recuperar una pilota al costat de la línia de banda, i al veure un dels companys a l’altre banda vaig intentar desplaçar la pilota, però al impactar la pilota vaig notar un dolor molt intens a l’abductor, vaig caure rodó. Em van haver de canviar i treure’m a braços, no podia caminar. M’havia trencat les fibres de l’abductor. Aquella lesió em va portar tres mesos de fisioterapeuta cada dia, alternant un dia a Premià de Dalt i un altre a Argentona. Al acabar, vaig haver de començar a entrar al camp, entrenava apartat dels companys, corrent i fent exercicis físics. No era divertit. Però no simplement el problema va ser que em va portar un temps de recuperació, sinó que em va portar molt més que això. Des de aquella lesió, n’he tingut varies al mateix lloc, suposo que degut a que no es va recuperar bé, un altre cop, perquè pogués jugar abans. També em va treure la il·lusió per una de les coses que més estimava, i vaig deixar de gaudir del meu esport. Des d’aquell punt vaig començar a decaure, totes les possibilitats que veia a l’abast se’n van anar. Fins l’any passat he estat intentant erròniament  tornar a recuperar les ganes de jugar i passar-m’ho bé, de tornar a tenir el nivell d’abans, però ja no podia, arribava tard.

A més, em vaig quedar petit per el que se m’exigia a les categories més altes, per un migcampista, és difícil jugar bé a aquestes edats amb una estatura bastant més baixa. Per tant, fa uns mesos vaig decidir deixar el futbol base i vaig passar-me a futbol sala, on estic gaudint després de molt de temps, i seguiré lluitant, ara amb més forces per aconseguir el que vull: arribar a ser algú en aquest esport.

Aleix

Todo comenzó un verano en 2008, nuestros caminos se juntaron con un único objetivo, ser CAMPEONAS, un reto difícil de conseguir, pero no imposible. Día a día hemos unido nuestras virtudes y hemos aprendido de nuestros defectos, sacrificio, broncas, cansancio, lloros, carencias… A pesar de todo somos capaces de ver el lado positivo y tirar hacia adelante. Los sueños no siempre son posibles, hagamos que el nuestro se haga realidad.

10 personas todas diferentes, cada una con sus características correspondientes: La concentración de Júlia, la motivación de Anna, la gran sonrisa de Núria, la tranquilidad de Andrea, la seguridad de Clara, la expresión de Aina, la energía de Alba, la juventud de Júlia. N, la fuerza Laia, el positivismo de Paula.

Pero en el fondo no somos tan diferentes hay algo que nos une, y ese algo es el sentimiento de un equipo que es capaz de conseguirlo todo cuando esta unido.

Andrea

Per a mi i molts altres mes el nadal és una època feliç, amb molta alegria i temps per passar-lo amb la família. Totes les preocupacions desapareixen perquè hi ha vacances. Per nadal m’encanta retrobar-me amb els cosins y compartir regals, encara que el millor regal és el de tenir temps lliure per fer el que vulgui.

Però per a molta gent és diferent. Durant aquest període tan feliç d’estar amb la família, no tenen ningú amb qui compartir-lo, ni amics ni familiars i llavors se senten desgraciats perquè se n’adonen de que ningú els vol ni els necessita, ja sigui perquè els seus familiars han mort o perquè han caigut en addiccions o perquè simplement no tenen amics. El que vull dir amb això és que per a molts com jo el nadal és un temps molt feliç mentre que per molts altres que no han tingut tanta sort a la vida, aquesta època de l’any pot ser un infern.

M’agradaria que tothom fos igual de feliç com ho soc jo ara, perquè només de pensar com viuen altres persones m’entristeixo. Però el mon és així i no se li pot fer res.

Pol

A muchos de los que estáis leyendo, el título del escrito seguramente os llamará la atención.

Yo soy de esas chicas que lloran y se deprimen viendo una película romántica. Pero cuando estoy mal, bajo las escaleras dirección a la cocina, abro la nevera y cojo la tableta de chocolate, que normalmente está en el cajón de arriba. Hay muchas marcas de chocolate en todo el mundo, pero solo hay una que marca la diferencia, la Nestlé.

Cuando voy a comprar con mi madre, siempre me quedo mirando todos los tipos de chocolates que puede haber, pero con el único que no me fijo, es el chocolate negro, ya que tiene un sabor muy intenso y fuerte. El chocolate me lo puedo comer de muchos modos; derretida, con galletas, con un trozo de pan, o simplemente sola.

A veces pienso que no debería comer tanto chocolate por las consecuencias que pueda tener después, como por ejemple, que te salgan una multitud de granos en la cara. Y por supuesto, a nadie le gusta esto.

Mucha gente piensa que el chocolate es una ayuda contra la depresión, pero hay otras que piensan todo lo contrario. – Vosotros que pensáis? Desde mi punto de vista, creo que el chocolate le puede ayudar a mucha gente cuando estás deprimida, pero también podemos pensar que es Psicológico.

Judith

Aquest Nadal ha passat molt ràpid i m’he quedat amb ganes de més vacances. Tot i que m’han semblat curtes les vacances de Nadal, penso que l’he aprofitat al màxim juntament amb la familia i els amics. Aquest trimestre he aprovat totes les assignatures, i era el meu objectiu, més enllà de si treia molt o menys bones notes.

Després d’això, no m’esperava tenir els millors regals del món. Així ha sigut, però no em puc queixar de res. M’han donat diners perquè hi vagi jo a comprar la roba que m’agrada, cosa que veig bé perquè tries la roba personalment. Considero que aquest any els ‘reis’ s’han portat força bé, crec que he tingut la recompensa justa pel treball realitzat a l’escola i pel meu comportament.

El que no entenc d’altra gent és que no fan gaire cosa durant l’any, i la poca que fan no la fan gaire bé, i després es permeten el luxe de rebre regals prodigiosos. A mi em figura que els regals prodigiosos són per les persones que han tingut un comportament prodigiós. Aquest Nadal no he parat de sentir: ‘’M’han comprat l’Iphone 5, m’han comprat una moto, m’han comprat una Tablet…’’ Però llavors, a aquest pas, quan tinguin un bon comportament, s’esforcin a l’escola, etc. no em puc imaginar el que obtindran com a compensació…

Això no es considera maltractament, per dir-ho d’una manera? No us parlo de cap violència i res relacionat, però penso que no se l’ha d’habituar d’aquesta forma a un fill, per molts diners que tinguis. A un equip que no ha guanyat el campionat, no se li pot donar la copa de campió. Un mateix ha de treballar per tenir la seva recompensa merescuda. Jo encara estaré rumiant si hi ha gent que viu massa bé.

David