LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Des del 1986 en que el govern socialista del moment va decidir que el 6 de desembre seria festiu per commemorar la constitució de 1978, els espanyols tenim un mes de desembre plagat de festes, que per a uns suposa més feina, més ingressos econòmics i per a d’altres l’oportunitat de gaudir d’uns dies de descans

Tanmateix el pont de la constitució es converteix alguns anys en un pont llarg si cau en dimecres, doncs s’ajunta amb el dia 8 de desembre, també festiu amb motiu de celebrar-se la festa religiosa de la Immaculada Concepció.

El nostre país, celebra tant festes religioses com laiques i socials. Per aquest fet, el 6 i 8 de desembre són dies festius i aleshores es torna una setmana pràcticament inhàbil per certs sectors econòmics i, en canvi, una oportunitat fantàstica per altres sectors, com seria per exemple el turisme, l’oci o la hosteleria.

El govern actual es planteja racionalitzar les festes, però per això necessita arribar a un acord amb la Conferència Episcopal, tanmateix els canvis no s’aplicaran fins l’any 2014.

Jo, donat que sóc estudiant, he gaudit de quatre dies sense escola, i els he aprofitat al màxim per avançar algunes compres de Nadal, per descansar, per estudiar i per fer esport.

En època de crisi, pels que han pogut treballar aquests dies també deu haver estat un bon regal!!

Andreu Ruf

Nala, aún recuerdo como si fuera ayer el día que te vi por primera vez. Eras tan guapa y tan pequeñita…

Apenas tenias una semana y cada vez que te veía me recordabas a una bolita oscura de pelo. Me encantaba poder cogerte ya que eras del mismo tamaño que las palmas de mis dos manos juntas.

Cariño, puedo asegurarte que fuiste la sorpresa más grande que me dio nadie por mi cumpleaños. Yo nada más tenía seis años, y desde entonces he pasado momentos increíbles a tu lado. Con el tiempo fuiste creciendo, cada vez eras más mayor aunque el tamaño de tu cuerpo no aumentaba. ­­­siempre he tenido ganas de llegar a casa para poder encontrarte en la puerta contenta porqué tu también estabas deseando verme y ahora que no estás, de lo que tengo menos ganas es de llegar a casa…

Nunca voy a olvidar cuando por las noches aparecías en mi habitación, fuera la hora que fuera, y rascabas mi cama con tus patitas para que te subiera y pudieras dormir conmigo, o cuando estábamos mirando la tele en el sofá y con tu morro me subías la mano para que te acariciara o cuando venias a darme besitos y hacerme compañía cada vez que me veías triste… son demasiados momentos compartidos durante 9 años y se me hace muy difícil vivir sin ti. Se me hace muy difícil estar comiendo y poner la mano bajo la mesa para darte a escondidas algo de comer y ver que no lo coges, o sentirme tan sola al ver que no hay nadie que me siga vaya donde vaya.

Nala, es increíble como algo tan pequeño como tú puede ser tan grande para mí. Perderte ha sido una de las cosas mas duras que me ha pasado en la vida y sé que nada mas aquel que tenga un perro al que se quiere muchísimo podrá entender el vacío que deja cuando se va o podrá entender estas palabras, porque para mucha gente un perro es simplemente un animal, pero yo os puedo asegurar que un perro así vale más que cualquier cosa.

Te quiero nalita, no te voy a olvidar nunca.

Un perro te hace sentir mas vivo, y sobre todo te recuerda lo que es la vida.

Carla

Este enero que viene hará ya cinco años que patino y parece que lleve menos de dos meses. Patinar para mi es totalmente mi prioridad aunque sé que debería preocuparme por sacar los estudios adelante, intento compaginarlo lo mejor posible y tener tiempo para todo. Muchos lo ven como un simple deporte, pero para mí no es algo simple, sino muy difícil; y no es un deporte, es una forma de vida.

Para quien no entiende, ve una simple tabla de madera con cuatro ruedas, pero al ser mi pasión no lo veo como tal. Cuando todos ven un trozo de madera, yo veo más allá de eso; esa tabla es una forma de dejar de pensar en los problemas, poder llegar a cualquier lugar que te propongas, tener tus propias metas y aspirar a conseguirlas y sobre todo, si hay algo que te enseña es skate, es a levantarte y seguir hacia delante por muchas veces que te caigas.

Últimamente el skate se está convirtiendo en una moda, cosa que me parece algo deprimente porque esta gente no patina por pasión, sino por aparentar algo que ni siquiera lo sienten en el corazón. Personalmente opino que la gente que tiende a seguir modas no merece ningún respeto por mi parte, ya que si sigues lo que hace toda la gente no tienes personalidad, y para hacer skate con pasión hay que tener tu propia personalidad. La gente se hace fotos con un skate y el típico calzado de marca, que en teoría para ellos este calzado como es de un estilo y marca en concreto, ya son los zapatos oficiales de “skater“. No tienen ni idea de que nosotros patinamos con este tipo de calzado por el grosor de la suela de goma y por lo ligero que es siendo de lona; aparte de ser bonitas, pero no por llevar esas bambas te convierte en un patinador profesional.

También tienen por moda hacerse fotos sentados en un skate o de pie en ellos, pero en ninguna fotografía demuestran la pasión que tienen por ello. Suelen salir, en el caso de las chicas, perfectamente peinadas y maquilladas, con la manicura intacta y las bambas nuevas. Cuando eres skater de verdad, vas siempre despeinada, llena de heridas, sudada, la lija de la tabla te arranca el esmalte de las uñas a trozos y las bambas prácticamente se quedan sin suela y se agujerean.

En conclusión, me propuse como meta seguir patinando hasta el último día de mi vida, así va a ser, y nadie podrá impedírmelo.

Maria Robles

I pensant en el dolor- lleument proper- que provoca estar boig perdut per una persona, sentir una insaciable passió desmesurada que fa que se’t tensin els músculs només de pensar en ella. Quan t’evadeixes del teu entorn, estiguis on estiguis, retorçant-te per dintre ple de malenconia amb el rostre impassible, com qui s’hipnotitza uns segons observant algun punt de l’entorn que tothom passa per alt. Enfonsant-te amb angoixa  en tots els records. Pensant en això, decideixo que sigui el meu motiu per començar a escriure.

Segurament existeix la fòbia a enamorar-se. No puc evitar tenir-li pànic als sentiments que comporta; a la vegada que poden omplir-te i portar-te al clímax, poden buidar-te i lliurar-te a mercè de tots els teus impulsos destructius. El que entenc jo per  “enamorar-se” és lligar-se a una persona per complert, l’estimes amb tot el que t’agrada i el que potser no t’agrada tant, quan se’t veu als ulls exactament aquella fascinació que et provoca que fa que tots els sentits se’t disparin. Encara que faci por, és una experiència a la que ningú hauria de renunciar, jo la primera.

No sé ben bé si el que he escrit han arribat a ser els meus sentiments, o és que em sé ficar en el lloc del demés. Si li han trencat el cor a la Demi Moore, segurament que a mi també, i no podré fer res per evitar-ho, perquè algun dia m’enamoraré de veritat i seré capaç de qualsevol cosa.

Maria

El Nadal és una època de l’any en que tothom s’hauria de sentir feliç i ple d’alegria. Jo, personalment, des de que era ben petita, el Nadal m’ha semblat divertit, màgic. Recordo que fa uns anys, la nit abans de Reis sentia un formigueig a la panxa. Cada cop que pensava que al matí següent em trobaria un munt de regals al menjador, em deia a mi mateixa que m’havia de dormir; però els mateixos nervis, feien que els meus ulls estiguessin oberts de bat a bat.

Al matí tot eren presses: despertar al meu germà, anar a buscar als pares, mirar si hi havia globus i xocolatines pel terra (això volia dir que els reis havien passat a deixar els regals aquella nit), baixar ràpid a obrir-los tots, i finalment…mmm, xurros amb xocolata fets per la meva mare! Recordo amb nostàlgia aquells moments inoblidables.

A mesura que passa el temps, la il·lusió de la infantesa es transforma en alegria d’estar en família, amics, anar de festa, de viure les vacances… Per altra banda, els regals els valoro diferent de quan era petita. Penso en tots els diners que s’han arribat a gastar els meus pares comprant tots aquells regals que tanta il·lusió ens feia al meu germà i a mi, aquells regals que omplien tot el sofà de casa.

Ara la il·lusió del Nadal la veig als ullets dels meus cosins petits, tot continua tenint sentit, quan cantem nadales per celebrar l’aniversari d’Algú que fa 2.000 anys va néixer.

Paula.

Arriben les vacances, sí, per fí. Unes vacances que tots agaïm, ja que portem unes dures setmanes d’examens. Unes vacances, que són dues setmanes només, però dins d’aquestes setmanes hi han dies especials. El nadal, any nou i els reis.

El Nadal és un dels dies preferits dels nens petits, el dia que el Parenoel els hi porta els regals que han demanat. Jo ara penso en això i em sembla una tonteria, però quan ets petit, és un dels dies més feliços de l’any. El mateix passa amb els reis, els tres reis, Melchor, Gaspar i Baltasar, els tres reis que van amb els seus camells i reparteixen els regals que els nens han demanat.

Any nou, quan ets petit, ni t’en dones compte, quan et fas més gran és quan de veritat li dones importància. Ara, a la meva edat, el dia de cap d’any pots anar-te’n de festa, a les discoteques, o quedar amb els amics per fer alguna cosa, o simplement, a casa amb la familia. Molts de nosaltres ja preferim anar-nos amb els amics que quedar-nos amb la família.

Amb tot això, el que vui dir és que quan et diuen la veritat, que els reis i el paranoel no existeixen, et poden treure tota la ilusió, tota la ilusió que pots tenir en una cosa, la perds, en un instant.
I quan peds la ilusió en una cosa, ja no ets igual que abans.

Dídac

Yo acostumbraba a dejar las cosas para hacerlas mañana. Pero ¿Si no hubiese mañana? Entonces me di cuenta que no podemos perder las oportunidades. Y tenemos que aprovechar el tiempo, porque los días pasan.

Por ejemplo: Te está pasando o te irá pasar alguna cosa. Tú te planteas ¿Debo hacerlo o no? Te quedas com la duda, porque si no lo haces quedarás con ganas de saber lo que pasaría. Y si lo haces, mejor, pues te has decidido y no te arepentirás de no haber rechazado para quedarte sin saber lo que ocurriría.

Nunca dejes nada para mañana si puedes hacer hoy. Puede que mañana no venga, porque mañana es un misterio que ninguno de nosotros podemos adivinar.

” Hoy es el mañana sobre el cual tú preocupaste ayer”.

Carla

Recordo quan era ben petit que gaudia i em divertia de qualsevol cosa que feia. Cada any esperava ansiós que arribés el desembre, això només pel Nadal. M’encantaven els desembres amb fred, el Pare Noel, els reis, etc. Totes aquestes il·lusions han anat desapareixent a poc a poc. La infancia és la millor etapa de la vida, sent petit ho veus tot més feliç i alegre. A molta gent li agradaria tornar a aquesta etapa de la vida.

Estic parlant sobre el Nadal. Aquest any, ha arribat el desmbre en un tres i no res, i ja tenim el Nadal quasi tocant-lo. Penso que ha arribat tan d’hora perquè ara veig el Nadal amb uns altres ulls… Ara, m’importen més les vacances de Nadal per tal de poder fer el que vulguis aquests dies, que els reis i aquestes coses. El Nadal ja no és tan màgic com ho era abans.

A mesura que he anat creixent, he anat veient que la vida no és tan dolça com creia quan era més petit. No vull ser pessimista, però penso que quasi tot el món ho veu així. Tot i això, no perdo la il·lusió de reunir-me amb la familia per Nadal, cap d’any,etc., però igualment, el Nadal no és el que era.

David

Us vull parlar d’una cosa a la que li tinc molta mania, l’art. L’art mai m’ha agradat, sobretot la part dels pintors. Hi ha gent que diu que els pintors són persones que estan més avançades a l’època i que per això són tant especials. Jo més aviat penso que estan tots xalats. Quan parlo de pintors em refereixo a pintors importants, com Picasso que va pintar el quadre de Gernika. Per a mi, és el quadre més lleig que s’ha fet a la història amb aquelles formes i aquell estil de pintar que sembla fet per un nen de tres anys. No sé com allò tant espantós ha pogut arribar a un museu. Estic segur que qualsevol podria fer-ho millor. Al igual que els pintors que fan obres abstractes, que diuen que el seus dibuixos simbolitzen coses, jo l’únic que hi veig són una pila de gargots mal fets. Els pintors que valen de veritat són els que intenten fer un paisatge amb el màxim realisme, aquells si que m’agraden. A part els quadres que venen, els venen a un preu raonable, no com els pintors bojos que com que són famosos es pensen que poden posar els quadres a la venta per una quantitat indignant de diners, encara que siguin lletjos.  Ara, que hi ha gent que els compra tot i ser una cosa que simplement serveix per decorar, però jo sense dubte em compraria qualsevol cosa abans.

Pol

La història de la depilació es remonta a l’era de las cavernas, més concretament, a l’época de l’home Neanderthal. Aquests, van començar a utilitzar eines i a efectuar la depilació per varies causes com: evitar que l’exces de cabell els fes més vulnerables en front dels animals depredadors, prevenir ser afectats per certes malalties…Potser alguns deveu estar pensant, i a mi què?

Però us ho havíeu plantejat mai això? Sobretot les noies que acostumem a depilar-nos més, per mala sort. Doncs així és, els principals culpables són els Neanderthals, encara que després van seguir fent-ho i perfeccionant-ho de manera més higiènica i completament estètica els egipcis, grecs… Jo portava uns dies pensant-hi i no tenia clar d’on provenia aquesta tècnica que consisteix en eliminar el pèl d’algunes zones del nostre cos. Possiblement seguiu pensant, i a mi què?

He de reconèixer que per molt que maleeixi que algú digués: -“Ai Kleopatra si et treguessis aquest pèl de la cella estaries més guapa!”, no hi ha res com anar depilat, és molt còmode i estètic (para estar guapo/a hay que sufrir).

Ara ja em podré depilar tranquila i donar-li les culpes a algú a l’hora de fer-ho, però tot i així a vegades pensaré : -Per què depilar-me? Si diuen que on hi ha pél hi ha alegria. Doncs no, per als humans es veu que no. Som una raça molt presumida.

Si encara seguiu pensant “i a mi què?” vol dir que no us heu depilat mai i per tant no us interessa qui podria ser el creador de la depilaçao.

Joana