LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa cosa d’un mes, dues amigues i jo vam comprar les entrades per el concert de Txarango, al palau de la Música. Se celebrarà el dia 26 d’Abril, d’aquí fins llavors ja hauré fet algun altre escrit més sobre aquest tema.

Tot i que fa poquet que sé que existeix, Txarango és un dels meus grups preferits,. El meu interès per Txarango ve de mesos anteriors. Per les Festes de la Mercè, una amiga em va convidar a passar uns dies a casa seva, ja que feia temps que no sortíem juntes. Vaig arribar a casa la Paola al matí, ella ja havia fet els plans per a la nit i un dels concerts als quals estava previst anar era Txarango. Jo havia sentit a parlar d’aquest grup però mai m’havia cridat l’atenció perquè no m’agrada la música catalana. En dir-li a la Paola que, com a molt, em sabia “La dansa del Vestit”, em va dir: “Doncs ja saps que et toca fer avui, tens fins a les 12 de la nit per aprendre’t les caçons!” i vam estar tot el dia amb Txarango sonant. No cal dir que el concert va ser impressionant. A partir de llavors, cada vegada que escolto Txarango recordo aquells dies de la Mercè, recordo el concert al Fòrum, recordo la Paola i jo cantant, ballant i saltant, etc. És per això que m’encanta aquest grup català. Hi ha una sèrie d’experiències que causen els meus gustos, per tant, jo no els he triat i si a hores d’ara volgués canviar-los, no podria fer-ho.

Rellegint una mica l’escrit me adonat que m’he desviat del tema, el que jo volia explicar és el proper concert de Txarango. Per tant, només afegiré una última cosa del passat concert; i és que, quan els vaig explicar tot això a la Júlia i a la Mariona, els vaig prometre que al proper hi aniríem juntes i així serà.

Ara sí; parlem del 26 d’Abril. Si diguéssim que se’ns està fent llarga l’espera, ens quedaríem curtes. La Mariona i jo, cada matí de camí a l’ institut escoltem Txarango, és com una manera de dir “Ja queda un dia menys”, també es podria veure com una manera masoquista de repetir-nos: “encara queden 133 dies”. El cas és que aprofito aquest escrit per dir-vos, Mariona i Júlia, que quan arribi el dia estarem les tres juntes i serà una experiència que difícilment oblidarem. Al cap i a la fi, aquests son els moments que recordarem sempre.

Laia

De dilluns a divendres sempre em toca fer el mateix. Els dilluns per obligació m’aixeco a las 7:45 per anar al institut com tots els altres dies. Les classes comencen a les 8:15 fins les 2:45, per sort tenim 30 minuts de descans i cada dia fem diferents assignatures. En acabar les classes torno a casa caminant amb els meus amics. En arribar a casa m’espera la meva mare amb el dinar preparat. Quan acabo de dinar em poso a mirar la televisió que fan un programa d’esports que m’agrada, que acaba a les 3:45. Ara sí, en acabar el programa d’esports em toca posar-me a estudiar o fer deures fins les 6 de la tarda. A les 6 surto de casa per anar al camp de futbol que he d’entrenar a nens petits i comencen a les 6:45, l’entrenament dura 1:15, i just després vaig a entrenar amb el meu equip. Això ho faig els dimarts i els dijous; en canvi els divendres els nens petits comencen l’entrenament a les 5:30. En acabar el seu entrenament tinc 30 minuts per poder berenar i després em toca entrenar amb el meu equip. Els dilluns i dimecres normalment estudio, miro la televisió però normalment no faig res d’esport.

Marc Gasulla

Des de la guarderia, sempre he anat a la mateixa classe que la Maria, una companya i molt bona amiga meva. Vam néixer el mateix dia i sempre hem celebrat el nostre aniversari juntes, a la bolera, al cocodril, en fí, en molts llocs. Alguna vegada a les festes ens hem varallat per tonteries, coses que no tenien importància, ens enfadavem perquè a una li havien regalat una cosa més maca que a l’altra o perquè una tenia més regals que l’altra…

Ara ja sóm grans i no fem aquestes coses. Cadascuna va per la seva banda a l’hora de fer la festa. I sé que algun dia deixarem d’estar tan unides i que no parlarem tant com avui dia però estic segura, de que sempre serem amigues.

Irene

Bien, ahora si que me he quedado bloqueada. No tengo ni la más mínima idea sobre lo que puedo escribir. Mi profesor de ética me dijo que no tratara de hablar sobre cosas fantásticas sino, sobre cosas normales, de estas que pasan el día a día. Y bien, que mejor que hablar sobre una persona, una amiga y prácticamente una hermana con la que he compartido momentos increíbles desde que éramos unas criajas.

Esta persona con la que he compartido momentos únicos, fantásticos, maravillosos… es cariñosa, simpática, fiestera, sincera, y sobretodo fiel con los suyos. Yo la conozco desde los 2 añitos. Las dos éramos súper pequeñas y en la guardería jugábamos como si nada. Luego, al crecer y seguir juntas, nos dimos cuenta que juntas formábamos un buen equipo. Le dábamos un toque especial a la amistad con cada sonrisa y cada mirada que hacia sentir la una a la otra una tranquilidad que es imposible de perder, o almenos, no debería esfumarse así sin más. Es cierto que cuando quieres a una persona eres capaz de hacer cualquier cosa para ella y es que cuando una de las dos está mal aunque sonría, se nota que por dentro no está feliz y que necesita la ayuda de la otra.

Ella y yo confiamos la una con la otra a más no poder y sabemos que por muy difícil que sea de resolver un problema, juntas, con esfuerzo lo lograremos. Le explico todo, desde la más pequeña tontería hasta un problema gordo y ella también a mí.

Es… no sé como es… es decir, lo sé pero como las cosas buenas son tantas me cuesta expresarlo todo en un simple escrito. Si que me gustaría remarcar una cosa con la que no estoy conforme. Últimamente, por varios temas nos hemos distanciado un poco, y aunque sea poco, ésta falta de compañía se echa de menos. Espero que podamos volver a recuperar la por completo en el concierto de Txarango, o el mismo día a día, ya que como dice el profesor, las cosas simples, normales… también llamadas rutinas, son las que tienen finalmente los momentos más preciosos i significantes.

Laia, porque te quiero, porqué sin ti no puedo, porqué juntas somos más, y porqué eres mi hermana desde pequeña, esto va por ti!

Júlia

Avui és l’últim dia de institut, per alguns l’espera’t moment de recollir les notes i comprovar tot l’esforç invertit en aquest primer trimestre. Per alguns altres avui és el dia més temut, s’apropen els populars càstigs de Nadal. Però tots tenim la mateixa il·lusió, les vacances ja són aquí!

A molta gent no li agrada el Nadal, fa molt de fred, es gasten molts diners, es fa fosc massa aviat… Jo penso que la gent és molt pessimista sobre aquest tema, perquè digueu-me ¿A qui no li agrada dormir sota tantes mantes que no es pot ni moure? A mi personalment és la època de l’any que més m’agrada. Estic d’acord en que a gairebé ningú li agrada el fred, però això té una ràpida solució abrigar-se més, però per tot el demés és perfecte. Anar pel carrer i veure totes les llums de Nadal enceses és la millor sensació que hi ha, per no parlar de les trobades amb la família que fa mesos que no veus. Un altre dels aspectes més divertits són els regals de Reis o el Pare Noel, no hi ha res com estripar el paper d’un regal quan no és el teu aniversari, i sé que en això tots estareu d’acord amb mi.

Suposo que no tothom tindrà el mateix punt de vista que tinc jo, però segur que en algunes coses hi estem tots d’acord. Així que intenteu aprofitar al màxim les vacances que dos setmanes passen molt ràpid.
Bon Nadal!

Laura

En aquesta època de crisi, i en d’altres moments de la història marcats per les dificultats d’una bona part de la societat, no hi ha un Nadal, sinó molts, ben variats, segons la condició econòmica, social o cultural de cada persona.
Hi haurà nadals, marcats pel que es fa més evident aquests dies, per la pèrdua d’un ésser estimat.
També tornarà un Nadal consumista, amb aquella necessitat per a alguns insuportable, de celebrar-lo amb festa grossa, i que està canviant els valors tradicionals, que fa que es perdin les grans reunions familiars.
I un Nadal que representi la bondat humana, la voluntat de sobreposar-se a les dificultats: És el Nadal que ens empeny a celebrar, més enllà de les creences religioses.
El Nadal representa independentment del contingut religiós que pugui tenir per alguns, aquest retrobament amb les nostres arrels: amb la família i amb els que estimem. Entendre-ho així, ens alliberarà de la febre consumista o del sentimentalisme buit.
Però el món és va globalitzant i els mitjans de comunicació han entrat a les nostres llars i ens ensenyen tantes coses noves, que tendim a substituir els costums pels consums.
Tanmateix pot semblar una paradoxa, però en temps de crisi la solidaritat ciutadana s’ha incrementat més que mai, i pel Nadal encara més.

Andreu Ruf