LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Avui parlaré sobre un tema que considero interessant i anormal. Es tracte d’un tren situat a França, al costat d’un poblet anomenat Artouste. La seva peculiaritat i el que el fa especial és l’altura en que viatja. No és un tren que serveixi per transportar mercaderies, sinó que permet a la gent gaudir d’un petit viatge per l’alta muntanya francesa.

Jo i la meva família vam poder gaudir-lo aquest estiu passat. Segons el que recordo, no era un  tren molt espectacular ni molt bonic estèticament. Estava format per una petita locomotora i quatre vagons amb la capacitat de quatre persones. Pel que feia el viatge, es dividia entre dos trajectes: El primer era el d’anada, que durava aproximadament una hora. Passava per llocs curiosos que semblava que ningú els hagués trepitjat  , com si la humanitat no ho conegués. També hi havia presència de fauna salvatge, com per exemple dos petits esquirols que vam trobar amagats entre les herbes. Un cop que s’acabava el primer trajecte, ens feien caminar uns deu minuts cap a un llac. Aquest em va impressionar gràcies a la seva dimensió i la blavositat de la seva aigua, que es difuminava amb el color blanc de les muntanyes . Com que aquell entorn convidava a estar-hi una bona estona, ens hi vam quedar a dinar. Després d’haver-nos atipat, vam procedir amb el viatge de tornada, on certament em va decepcionar, ja que va ser el mateix que el d’anada.

A part del viatge i de les seves varietats, em van sorprendre diversos conceptes sobre aquest trenet. Un d’aquests era que per l’hivern estava tancat. Primerament ho vaig comprendre, perquè seria molt complicat poder efectuar un d’aquests viatges amb tanta neu. Però després vaig pensar que seria divertit veure tot els arbres, les pedres i els túnels coberts de blanc. Una segona curiositat, va ser que per aquella zona hi havia una petita estació d’esquí. Mentre passava per aquell indret anava pensant i reflexionant sobre com hauria estat possible col·locar una estació d’esquí en aquells pics tan escarpats. En veritat, si t’agrada aquest esport, deu ser emocionant poder esquiar per aquestes muntanyes tan empinades.

Però en definitiva, vull dir-vos que és una experiència diferent i que crec que us ho passaríeu molt bé. Principalment, ho recomano a la gent que vulgui gaudir de noves experiències com jo.

Pere

Hace ya bastante que me leí un libro que encontré por casa que habla de ser positivo y no negativo. Me hizo ver que nuestro estado de ánimo depende de nuestra actitud y de la manera que tenemos para tomarnos las cosas. Por ejemplo, la mayoría de las personas empezamos el día quejándonos o de mala leche y ya imaginando las seis horas eternas que nos esperan sentado en una silla bastante incómoda, al menos, esto pensaba yo. Ahora intento tomarme las cosas de la mejor manera posible, con esto no quiero decir que cada día a las siete de la mañana al sonar el terrible despertador me levante con una sonrisa de oreja a oreja para ir al instituto, más que nada porque es un gran esfuerzo pensar de esta manera cada día, pero la verdad, algunos días lo he hecho y puedo decir que empezar con una sonrisa te mantiene el optimismo hasta el final del día.

Lo que quiero transmitir con todo este rollo es que si tienes una actitud positiva estás atrayendo más cosas positivas a tu vida. Pero tenemos la mala costumbre de quejarnos mucho más de lo que deberíamos y a veces parece que solo vemos la parte mala de las cosas y no valoramos lo bueno que ya tenemos. Éste es el problema. La única razón por la que las personas no obtenemos lo que queremos es porque pensamos más en lo que no queremos que en lo que queremos y que cuando se nos presenta un problema parece que solo nos centramos en eso y apartamos todo lo bueno.  Lo único que consigues dándole vueltas a tus problemas es conseguir más de lo mismo.

Puede que sea este el secreto de la felicidad, tomarte en serio ser una persona optimista centrándote más en lo bueno y en lo que quieres, dejando de darle importancia a lo malo y lo que no quieres.  Estoy segura de que de este modo puedes conseguir todo lo que te propongas en esta vida.

Silvia

Fa uns mesos, exactament 10, vaig conèixer a una persona, una personeta que s’ha fet molt gran en el meu cor. Diuen que això s’anomena amor, jo mai havia sentit una cosa tant a dintre meu. Mai en veure algú se m’havia mogut la panxa, però aquest cop si, cada cop que el veig la meva panxa te papallones.  Des d’aquest moment sé que ell no tornarà a marxar, que el tinc agafat per tots els costats, que és la mitja taronja que molta gent busca. El meu Príncep blau, ja que es aquella persona que em fa riure, em fa estar feliç.

Ara mateix tinc ganes de anar a veure’l, però haig d’escriure i, mira, escric sobre ell, només tinc ganes de tornar a sentir com es mouen les papallones dintre meu. Ell és l’única persona que encara que jo estigui trista ell em fa feliç; em treu un somriure d’on sigui i des d’on sigui.

He descobert el que es l’amor, definició de diccionari: Inclinació o afecció profunda envers una persona, i per a mi un sentiment molt intens que sento dintre meu pel meu nen. Si un dia em van preguntar: “Tu l’estimes?”; i jo vaig respondre que com no l’anava a estimar, si al seu costat jo era la persona mes feliç del mon. En resum t’estimo Marc.

Laia

Arriba el Nadal i això vol dir que el primer trimestre s’ha acabat. Ha passat molt ràpid, massa crec jo. Sembla que fos ahir que ens queixàvem de la ja típica tornada a l’escola, i ara ja ens alegrem de l’arribada d’unes curtes però maques vacances. El Nadal és molt important per mi. És una època que em transmet felicitat, alegria i pau. Em sento més lliure i més feliç. És com si cridés fortament en el cim d’una muntanya, com si per fi, després d’unes llargues hores de viatge en tren, arribi al tan desitjat destí.

Però també he d’acceptar que aquest trimestre ha sigut difícil. I no em refereixo a nivell acadèmic. No és que les assignatures siguin més complicades o les classes més complexes. És més a nivell personal. Trobo que aquest curs m’ha costat molt més que els altres, o m’està costant, millor dit. No trobo ben bé el meu lloc i no em sento com abans. Suposo que seran coses meves però crec que he perdut una mica la il·lusió. Espero que tot això no sigui fruit d’una lenta maduració perquè no m’agrada. Em costa més aixecar-me pels matins, treure els llibres o fer els deures. M’és difícil esbossar un somriure i fer veure que no passa res. Perquè sé que passa alguna cosa que encara he d’esbrinar. Per això, ara que arriba Nadal, espero que s’aclareixin les coses dins el meu cap.

Malgrat tot no vull dir que no sigui feliç. Ho sóc i molt. Però em sento molt diferent respecte l’any passat i, sí, respecte tota la meva vida. És una estranya sensació. Pensar que les coses no acaben de sortir bé i no saber ben bé el motiu. A casa, a l’escola, amb els amics, amb els professors o simplement amb mi mateix, tot és diferent. I no m’acostumo a viure sent una persona que no conec. Així que aquest any, als Reis Mags no els demanaré joguines, ni videojocs ni cap cosa material, simplement, el que més desitjo, és poder tornar a somriure i tornar a tenir la confiança que sempre he tingut amb mi mateix. I espero que amb esperança i esforç aconsegueixi treure el veritable Pau que viu dins meu. Bones festes a tots!

Pau

Tot va començar quan jo tenia uns 6 anys. Els meus pares, la meva àvia, el meu germà i jo vam anar a casa del meu tiet, a L’Escala. Allà, ens vam trobar una sorpresa… La seva veïna tenia una gata,la qual va parir a casa del meu oncle. Potser per vergonya o simplement perquè va voler, ens va regalar un dels gatets. El meu germà la va escollir i li va posar de nom: Nina.

Va tenir un embaràs psicològic, i la vam haver d’operar. A tots ens fa pena que mai hagi pogut tenir la sensació de ser mare i que mai ho pugui ser. A sobre s’ha quedat feta tota una bola des de l’operació, però està bonica igual!
Mai m’hauria pensat que un animalet a casa em podria alegrar tan el dia: pel matí si és aviat me la trobo al meu costat, i si veu que se’m fa tard em desperta (més que res perquè s’avorreix), aleshores sempre surt una mica pel meu carrer, però si hi ha més gats, ella s’enfada i no vol sortir perquè no és molt amigable amb els animals, de fet jo crec que es creu una personeta. Per la tarda aquests dies de fred no acostuma a sortir i es fa una bona becaina. Per la nit podríem dir clarament que es una pesada! Se’ns posa a sobra i vol que la mimem, bé, això ho vol tot el dia però està una mica boja i a la que se li creuen els cables ens mossega. Això sí, més del 90% del dia se’l passa netejant-se.

M’han encantat aquests 9 anyets amb la meva boleta de pel i espero viure’n molts més!

Gemma

Fast food (menjar ràpid), conegut com a “menjar basura”. Com pot ser que a la gent li agradi tant tenint aquest nom? La veritat és que no m’ho explico, a més a més, sabent que és dels menjars menys saludables que hi ha.

Tot i no ser un menjar gaire sa a la gent li agrada força, o almenys, això sembla. Sol ser molt econòmic i això fa que la gent en compri en grans quantitats. La majoria de vegades, l’abús d’aquest menjar causa el sobrepès, sobretot a aquelles persones que no practiquen cap mena d’esport. Generalment veiem afectats per això els països nord-americans.

El menjar ràpid no és gens bo per la nostra salut degut a que conté moltes calories que fan que engreixi molt (molts plats són fregits o amb salses). El pitjor és saber que per a molta gent això ha passat a ser una addicció i en conseqüència el seu cos reté colesterol. Sembla que no, però el colesterol pot ser més perillós del que la gent es pensa. En general les conseqüències de menjar “fast food” no són gaire bones, no obstant això, la gent en segueix menjant. Com pot ser?

Cada cop hi ha més gent que opta per menjar aquest tipus d’alimentació. És per això per el que ja s’han fet estudis que diuen que si els joves d’avui en dia segueixen alimentant-se de menjar ràpid, aquesta serà la primera generació que viu menys que els seus pares a causa de la mala alimentació de la que disposen.

Crec que l’ésser humà sempre ha intentat assolir els màxims coneixements que ha pogut per fer més llarga la vida de cada humà i així créixer com una espècie cada cop més desenvolupada; si aquesta generació ha de viure menys anys que l’anterior per “mala alimentació”, no creieu que seria fer un pas enrere per la humanitat?

Guillem

Segur que algun cop us haureu preguntat; qui va crear les mates? Per a què serveixen? Per què són obligatòries? Doncs sincerament no en tinc ni idea, només sé que jo m’ho pregunto molt sovint, com ara mateix que estic estudiant el tema de racionalització i he parat a escriure una estona, ho necessitava! A vegades penso que mai em serviran de res, i aquest tema per exemple no l’entenc. Molts us preguntareu que per què escric sobre això, doncs ho faig per desfogar-me. No els trobo sentit. Ara estava amb una amiga que m’estava ajudant i ho he arribat a entendre espero aprovar! Si vosaltres tampoc sabeu per què us ho pregunteu, tranquils! Jo us entenc!

Irene

Por fin ha llegado mi amiga de Estados y estamos pasando la mayoría de días juntas, bueno los que podemos porque tiene tantos amigos, que cada día tiene que visitar a uno diferente. Quiero explicaros especialmente este lunes. Desde el verano pasado mi amiga me presentó a su tía y es un encanto. Hoy me propuso ir a verla y naturalmente accedí.

Su tía es un poco mayor y nos ha podido contar un montón de experiencias que vivió en su época y lo que decidió estudiar, cosa que el nombre del estudio no me ha quedado muy claro, pero es muy interesante!

Solo con escribir en una hoja en blanco y escribir mi firma y un poco lo que me apetecía, ella ha podido saber cómo soy de personalidad. Después ha hecho lo mismo con mi amiga. Nos reímos un montón con ella. El miércoles iremos a verla otra vez, que nos ha invitado a comer las tres juntas en su casa. Creo que se siente sola, y poder estar con nosotras le anima un poco. Ha dicho que nos preparará fondue y estamos encantadas, cuando salga del instituto iré directa a su casa.

Espero volver a verla más veces porque mi amiga vuelve a irse a Estados Unidos  y no quiero que se quede sola.

Clara

Cada dia m’adono més del que m’envolta i, per aquest motiu sé que no estic pas sola. Miro al meu voltant i sempre hi ha algú. La meva família. Que faríem sense la nostra família? Jo, per exemple, sense la meva família no faria pràcticament res, ja que, per sort, estem tan units que quan algú, per molt lluny que estigui, té algun problema, allà estem. En canvi, hi ha famílies distants, que no es parlen, ni que tan sols es truquen de tant en tant per donar senyals de vida. Ni la meva família ni jo podríem estar els uns sense els altres. Per això, animo a tots aquells que estigueu enfadats amb algú de la vostra família, siusplau, reconcilieu-vos. La família és gran part de la vostra vida. Són els qui han estat al vostre costat des que vau néixer, ajudant-vos enfront els problemes i també rient a més no poder, però sempre al vostre costat.

En el meu cas, com ja he dit abans, a la meva família estem tots molt units, tot i que tinc família a altres llocs, als qui només puc visitar molt de tant en tant. Que estiguem tan units no significa pas que tinguem una vida fàcil, ja que hem viscut coses que no desitjo que les visqui ningú, però també n’hem viscut d’altres que val la pena recordar. Sembla que superar problemes ens uneixi encara més, perquè tots volem ajudar a superar-los i, per això tots volem aportar quelcom per aconseguir-ho. La veritat és que si hagués d’explicar tots els problemes en els quals hem caigut, podria estar-m’hi bastant de temps, però com en la vida no ens hem de quedar amb les coses dolentes, prefereixo explicar-vos quelcom agradable.

No hi ha res millor que anar a veure a la teva àvia, però en arribar veus que està plorant. En aquest moment penses: “-Uf! I jo ara què puc fer perquè la iaia s’animi?”. També s’ha de dir que l’àvia té una malaltia anomenada Alzheimer. Suposo que molts sabreu el que és. Aquesta malaltia et fa perdre la memòria. La meva àvia, hi ha vegades que sap qui sóc, però hi ha d’altres que no. Doncs el que us estava explicant, vaig anar a veure a l’àvia i estava plorant. El primer que li vaig dir va ser: “-Iaia si lloras ya no vengo más, tienes que reírte”. En aquest moment, el primer que va fer va ser començar a riure. En aquest moment em vaig sentir la persona més afortunada del món. Havia aconseguit que la meva àvia deixés de plorar i, a més a més que comencés a riure. Siusplau, estimeu als qui us estimen, és a dir, estimeu la vostra família, s’ho mereixen!

Itziar

A casa meva, tenim dos animals: un gos i una tortuga.

El gos (el Niko), ens el vam donar quan només tenia un any. Quan portava només uns dies amb nosaltres, es comportava d’una manera estranya; li mossegava les sabatilles al meu pare, llençava les escombraries per terra…. Amb tot això vam deduïr que amb les sabatilles li deurien pegar o alguna cosa per l’estil, i les escombraries, després de renyar-lo unes quantes vegades, ho va deixar de fer.

La tortuga ( la Rosita ), la vam comprar quan jo anava  P-3 perquè era la classe de les tortugues. Ara ja té dotze anys, és molt gran i l’hem hagut de canviar de peixera unes quantes vegades. L’altre dia, la meva mare l’estava netejant, quan de cop i volta, li veiem una cosa negra: ÉS UN NOI! Resulta ser, que porto dotze anys de la meva vida dient-li Rosita i ara haurem de canviar i dir-li Rosito.

Irene