LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Com ja deu saber tothom que visqui a aquest món, d’aquí ben poquet arriban les festes de Nadal.

Potser hi ha gent que li agradin encantin o fins i tot que estiguin enamorats d’aquestes festes… Jo no sóc un d’ells. Sincerament a mi aquestes festes no m’agraden gens si no fos perqué amb elles venen inclossos uns quants dies de vacanses. Aquestes festes són bàsicament per passar-les amb els familiars, fins i tot aquells que no has vist mai en la teva vida, i que quan els veus no saps ben bé d’on han sortit, o bé també per passar-les amb amics, companys de feina, etc…

A mi bàsicament el que o m’agrada és el temps que fa per aquestes dates, m’expico: els temps que fa a l’hivern és bàsicament fred, fred i més fred dia rere dia, i a mi el fred no m’agrada gens, potser hi hagi centenars, o milers, o milions de persones a les que el fred els hi encanta, entre les quals no estic jo.

Per cert, se m’oblidava, què hem dieu sobre el Pare Noel? encara que sembli mentida, els meus pares em segueixen torturant amb el tema de que si no trec bones notes el “Pare Noel” no hem portarà regals, fet que fa que encara que tregui les millors notes del món, els meus pares mai em compren res del que m’agradaria que em compressin, potser perquè és massa car o no sé ben bè per quin motiu no ho fan, però encara que no em comprin el que m’agradaria tenir, em compren altres coses que no són millors que les que demano, però a mi em fa tanta il·lisió com si de veritat es tractès d’allò que més vull en el món.

I per acabar, bon Nadal a tothom!

Tot va començar quan encara no havia ni nascut. El meu pare mentre jo estava a la panxa ja em tocava cançons amb la guitarra, i n’estic segura que això influeix bastant a que m’agradi tant la música.

Quan només tenia 4 anys, els meus pares ens van apuntar a ma germana i a mi a classes de ball, i encara que no ho sembli, era molt vergonyosa i em costava molt fer les coses en públic. Al mes potser fèiem dos concerts davant de tothom que vulgués mirar-nos. Ens ho passàvem molt be i això també va fer que perdés tota o casi tota la vergonya que tenia. Més endavant em vaig haver de desapuntar perquè aquella escola de ball la van traslladar a un altre lloc i no ens anava gaire bé anar-hi.

Per molt que ja no ballés en una escola jo seguia ballant a casa amb les meves cosines o amb ma germana, i al cap d’un any aproximadament em vaig tornar a apuntar a un altre lloc però també ho vaig acabar deixant perquè l’estil que ballàvem no m’agradava gaire.

En aquest escrit només estic parlant del ball però perquè volia que veiéssiu fins aquí, que des de molt petita he estat connectada a la música tant en el ball com en el cant.

Vaig començar cantant només amb quatre anys, ja em sabia sencera una cançó que em van ensenyar els meus pares (no pronunciava gaire bé evidentment) però ja es veia com m’agradava. A mesura que ha anat passant el temps, cada cop he tingut més clar que necessito la musica, que l’únic que em ve de gust a totes hores es cantar, ballar o escoltar com canten els demés. Em desperto pel mati i el primer que faig es escoltar cançons amb l’ipod mentre em vesteixo, em faig l’habitació i esmorzo i quan arribo a casa depèn dels deures que tingui segueixo escoltant música o em poso a cantar cançons amb un micròfon que em van regalar fa dos anys. Fins fa poc no havia fet cap extraescolar de música a part del ball, perquè estava apuntada a volei i no tenia temps per tot. Però fa poc, per temes de la meva esquena he hagut de deixar el volei i ara estic fen el que més m’agrada en el món, piano i cant.

El piano es un instrument que m’apassiona, em passaria hores mirant vídeos de gent bona tocant el piano i des de ben petita ha sigut el meu somni. M’he emocionat més d’una vegada sentint una cançó.

Un altre dels molts instruments que m’agraden és la guitarra, però com ja faig classes de piano a l’escola de música de Premià de Mar, guitarra la practico a casa per internet. Busco els acords i composo algunes cançons. He composat sis cançons aproximadament, no crec que siguin bones però poc a poc espero aconseguir-ho.

Carla

Des del 1986 en que el govern socialista del moment va decidir que el 6 de desembre seria festiu per commemorar la constitució de 1978, els espanyols tenim un mes de desembre plagat de festes, que per a uns suposa més feina, més ingressos econòmics i per a d’altres l’oportunitat de gaudir d’uns dies de descans

Tanmateix el pont de la constitució es converteix alguns anys en un pont llarg si cau en dimecres, doncs s’ajunta amb el dia 8 de desembre, també festiu amb motiu de celebrar-se la festa religiosa de la Immaculada Concepció.

El nostre país, celebra tant festes religioses com laiques i socials. Per aquest fet, el 6 i 8 de desembre són dies festius i aleshores es torna una setmana pràcticament inhàbil per certs sectors econòmics i, en canvi, una oportunitat fantàstica per altres sectors, com seria per exemple el turisme, l’oci o la hosteleria.

El govern actual es planteja racionalitzar les festes, però per això necessita arribar a un acord amb la Conferència Episcopal, tanmateix els canvis no s’aplicaran fins l’any 2014.

Jo, donat que sóc estudiant, he gaudit de quatre dies sense escola, i els he aprofitat al màxim per avançar algunes compres de Nadal, per descansar, per estudiar i per fer esport.

En època de crisi, pels que han pogut treballar aquests dies també deu haver estat un bon regal!!

Andreu Ruf

Nala, aún recuerdo como si fuera ayer el día que te vi por primera vez. Eras tan guapa y tan pequeñita…

Apenas tenias una semana y cada vez que te veía me recordabas a una bolita oscura de pelo. Me encantaba poder cogerte ya que eras del mismo tamaño que las palmas de mis dos manos juntas.

Cariño, puedo asegurarte que fuiste la sorpresa más grande que me dio nadie por mi cumpleaños. Yo nada más tenía seis años, y desde entonces he pasado momentos increíbles a tu lado. Con el tiempo fuiste creciendo, cada vez eras más mayor aunque el tamaño de tu cuerpo no aumentaba. ­­­siempre he tenido ganas de llegar a casa para poder encontrarte en la puerta contenta porqué tu también estabas deseando verme y ahora que no estás, de lo que tengo menos ganas es de llegar a casa…

Nunca voy a olvidar cuando por las noches aparecías en mi habitación, fuera la hora que fuera, y rascabas mi cama con tus patitas para que te subiera y pudieras dormir conmigo, o cuando estábamos mirando la tele en el sofá y con tu morro me subías la mano para que te acariciara o cuando venias a darme besitos y hacerme compañía cada vez que me veías triste… son demasiados momentos compartidos durante 9 años y se me hace muy difícil vivir sin ti. Se me hace muy difícil estar comiendo y poner la mano bajo la mesa para darte a escondidas algo de comer y ver que no lo coges, o sentirme tan sola al ver que no hay nadie que me siga vaya donde vaya.

Nala, es increíble como algo tan pequeño como tú puede ser tan grande para mí. Perderte ha sido una de las cosas mas duras que me ha pasado en la vida y sé que nada mas aquel que tenga un perro al que se quiere muchísimo podrá entender el vacío que deja cuando se va o podrá entender estas palabras, porque para mucha gente un perro es simplemente un animal, pero yo os puedo asegurar que un perro así vale más que cualquier cosa.

Te quiero nalita, no te voy a olvidar nunca.

Un perro te hace sentir mas vivo, y sobre todo te recuerda lo que es la vida.

Carla

Este enero que viene hará ya cinco años que patino y parece que lleve menos de dos meses. Patinar para mi es totalmente mi prioridad aunque sé que debería preocuparme por sacar los estudios adelante, intento compaginarlo lo mejor posible y tener tiempo para todo. Muchos lo ven como un simple deporte, pero para mí no es algo simple, sino muy difícil; y no es un deporte, es una forma de vida.

Para quien no entiende, ve una simple tabla de madera con cuatro ruedas, pero al ser mi pasión no lo veo como tal. Cuando todos ven un trozo de madera, yo veo más allá de eso; esa tabla es una forma de dejar de pensar en los problemas, poder llegar a cualquier lugar que te propongas, tener tus propias metas y aspirar a conseguirlas y sobre todo, si hay algo que te enseña es skate, es a levantarte y seguir hacia delante por muchas veces que te caigas.

Últimamente el skate se está convirtiendo en una moda, cosa que me parece algo deprimente porque esta gente no patina por pasión, sino por aparentar algo que ni siquiera lo sienten en el corazón. Personalmente opino que la gente que tiende a seguir modas no merece ningún respeto por mi parte, ya que si sigues lo que hace toda la gente no tienes personalidad, y para hacer skate con pasión hay que tener tu propia personalidad. La gente se hace fotos con un skate y el típico calzado de marca, que en teoría para ellos este calzado como es de un estilo y marca en concreto, ya son los zapatos oficiales de “skater“. No tienen ni idea de que nosotros patinamos con este tipo de calzado por el grosor de la suela de goma y por lo ligero que es siendo de lona; aparte de ser bonitas, pero no por llevar esas bambas te convierte en un patinador profesional.

También tienen por moda hacerse fotos sentados en un skate o de pie en ellos, pero en ninguna fotografía demuestran la pasión que tienen por ello. Suelen salir, en el caso de las chicas, perfectamente peinadas y maquilladas, con la manicura intacta y las bambas nuevas. Cuando eres skater de verdad, vas siempre despeinada, llena de heridas, sudada, la lija de la tabla te arranca el esmalte de las uñas a trozos y las bambas prácticamente se quedan sin suela y se agujerean.

En conclusión, me propuse como meta seguir patinando hasta el último día de mi vida, así va a ser, y nadie podrá impedírmelo.

Maria Robles