LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

I pensant en el dolor- lleument proper- que provoca estar boig perdut per una persona, sentir una insaciable passió desmesurada que fa que se’t tensin els músculs només de pensar en ella. Quan t’evadeixes del teu entorn, estiguis on estiguis, retorçant-te per dintre ple de malenconia amb el rostre impassible, com qui s’hipnotitza uns segons observant algun punt de l’entorn que tothom passa per alt. Enfonsant-te amb angoixa  en tots els records. Pensant en això, decideixo que sigui el meu motiu per començar a escriure.

Segurament existeix la fòbia a enamorar-se. No puc evitar tenir-li pànic als sentiments que comporta; a la vegada que poden omplir-te i portar-te al clímax, poden buidar-te i lliurar-te a mercè de tots els teus impulsos destructius. El que entenc jo per  “enamorar-se” és lligar-se a una persona per complert, l’estimes amb tot el que t’agrada i el que potser no t’agrada tant, quan se’t veu als ulls exactament aquella fascinació que et provoca que fa que tots els sentits se’t disparin. Encara que faci por, és una experiència a la que ningú hauria de renunciar, jo la primera.

No sé ben bé si el que he escrit han arribat a ser els meus sentiments, o és que em sé ficar en el lloc del demés. Si li han trencat el cor a la Demi Moore, segurament que a mi també, i no podré fer res per evitar-ho, perquè algun dia m’enamoraré de veritat i seré capaç de qualsevol cosa.

Maria

El Nadal és una època de l’any en que tothom s’hauria de sentir feliç i ple d’alegria. Jo, personalment, des de que era ben petita, el Nadal m’ha semblat divertit, màgic. Recordo que fa uns anys, la nit abans de Reis sentia un formigueig a la panxa. Cada cop que pensava que al matí següent em trobaria un munt de regals al menjador, em deia a mi mateixa que m’havia de dormir; però els mateixos nervis, feien que els meus ulls estiguessin oberts de bat a bat.

Al matí tot eren presses: despertar al meu germà, anar a buscar als pares, mirar si hi havia globus i xocolatines pel terra (això volia dir que els reis havien passat a deixar els regals aquella nit), baixar ràpid a obrir-los tots, i finalment…mmm, xurros amb xocolata fets per la meva mare! Recordo amb nostàlgia aquells moments inoblidables.

A mesura que passa el temps, la il·lusió de la infantesa es transforma en alegria d’estar en família, amics, anar de festa, de viure les vacances… Per altra banda, els regals els valoro diferent de quan era petita. Penso en tots els diners que s’han arribat a gastar els meus pares comprant tots aquells regals que tanta il·lusió ens feia al meu germà i a mi, aquells regals que omplien tot el sofà de casa.

Ara la il·lusió del Nadal la veig als ullets dels meus cosins petits, tot continua tenint sentit, quan cantem nadales per celebrar l’aniversari d’Algú que fa 2.000 anys va néixer.

Paula.