LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Abans d’ahir la meva àvia em va donar un ensurt gegant: No es trobava gaire bé, i va anar al metge amb la meva mare. Van trucar dient que la metgessa els havia manat anar a l’hospital de Mataró, i un cop allà s’hi van estar quasi tot el dia.

La meva preocupació augmentava cada minut que elles no venien, i havia de fer esforços perquè el nus que tenia a la gola baixés.
I és que la meva àvia no és com les demès; ella és simpàtica amb tothom; encara que es senti cansada, fa bromes; i a la que pot conversar amb qualsevol persona, no calla ni a baix de l’aigua. He tingut l’oportunitat de conèixer tots els seus secrets i detalls de la seva vida, ja que viu amb mi i així fa que tinguem una relació intensa. La veritat és que sense ella la casa quedaria amb un buit molt gran.

Espero que jo de gran, arribi a ser almenys una mica com ho és la meva àvia, i que els meus nets m’estimin tant com jo l’estimo a ella.

Gemma.

Intentaré explicar una cosa que em sembla inexplicable, una gran amistat.

Des del dia que vaig néixer el supersavi ens va destinar a ser més que amigues. Porto des de ben petita amb vosaltres i ens hem anat unint a base de  baralles, aventures, dies i dies juntes… un cúmul de coses que m’han fet créixer i adonar-me de quines persones són indispensables per a mi.

Se’m fa difícil escriure en un full en blanc el que entenc jo com amistat, però el que vull transmetre amb aquest escrit és que realment hi ha persones amb les que connectes i estableix lligams tan forts que t’arribes a sentir part d’elles i viceversa.

Tinc dues explicacions que juntes m’agraden molt i que per mi defineixen l’amistat. En primer lloc diuen que amic prové del grec i que singnifica “sense el meu jo”, amb la qual cosa es considera a un amic com l’altre jo. I en segon lloc, crec que som unes forces fonamentals oposades però al mateix temps som complementàries.

Amb tot això vull dir que sou l’essència de la meva vida, us estimo fins i tot quan us odio.

Joana

Us sorprendrà el títol, ja que no l’he acabat. Però l’he escrit per un simple motiu: cridar l’atenció del lector. Encara us preguntareu de què parlo i perquè hi ha tants. El que vull transmetre en aquest escrit són els sentiments d’un petó. I per això m’he interessat parlar d’ells. Un petó és un acte de tocar amb els llavis uns altres. Igual que en els sentiments. Han de ser de veritat i sempre han de transmetre alguna cosa. Hi ha molts sentiments: de confiança, d’alegria, de benestar, i el que m’agrada més a mi, el de seguretat, etc. Des del meu punt de vista, la seguretat d’un petó és el més important, ja que no tothom té seguretat en si mateix.

Des de ben petita que en dono. Sempre en sortir del col·legi li donava un petó a l’avia o a la mare, perquè eren elles les que em venien a buscar. El petó preferit de la infància era el de bona nit. Quan la mare et venia i et posava el llençol fins que no podies respirar i desprès et donava un petó al front, en aquell moment era quan em transmetia seguretat.

En canvi, els petons d’amor transmeten desig i passió, ja que són petons intensos plens de sentiments. Però no poses el mateix sentiment quan li fas un petó a una amiga que quan li fas a la teva parella, ja que la teva parella és la que et dóna suport en una relació i, en una amiga li transmets desig per conservar-la per sempre.

Judith

Ahir va ser el meu sant, bé, un sant  no és gaire important però com no tenia clar sobre què escriure m’ha semblat que podia parlar d’això.

No vaig fer res fora de lloc, em vaig llevar tard, vaig esmorzar, vaig dinar, vaig sopar, els familiars i els amics em van felicitar (si més no perquè als que no se’n recordaven els ho deia jo) i algun regalet vaig tenir.

Per la tarda vaig anar amb la meva germana i la meva mare a Mataró Parc a canviar uns pantalons i ja que estàvem allà ens vam quedar donant una volta. Al centre del Parc Comercial estaven fen una mena d’espectacle, la veritat és que era molt divertit, hi havia homes disfressats que cantaven i ballaven i al davant hi havia nens petits imitant-los. Em vaig quedar una estona mirant i quan em vaig cansar me’n vaig anar.

Portava setmanes dient-li a la meva mare que em vull fer un pírcing al melic. Ella sempre em posava una excusa perquè no me’l faci, però jo no acceptava un no per resposta, ja que la meva germana se’l va fer a la meva edat i per tant jo tinc el mateix dret de fer-me’l.  Ahir, pel meu sant, vaig aprofitar i li vaig dir “ Mama, ja que és el meu sant podria anar a fer-me el pírcing”, em va sorprendre però em va dir que sí.

Vam marxar de Mataró Parc i vam anar a Premià de Mar a un local on fan tatuatges i pírcings. Em vaig haver d’esperar perquè li estaven fent un tatuatge a una noia. Estaven amb la porta oberta i sentia el soroll de la màquina i apart ho podia veure perfectament, però no volia mirar gaire. Se’m va passar pel cap no fer-me el pírcing però després vaig pensar que el mal seria només un moment i ja està. La meva germana em va començar a dir que a ella li va fer molt de mal i que d’haver-ho sabut no se’l hagués fet. Vaig ignorar els seus comentaris i vaig entrar per fer-me’l. No vaig estar ni 5 minuts. Em va fer una mica de mal però  era perfectament suportable.  La meva germana és una exagerada.

Sílvia

Últimament he estat molt decaiguda, ja que em donava la sensació que les coses no anaven com deurien. Qualsevol cosa que intentava dur a terme no tenia el resultat desitjat i, això, realment em preocupava bastant.

Per una banda, a casa, les coses no anaven massa bé. Sempre estàvem barallant-nos i no ens escoltàvem els uns als altres, per aquesta raó gairebé sempre marxava al llit abans d’hora, sense sopar i enfadada amb tothom.

D’altra banda, al futbol, a part de no parlar quasi amb ningú, tampoc no aixecava el cap, ja que per molt que ho intentés, no hi havia manera que em sortís res: no feia cap passada en condicions, no aconseguia parar cap pilota per fàcil que fos i els entrenadors tampoc m’ajudaven, ja que tenien més coses a fer, fet que em portava a pensar que no havia d’estar allà. A més a més, no sempre tenia l’oportunitat d’anar a entrenar, ja que l’horari de treball del meu pare no ho permet. Tots aquests fets, per insignificants que puguin semblar, a mi m’afectaven i no em deixaven pensar amb claredat. Malgrat no trobar el camí per on havia d’anar sense més entrebancs, jo seguia donant els màxim de les meves possibilitats, és a dir, em seguia esforçant tot el que podia.

Per culpa d’aquests dos motius, el meu estat d’ànim requeia a l’institut i també em semblava que el meu rendiment no era el mateix de sempre. Aquests problemes tenien certa connexió: si el futbol no anava bé, a casa estava enfadada i a l’institut no rendia; si a casa estava enfadada, a l’institut no anava bé i quan anava al futbol tampoc; si l’institut no anava bé, els meus pares m’ho deien i al futbol no rendia.
Per sort, al cap d’uns dies, un d’aquests problemes, el relacionat amb l’esport, es va poder relacionar, ja que vaig parlar amb el president del club i li vaig explicar que tenia problemes amb el transport. Al cap d’uns dies em va trobar una solució: em va dir que el meu entrenador em vindria a buscar i li pagaria per fer-ho. D’aquesta manera el meu estat va canviar radicalment. Gràcies a això he estat entrenant, m’han anat sortint les coses i, per això, em van convocar amb la selecció catalana per anar a entrenar aquest dimecres. Malauradament no vaig poder entrenar, perquè el dilluns vaig anar al metge i em va enguixar el braç.

Jo m’he esforçat i he aconseguit la meva recompensa, que era anar convocada amb la selecció, però, per algun motiu de l’univers, per dir-ho d’alguna manera, no ho he pogut gaudir de la meva recompensa. Espero que aquest tren no em passi de llarg i pugui pujar-hi aviat.

Itziar

Tot comença a finals d’Octubre, quan un amic  em va proposar formar un grup de música. El primer que se’m va ocórrer va ser: “Per què m’ho pregunta si o no tinc ni idea de música?”, però després de una bona estona reflexionant vaig arribar a la conclusió de que era una bona idea. Trobava que era una aspecte positiu el fet de crear un col·lectiu amb tots els meus amics i tocar la música que nosaltres ens agradava. Era un aire diferent al que nosaltres estàvem acostumats.

Tot això em va comportar bastanta feina, ja que havia d’aprendre a tocar algun instrument que m’agradés i em semblés atractiu. El teclat va ser el que comprenia aquests dos termes. Primer de tot, vaig anar a comprar-me’n un gràcies als estalvis. No era el teclat més bo de la botiga, però creia que per aprendre aquell ja em serviria. A mida que va anar passant el temps vaig anar relacionant-me amb aquell nou instrument i vaig anar aprenent pel meu comte. El que feia, bàsicament, era mirar els diferents acords i les notes a través dels vídeos de “Youtube”. També aprenia a través del grup, que ja tenia nom, “A Trenc d’Alba”.

Mig any després d’haver format “A Trenc d’Alba”,  havíem aconseguit interpretar  els nostres primers “mini concerts” en llocs com al Teatre la Massa o l’Institut. Gràcies això, aprenia a tocar en públic i a controlar els meus nervis, perquè no es el mateix que tocar a casa o als assajos.

Actualment, segueixo aprenent per mi mateix, però estic mirant de fer alguna classe per aprendre els conceptes bàsics del teclat, i així, poder-m’ho passar encara millor. De cara el grup, anem progressant de mica en mica. Ja arribem a la desena de cançons composades per nosaltres i hem aconseguit tocar a concerts més importants que els de fa mig any, com per exemple a Mataró. Crec que tots els del grup estem encantats de tirar-lo endavant i tenim ganes d’aspirar a alguna cosa més. Considero que ens falta molta teca per poder arribar lluny, però com diu molta gent, res és impossible.

Pere

Avui, 1 de novembre, he anat amb bici juntament amb el germà del xicot de la meva mare (en Lolo) i el seu cosí. Qui ho hauria de dir, però a Òrrius, tindria una sorpresa:

Després d’una dura ruta per camins rurals, un mal d’esquena insoportable i un fred que arronsa el nas, hem arribat a Can Jordi, el bar on hem esmorzat. En entrar al local ens ha pres nota una noia ben simpàtica. Just quan la noia ens ha servit els esmorzars s’ha obert la porta i he mirat, empès per la xafarderia, com seria la persona. Seria un noi, una noia, un home, una dona? Seria gran petit/a? Era la Lola, la nostra professora de tecnologia de l’any passat, també la meva tutora. En veure-la m’he aixecat, i en veure’m ella ha fet cara de sorpresa i ha exclamat: “Flori!”. A partir d’aquí ha saludat a en Lolo i al seu cosí que han resultat ser exalumnes seus. Ens ha explicat que ens troba molt a faltar, i que troba absurda una de les mesures que s’estan prenent al nostre centre com a protesta contra les retallades; no fer sortides durant el curs 2012-13. Finalment en Lolo ens ha convidat a un tallat a tots, ens l’hem pres, hem xerrat, la Lola m’ha repetit i repetit que estudiés, i hem pres el camí de tornada cap a casa.

Mentre tornàvem hem agafat senders que passen pel mig del bosc (trialeres) i el cosí d’en Lolo ha caigut en un revolt, per sort s’ha fet una esgarrinxada a la cama i prou.

Per acabar he arribat a casa, m’he dutxat, i m’he pres un caldo per entrar en calor.

Gerard