LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Un dia, la majoria de nosaltres ens separarem. Cadascú farà el seu camí, potser tornarem a veure’ns o no. Veurem les nostres fotos i ens recordarem de tot el que hem fet.

Trobarè a faltar tot allò que ha marcat la meva vida. Els amics, la infància, els jocs… Actualment ja trobo a faltar moltes coses. La gent que s’ha anat, els que em van dir que vindrien i no han aparegut, la meva família, a la fi tot allò que vaig tenir i ja no tinc.

Però la vida segueix i nosaltres no podem tornar enrere. L’hem de continuar, encara que hagin passat coses que no voliem: la distància, el camí que hem triat… Encara que hi hagi això, no hem de perdre l’esperança, perquè potser tot allò que has desitjat es farà realitat.

Carla

L’any passat vaig decidir apuntar-me a futbol sala al Club Atlètic Català amb els meus amics. Mai havia tocat una pilota fins llavors, i pel que semblava la resta de l’equip tampoc, encara que tots ells ja portaven almenys un any jugant. La veritat és que jo no tenia cap intenció d’aprendre’n simplement hi anava perquè em divertia, fins i tot als partits contra altres pobles del voltants, tot i que sempre perdíem de molts gols. Però a mi això m’era igual jo m’ho passava bé. Al club, però, això no li era pas igual, ells volien que guanyéssim, era l’únic que els interessava. Llavors van decidir fer un canvi radical a l’equip. Van fer fora al nostre apreciat entrenador perquè pensaven que ell no ens ensenyava bé. Això a mí no em va fer gens de gràcia, em vaig enfadar molt amb el Club. Jo sempre havia pensat que en aquestes categories el que sempre deien era que l’important és participar, però aquells pocavergonyes van fer fora un pobre entrenador simplement per guanyar. A sobre, quan jugava els partits tot i la meva falta de pràctica, els entrenadors m’escridassaven com bojos com si em paguessin per jugar i no al contrari. Perquè entengueu com em sentia, em venien ganes d’arrencar-los el cap d’arrel. Tot i els seus esforços en intentar millorar l’equip, no va servir de res. Vam acaba últims a la lliga amb només dos partits guanyats. D’on no n’hi ha no en raja.
El que vull dir amb això és que trobo vergonyós que un Club pugui arribar a prendre tantes mesures simplement per guanyar. Vergonyós!

Pol

Fa aproximadament dos anys va estrenar-se, a la famosa cadena americana “MTV”, l’il·lustre reality show, Jersey Shore. El programa segueix la vida de vuit participants que conviuen a la costa de Jersey a l’estat dels Estats Units, Nova Jersey. Al cap d’un any va fer-se l’adaptació britànica, anomenada Geordie Shore, vuit joves que passen l’estiu vivint junts a la costa de Newcastle upon Tyne. Ja fa gairebé un mes va estrenar-se la primera temporada de Gandía Shore, el reality espanyol, segueix el mateix instint que la versió nord-americana i britànica.

La família de Gandía Shore està formada per quatre joves: Jose “labrador”, es defineix a si mateix com el “macho alfa” i té el propòsit de no enamorar-se; Cristina “core”, la catalana de Vic a la qual li encanta ballar Hard Core; Abraham “cachorrín”, educat, simpàtic, una mica maniàtic i amant de la bona vida; Cristina “gata”, es considera la diva de la casa; Alberto “clavelito”, tranquil, bondadós i honest, és el noi bo de la casa, el millor amic de tots; Ylenia, l’objectiu de totes les mirades, ella trenca les normes quan surt de marxa, enamorada de la seva ciutat, Benidorm; Esteban, el que sempre diu: “ -Las feas ‘pa’ los feos, y las guapas ‘pa’ mi”; I per últim, Arantxa, impulsiva, esbojarrada, espontània, amant de la festa i la veritable reina de les tarimes.

Tot i el peculiar caràcter dels participants, el reality va tenir la millor estrena de la història del canal i el millor debut de la TDT. L’Associació de Consumidors de Mitjans Audiovisuals de Catalunya ja ha demanat el boicot a les marques que s’anuncien en un programa que va tenir més de nou-cents mil espectadors. L’esmentada associació per al boicot són, entre d’altres que el format, tot i emetre en horari protegit, “va dirigit al públic adolescent, que veu un estereotip irreal i profundament negatiu d’ells mateixos”, segons els esmentats incita a tenir “hàbits poc saludables, el culte, al cos i al sexe sense una finalitat educativa”.

És cert que aquest reality dona una mala imatge a Espanya, però penso que la mitjana de la població és així, gent com ells.

Obstant això, cada diumenge a les 22 hores estic dins el llit, preparada per veure un nou capítol. Acostumo a comentar-lo amb un bon amic a través del whats app. El més habitual és no parar de riure sobre les coses que fan, però, sempre, abans d’anar a dormir, parlem de fer alguna cosa semblant aquest estiu, fer les maletes amb l’essencial, instal·lar-nos al seu apartament a la Costa Brava, repartir-nos durant una setmana les tasques de casa, com cuinar, netejar… i així doncs, arribar gaudir del millor estiu amb la millor companyia.

Lidia

Ara que s’acosta l’hivern, i que cada vegada es fa fosc més aviat, les tardes se’m fan cada vegada més llargues. En un tancar i obrir d’ulls, passem d’un dia assolellat a una tarda fosca i freda on no tens ganes de fer pràcticament res. El dia mai acompanya a aixecar-te de davant de l’ordinador i sortir al carrer a fer qualsevol activitat. No m’agrada gens arribar a casa, i quedar-me assegut mirant una pantalla fent absolutament res! Perquè realment, em puc passar hores fent coses innecessàries quan les coses que de veritat hauria de fer em fa mandra fer-les o no em vénen de gust.

Però ara, cada vegada em vaig adonant del que hauria de fer, del que em convindria fer. Cada dia em plantejo que hauria de canviar els meus hàbits, i estic gairebé segur que algun dia o altre ho aconseguiré. Aniré a córrer abans de quedar-me tancat, buscaré altres coses a fer que no siguin estar-me davant de l’ordinador remenant pàgines que ni m’interessen. Crec que això em farà sentir millor, i si jo em sento millor, ho transmetré als altres aconseguint que ells també se’n sentin.

Ara només em fa falta esperar a que mica en mica em vagi acostumant a passar les tardes d’una altra manera. Però sé que amb una mica de força de voluntat i d’esforç, aquestes tardes acabaran canviant, i fent-me canviar.

Arnau Saborit Floriach

Pues nada, 15 minutos ya delante del ordenador sin saber qué escribir. Realmente aún no me he puesto en serio, solo me he limitado a hacer ver que pienso, he puesto las manos encima del teclado y con eso creía que me bastaba.

Esto me pasa muchas veces en situaciones distintas. No sé si me explico, ¿sabéis eso de que quieres algo y lo pides pero no haces nada más para conseguirlo? Quiero decir que, ahora ya hablando de objetivos, metas y todas estas cosas, cuando queremos algo no solemos esforzarnos. Nosotros solo lo pedimos y decimos que sí, que estamos dispuestos a luchar por ello, pero lo que pensamos de verdad es que las cosas ya llegarán por sí solas, que todo a su tiempo, que solo hace falta paciencia.

Yo hablo en plural para no hacer de este tema una cosa muy personal pero, la verdad, no tengo la más mínima idea de lo que le pasa al resto del mundo en estos casos. Igual soy la única que pienso así, no se sabe. Volviendo al tema, no quiero decir que la paciencia sea algo malo ni mucho menos. Pero a veces nos pasamos la vida esperando que pasen cosas buenas y lo único que pasa es la vida. Otras veces, avanzamos sin darnos cuenta y algo magnífico sucede (así, de la nada) pero tranquilos, que esto nos es muy común, al menos en mi vida.

Ya acabo, solo decir que (en este caso) lo que cuentan son los hechos, no las intenciones, ya que por más que desees algo con todas tus fuerzas, no es suficiente;“Si quieres algo, sal a buscarlo y punto.”.

laiavalldosera

Sóc en Jofre i fins i tot aquest nom, com a tothom li passa, no l’he triat jo.

El meu caràcter, la meva personalitat, els meus gustos i les meves aficions també han estat, fins ara, influenciats pels altres, sobretot per la família, els amics, l’escola i l’entorn en general. Vaig anar a l’escola La Immaculada, la mateixa on van anar també el meu avi, els meus pares i oncles i la meva germana, dit així sembla que sigui per tradició, però és més que res per convicció.  Amb cinc anys em van apuntar a futbol, però quan ets tan petit no saps què és un joc col·lectiu, hi vam anar junts gairebé tots els nens de la clase a futbol-sala. La raó més important era que “els nens han de fer esport i si és en un poliesportiu millor, així no passaran fred”. Quan ja feia primària em van portar a l’esplai perquè els de casa creuen que la canalla ha de conèixer altres nois i noies fora de l’escola i ha d’educar-se també en un àmbit més lúdic. També em van fer conèixer i participar en totes les festes populars, la nostra família no s’en perd ni una! m’han ensenyat a defensar les tradicions catalanes i estimar la nostra terra.

En entrar a l’institut vaig començar a experimentar un canvi en general i sobretot era conscient que aquest canvi l’estava triant jo, notava més llibertat per decidir qualsevol cosa. Els amics van canviar, de futbol-sala vaig passar al futbol gran, vaig deixar l’esplai, em vaig tallar els cabells (sempre l’havia dut llarg) i aquest estiu he començat a anar amb moto. M’adono que cada cop sóc més protagonista del que faig o vull fer.

En conclusió, a mesura que et vas fent gran canvies i te n’adones del que realment t’interessa i t’importa, i això et permet reorientar la teva vida cap al camí que veritablement vols seguir, però agraint el passat.

Jofre Matamoros Bosch

Aquest proper Dimecres 14-N és un dia diferent de la resta de dies de l’any. No tan sols perquè faig anys, sinó pel fet que un altre cop més es convoca Vaga General.

Vivim en un país en el que hi ha estudiants i treballadors, en el que hi ha gent sense treball i gent sense papers. Tota aquesta gent s’està veient afectada per un govern corrupte que retalla, que privatitza les empresas i permet desnonaments per part d’algunes d’aquestes empreses (bancs), també fa fora a treballadors.

Cada dia estem veient com el govern retalla sobretot en sanitat i educació. Un exemple de retallades en la sanitat ho podem veure en el fet que tanquin plantes d’hospitals i en l’educació en la cantitat de persones que hi ha en les classes ja que fan fora a professors.
Aquí Vilassar ho podem veure ja que en la sanitat ens han tret el servei d’urgencies i en l’educació han fet fora a professors, que fa que a les classes hi hagi molta més gent i sigui més difícil que el professors pugui estar per tu.

El govern com hem dit també privatitza, osigui el que fa es que aquelles empreses que abans eren públiques ara passen a ser privades. Això perque ho fa? Perque així l’Estat no te despeses per mantenir-ho pero en canvi si que rep uns beneficis.

Els desnonaments que fan algunes empreses privades com poden ser els bancs, prefereixen que la gent visqui al carrer i la casa estigui buida, abans que aquestes persones que es fa fora de casa puguin tenir un sostre.

Per últim els acomiadaments dels treballadors, degut a la crisi que estem patint. Aquesta crisi económica podria no afectar tant a molts dels treballadors, pero les empreses prefereixen tenir molts beneficis i que hi hagi gent que s’envagi al carrer abans que tenir menys beneficis i que hi hagi persones que tinguin feina. L’exemple que posaré aquí és el de telefonica. Ara a telefonica, tot i que no ha sortit pels mitjans de comunicació, hi ha previst que despedeixin a molts dels treballadors tot i que és una empresa que te molts beneficis, prefereixen tenir més beneficis i que hi hagi familias que vagin al carrer.

Davant de tot això podem veure que la majoria de les persones vivim en la pobresa. Per això el que hem de fer es unir-nos i anar tots a la Vaga General del proper 14 de Novembre.

Pol

La vida esta llena de magníficas cosas por ejemplo: la salida y puesta de sol, la luna, las estrellas, el mar, el cielo, las montañas, la vegetación, etc. Todas estas son cosas no valoramos lo suficiente porque siempre hemos convivido con ellas.

Desde que nacemos pasa un tiempo hasta que aprendemos a andar, pero como pensamos que es parte de nuestra vida no la valoramos suficiente, en cambio si trabajamos y conseguimos comprarnos alguna cosa lo valoramos muchísimo, y de lo importante, como es el poder ver, oír, saborear, caminar no nos acordamos porqué siempre han estado allí

Para una persona que nunca pudo caminar podemos sacar dos conclusiones: la primera es que podría estar muy disgustado por no poder desplazarse como los otros y la segunda es: igual no lo echa de menos ni está disgustado ya que en ningún momento de su vida ha caminado, es decir, no sabe lo que es caminar, no puede extrañar algo que no ha tenido o vivido.

Hace un tiempo me lesioné el cartílago de las rodillas y debo mantener reposo, por lo tanto no puedo caminar a menos que sea necesario y no puedo hacer ejercicio. Nunca me había encontrado en una situación de éstas, ni me lo imaginaba. Ahora que la padezco me doy cuenta de lo bonito que es poder caminar,correr,saltar y todo lo que podamos hacer con esa habilidad.

Yendo hacia el traumatólogo me paré a mirar el mar mientras mi padre me llevaba en moto y me di cuenta de lo precioso que es. Los rayos del sol se reflejan en el agua del mar y crea un efecto luminoso muy bonito. Al otro lado me quedaba la montaña y también me paré a observarla. A todo esto me di cuenta de que todos los días que he pasado tumbado en el sofá, en el ordenador, podría haber estado en aquellos sitios tan preciosos y aunque no os lo creáis a mi me ayudan a pensar y me hace estar mejor de ánimo y de salud.

Finalmente decidí que cuando me recuperara de las rodillas no tardaría ni un segundo en salir corriendo hacia esos sitios , aunque solo sea para estirarme y pensar mientras disfruto de la luz del sol o la luz de la luna, la brisa y la tranquilidad

Sergio

Benvolguts professors i professores del claustre:

Em dic Gerard Floriach i sóc un alumne del curs de 4t d’ESO d’aquest centre. El motiu d’aquesta carta és ben senzill: vull donar una opinió sobre uns actes que es van realitzar gràcies o per culpa d’un o d’uns professors (utilitzaré el plural). Aquesta sèrie de professors van incitar a realitzar aquest acte. L’opinió que vull donar a conèixer la comparteixo amb, si fa o no fa, la majoria d’alumnes del que formo part, i és que:

Primerament, trobo que és una falta de respecte i d’educació no llegir la carta que van redactar els representants del curs de 4t en què es demanava poder fer el nostre viatge de final de curs, el qual ens marca una etapa de la nostra vida com a estudiants principalment. En general m’esperava que fóssiu més comprensius. En segon lloc fer-vos entendre que amb aquest tipus de protestes perjudiqueu als alumnes i nosaltres ens sentim com si ens passéssiu la pilota a nosaltres. Seguidament dir-vos que els alumnes no tenim cap mena de culpa de les retallades que s’estan fent en l’ensenyament públic, som víctimes directes igual com els professors. Tampoc tenim cap culpa de que els professors no tinguéssiu unes bones condicions de feina, però no per això heu de prendre mesures com a protesta que afectin els vostres alumnes.

Per acabar, voldria demanar disculpes als professors o professores que s’hagin ofès o mosquejat al no estar d’acord amb mi però remarco i repeteixo que és una opinió personal o fins i tot una ideologia, moltes gràcies per la seva atenció.

Gerard Floriach
4t ESO –A
11-11-2012

Per explicar-vos aquesta historia ens hem de remuntar a finals d’estiu d’aquest any. En acabar l’entrenament de la pretemporada de futbol sala, el Marc, el Ferran i jo. Vam acordar anar l’endemà a la platja amb bicicleta, jo no tenia bici, per això vaig agafar la de l’Estela (la meva germana). Feia un any que aquesta bici no es movia. El dia següent solament vaig mirar que les rodes estiguessin inflades, i ho  estaven. En Marc em va passar a buscar i continuació vam passar per casa el Ferran per recollir-lo, ja que ens venia de camí. Al baixar cap a la platja vaig notar un petit “crec!”, malgrat això vaig decidir continuar sense donar-li més importància. Quan anàvem pel passeig marítim direcció Barcelona l’eix que uneix la bici i el manillar es va mig descollar, jo començava a estar més preocupat. A la platja de Montgat vam parar a menjar uns entrepans, banyar-nos una mica i jugar a futbol. Per allà a les 12 vam decidir tornar. Vam decidir tornar pel mateix passeig marítim, i per Premià a l’altura de la Salle vam decidir pujar fins a les Cisa.Per mala sort el meu pedal va cedir i es va trencar. Anava llavors amb ferro, en el qual va enganxat el pedal. Això implicava fer més força amb els braços, això va provocar que el manillar s’acabés  de desmuntar. Això va succeir al camp de futbol del Premià De Dalt. Al baixar de la bicicleta em vaig tallar amb el canto del pedal trencat em va sortir bastanta sang. Vaig acabar anant fins a casa amb una bicicleta a l’esquena i sagnant. La gent pel carrer em mirava entranyada, havia ser perquè anava sense camiseta, amb una bici a l’esquena, sagnant i com que era estiu estava molt moreno.

Aquesta es la millor historia que m’ha passat en tot l’estiu.

Pau Cuenca