LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Hace tiempo que me llama la atención una película, El diario de Noa, casi todas las personas que la han visto hablan muy bien de ella y dicen que es muy bonita. Siempre he querido verla pero no he tenido tiempo para ponerme en Internet y buscar alguna web a ver si está disponible. Ayer, gracias a mi aburrimiento y falta de sueño por la noche, la vi.

Trata sobre una chica, Allie, y un joven llamado Noa que se enamoran a pesar de sus diferencias. Discuten a menudo y les cuesta ponerse de acuerdo pero hay algo que tienen muy claro, están locos el uno por el otro. Por problemas personales un día se tienen que separar. Cada uno rehace su vida y Allie conoce a un chico con el cual se compromete. Pasan los años y Noa vuelve para conquistarla. Allie se da cuenta que durante todos estos años no lo ha olvidado y por fin vuelven a estar juntos, se casan y tienen hijos. Toda esta historia se la cuenta un anciano a una anciana y al final de la película se desvela que estos ancianos son Noa y Allie.  Allie padece Alzheimer y Noa cada día le lee su diario para que recuerde.

Me gusta mucho la frase que dice  Noa cuando ya es mayor: “He llevado una vida corriente. No me han hecho ningún monumento y mi nombre pronto quedara en el olvido. Pero según como se mire he tenido mucho éxito como muchas otras personas en la vida. He amado a otra persona con todo mi corazón y eso para mi siempre ha sido suficiente”.

Sinceramente, me imaginaba que me iba a gustar la película, pero no sabía que tanto. Es una de las más bonitas que he visto juntamente con Titanic. Parece increíble que alguien pueda llegar a amar tanto a alguien hasta el punto en el que notas que ya no existes, que no importa lo que pase y que estar con esa persona ya es suficiente. Un amor puro, increíble y alucinante. Un amor especial como hay pocos.

PD: Para aquellos que no han visto la película pero la quieren ver y están leyendo esto, lo siento… ¡ahora ya saben como acaba!

Silvia

Us vaig a parlar d’un tema que em té desconcertat. Des de que sóc petit, a casa i a l’escola m’han ensenyat que vivim en una societat democràtica. Jo entenc la democràcia com que una persona pot tenir els seus ideals i expressar-los públicament sense haver de ser castigat o boicotejat només pel fet de tenir-los.

Per això, em té confós el fet de que quan es fan vagues hi hagi unes persones anomenades piquets informatius que actuen d’una manera ben estranya.

Pels que no ho sàpiguen, un piquet informatiu és aquell que et ve a informar dels motius pels quals es fa vaga, dels beneficis que té fer-la i del component insolidari que té no fer-la. El seu nom ho diu clarament. Això és totalment democràtic i legítim.

No obstant, el que jo he pogut veure de totes les vagues que s’han fet des de que tinc memòria és que els piquets actuen d’una manera ben diferent a la que en teoria haurien d’actuar. Si obres la teva tenda en un dia de vaga perquè no hi estàs d’acord, t’obliguen a tancar el local aquell dia. Si no els fas cas et poden trencar vidres i muntar aldarulls. La pregunta és la següent: Aquest acte és democràtic?

A més, les estadístiques que surten als mitjans el dia següent no són verdaderes i tenen molt poca credibilitat. Perquè si t’obliguen a fer una cosa que no creus que està en els teus ideals i ho fas obligat, no et poden incloure amb la gent que ha fet vaga.

Jo personalment, com ja he expressat en el principi de l’article, estic molt desconcertat. Crec que no és un acte gens democràtic. Cadascú és lliure de pensar el que vulgui i d’actuar com vulgui (dintre d’uns límits legals). Els piquets informatius doncs, actuen com dictadors, i també actuen il·legalment. Precisament vivim en un món en constant canvi, penso que s’haurien d’adaptar al món actual, un món que s’esforça dia a dia perquè la gent tingui dret i paraula. Pel que fa a drets anem bastant bé. Però si volem que la nostra paraula sigui escoltada i presa seriosament, cal que ens hi esforcem i que no hi intervinguin factors externs per “convèncer´´ a la gent. Finalment, només dir que segons el meu parer, les vagues perden el seu sentit si els piquets intervenen d’aquesta forma.

Marc

Jo era a classe de física i química, distret mentre els altres parlaven de l’examen que vam fer la setmana passada. A mí no m’havia anat del tot bé, ja que no me l’havia estudiat i hi havien algunes preguntes que no me les sabia.

Després d’haver explicat la forma correcta de resoldre els problemes, el professor va repartir a cada un el seu; jo tenia un cic coma vint-i-cinc. Era més o menys el que m’esperava, però, vaig sumar els punts dels exercicis amb l’esperança que el professor s’hagués deixat algun punt per sumar. I ho vaig aconseguir, a mí em donava un resultat de set coma vint-i-cinc. Així que vaig agafar l’examen, em vaig aixecar de la cadira i vaig dirigir-me cap a la taula del professor. Li vaig dir que s’havia equivocat sumant. S’ho va mirar i, efectivament, em va posar la nota rectificada.

Jo no m’ho esperava això. En definitiva, sempre s’han de revisal els examens.

Àlex

La verdad es dura, incómoda y muchas veces desconocida. Otras veces se presenta como algo positivo. Algo común en todos los casos, sean buenos o malos, es que la gente dice querer conocerla. Pero, ¿es eso realmente cierto?

Algunas personas prefieren vivir engañadas en su propio mundo antes que conocer la verdad, sobre todo cuando saben que les afectará. Es aquí cuando creamos historias; historias llenas de magia e ilusión, historias sin ningún fallo, historias maravillosas.

Cada persona ve las cosas a su manera y reflexiona sobre ellas según su forma de pensar. Hasta que choca con la realidad y aparece la verdad. Esta última no es necesariamente mala sino que activa un mecanismo que produce un cambio.

Xènia Caballero

Hoy no sé lo que escribir, bueno tenía una idea pero….no! No se cómo empezar, ni el título que voy a poner a esto! Porque!!! Ahí voy.

Hoy viernes, después del instituto me he ido a entrenar, entreno tres veces a la semana, siempre y cuando me lo pueda combinar con los deberes o exámenes, lunes, miércoles y los viernes. Los viernes nunca fallo, ya que empieza el fin de semana y es un rato agradable que me paso en el campo, sea haciendo entreno físico, de portero o de lo que sea, todo me está bien. Pero hoy, empezamos el entreno muy bien y como la mayoría que me conocéis ya sabéis que estoy en fase de recuperación, pues el entrenador me pone donde le da la gana y porque tampoco es mi equipo ya que mi equipo tenía que haber sido Juvenil C y no el B, hoy mi puesto era de jugador y en una de las jugadas mi rodilla hizo “crack” y se me fue, adonde me fui, pues al suelo.

Ahora pensareis que me he vuelto a hacer daño en la rodilla operada, pues no, me he hecho daño en la buena. Ya no sé que pensar, en fin, me dieron una copia de la ficha y fuimos a Mataró a Meditrauma para que me viera un médico, en principio parece que no sea nada grave, así que me ha mandado ibuprofeno, hielo y caminar con muletas y el lunes tengo que volver a Meditrauma y depende cómo vea el médico la rodilla, me hará una radiografia, ya veremos porque la sensación que tengo no es muy buena, espero no tener que volver a operarme y si es así “cuelgo las botas”. Mira ya he encontrado el TITULO.

Mañana iré con “las dichosas muletas” al instituto y espero poder guardarlas lo antes posible y recuperarme rápido ya que me quería apuntar a una maratón en diciembre para la cual me estaba preparando.

Héctor

Avui m’he comprat un joc per a la “PlayStation3”, aquest es diu “Call of Duty: Black Ops 2, i m’ha costat aproximadament uns 50€, i vet aquí que m’he posat a calcular que si cada persona que l’ha comprat a 50€ o 60€, i ha venut més de 10 milions d’exemplars en tan sols dos dies des del dia de la seva sortida al mercat, aquesta empresa, realment s’ha fet d’or.

La gent no para de queixar-se de “la crisis”, però empreses com aquesta, opino que no la pateixen pas, ja que cada joc que treuen al mercat és un autèntic èxit arreu del món, perquè tot i que la gent no té diners, les seves ventes no han baixat gens en el seu número.

I vet aquí la decisió que he pres per al meu futur, penso estudiar tecnologia per a poder entrar a treballar en alguna empresa d’aquestes, i si de pas hem regalen algun que altre joc gratis, millor que millor!

Manel Rodríguez

Molta gent ha arribat al objectiu que es proposava, tant esportistes com polítics com estudiants… Estic ben segur que han tingut confiança en ells mateixos i han cregut que podien conseguir el seu objectiu. La confiança és la clau de l’èxit. Ho sé perquè he passat per aquestes situacions i he vist gent que no aconseguia el que volia per la falta de confiança.

Un es pot dir en el seu pensament: Jo puc!, i sembla una tonteria, però pot arribar a ser essencial si vols arribar a la teva meta. Un exemple pot ser el de l’Obama, amb el seu lema polític: ‘Yes, we can’, on volia que la gent veiés que ell estava prou preparat per ser president i que ell podia fer-ho.

També podem anar al món de l’esport. En un equip, una de les coses més esencials és la confiança en un mateix i en els companys. Jo, com a esportista, noto quan jugo amb confiança o sense. He arribat a sentir-me inferior als demés, de cop i volta, semblava que hagués enpitjorat, tot em sortia malament. Això només va durar unes setmanes, perquè amb l’ajuda dels companys vaig aixecar el cap i vaig pensar que jo podia, que havia arribat on sóc perquè jo m’ho he treballat i penso que jo valc per això. El que estic dient no és tirar-se floretes, és creure que pots.

En la vida, molta gent haurà passat per això. El que s’ha de fer és posar un graó més al límit que tu creguis que tinguis, perquè no sabem on és el nostre límit, tot depen de l’esforç i la CONFIANÇA.

David Egea

La vida para mi es un poco confusa, muchas veces pienso y realmente no se que es lo más importante en la vida. La mayoría de los chicos de mi edad, solamente pensamos en nosotros, sin darnos cuenta de las cosas tan importantes que hay a nuestro alrededor (familia, amigos, conocidos, etc). Nosotros a lo nuestro, nuestra play, nuestro fútbol, y nuestras preocupaciones.

Mientras tanto la vida sigue su curso y el circulo se va cerrando, vamos creciendo, vamos madurando, y adquiriendo los valores importantes de la vida, que para mi no son los materiales. Cuando nosotros hemos madurado ya no nos fijamos en lo que tienen los demás o no, ni en el dinero. Lo que hacemos es fijarnos en el tiempo que trabajan tus padres, si están bien, si no han dormido, etc.

En el tiempo que tu padre o madre son jóvenes (mediana edad ) nos preocupamos por ellos. En esa edad tus padres aún te pueden cuidar, pero cuando se hacen más viejos ya no. Cuando ya son viejos del todo, nosotros somos los que los tenemos que cuidar, pero nos despreocupamos de ellos y los dejamos a cargo de alguien para que le cuide o en alguna residencia de ancianos.

Por casualidad mi madre trabaja en una residencia de ancianos y me cuenta historias sobre ellos, cosas que yo no entiendo. Cómo puede ser que las personas que hemos querido siempre al final las abandonamos como si fuesen un objeto viejo e inútil? No lo entiendo y me parece muy injusto, es más, en esto no importa la clase social que tengas, todos somos iguales, los ancianos acaban perdiendo las memoria, dejan de caminar y vuelven a convertirse en niños. LA VIDA ES UN CIRCUITO CERRADO.

Toni

Fa aproximadament tres anys que el vaig conèixer, es podria dir que es una de les persones més importants per a mi, sense comptar la família, evidentment.

Tot va començar un dia 29, quan després d’una tarda amb les amigues com de costum, vaig sentir que cridaven: Rúbia, ets inhumana!. En aquell moment algo inesperat es va accionar i sabia que des d’aquell dia res tornaria a ser el mateix del que era abans de topar-me amb ell.

Als pocs mesos vam començar a sortir, ens vam donar a conèixer com a ‘’algo més’’, el típic tonteig de nens petits que no saben el que volen. Com era evident no va sortir bé i vam acabar barallats, com sol passar jo em creia que era culpa seva , i ell que era culpa meva, suposo que per treure-li importància i per estar bé amb el nostre jo interior.

Vam estar molt de temps sense saber absolutament res l’un de l’altre.

Al cap d’un any, vaig sentir el mateix crit amb la mateixa veu dolça i potent, en aquell moment el mateix que es va accionar fa tres anys, va ocupar el lloc que li corresponia.

Des d’aquell dia, ell ha estat lluitant per mi com el que més, esperant a que jo prengués una decisió, li ha donat sentit a la frase ‘’Quién la sigue la consigue’’.Efectivament ara estem junts, i n’estic segura que per molt de temps, em fa feliç i tant sols per això ja val la pena arriscar-se.

Al cap i a la fí diuen que al primer amor mai s’oblida, que queda guardat a una caixa, a una part del cor que molta gent l’anomena records.

Anna

Farà aproximadament un mes que vaig reprendre les classes de ballet, ja en tenia ganes!
Al entrar a l’escola la meva professora ens va fer una sèrie de preguntes sobre el que havíem fet aquest estiu, si havíem gaudit, les típiques preguntes que sempre fan abans de començar un nou curs.
Tenia ganes de tornar a ballar, de tornar a sentir com la música entra per les orelles e inconscientment et poses a ballar sense parar.
Molta gent pensarà que és una tonteria, que no és necessari per viure o per estar mes contenta, però a mesura que ho vas practicant, cada cop ho vas fent mes imprescindible, la qual cosa quan no ho practiques independentment dels motius, ja siguin vacances o lesions, es veu reflectit en el teu estat d’ànim.
A l’escola apart de ballar som una gran família, ens ajudem, ens aconsellem…es fan els dies més agradables, i les classes mes curtes. Penso que si algun dia hagués de deixar-ho, es perdria una gran part de mi, sé que sonarà estrany, però el ballet ha sigut una de les coses que més m’ha ajudat a seguir endavant en els moments més durs,ha sigut un somni fet realitat, expressar-se amb moviments acompanyats de música, sense la necessitat de parlar, és una sensació impressionant!

Anna