LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Divendres passat vaig anar al cinema amb la Valentina, per veure Amanecer Parte II, ja que ella volia veure-la i jo la vaig acompanyar. La veritat és que no anava gaire convençuda, perquè hi ha alguna de les anteriors que no he pogut veure, però, al final, vaig sortir de la sala eufòrica.

Ens va ser difícil trobar la manera de poder assistir, perquè havíem d’anar en autobús i després no teníem combinació per tornar, però, al final ens van poder venir a buscar i vam solucionar aquest problema. Per un moment vam dir d’anar un altre dia, però teníem tantes ganes que res no ens va fer detenir-nos.

A l’autobús ens vam posar a escoltar música al MP3 de la Valentina i no ens vam adonar que hi havia més gent, perquè vam començar a donar cops al ritme de la música i res no ens podia fer parar, però de cop en aixecar el cap, vam veure que tothom ens mirava i vam decidir posposar l’espectacle. Vam trigar quatre vegades més que anant amb cotxe i anàvem molt justes de temps, ja que quedaven deu minuts per a l’inici del film i encara no teníem les entrades ni res per menjar. Vam començar a córrer pel centre comercial i la gent ens mirava amb cara estranya, però nosaltres teníem massa coses al cap per parar-nos a pensar que és el que estàvem fent perquè la gent ens mirés d’aquesta manera. Vam pujar a dalt de tot, vam comprar les entrades i només ens quedaven uns cinc minuts, però nosaltres volíem menjar, així que vam baixar ràpidament al supermercat i en un temps rècord vam comprar un refresc i quelcom per acompanyar-lo.

Arribem a la sala, fem un sospir profund com si ens haguéssim jugat la vida per arribar a temps i ens mirem el rellotge: dos quarts de sis, la hora que començava la pel·lícula, però passaven els minuts i no donava senyal de vida. En aquell moment vam pensar que havíem fet la cursa de la nostra vida per arribar a temps i, resulta que va començar un quart d’hora més tard. Vam gaudir del film com si fóssim nenes de tres anys i, en sortir de la sala, no paràvem de comentar el final de la pel·lícula. És un final inesperat. Ningú no es pot imaginar el què succeirà.

Com que encara no era l’hora de marxar, vam decidir anar a la sala dels jocs a riure encara més, així que vam anar a les cistelles de bàsquet i vam començar a llançar pilotes. Després vam anar a una màquina que llança una pilota i es fica en un forat. Depèn del número que posa al costat et donen uns punts o uns altres. La pilota es va quedar parada i no se’m va ocórrer una altra idea que donar-li un cop. Em vaig deixar la mà vermella per res, perquè ens van tocar 2 miserables punts! Però vam riure tant que no recordava el cop que m’havia donat i, això, és el que realment importava en aquell moment, riure.

Finalment ens van venir a buscar i, com la Valentina encara no havia de marxar, ens vam posar a jugar a bàdminton. Aquest joc té una història molt especial que va començar fa un parell d’anys a la festa del meu barri. Ella va venir amb mi i com no teníem res a fer vam començar a jugar. Al principi no li donàvem a la ploma, perquè no havíem jugat mai, però vam acabar donant-li de totes les maneres possibles. Així que vam acabar el dia de la millor manera possible, com comença, possiblement la nostra gran amistat.
Si no haguéssim viscut totes aquestes coses el mateix dia i simplement haguéssim anat a veure la pel·lícula, ara no tindria res per escriure i recordar, però diuen que els petits detalls marquen la diferència i, tot això que ens va succeir, va fer d’un dia normal un dia inoblidable.

T’estimo Tina!

Itziar