LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Antes de empezar quiero presentarme. Todos me conocéis. En mi especie somos todos muy diferentes. La mayoría somos redondos pero los hay cuadrados, triangulares… todo se moderniza y nosotros también hemos evolucionado. El primero de nuestra especie era muy simple. Tenía un solo brazo que le salía del medio y la luz del sol reflejaba su información en su cuerpo mediante la sombra de su extremidad. Fuimos evolucionando y la tecnología nos hizo más prácticos. Solíamos ser grandes y ruidosos y con un esqueleto muy complejo. Bueno, tampoco quiero hablar demasiado de la historia de los relojes. Sí, así es, soy un reloj. Un reloj de cuco. Muchos de mis amigos me dicen que soy un viejales. Ellos son digitales, no tienen ni agujas ni números romanos. Incluso los hay que marcan la hora en el techo… ¡Madre mía!

Mi mejor amigo es un reloj de pared. Es un poco plasta por eso. Todos los de nuestro grupito de amigos le dicen que se calle, aun así se pasa el día que si tic y que si tac. Yo de vez en cuando también tengo mis momentos pero no es culpa mía. Es el pajarraco que tengo como corazón… A pesar de eso soy muy útil porque tengo la cabeza muy normal, como yo hay miles, ya sabéis: números romanos, dos agujas muy antiguas y una casita. En la puerta de esta casa, mi boca, es de donde sale mi corazón. Nadie sabe lo mal que lo paso. Es como si vomitara. Y lo peor no es cuando sale, sino cuando vuelve a entrar. Creo que me estoy haciendo viejo… A los humanos les gusto porque siempre les llamo cuando más lo necesitan.

Lo que quería contar en este texto es muy breve. La larga introducción era para que os dierais cuenta que, a pesar de ser muy diferentes, todos somos amigos, no hay diferencias, todos tenemos los mismos derechos. Son los humanos los que nos califican, nos condenan a una política absolutista con una sociedad estamental. Yo soy bastante caro pero creo que tengo los mismos derechos que un reloj de pulsera. Pero entre nosotros no somos ni racistas, ni machistas, ni acloqueros (relojes que insultan a otros por la falta de mecanismo). Aun así yo siempre he envidiado a aquellos relojes que tienen cronómetro, pulsímetro y todo lo demás. Pero soy feliz, tengo a mis amigos, mi familia y mi vida.
Creo que los humanos cada vez me tienen más olvidado. Solo usan los relojes más jóvenes y me tratan un poco mal. Lo cierto es que, a veces los más viejos somos los más sabios. Bueno tengo que dejaros, que el tiempo es oro y tengo mucho trabajo. ¡Hasta otra!

Pau

A finals de setembre ja comencem a canviar els armaris amb roba més abrigada, pantalons llargs, bufandes… Hem passat l’estiu, i com ja sabem ara toca la tardor. La tardor és una de les estacions que més m’agraden perquè tens ganes que s’acabi d’un cop la color i posar-te la teva roba d’hivern que fa tant que no la veus. A la tardor fas moltes coses diferents com ara anar a buscar bolets, menjar castanyes, ja no vas a banyar-te a la platja i una de les coses que m’agrada més és beure com cauen les fulles dels arbres.

L’hivern com ja sabem tots és l’estació freda del any, a molta gent li agrada perquè a finals de novembre es comencen a decorar amb les llumetes de Nadal tots els carrers dels pobles i ciutats i et poses més content quan penses en els regals del Pare Nöel i dels Reis Mags.

Al final quan ja comença febrer estàs trist perquè tens ganes de tornar a tenir les celebracions de Nadal, però per un altra banda penses que tornaràs acabar l’institut i tindràs festes d’estiu, anar a la platja…

Marc

El dia 25 de novembre del 2012 es van convocar unes eleccions a Catalunya ja que el president va dimitir per poder fer unes noves votacions i treure majoria absoluta, però sembla que no va anar la cosa com ell esperava i no va treure majoria absoluta sinó que a més va perdre uns escons que no esperava perdre.

L’afavorit de d’aquestes eleccions va ser ERC (Esquerra Republicana de Catalunya) que va guanyar els escons perduts per CiU (Convergència i Unió) i Ciutadans va triplicar els escons respecte les eleccions de fa dos anys.
Si jo hagués pogut votar, votaria CiU perquè sé que ERC no treuria majoria i l’únic que faria seria perjudicar la feina de CiU.

La gent que va votar a la CUP (Candidatura d’Unió Popular) i ICV (Iniciativa per Catalunya Verds) pel dret a l’autodeterminació, l’únic que van aconseguir va ser treure vots a els partits majoritaris, i tot això va fer que CiU perdés els escons que va perdre.

Els partits unionistes només van treure 48 escons que representa un 35% del parlament. Això vol dir que només un terç de la població catalana vol la independència de Catalunya.

Guillem

Acabo d’arribar de veure un torneig de tennis taula, per alguns, un esport desconegut. És un dels tornejos més importants, ja que apareixen els millors jugadors del planeta. S’ha jugat a Barcelona i les grades s’han omplert al cent per cent.

He anat amb el meu pare perquè estem federats i ens agrada veure el màxim nivell de joc. La veritat és que un any més, he quedat impressionat dels increïbles cops que ens han ofert. S’ha de dir que aquests individus s’entrenen un mínim de vuit hores diàries per poder arribar a jugar d’aquesta forma. Crec que la gent s’estranya quan els dic que vaig a veure un torneig d’aquest tipus. Tothom té sobreentès que el “ping pong” només és un joc, però cal concretar que també és un esport. Si m’acompanyessin en algun d’aquests actes, es quedarien sorpresos de la varietat de cops i l’espectacle que mostra aquesta competició.

Un altre fet que m’ha sorprès més ha sigut els diners que cobra cada jugador. Cada un d’aquests, adquireix un mínim de monedes independentment dels resultats que obtinguin en el torneig. Qui l’ha guanyat, s’ha emportat el doble de diners que els altres. Cal destacar que els jugadors que han vingut d’altres països han cobrat més. Clar que són professionals, com els de futbol, però trobo que els  paguen molts diners per només un torneig. No obstant això, fan la seva feina i són professionals.

Per acabar el meu escrit, m’agradaria fer saber que aquest “joc”, per alguns, és l’esport nacional de Xina. Podríem dir que la importància que aquí té el futbol per a nosaltres, allà la té el tennis taula. És molt freqüent que els nens xinesos entrenin cada tarda per millorar els seus cops i la seva habilitat. Una diferència que tenen respecte a Europa, és que els jugadors cobren molta més quantitat de diners.

Recomanaria a la gent que anés a veure aquest tornejos perquè són divertits i ofereixen molta exhibició.

Pere

Fa més o menys un any, va sortir a la gran pantalla la penúltima pel·lícula de la saga crepuscle. Vaig quedar amb una amiga per anar a veure-la juntes un diumenge a la tarda, ja que a totes dues ens agrada molt la saga i un dels actors en concret. La pel·lícula ens va agradar però vam pensar que l’última de totes havia de ser millor i que havíem d’anar juntes a veure-la. Així va ser, el dia 16 de Novembre a les 8:15 del vespre ja estàvem a Mataró Parc esperant que la pel·lícula comencés. Va ser tot un èxit, vam sortir molt contentes, però encara més perquè hi havíem anat juntes, com tot estava previst.

Però, la saga ha acabat i ja no tenim noves pel·lícules per anar a veure. Això, no és cap problema perquè si vols disfrutar d’un dia amb una persona magnífica com ho és ella, no cal tenir d’excusa una pel·lícula, amb una simple mirada ja dius tinc ganes de repetir una tarda amb tu. I així va ser, una mirada va fer dir: “Quan tornem a quedar plegades?” el dia 15 de Desembre seré tota seva i ella tota meva. Anirem per Barcelona i disfrutarem com mai.

Amb ella l’avorriment no existeix, tot són riures al seu costat. Al seu voltat tot olora a amistat, confiança, “carinyo”, riures, plors, pel·lícules, tardes increïbles… És la meva amiga des dels 2 anyets i ho seguirà sent perquè una persona així no es pot deixar escapar, no es pot deixar que el temps guanyat de forma especial es perdi com si res…

Així que avui faré un brindis per ella, per mi, per la nostra amistat, pels dies plegades, perquè no perdi mai el meu lloc al seu cor. T’estimo princesa!

Júlia

Digamos que preferimos empezar por la primera página, sin saber cómo es la portada ni la ilustración que aparece (a veces te delata ya de qué va el libro, vamos a ser arriesgados esta vez). Empiezas a leer y ves que es bastante aburrido, primero tienes que aprender y descubrir, algo bonito pero largo. Sigues pasando páginas y ahora es cuando encuentras el sentido de las cosas y a relacionar conceptos; como cuando una palabra está dividida en dos, luego la juntas y ves lo que hay en ella.

Te emocionas al ver que este libro es de lo más interesante y no dejas de leer. Te apresuras… Llegan a advertirte que tienes que dejar un poquito para cada día, ir despacio y leyendo bien (es ahora cuando el libro es difícil de leer y tu no lo sabes, ni si quiera te das cuenta). Descubres tantas cosas que aprendes de ellas y experimentas de golpe, te das mil y una hostias y aun así sigues leyendo, no aprendes aun… Puede que no haya llegado la página indicada.

Lees el sentido de las lágrimas de tu personaje, experimentas el dolor y el amor a la vez, sonríes cuando algo es increíble de verdad y ya sabes cuándo parar de leer y cuándo seguir

Capítulo 16, encuentras la palabra “madurez” y hay tres páginas seguidas de su definición… ¡Vaya!. Ahora no te emociona tanto el libro, te lo ha fastidiado todo, no te ríes a carcajadas con sólo leer un “hola”, ni te enfadas de golpe con leer algo decepcionante. En esta larga definición te hacen ver lo que querían decirte en capítulos anteriores… Estas páginas te abren los ojos. Lees el sentido de las lágrimas de tu personaje, experimentas el dolor y el amor a la vez, sonríes cuando algo es increíble de verdad y ya sabes cuándo parar de leer y cuándo seguir (aunque a veces se te escapa alguna página de más y das un pequeño tropezón).

Pasa el tiempo y no has dejado de leer, ya no es tan emocionante, aparece la palabra “adulto” y al pie de la página aparece “responsabilidad”. Estos capítulos son largos, entretenidos y algún que otro pesado, pero has aprendido del todo a leer solo un poquito cada día y es aquí cuando encuentras la felicidad en lo más simple.

Llegan ya los últimos capítulos, notas la debilidad de las palabras y en tu mano izquierda el peso de todo el libro que has ido leyendo. Ahora es cuando ya lo tienes todo destapado, todo leído o a lo mejor casi todo, siempre hay algo que aprender… Cierto. Conoces bien a tu personaje, a los secundarios y a los que han ido saliendo, te acuerdas de muchas de las cosas que has leído aunque en otras la memoria te falla un poco, sabes qué capítulo te ha gustado más y el que menos y tienes un gran aprecio incluso a algún que otro personaje.

Estás en la última página, y hay una posdata en una página en blanco que dice: este libro, es único.

La portada naturalmente no estaba en blanco, aparecía una bonita foto con el título de un precioso nombre. En la portada de este libro sí que aparece algo que delata claramente su contenido.

Laura

Es domingo por la noche y pensando en que escribir, se me vino a la cabeza una de mis mejores amigas, está pasando un año en California, concretamente en San Diego. Es un sitio maravilloso donde ella disfruta de la playa, de nuevos amigos y de compras casi todos los días. Yo misma estoy encantada de que tenga estas oportunidades de poder desconectar completamente e irse a la otra punta del mundo, aunque está lejos, cada día intento hablar con ella para que no se sienta sola y que tenga un pedacito de mí allí.

No solo es una amiga, es parte de mi, toda mi familia la adora y tiene tantas ganas como yo de que nos venga a visitar estas navidades. Ya hace cuatro meses que no la vemos y creo que estoy empezando a desesperarme. Todo con ella es mucho más fácil y soy muchísimo más feliz, he pasado un verano alucinante gracias a ella, cuando parecía que sería uno de los peores veranos de mi vida. Mis padres han comprado un regalo más de navidad para ella, puede que eso lo diga todo.

Después de que venga y pase un mes entero aquí, aparte de que estará muy ocupada porque todo el mundo la adora y no tendrá mucho tiempo para mi, volverá a irse para seis meses más.

Intentaré aprovechar el mayor tiempo posible con ella aquí, y como siempre no la dejaré en paz cuando vuelva a irse. Supongo que así no se olvidará de mi.

Te quiero princesa,

Clara

Avui dia, a casa nostra, gairebé tothom celebra el Nadal, tingui o no creences religioses. Cadascú ho celebra a la seva manera: és una festa popular.Per a una gran majoria de persones ha perdut el seu sentit religiós, però els sentiments que ens descobreix ens ajuden com a persones. És cert també que a l’altre plat de la balança, trobem el Nadal del consum, de la desmesura, el Nadal de l’opulència i mercantilisme. De nosaltres dependrà cap a quin costat decantem la balança.

El Nadal és sobretot una festa cultural, de valors i de tradicions. Els valors comuns serien la família, la generositat, i segurament, la il·lusió. Ara bé, el fet de traduir aquests valors en uns símbols ja és propi d’uns i no d’altres, encara que tothom reconeix el seu origen religiós.

El Nadal simbolitza la llum, l’esperança per un món millor, la pau, l’apropament a l’altre, la força de la maternitat, la festa per retrobar-nos, les tradicions viscudes i compartides per avis, pares, fills… El Nadal és també alegria, joia, és amor. És pensar en els altres, és regalar estimació.

I si de regalar es tracta, recorda que fins i tot una abraçada pot ser el millor regal que puguis fer.

Andreu Ruf

Divendres passat vaig anar al cinema amb la Valentina, per veure Amanecer Parte II, ja que ella volia veure-la i jo la vaig acompanyar. La veritat és que no anava gaire convençuda, perquè hi ha alguna de les anteriors que no he pogut veure, però, al final, vaig sortir de la sala eufòrica.

Ens va ser difícil trobar la manera de poder assistir, perquè havíem d’anar en autobús i després no teníem combinació per tornar, però, al final ens van poder venir a buscar i vam solucionar aquest problema. Per un moment vam dir d’anar un altre dia, però teníem tantes ganes que res no ens va fer detenir-nos.

A l’autobús ens vam posar a escoltar música al MP3 de la Valentina i no ens vam adonar que hi havia més gent, perquè vam començar a donar cops al ritme de la música i res no ens podia fer parar, però de cop en aixecar el cap, vam veure que tothom ens mirava i vam decidir posposar l’espectacle. Vam trigar quatre vegades més que anant amb cotxe i anàvem molt justes de temps, ja que quedaven deu minuts per a l’inici del film i encara no teníem les entrades ni res per menjar. Vam començar a córrer pel centre comercial i la gent ens mirava amb cara estranya, però nosaltres teníem massa coses al cap per parar-nos a pensar que és el que estàvem fent perquè la gent ens mirés d’aquesta manera. Vam pujar a dalt de tot, vam comprar les entrades i només ens quedaven uns cinc minuts, però nosaltres volíem menjar, així que vam baixar ràpidament al supermercat i en un temps rècord vam comprar un refresc i quelcom per acompanyar-lo.

Arribem a la sala, fem un sospir profund com si ens haguéssim jugat la vida per arribar a temps i ens mirem el rellotge: dos quarts de sis, la hora que començava la pel·lícula, però passaven els minuts i no donava senyal de vida. En aquell moment vam pensar que havíem fet la cursa de la nostra vida per arribar a temps i, resulta que va començar un quart d’hora més tard. Vam gaudir del film com si fóssim nenes de tres anys i, en sortir de la sala, no paràvem de comentar el final de la pel·lícula. És un final inesperat. Ningú no es pot imaginar el què succeirà.

Com que encara no era l’hora de marxar, vam decidir anar a la sala dels jocs a riure encara més, així que vam anar a les cistelles de bàsquet i vam començar a llançar pilotes. Després vam anar a una màquina que llança una pilota i es fica en un forat. Depèn del número que posa al costat et donen uns punts o uns altres. La pilota es va quedar parada i no se’m va ocórrer una altra idea que donar-li un cop. Em vaig deixar la mà vermella per res, perquè ens van tocar 2 miserables punts! Però vam riure tant que no recordava el cop que m’havia donat i, això, és el que realment importava en aquell moment, riure.

Finalment ens van venir a buscar i, com la Valentina encara no havia de marxar, ens vam posar a jugar a bàdminton. Aquest joc té una història molt especial que va començar fa un parell d’anys a la festa del meu barri. Ella va venir amb mi i com no teníem res a fer vam començar a jugar. Al principi no li donàvem a la ploma, perquè no havíem jugat mai, però vam acabar donant-li de totes les maneres possibles. Així que vam acabar el dia de la millor manera possible, com comença, possiblement la nostra gran amistat.
Si no haguéssim viscut totes aquestes coses el mateix dia i simplement haguéssim anat a veure la pel·lícula, ara no tindria res per escriure i recordar, però diuen que els petits detalls marquen la diferència i, tot això que ens va succeir, va fer d’un dia normal un dia inoblidable.

T’estimo Tina!

Itziar

A les pel·lícules els nens sempre tenen un petit amagatall: una cabana, una cova… On queden allà tota la colla, en un punt de trobava que de certa manera li podríem dir secret.

Tornant a la realitat sempre va bé anar-se’n algun lloc on et sentis tranquil, a vagades inclús més lluny del que et penses, ja que arribes a la conclusió de que la teva habitació ja no et fa el pes.

El meu lloc és L’Escala .Allà tot és més fàcil, perquè tinc com a veïna la meva millor amiga (des de petites). I quan ens sentim tristes sabem on anar, ja que la nostra comunitat està envoltada d’un bosc preciós i pots respirar pau i serenitat. A uns carrers més a baix hi ha un parc on acostumem a anar moltes vagades del dia, perquè els nostres dilemes es rebaixin.

Les nits a L’escala m’encanten perquè posen la “discomòvil”, les botigues del passeig queden il·luminades, la platja brilla i coneixes a moltíssim gent.
El que menys m’agrada, es quan arriba l’ hivern, i m’he d’acomiadar de tot allò que em fa tan feliç a l’estiu.

Gemma.