LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Avui m’he comprat un joc per a la “PlayStation3”, aquest es diu “Call of Duty: Black Ops 2, i m’ha costat aproximadament uns 50€, i vet aquí que m’he posat a calcular que si cada persona que l’ha comprat a 50€ o 60€, i ha venut més de 10 milions d’exemplars en tan sols dos dies des del dia de la seva sortida al mercat, aquesta empresa, realment s’ha fet d’or.

La gent no para de queixar-se de “la crisis”, però empreses com aquesta, opino que no la pateixen pas, ja que cada joc que treuen al mercat és un autèntic èxit arreu del món, perquè tot i que la gent no té diners, les seves ventes no han baixat gens en el seu número.

I vet aquí la decisió que he pres per al meu futur, penso estudiar tecnologia per a poder entrar a treballar en alguna empresa d’aquestes, i si de pas hem regalen algun que altre joc gratis, millor que millor!

Manel Rodríguez

Molta gent ha arribat al objectiu que es proposava, tant esportistes com polítics com estudiants… Estic ben segur que han tingut confiança en ells mateixos i han cregut que podien conseguir el seu objectiu. La confiança és la clau de l’èxit. Ho sé perquè he passat per aquestes situacions i he vist gent que no aconseguia el que volia per la falta de confiança.

Un es pot dir en el seu pensament: Jo puc!, i sembla una tonteria, però pot arribar a ser essencial si vols arribar a la teva meta. Un exemple pot ser el de l’Obama, amb el seu lema polític: ‘Yes, we can’, on volia que la gent veiés que ell estava prou preparat per ser president i que ell podia fer-ho.

També podem anar al món de l’esport. En un equip, una de les coses més esencials és la confiança en un mateix i en els companys. Jo, com a esportista, noto quan jugo amb confiança o sense. He arribat a sentir-me inferior als demés, de cop i volta, semblava que hagués enpitjorat, tot em sortia malament. Això només va durar unes setmanes, perquè amb l’ajuda dels companys vaig aixecar el cap i vaig pensar que jo podia, que havia arribat on sóc perquè jo m’ho he treballat i penso que jo valc per això. El que estic dient no és tirar-se floretes, és creure que pots.

En la vida, molta gent haurà passat per això. El que s’ha de fer és posar un graó més al límit que tu creguis que tinguis, perquè no sabem on és el nostre límit, tot depen de l’esforç i la CONFIANÇA.

David Egea

La vida para mi es un poco confusa, muchas veces pienso y realmente no se que es lo más importante en la vida. La mayoría de los chicos de mi edad, solamente pensamos en nosotros, sin darnos cuenta de las cosas tan importantes que hay a nuestro alrededor (familia, amigos, conocidos, etc). Nosotros a lo nuestro, nuestra play, nuestro fútbol, y nuestras preocupaciones.

Mientras tanto la vida sigue su curso y el circulo se va cerrando, vamos creciendo, vamos madurando, y adquiriendo los valores importantes de la vida, que para mi no son los materiales. Cuando nosotros hemos madurado ya no nos fijamos en lo que tienen los demás o no, ni en el dinero. Lo que hacemos es fijarnos en el tiempo que trabajan tus padres, si están bien, si no han dormido, etc.

En el tiempo que tu padre o madre son jóvenes (mediana edad ) nos preocupamos por ellos. En esa edad tus padres aún te pueden cuidar, pero cuando se hacen más viejos ya no. Cuando ya son viejos del todo, nosotros somos los que los tenemos que cuidar, pero nos despreocupamos de ellos y los dejamos a cargo de alguien para que le cuide o en alguna residencia de ancianos.

Por casualidad mi madre trabaja en una residencia de ancianos y me cuenta historias sobre ellos, cosas que yo no entiendo. Cómo puede ser que las personas que hemos querido siempre al final las abandonamos como si fuesen un objeto viejo e inútil? No lo entiendo y me parece muy injusto, es más, en esto no importa la clase social que tengas, todos somos iguales, los ancianos acaban perdiendo las memoria, dejan de caminar y vuelven a convertirse en niños. LA VIDA ES UN CIRCUITO CERRADO.

Toni

Fa aproximadament tres anys que el vaig conèixer, es podria dir que es una de les persones més importants per a mi, sense comptar la família, evidentment.

Tot va començar un dia 29, quan després d’una tarda amb les amigues com de costum, vaig sentir que cridaven: Rúbia, ets inhumana!. En aquell moment algo inesperat es va accionar i sabia que des d’aquell dia res tornaria a ser el mateix del que era abans de topar-me amb ell.

Als pocs mesos vam començar a sortir, ens vam donar a conèixer com a ‘’algo més’’, el típic tonteig de nens petits que no saben el que volen. Com era evident no va sortir bé i vam acabar barallats, com sol passar jo em creia que era culpa seva , i ell que era culpa meva, suposo que per treure-li importància i per estar bé amb el nostre jo interior.

Vam estar molt de temps sense saber absolutament res l’un de l’altre.

Al cap d’un any, vaig sentir el mateix crit amb la mateixa veu dolça i potent, en aquell moment el mateix que es va accionar fa tres anys, va ocupar el lloc que li corresponia.

Des d’aquell dia, ell ha estat lluitant per mi com el que més, esperant a que jo prengués una decisió, li ha donat sentit a la frase ‘’Quién la sigue la consigue’’.Efectivament ara estem junts, i n’estic segura que per molt de temps, em fa feliç i tant sols per això ja val la pena arriscar-se.

Al cap i a la fí diuen que al primer amor mai s’oblida, que queda guardat a una caixa, a una part del cor que molta gent l’anomena records.

Anna

Farà aproximadament un mes que vaig reprendre les classes de ballet, ja en tenia ganes!
Al entrar a l’escola la meva professora ens va fer una sèrie de preguntes sobre el que havíem fet aquest estiu, si havíem gaudit, les típiques preguntes que sempre fan abans de començar un nou curs.
Tenia ganes de tornar a ballar, de tornar a sentir com la música entra per les orelles e inconscientment et poses a ballar sense parar.
Molta gent pensarà que és una tonteria, que no és necessari per viure o per estar mes contenta, però a mesura que ho vas practicant, cada cop ho vas fent mes imprescindible, la qual cosa quan no ho practiques independentment dels motius, ja siguin vacances o lesions, es veu reflectit en el teu estat d’ànim.
A l’escola apart de ballar som una gran família, ens ajudem, ens aconsellem…es fan els dies més agradables, i les classes mes curtes. Penso que si algun dia hagués de deixar-ho, es perdria una gran part de mi, sé que sonarà estrany, però el ballet ha sigut una de les coses que més m’ha ajudat a seguir endavant en els moments més durs,ha sigut un somni fet realitat, expressar-se amb moviments acompanyats de música, sense la necessitat de parlar, és una sensació impressionant!

Anna

Un dia, la majoria de nosaltres ens separarem. Cadascú farà el seu camí, potser tornarem a veure’ns o no. Veurem les nostres fotos i ens recordarem de tot el que hem fet.

Trobarè a faltar tot allò que ha marcat la meva vida. Els amics, la infància, els jocs… Actualment ja trobo a faltar moltes coses. La gent que s’ha anat, els que em van dir que vindrien i no han aparegut, la meva família, a la fi tot allò que vaig tenir i ja no tinc.

Però la vida segueix i nosaltres no podem tornar enrere. L’hem de continuar, encara que hagin passat coses que no voliem: la distància, el camí que hem triat… Encara que hi hagi això, no hem de perdre l’esperança, perquè potser tot allò que has desitjat es farà realitat.

Carla

L’any passat vaig decidir apuntar-me a futbol sala al Club Atlètic Català amb els meus amics. Mai havia tocat una pilota fins llavors, i pel que semblava la resta de l’equip tampoc, encara que tots ells ja portaven almenys un any jugant. La veritat és que jo no tenia cap intenció d’aprendre’n simplement hi anava perquè em divertia, fins i tot als partits contra altres pobles del voltants, tot i que sempre perdíem de molts gols. Però a mi això m’era igual jo m’ho passava bé. Al club, però, això no li era pas igual, ells volien que guanyéssim, era l’únic que els interessava. Llavors van decidir fer un canvi radical a l’equip. Van fer fora al nostre apreciat entrenador perquè pensaven que ell no ens ensenyava bé. Això a mí no em va fer gens de gràcia, em vaig enfadar molt amb el Club. Jo sempre havia pensat que en aquestes categories el que sempre deien era que l’important és participar, però aquells pocavergonyes van fer fora un pobre entrenador simplement per guanyar. A sobre, quan jugava els partits tot i la meva falta de pràctica, els entrenadors m’escridassaven com bojos com si em paguessin per jugar i no al contrari. Perquè entengueu com em sentia, em venien ganes d’arrencar-los el cap d’arrel. Tot i els seus esforços en intentar millorar l’equip, no va servir de res. Vam acaba últims a la lliga amb només dos partits guanyats. D’on no n’hi ha no en raja.
El que vull dir amb això és que trobo vergonyós que un Club pugui arribar a prendre tantes mesures simplement per guanyar. Vergonyós!

Pol

Fa aproximadament dos anys va estrenar-se, a la famosa cadena americana “MTV”, l’il·lustre reality show, Jersey Shore. El programa segueix la vida de vuit participants que conviuen a la costa de Jersey a l’estat dels Estats Units, Nova Jersey. Al cap d’un any va fer-se l’adaptació britànica, anomenada Geordie Shore, vuit joves que passen l’estiu vivint junts a la costa de Newcastle upon Tyne. Ja fa gairebé un mes va estrenar-se la primera temporada de Gandía Shore, el reality espanyol, segueix el mateix instint que la versió nord-americana i britànica.

La família de Gandía Shore està formada per quatre joves: Jose “labrador”, es defineix a si mateix com el “macho alfa” i té el propòsit de no enamorar-se; Cristina “core”, la catalana de Vic a la qual li encanta ballar Hard Core; Abraham “cachorrín”, educat, simpàtic, una mica maniàtic i amant de la bona vida; Cristina “gata”, es considera la diva de la casa; Alberto “clavelito”, tranquil, bondadós i honest, és el noi bo de la casa, el millor amic de tots; Ylenia, l’objectiu de totes les mirades, ella trenca les normes quan surt de marxa, enamorada de la seva ciutat, Benidorm; Esteban, el que sempre diu: “ -Las feas ‘pa’ los feos, y las guapas ‘pa’ mi”; I per últim, Arantxa, impulsiva, esbojarrada, espontània, amant de la festa i la veritable reina de les tarimes.

Tot i el peculiar caràcter dels participants, el reality va tenir la millor estrena de la història del canal i el millor debut de la TDT. L’Associació de Consumidors de Mitjans Audiovisuals de Catalunya ja ha demanat el boicot a les marques que s’anuncien en un programa que va tenir més de nou-cents mil espectadors. L’esmentada associació per al boicot són, entre d’altres que el format, tot i emetre en horari protegit, “va dirigit al públic adolescent, que veu un estereotip irreal i profundament negatiu d’ells mateixos”, segons els esmentats incita a tenir “hàbits poc saludables, el culte, al cos i al sexe sense una finalitat educativa”.

És cert que aquest reality dona una mala imatge a Espanya, però penso que la mitjana de la població és així, gent com ells.

Obstant això, cada diumenge a les 22 hores estic dins el llit, preparada per veure un nou capítol. Acostumo a comentar-lo amb un bon amic a través del whats app. El més habitual és no parar de riure sobre les coses que fan, però, sempre, abans d’anar a dormir, parlem de fer alguna cosa semblant aquest estiu, fer les maletes amb l’essencial, instal·lar-nos al seu apartament a la Costa Brava, repartir-nos durant una setmana les tasques de casa, com cuinar, netejar… i així doncs, arribar gaudir del millor estiu amb la millor companyia.

Lidia

Ara que s’acosta l’hivern, i que cada vegada es fa fosc més aviat, les tardes se’m fan cada vegada més llargues. En un tancar i obrir d’ulls, passem d’un dia assolellat a una tarda fosca i freda on no tens ganes de fer pràcticament res. El dia mai acompanya a aixecar-te de davant de l’ordinador i sortir al carrer a fer qualsevol activitat. No m’agrada gens arribar a casa, i quedar-me assegut mirant una pantalla fent absolutament res! Perquè realment, em puc passar hores fent coses innecessàries quan les coses que de veritat hauria de fer em fa mandra fer-les o no em vénen de gust.

Però ara, cada vegada em vaig adonant del que hauria de fer, del que em convindria fer. Cada dia em plantejo que hauria de canviar els meus hàbits, i estic gairebé segur que algun dia o altre ho aconseguiré. Aniré a córrer abans de quedar-me tancat, buscaré altres coses a fer que no siguin estar-me davant de l’ordinador remenant pàgines que ni m’interessen. Crec que això em farà sentir millor, i si jo em sento millor, ho transmetré als altres aconseguint que ells també se’n sentin.

Ara només em fa falta esperar a que mica en mica em vagi acostumant a passar les tardes d’una altra manera. Però sé que amb una mica de força de voluntat i d’esforç, aquestes tardes acabaran canviant, i fent-me canviar.

Arnau Saborit Floriach