Els nostres petits
juliamontagut | 10 novembre 2012Ara, fa cosa d’un mes, dues amigues i jo vam conèixer a un grup de nois que tenen un any menys que nosaltres. Amb tan poc temps ja podem dir que tenim la certesa de que són increïbles, la veritat. Gairebé cada dia tenen una estoneta per parlar amb nosaltres, si més no algun. Nosaltres cada divendres anem a veure’ls entrenar. Encara que haguem de portar mantes per no passar fred, val la pena, pel simple fet que, quan surtin, podrem passar una estoneta amb ells, per mínima que sigui. També anem als partits quan juguen a Vilassar de Dalt, i és que encara que ens puguem arribar a sentir pesades, el nostre subconscient ens fa anar-hi perquè sap que després hi seran ells amb un bon somriure a la cara. Passem tardes increïbles amb ells, i a les nits que ens reunim les tres per dormir plegades, ens dediquem a trucar-los a les 3 de la matinada perquè s’enfadin una miqueta, ja que després ens acaben perdonant. Quan estàs bé amb un grup de gent ho notes, i llavors és quan reflexiones i dius: no els deixaré perdre mai, a partir d’ara seran els nostres petits però grans amics!
Us estimem molt nois!
Júlia
Fa anys que tinc un molt bon amic d’un any menys, també tinc amics més grans, de 18 anys. Fa aproximadament dos mesos que parlem cada dia de la setmana, en cada moment del dia i m’he donat conta de que és molt més madur que els meus amics de divuit anys. Júlia jo us entenc aquests nois són de lo millor!
En la edad no esta la madurez.
Lidia
Júlia,
fas un escrit senzill però clar entorn de l’amistat. Ja veus que l’edat no és necessàriament senyal de progrés! M’ha agradat.
De tota manera, el lector es queda amb la sensació que has acabat massa aviat, i que podries haver reflexionat amb més calma, no quedar-te en la superfície sinó aprofundir una mica.
No deixis d’escriure (i no et cansis tan aviat d’explicar-te).
Josep Maria
D’acord. Als proxims miraré d’aprprofundir més el tema del que parlo. Gràcies!