LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Per explicar-vos aquesta historia ens hem de remuntar a finals d’estiu d’aquest any. En acabar l’entrenament de la pretemporada de futbol sala, el Marc, el Ferran i jo. Vam acordar anar l’endemà a la platja amb bicicleta, jo no tenia bici, per això vaig agafar la de l’Estela (la meva germana). Feia un any que aquesta bici no es movia. El dia següent solament vaig mirar que les rodes estiguessin inflades, i ho  estaven. En Marc em va passar a buscar i continuació vam passar per casa el Ferran per recollir-lo, ja que ens venia de camí. Al baixar cap a la platja vaig notar un petit “crec!”, malgrat això vaig decidir continuar sense donar-li més importància. Quan anàvem pel passeig marítim direcció Barcelona l’eix que uneix la bici i el manillar es va mig descollar, jo començava a estar més preocupat. A la platja de Montgat vam parar a menjar uns entrepans, banyar-nos una mica i jugar a futbol. Per allà a les 12 vam decidir tornar. Vam decidir tornar pel mateix passeig marítim, i per Premià a l’altura de la Salle vam decidir pujar fins a les Cisa.Per mala sort el meu pedal va cedir i es va trencar. Anava llavors amb ferro, en el qual va enganxat el pedal. Això implicava fer més força amb els braços, això va provocar que el manillar s’acabés  de desmuntar. Això va succeir al camp de futbol del Premià De Dalt. Al baixar de la bicicleta em vaig tallar amb el canto del pedal trencat em va sortir bastanta sang. Vaig acabar anant fins a casa amb una bicicleta a l’esquena i sagnant. La gent pel carrer em mirava entranyada, havia ser perquè anava sense camiseta, amb una bici a l’esquena, sagnant i com que era estiu estava molt moreno.

Aquesta es la millor historia que m’ha passat en tot l’estiu.

Pau Cuenca

Hi ha persones que el descriuen com un sentiment, d’altres com una sensació… Jo, no el sabria descriure.

Jo sóc molt orgullosa i ho sé, el que mai m’ha dit ningú és si això és un avantatge o un inconvenient per mi. El meu avi sempre em deia:  “L’orgull dels mediocres consisteix en parlar sempre de si mateixos, l’orgull dels grans homes és de no parlar mai d’ells” recordo que deia que el meu cas era el segon, m’encantava. L’orgull mai m’havia causat problemes, fins que fa uns anys vaig trobar a una persona especial, increïble, fantàstica… Em va fer obrir els ulls, sempre quan ens barallàvem em deia que era molt orgullosa. Fins que un dia em vaig adonar, jo mai havia cedit a demanar-li perdó, de cop i volta tot va canviar, jo vaig canviar. Només per aquesta persona m’he empassat l’orgull, per això és tan especial per mi, i sempre ho serà. Últimament crec que li he enganxat això de l’orgull, ja que cada cop es posa més en contra meu. Però d’una cosa estic segura ho solucionarem, passi el que passi.

M’he documentat sobre el tema i he trobat el següent: “Les persones orgulloses solen tenir problemes per reconèixer els seus errors”. El que això no diu és que sempre hi haurà algú al teu costat que et faci obrir els ulls, però mai t’intentarà canviar simplement li agradarà el teu defecte.

Gràcies per tot.

Laura

Temps enrere la telefonia mòbil era una cosa que estava poc desenvolupada, només els més afortunats podien gaudir de tenir un aparell amb el qual es podien comunicar a distancia amb una altra persona. Però avui en dia és molt diferent. La majoria de la gent té un mòbil, amb el qual no només pot parla amb altres persones, sinó que també pot enviar fotos, missatges; es pot connectar a internet, accedir al seu correu electrònic… i tot a partir d’un objecte no més gran de 11×6 cm ( parlant dels més voluminosos).

Els joves d’avui en dia no podem sortir de casa sense tenir-lo a les nostres mans, i si ens el roben, el perdem o simplement se’ns espatlla, ja estem suplicant als pares que ens en comprin un de nou, a ser possible amb internet, clar està. La gran majoria de pares ens renyen perquè estem tot el dia sotmesos dintre aquestes minipantalles, diuen que ens passem l’estona parlant amb els amics i ens importa més el que hi ha a la pantalla de l’aparell, que el que ens envolta. En el fons tenen raó, però és una cosa addictiva que no pots controlar. Si sentim el soroll del mòbil tens la necessitat de mirar-lo. Ara cada vegada més, sobre tot amb el WhatsApp. Ens passem gairebé les 24 hores del dia xatejant amb els amics. La meva mare sempre es pregunta de què parlem, què és tan important que ens té tan enganxats. Però si sóc sincera la major part són converses estúpides, coses que no corren presa i que podries esperar fins l’endemà per explicar-ho amb persona.

També he de dir que a vegades em treu de polleguera això del tenir WhatsApp. Tot el dia el mòbil vibrant: Que si ara et parla aquest, que si ara et parla l’altre… i ja no et dic dels grups, 11 persones en una mateixa conversa, que si et descuides, quan mires el mòbil tens 200 missatges. Però si no el tingués tot el dia el costat donant-me la vara, tindria la sensació de que em falta alguna cosa. És un mal vici, ho sé, però seria incapaç d’estar 24 hores incomunicada.

Mariona Ros.

Avui us volia parlar dels canvis, sí, aquelles coses que estan presents diàriament a les nostres vides, i que vulguem o no, succeeixen i les condicionen en certa manera.

Sincerament, a mi no m’acostumen a agradar els grans canvis. Si una cosa no em sembla molt malament ja m’esta bé, no m’agrada que me la canviin per una millor si no és necessari, per exemple, fa uns dos anys, els meus pares van decidir canviar de casa perquè la nostra estava molt allunyada del centre del poble i per anar a buscar qualsevol cosa sempre havíem d’anar amb cotxe, així, que van decidir posar-la a la venda i quan ja l’havíen venuda en van comprar una al centre del poble, a mi la idea ja no em va agradar perquè havia viscut allà des dels tres anys i hi tenia molts records, li havia agafat molt afecte i sempre m’havia agradat molt.

Total, que al final ens va enganxar la crisi i els compradors es van tirar enrere.Això va provocar que quedéssim amb dues cases comprades i sense saber què fer. Aquí van començar els problemes econòmics però ara ja estem bastant bé. El que vull dir amb això és que mentre alguna cosa no et causa molts problemes és millor deixar-ho com està o en un tres i no res acabes tenint un munt de mals del cap.

Guillem

No us ha passat mai que la vostra mare us crida per l’estat lamentable de la vostra habitació?

És que des de que tinc memòria que cada dos diumenges aproximadament la meva mare sense previ avís (encara que ara ja ens ho coneixem) decideix netejar la casa i evidentment no ho fa sola, obre la porta de la nostra habitació i ens comença a donar ordres de l’estil: recull la roba que t’he plegat, llença els papers que tens a sobre la taula, passa-li un drap a la tauleta de nit… i si veu que no fem cas, comença a escridassar-nos en castellà i aleshores si que ens fiquem mans a l’obra.

A mi personalment mai m’ha preocupat gaire la neteja però sempre he tingut uns límits, els que mai els ha tingut és el meu germà però això és un altre tema. Més o menys sempre havia tingut l’habitació decentment ordenada però aquests últims anys he anat perdent la rutina i cada vegada la tinc més desastrosa per més que ma mare m’escridassi. I és que sincerament ja no m’importa el més mínim.

Això ho dic perquè per exemple, de que serveix fer-se el maleït llit? De què serveix tenir la roba ordenada al armari? Amb aquestes coses vull dir que sí que és bo tenir una higiene decent però que aquest concepte moltes vegades es confón amb l’ordre i són coses molt diferents, el desordre pot semblar una cosa molt bruta però mentre el que estigui desordenat estigui mínimament net tant se val.

Així que ja li he dit a ma mare que els diumenges ajudaré a netejar però que em nego rotundament a fer-me el llit i començo a veure clar que és la decisió que va prendre el meu germà anys enrere perquè la seva habitació no estava bruta, però això sí, semblava que hagués passat un huracà per allà.

En fi, de moment ja tinc un límit fixat, haig de poder entrar per la porta de la meva habitació sense molt problemes.

Guillem

Ara, fa cosa d’un mes, dues amigues i jo vam conèixer a un grup de nois que tenen un any menys que nosaltres. Amb tan poc temps ja podem dir que tenim la certesa de que són increïbles, la veritat. Gairebé cada dia tenen una estoneta per parlar amb nosaltres, si més no algun. Nosaltres cada divendres anem a veure’ls entrenar. Encara que haguem de portar mantes per no passar fred, val la pena, pel simple fet que, quan surtin, podrem passar una estoneta amb ells, per mínima que sigui. També anem als partits quan juguen a Vilassar de Dalt, i és que encara que ens puguem arribar a sentir pesades, el nostre subconscient ens fa anar-hi perquè sap que després hi seran ells amb un bon somriure a la cara. Passem tardes increïbles amb ells, i a les nits que ens reunim les tres per dormir plegades, ens dediquem a trucar-los a les 3 de la matinada perquè s’enfadin una miqueta, ja que després ens acaben perdonant. Quan estàs bé amb un grup de gent ho notes, i llavors és quan reflexiones i dius: no els deixaré perdre mai, a partir d’ara seran els nostres petits però grans amics!
Us estimem molt nois!

Júlia