LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

A veces somos muy injustos con el perdón, hay gente que ha perdonado todos nuestros errores y ha cerrado nuestras heridas, pero nosotros se nos hace muy pero muy difícil perdonar a aquel que hizo algo que nos dolió mucho.
Y digo que somos injustos con el perdón, porque nos gusta que la gente nos perdone, pero no nos gusta perdonar. Supongo que por miedo a que nos fallen otra vez.

A menudo veo y oigo a personas que se suponen que “han perdonado”, pero sus palabras, sus frases denotan que lo que existe en su corazón, es verdaderamente falta de perdón y cariño.

Una persona no es capaz de perdonar a otra si no la han perdonado antes, porque no va a sentir el alivio de saber que está en paz con alguien que le ha fallado y que le da una segunda oportunidad en su amistad, o quizá no.

Cuando nosotros perdonamos a alguien, no tenemos por qué andar sacando en cara lo que nos hicieron todo el rato, en parte porque es pesado, pero ¿acaso no le perdonamos ya?, ¿Por qué andar recordándoselo cada vez si se puede olvidar lo que hizo?, eso es ser injusto y una mala persona, porque no siempre se anda recordando a cada momento nuestros errores como razón para acusarnos y hacernos sentir mal, al contrario, olvidamos nuestros pecados y nos hace nuevas personas.

Emma

El respeto es la base principal para vivir en comunidad, es decir tener en cuenta los sentimientos de la otra persona, aceptar tal y como es. A pesar de que existen diferencias entre dos o más personas, no es simplemente la consideración o la diferencia sinó que implica un verdadero interés no egoísta por la otra persona más allá de las obligaciones explícitas que puedan existir.

A veces fingimos ser amables, seer cordiales o mostrar cierta simpatía con algunas personas en particular para conseguir alguna meta para nuestro interés o para que no se sienta humillado ante todos: en ese preciso momento lo estamos haciendo mal, no nos mostramos tal y como somos

En realidad , a veces confundimos el respeto con los buenos modales o con la amabilidad. Es mejor decir la verdad y no fingir ser amables o cordiales, decir lo que pensamos en todo momento. Eso es el respeto y eso es muy diferente a la amabilidad o a los buenos modales porque simplemente el respeto es aceptar a un ser humano tal y como es o ser tu mismo para mostrar veracidad y transparencia.

En mi opinión, el respeto no es ser simpático o afable, el respeto para mi es un valor muy importante porqué sin este valor todos estaríamos peleando, nos insultaríamos y el mundo sería totalmente diferente, un caos para ser exactos. Nadie estaría en paz. Este valor nos hace vivir en comunidad, nos permite conocer a una persona persona tal y como es.

” Ante un imprevisto enfrentamineto, debo tener bien a punto y afilados mis mejores armas: la educación y el respeto.”
-Albert Einstein-

Stuardo

El 25 de este mes ya hará 9 meses que estoy con Dan, no creo que os interese este tema, pero como me toca escribir algo aquí, prefiero que sea sobre él.

No sé si a muchos os parecerá que nueve meses son demasiado tiempo con la misma persona, pero para mi, se han pasado volando.

No hay un solo día que no piense en él, y creo que no hay nada malo en eso. Ahora es la época de salir de fiesta por ahí, y tal, pero si os soy sincera prefiero mil veces estarme en casa mirando una película con Dan, o ir a cenar a algún lado, que no ir una discoteca con tíos pesados, olores desagradables, gente borracha o que se lo hace para ir de guay y todas esas cosas. No creo que me esté perdiendo nada interesante.

Si la adolescencia pensáis que es solo juerga y juerga, estáis equivocados, es un tiempo de cambios y de conocimiento de uno mismo, y yo ya me he conocido lo suficiente como para saber que lo que quiero es estar con él lo máximo posible.

Puede que de aquí a unos años ya no estemos juntos y que me arrepienta de todo lo que estoy diciendo, pero ahora tengo fe en mis palabras.

Dicho esto, os explicare nuestra historia: nos conocimos en la feria, cabe decir que nuestra primera conversación fue algo estúpida:

Dan: -Hola, quieres piruletas?

Cris: -No, engordan y salen caries.

Dan: -Estas son especiales, llevan en mi bolsillo mucho tiempo.

A simple vista parecía un chico corriente, de esos adictos al skate, y de largas cabelleras sucias, eso sí, tenia los ojos más bonitos que había visto nunca, y no se por qué, pero me gustó.

Nos fuimos conociendo más y más, y vimos que teníamos muchísimas cosas en común, hasta que un día me dijo que había tenido un accidente de moto y que estaba en el hospital. Ahí fue cuando me di cuenta de que era mi mundo. Desde aquel momento hice todo lo posible para que estuviéramos juntos, y al final así fue.

Siempre he estado a su lado, y él al mio. Hemos tenido muchos problemas para poder llegar a ser lo que somos ahora, pero al final, cuando lo veo sonreír cada vez que me ve, y que a cada beso me demuestra lo mucho que quiere, sé que todo ha valido la pena.

Mañana martes comeré con él, y le contaré que he escrito en el blog del instituto sobre nosotros, seguro que se pondrá muy contento, verlo sonreír es lo que más me gusta, sobretodo cuando sé que la razón de su sonrisa soy yo.

Teiubesc Danuts.

Suntem unu.

Cristina

Són les 05:00 i penso que no m’adormiré. És cert que estar davant de la pantalla de l’ordinador no ajuda, i menys mirant pel·lícules que m’inciten a agafar una motxilla, passar a buscar a la Joana, anar-nos ben lluny i oblidar-nos que és diumenge i que demà tenim classe. La crisi dels diumenges…

Estic sobre el meu llit estirada de bocaterrosa, ara són les 06:43. Just davant meu em queda la finestra per on puc veure com es comença a trencar el color negre del cel, s’està fent de dia. Estic perdent el temps com una tonta, com deia Tom Hanks a Forrest Gump: “un tonto es quien hace tonterias”. Exactament el que estic fent. En comptes de dormir m’he pintat les ungles, m’he fet un plat combinat de fruites, he mirat quatre pel·lícules, he ballat una mica, he experimentat amb el meu cabell, m’he ficat a youtube a mirar vídeos sobre l’univers i he acabat desconcertada mirant vídeos sobre l’àrea 51 … Tot això durant tota la nit i amb els llavis pintats de vermell, que em sento més sexi.

Ja són les 07:30. He pensat de sortir a córrer amb la Imma i la Sole, però abans, vull treure una reflexió (que només entendran aquells que hagin vist Monstruos S.A.) sobre aquest escrit tan caòtic: si fes això més sovint, aguditzaria la crisi energètica.

Maria

L’altre dia fent neteja a la meva habitació vaig trobar els meus primers patins, i el meu vestit de la meva primera exhibició. En aquell moment quan ho vaig veure vaig recordar tota la història del meu patinatge. Només recordo que tenia 7 anys quan vaig començar a patinar, i a hores d’ara encara estic practicant-lo.

En aquell moment el patinatge per mi era un simple extraescolar, per no haver de fer futbol o basquet, però avui per avui és una de les coses més importants de la meva vida. Cada dilluns, dimecres, i divendres entreno 2 hores, m’agrada tant que se’m passa volant (encara que si el meu entrenador crida és molt desagradable). Són unes hores en les que desconnecto, només penso en correr i saltar, i quan tinc exàmens és el meu moment de relaxar-me per desprès poder continuar estudiant.

És un esport que mai esperava practicar però a hores d’ara no sóc res sense ell.

Laia

Abans d’ahir la meva àvia em va donar un ensurt gegant: No es trobava gaire bé, i va anar al metge amb la meva mare. Van trucar dient que la metgessa els havia manat anar a l’hospital de Mataró, i un cop allà s’hi van estar quasi tot el dia.

La meva preocupació augmentava cada minut que elles no venien, i havia de fer esforços perquè el nus que tenia a la gola baixés.
I és que la meva àvia no és com les demès; ella és simpàtica amb tothom; encara que es senti cansada, fa bromes; i a la que pot conversar amb qualsevol persona, no calla ni a baix de l’aigua. He tingut l’oportunitat de conèixer tots els seus secrets i detalls de la seva vida, ja que viu amb mi i així fa que tinguem una relació intensa. La veritat és que sense ella la casa quedaria amb un buit molt gran.

Espero que jo de gran, arribi a ser almenys una mica com ho és la meva àvia, i que els meus nets m’estimin tant com jo l’estimo a ella.

Gemma.

Intentaré explicar una cosa que em sembla inexplicable, una gran amistat.

Des del dia que vaig néixer el supersavi ens va destinar a ser més que amigues. Porto des de ben petita amb vosaltres i ens hem anat unint a base de  baralles, aventures, dies i dies juntes… un cúmul de coses que m’han fet créixer i adonar-me de quines persones són indispensables per a mi.

Se’m fa difícil escriure en un full en blanc el que entenc jo com amistat, però el que vull transmetre amb aquest escrit és que realment hi ha persones amb les que connectes i estableix lligams tan forts que t’arribes a sentir part d’elles i viceversa.

Tinc dues explicacions que juntes m’agraden molt i que per mi defineixen l’amistat. En primer lloc diuen que amic prové del grec i que singnifica “sense el meu jo”, amb la qual cosa es considera a un amic com l’altre jo. I en segon lloc, crec que som unes forces fonamentals oposades però al mateix temps som complementàries.

Amb tot això vull dir que sou l’essència de la meva vida, us estimo fins i tot quan us odio.

Joana

Us sorprendrà el títol, ja que no l’he acabat. Però l’he escrit per un simple motiu: cridar l’atenció del lector. Encara us preguntareu de què parlo i perquè hi ha tants. El que vull transmetre en aquest escrit són els sentiments d’un petó. I per això m’he interessat parlar d’ells. Un petó és un acte de tocar amb els llavis uns altres. Igual que en els sentiments. Han de ser de veritat i sempre han de transmetre alguna cosa. Hi ha molts sentiments: de confiança, d’alegria, de benestar, i el que m’agrada més a mi, el de seguretat, etc. Des del meu punt de vista, la seguretat d’un petó és el més important, ja que no tothom té seguretat en si mateix.

Des de ben petita que en dono. Sempre en sortir del col·legi li donava un petó a l’avia o a la mare, perquè eren elles les que em venien a buscar. El petó preferit de la infància era el de bona nit. Quan la mare et venia i et posava el llençol fins que no podies respirar i desprès et donava un petó al front, en aquell moment era quan em transmetia seguretat.

En canvi, els petons d’amor transmeten desig i passió, ja que són petons intensos plens de sentiments. Però no poses el mateix sentiment quan li fas un petó a una amiga que quan li fas a la teva parella, ja que la teva parella és la que et dóna suport en una relació i, en una amiga li transmets desig per conservar-la per sempre.

Judith

Ahir va ser el meu sant, bé, un sant  no és gaire important però com no tenia clar sobre què escriure m’ha semblat que podia parlar d’això.

No vaig fer res fora de lloc, em vaig llevar tard, vaig esmorzar, vaig dinar, vaig sopar, els familiars i els amics em van felicitar (si més no perquè als que no se’n recordaven els ho deia jo) i algun regalet vaig tenir.

Per la tarda vaig anar amb la meva germana i la meva mare a Mataró Parc a canviar uns pantalons i ja que estàvem allà ens vam quedar donant una volta. Al centre del Parc Comercial estaven fen una mena d’espectacle, la veritat és que era molt divertit, hi havia homes disfressats que cantaven i ballaven i al davant hi havia nens petits imitant-los. Em vaig quedar una estona mirant i quan em vaig cansar me’n vaig anar.

Portava setmanes dient-li a la meva mare que em vull fer un pírcing al melic. Ella sempre em posava una excusa perquè no me’l faci, però jo no acceptava un no per resposta, ja que la meva germana se’l va fer a la meva edat i per tant jo tinc el mateix dret de fer-me’l.  Ahir, pel meu sant, vaig aprofitar i li vaig dir “ Mama, ja que és el meu sant podria anar a fer-me el pírcing”, em va sorprendre però em va dir que sí.

Vam marxar de Mataró Parc i vam anar a Premià de Mar a un local on fan tatuatges i pírcings. Em vaig haver d’esperar perquè li estaven fent un tatuatge a una noia. Estaven amb la porta oberta i sentia el soroll de la màquina i apart ho podia veure perfectament, però no volia mirar gaire. Se’m va passar pel cap no fer-me el pírcing però després vaig pensar que el mal seria només un moment i ja està. La meva germana em va començar a dir que a ella li va fer molt de mal i que d’haver-ho sabut no se’l hagués fet. Vaig ignorar els seus comentaris i vaig entrar per fer-me’l. No vaig estar ni 5 minuts. Em va fer una mica de mal però  era perfectament suportable.  La meva germana és una exagerada.

Sílvia