LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Me imagino que no soy la única que alguna vez se ha hecho esta pregunta, pero ¿realmente sabemos que es el destino?

Quiero hablar del destino porque creo que es un tema interesante y que no ha salido aún. No sé muy bien cómo empezar este escrito ni qué explicar exactamente, he buscado definiciones que lo describan de forma clara  ya que es  algo difícil de describir y que a la vez existen diferentes opiniones. La que más me ha gustado y creo que se entiende perfectamente es: el destino es una fuerza sobrenatural que actúa sobre los seres humanos, y se manifiesta con una sucesión inevitable de acontecimientos de la que ninguna persona puede escapar.

Y ahora voy a plantear la pregunta, ¿existe? La existencia del destino supone que nada ocurre por azar sino que todo tiene una causa ya predestinada. ¿No os asusta la idea? A mí un poco, el hecho de que algo va a ocurrir y que tu no puedas hacer nada al respecto es a veces frustrante.

Resultaría imposible llegar a la respuesta y que todos estuviéramos de acuerdo. Supongo que mucha gente pensará que el destino no existe y que solo existen diferentes resultados pero yo personalmente sí que creo. Bien, no voy a entrar en discusión para encontrar la respuesta correcta porque se trata de una opinión, pero simplemente pienso que si algo está destinado a pasar va a pasar por muchos impedimentos que haya.

Silvia.

Hi ha gent que pensa que la felicitat s’aconsegueix mitjançant diners o coses materials. Si us sóc sincera, jo sóc molt més feliç tenint una família que m’estima, em valora tal i com sóc i la qual m’ajudarà sempre que pugui.

Malauradament tinc la meitat de la família a Cehegin, un poble de Murcia i l’altre meitat aquí. Els meus avis, tiets i cosins per part de mare, viuen a Murcia i això no em permet gaudir d’ells com m’agradaria. Per aquest motiu, quan anem a veure’ls al Nadal o a l’estiu si podem, gaudim tots els moments com si fossin els últims, ja que mai no sabem quan ens faltarà algú.

L’altre meitat de la família, és a dir, per part de pare vivim “tots” a Vilassar. Per què “tots”? Doncs perquè per desgracia no hi som tots físicament. Aquí és on volia arribar:

La matinada del dia 30 de desembre de l’any 1997 va succeir un esdeveniment que ens quedaria marcat per tota la vida. El meu padrí, Sergio Fernàndez Martínez va tenir un accident amb el cotxe, juntament amb la seva novia, la germana d’ella i la seva parella. Tornaven cap a casa després de sopar junts, però només la seva cunyada va tenir la sort d’arribar. Aquesta desgracia ens va afectar tant que fins i tot encara, se’ns fa complicat poder parlar d’ell. Pel que m’han explicat, el meu padrí era una persona d’aquelles que hi ha una entre un milió. Era responsable, ajudava a casa, estudiava, era educat… La meva tieta, és a dir, la seva mare i el meu pare, sempre han dit que els àngels no estan fets per estar a la Terra i que per això ell va marxar. Tot el que jo puc saber d’ell, és perquè amb els anys m’ho han anat explicant, ja que quan va succeir només tenia nou mesos.

Per aquest motiu, quan la meva mare em va explicar el que jo feia quan tenia dos anys em vaig quedar glaçada. Resulta que jo anava al cotxet, quan de sobte aixeco la mà i començo a parlar. Els meus pares em van preguntar: “Itzi què fas?” i jo els vaig respondre: “Doncs què voleu que faci? Estic parlant amb el meu padrí”. Si ara pogués fer això, tindria tantes preguntes per fer que segurament no acabaria en molt de temps. Molta gent em diu que m’arregli les celles, però jo no vull, perquè és l’únic que em queda d’ell. Miro les fotos i em sento orgullosa de les meves celles per ell.

He escrit aquest text perquè mai no havia pogut parlar del meu padrí d’aquesta manera i penso que ja tocava. M’ha costat llàgrimes i uns quants fulls, però poc o molt ho he aconseguit.

Itziar

Al juliol em van dir que aquest curs la Lola no seria a l’institut. En rebre la notícia em vaig quedar de pedra. No em podia creure que pogués passar, i en canvi m’ho estaven assegurant. No m’ho van dir amb un “tal vegada…”, ni amb un “segurament…”, o un “és probable que…”. Era categòric i definitiu: No hi serà.

Era l’anunci d’un final molt dolorós, i per agafar una bona enrabiada, perquè hi ha finals inevitables (tot s’acaba!) però no era el cas. La Lola havia de deixar l’institut no per decisió d’ella, ni per jubilació, o per malaltia (tot això hauria estat dolorós però no per emprenyar-se). Argumentant uns motius que encara no entenc (així que no em demaneu que us els expliqui), l’administració educativa del nostre país, en un nou exercici de miopia o de ceguesa, havia decidit traslladar la Lola a la seva plaça de Vilassar de Mar. No els importava que l’educació és una cosa de persones i que la Lola ha estat durant molts anys una referència humana imprescindible al Jaume Almera. Calia ignorar tot això a fi d’acomplir ves a saber quina lletra petita de ves a saber quin reglament estúpid.

Algú en un despatx llunyà (Barcelona és molt lluny) necessitava posar un nom (o un número!) en un altre lloc, i ja està. No sabia el mal que feia, ni la feina que destruïa (només faltaria que ho hagués de saber! La seva feina era quadrar els nombres). El cas és que, després de pitjar el botó adequat, la Lola va desaparèixer del Jaume Almera, i no van servir de res les protestes. Suposo que l’autoritat d’aquestes protestes en diria “sentimentalismes”, tot ignorant que els sentiments i les emocions són una part molt important de l’educació. El cas és que ella és una figura que tots els seus companys i els seus alumnes recordaran, precisament per l’afecte que constantment acompanya la seva tasca.

Una vegada començat el curs a setembre res no era com havia estat, perquè faltava ella. Nosaltres hem perdut una peça cabdal en la vida de l’institut i als del Pere Ribó de Vilassar de Mar els ha tocat la loteria. I a mi m’agrada somiar que algún dia tornaré a compatrtir amb ella aquests passadissos i aquestes aules, on tantes coses hem compartit.

Lola, et trobem a faltar molt.

Josep Maria

Això de fer de professor crec que no ho porto massa bé. El fet d’entendre conceptes que altres no entenen m’ha fet oblidar que jo també havia de fer l’escrit. I mira que n’he fet, però, el meu l’he deixat de banda. I ja em veus aquí davant l’ordinador, pensant què puc escriure. La veritat és que aquests últims dies m’han passat moltes coses i m’agradaria destacar-ne una que em va passar ahir:

Amb tres amics meus formem un conjunt que es diu “A trenc d’alba”. No portem ni un any però treballem força perquè aquest projecte tiri endavant. Composem, assagem… La veritat és que gràcies al grup, la música ara ocupa una gran part de la meva vida. Però no estic massa acostumat al públic i als concerts, i si a més a més em passa el que em va succeir ahir… Teníem una actuació a Mataró, a la Plaça de l’Ajuntament. Per mi era impressionant. Mai havia tocat en un escenari com aquell. Un equip de so extraordinari i la il·luminació increïble. Bé això pensàvem.

Vaig arribar a les set en punt. L’únic puntual. Dos membres del grup van arribar mitja hora tard i l’altre es va posar malalt. La cosa ja començava a anar malament. Però jo sabia que ho teníem preparat i que per nassos havia de sortir bé. “Sortirà bé”, em deia. A les deu encara estàvem esperant per fer les proves de so. I és que els altres grups que tocaven van trigar una hora cadascun. Nosaltres a les onze vam pujar a l’escenari, vam estar dos minuts fent les proves i vam començar a tocar.

La presentació la vam fer genial, impecable. Després tocava la primera cançó, “Tots som humans”. Mentre la tocàvem, pensava per dins que era la vegada que millor sonàvem, que més claredat tenia la meva veu i que no fèiem cap error. Era perfecte. “Tots som humans, tots tan semblant. Tots som u!”. Pum. “Què passa?”. Jo continuava cantant i tocant la guitarra però no sentia res. Les llums ja no m’il·luminaven la cara. S’havia parat tot. Quin desastre, déu meu! La “burra” s’havia escalfat massa i va dir prou.

Que en el segon concert de la teva vida, t’hagis de quedar un quart d’hora assegut a l’escenari esperant a que ho arreglin tot, no és normal. Me’n vaig anar molt enfadat. Per culpa d’això, no vam poder tocar tot el que teníem preparat. I vam fer un ridícul espantós. Ja sé que no era culpa nostra. Però la gent ens recordarà. I no per haver tocat molt bé (que ho vam fer) sinó per els pobres nens que van parar en sec! Espero que el pròxim concert tinguem més sort…

Pau

Estic segura de que tots algun cop, quan em sentit que el GPS ens parla, quan hem vist un robot-aspiradora que neteja sol, o quan hem vist la pel·lícula de Yo Robot , no hem pogut evitar preguntar-nos si en el futur el nostre món estarà dominat per màquines. Si res caracteritza a la nostra societat, és que la tecnologia està per tots llocs.

Si féssim una llista dels aparells tecnològics que ens envolten, no acabaríem mai, i si en féssim una altre dels quals som dependents tampoc. De la tecnologia podem fer-ne un bon ús i treure’n profit, ens fa la vida més còmoda, em pogut inventar aparells per ajudar a discapacitats o salvar vides. Tot això és fantàstic però la cosa va més enllà. Què hi ha dels milers de llocs de treball ocupats per persones que la tecnologia reemplaça per màquines? Estem parlant de reemplaçar una persona, no em digueu que no fa por això… O de les persones que no s’adapten als avanços de la tecnologia perquè van massa ràpid? Tot ara va massa ràpid! Tothom va massa ràpid! Cliques Internet Explorer i com no se’t obri en menys de 5 segons ja et desesperes! A sobre, a les parades de bus desapareixen els horaris i

els has de buscar a Internet; al institut si et demanen un treball a ordinador i resulta que no tens, et toca anar a la biblioteca o espavilar-te a casa d’un amic; no fas ús dels magnífics diccionaris, de les fabuloses enciclopèdies que existeixen, i a més de llegir, estàs al facebook buscant novia…Un altre aspecte negatiu és el del consumisme. Et compres el darrer mòbil que ha sortit al mercat i al mes, ja hi ha un altre idèntic al teu però que té una càmera una miqueta més bona. I dius, per a què? Ja m’espero! Si total, d’aquí dos mesos a més de tenir la càmera més bona ja et farà un massatge! Aquest bucle en el que caiem i en el que vivim no sentit. I l’últim aspecte més destructiu que hem de vigilar de la tecnologia és l’efecte que té sobre el medi ambient. La quantitat de satèl·lits dels seixanta i pico canals de televisió dels que disposem (perquè són necessaris TOTS) que rodegen el nostre planeta, del mal que fa a la vista i a la natura les centrals nuclears i etc… Perquè podria seguir ficant exemples vuit línies més, però ja ho hem entès tots. Vull dir, que podríem fer ús de totes les eines tecnològiques de les que disposem, per col·laborar en els esforços ecològics que hem de fer per no torturar més a la Terra.

Ens deixem arrossegar per la tecnologia i algun dia haurem de dir prou si no volem deixar de ser responsables de la nostra vida. Jo vull despertar-me i sentir els ocellets com canten, no una veu robòtica que com a les pel·lícules et desperta dient-te: -Bon dia Maria, avui vols el cafè sol o amb llet? Puc semblar una mica paranoica però es que estic preocupada.

Perquè la realitat supera la ficció.

Maria

Jo no he fet mai extraescolars d’anglès. A casa som partidaris que l’aprenantatge d’una llengua s’ha de fer en el seu lloc d’origen i, és per això, que tant a la meva germana com a mi, a l’estiu que fem els quinze anys, ens envien a l’estranger per “practicar” l’anglès. De fet, ja amb la família, hem fet més de mitja dotzena de viatges a llocs on es parla aquest idioma, però mai ho havia fet sol, fins aquest estiu.

Els meus pares em van deixar triar el lloc i el tipus d’estada que volia, però no l’agència en què viatjaria perquè la meva germana ja hi havia anat tres anys i havia funcionat molt bé. Jo em vaig mirar molt detingudament el catàleg i vaig triar un campus de futbol en anglès.

Ja havia assistit a altres campus de futbol del Barça, per exemple, però mai fora de Catalunya ni tampoc sense algú conegut que m’acompanyés. Aquesta vegada seria diferent: aniria sol, a Angleterra, amb gent totalment nova per mi i amb l’afegiit de parlar un idioma que no dominava gaire.

Tot un repte. I encara més quan ens vam trobar a l’aeroport tot el grup que marxàvem junts, en total uns quinze o vint més els monitros. Tots eren extranys per mi. Per acabar-ho d’embolicar, però, els tres que venien des de Madrid van arribar vestits amb els colors de “la roja”. Havíem triat un mal dia per marxar: era la final d’Espanya contra Itàlia i em tocaria passar dues setmanes amb aquella colla d’eufòrics per un equip que a mi, personalment, no em motiva.

Un cop a l’avió tot va cambiar. Aquells nois amb qui pensava que no tindria res en comú, van començar a parlar amb mi i els vaig anar coneixent. Al final no eren tantes les diferències i vam arribar a construir una bona amistat. Ràpidament, em vaig fer amic de tres nois de la meva edat, de Barcelona, amb qui vaig compartir habitació. Fins i tot un d’ells tenia una casa a Cabrils i algun dia de l’estiu ens vam trobar. També segueixo parlant amb molts altres gràciels al Facebook.

Jofre Matamoros Bosch

El día 12 de octubre de 2010 mamá y yo estábamos ansiosas esperando que tú nacieras. Casi era la hora, mamá había entrado en la sala de partos y yo me había quedado fuera. Después de unas horas apareciste tú con mamá, estabas preciosas, tan pequeña que me dío ganas de llorar.

Ya casi es tu cumpleaños, soplarás más de una velita, te deseamos muchos años de vida y salud. Pena que he tenido que esperar todos estos años para tenerte, pero al final valió la pena porque naciste tú, a la que juego y cuido. Me encanta cuando ríes porque me haces reír y sé que estás bien y feliz. Cuando te pones enferma me preocupo, pero después de unos días ya estás bien otra vez.

Eres muy bonita y significas mucho para mí, quiero que sepas que te quiero mucho y siempre te voy a cuidar, mamá también te quiere, besos cariño de tu hermana,

Carla.

Per algunes persones, començar de nou pot ser fàcil, per altres difícil. Jo aquest any he començat una nova etapa: he canviat d’institut. Durant el final de curs passat i tot l’estiu he estat neguitosa pensant com seria la meva nova vida en aquell lloc desconegut; gent nova, classes diferents, noves amistats, professors nous, etc. A mesura que passava l’estiu m’anava informant de la gent que estudiava al Jaume Almera. El meu germà m’explicava com eren els professors i com funcionava tot en general.

El dia anterior de començar la rutina de nou, em sentia nerviosa.

Quan va sonar el despertador vaig pensar: “Ja ha arribat el dia”. Em vaig aixecar de seguida, ja que tenia ganes d’anar arreglada. Se’m va fer estrany llevar-me pel matí i pensar que no veuria les meves amigues en tot el dia, les trobava a faltar.

Vaig arribar a l’institut, de seguida una amiga em va acompanyar a la meva classe. Quan va sonar el timbre em vaig asseure a primera fila. Em sentia observada. A poc a poc va passar el mati, però jo continuava enyorant el meu antic cole. Al acabar les classes em vaig adonar que tampoc havia estat tan difícil integrar-se amb gent nova.

Gairebé ha passat un mes des d’aquell dia. Quina diferència! Ja he fet nous amics, cada cop vaig agafant més confiança en el grup. De mica en mica també vaig coneixent els professors i la seva manera de ser. No obstant això, continuo pensant en els meus amics i antics profes.

Crec, però, que aquest canvi m’ha servit per reflexionar. Els canvis comporten noves situacions i el adaptar-nos ens fa madurar. Jo de moment vaig guanyant: segueixo conservant les meves antigues amigues i a més a més estic coneixent gent que pinta fantàstica. Espero que en un futur arribin a formar part de les persones especials de la meva vida.

Paula.

Fa tres anys quan anava a l’escola (El Hoy Alfaro) em vaig perdre a la ciutat de Quito. En sortir de classe, a les vuit de la nit, vaig agafar el Trole (és un tipus d’autobús doble enganxat per la meitat) aquest Trole no era el correcte, em vaig equivocar i vaig acabar al sud.

Aquell dia, jo hauria d’haver agafat el Trole cap al Centre Nord, però com em vaig perdre, vaig demanar ajuda a la policia del centre sud, ja que li preguntava a la gent i no em feien cas, i vaig anar a l’estació de la “Dinapen” que es troba a la terminal.

Un cop allà, la policia em van preguntar d’on era, és a dir, de quin lloc havia vingut i què feia pel centre sud, ells em van demanar els meus documents personals, els números de telèfon, la direcció d’on vivia amb el nom dels meus avis i a quina escola anava. Ells van trucar els meus avis i a la meva tieta i després de dues hores, van venir a buscar-me. En tornar cap a casa, la meva família estava preocupada i em van dir que els expliqués com m’havia perdut i els vaig explicar que em vaig equivocar al agafar el Trole.

Finalment, aquesta experiència em va servir de molta ajuda, ja que en el present em fixo sempre quan agafo el autobús de no equivocar-me.

Stuart Infante

Hace 6 años practicaba un deporte cualquiera. Normalmente los padres deciden futbol para los niños, ballet para las niñas y una vez empiezas a crecer y te haces como persona empiezas a saber el que realmente quieres aunque a veces decides cosas porque sí. Este es mi caso; a los 9 años después de estar 6 años haciendo ballet, natación y música decidí dejarlo todo por un deporte llamado waterpolo. Mi padre llevaba toda la vida jugando pero a mi, sinceramente, nunca me había llamado la atención.

Todo empezó un día mientras estaba nadando cuando se me acercó una de las monitoras a decirme que si me interesaría probarlo. En aquel momento respondí que sí como podía haber dicho que no. Al probarlo me gustó, era diferente a todo lo que había hecho anteriormente, era un deporte en equipo y donde toda la elegancia de la danza y la música se dejaba fuera del agua. Desde mi punto de vista lo veía así, pero tuve que escoger, no podía hacerlo todo; empezar con el waterpolo significaba entrenar cada día y sacrificar todo lo otro.

Los primeros años eran aburridos, jugaba pocos minutos porque era la más pequeña del equipo y porque jugaba una categoría superior que no me correspondía. Dos veranos después llegaron más niñas de mi edad y los entrenadores decidieron que hiciésemos equipos mixtos. Allí aprendimos muchísimo, seguramente más de lo que había aprendido durante 2 años anteriores, el porqué no lo sé. Aquel año a dos niñas de mi equipo y a mi nos seleccionaron para jugar con la preselección catalana de waterpolo y así estuvimos 4 años hasta el día de hoy.

Al principio era una alegría para todas estar en la selección catalana muy a pesar del enorme esfuerzo y dedicación, pero a medida que iba pasando el tiempo te cuestionabas si valía la pena lo que una estaba viviendo. Cada miércoles teníamos que ir a Sant Cugat a entrenar, todos los puentes, cada dos fines de semana y en las vacaciones de navidad. Esto suponía muchas veces no poder estar con tus amigos por lo que me llegaba a plantear si me estaba perdiendo momentos y más de una vez lo habría dejado todo pero siempre tenía a mis padres que me ayudaban a reflexionar lo que realmente quería.

Y ahora me doy cuenta que no he perdido el tiempo aunque no he podido muchas veces estar con amigos pero, por otro lado, he ganado dos amigas de verdad con las que hemos vivido muchísimos momentos juntas. He vivido experiencias que no mucha gente puede vivir, y finalmente ahora he pasado de jugar unos pocos minutos a ser la portera titular del cadete y del juvenil. He aprendido algo muy importante en la vida, que si te sacrificas por una cosa al final consigues eso y más.

Andrea Jiménez García.