LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa dos anys es va crear una aplicació per telèfons mòbils molt senzilla, que envia missatges de text a través d’internet, el WHATSAPP. Aquesta aplicació ha creat una revolució de la comunicació per escrit a tot el món.

Aquesta aplicació ha sigut la que ha tingut més èxit en tota l’historia, ja que 1.388 milions d’usuaris l’utilitzen només a Espanya. Permet enviar imatges, vídeos, notes de veu, contactes, la teva localització desde qualsevol part del món i evidentment missatges de text, es com un chat d’ordinador però al mòbil.

Generalment es va crear per missatges d’empresa però la gent que el té l’usa per comunicar-se a totes hores de manera corrent. S’ha convertit amb la “joguina” de la meva generació i la gent fa un gra massa del seu ús. Estem tot el dia connectats al mòbil.

Guillem

L’any passat vaig conèixer una persona realment increïble, volia descriure-la a ella però possiblement tothom qui llegeixi això ja la coneix. Per tant m’agradaria presentar-vos a la seva mare, que pràcticament podria dir que són iguals.
El curs anterior, quan vaig agafar confiança amb la noia, em va explicar que la seva mare estava malalta de càncer de pàncrees però que no avançava i no hi havia motius per preocupar-se. Malauradament el dia del aniversari de la nena li van donar la maleïda noticia que a la seva mare li quedava poc temps…
Per aquesta raó vull descriure fins l’últim detall a la seva mare, la Mariel, perquè qui no va tenir la oportunitat de conèixer-la, la tingui ara.

Sincerament la vaig tractar quan ja estava bastant malament, però es veia en la seva manera de parlar i els seus ulls plens d’orgull en mirar la seva família, que no es rendiria fins el final.
Els seus cabells eren llargs i negres però en ser arrissats semblava que eren curts. Els seus ulls eren d’un to marró molt fort però tot i així no deixaven de ser clars i nets. Els seus llavis sempre estaven en moviment davant la televisió, fent ganyotes estranyes i alhora divertides. Treballava d’advocada a Barcelona i sempre que anava cap allà en bus se’n portava a la meva millor amiga, la qual li explicava totes les seves novetats i petaven la xerrada. De fet, una de les coses que li agradava més a la Mariel, eren aquests moments, els que passava al cantó de la seva filla: el 28 d’aquest mes, farà un any que les dues plegades se’n van anar a França. La veritat és que han passat moltes rialles juntes: com quan la Mariel va comprar una truita de patates per dinar a la seva nena, dient-li que l’havia cuinat ella. Una de les qualitats de la meva companya és ser molt intel•ligent i ,evidentment, es va adonar de la mentida gràcies a que aquell menjar tan bo, portava ceba i la seva mare no li posava pas, ja que no li agradava. Una altre hobby que tenia la Mariel era la jardineria, tot eren flors per aquí i per allà, però donaven un toc alegre a la seva acollidora casa del poble( tot i que ella li agradava més la ciutat).

Li ensenyava als seus fills que no tot s’aconsegueix plorant i queixant-se: una vegada, al centre comercial, la meva amiga de petita es va tirar el terra fent un escàndol exagerat perquè la seva mare no li volia comprar una joguina. Aquesta va reaccionar imitant-la, cosa que va fer que la nena s’aixequés immòbil pensant en el que acabava de passar. Però no sempre utilitzava aquesta tàctica : un dia, la sopa va ser rebutjada per la meva companya i la Mariel li va preparar un bistec, però ella tampoc el va voler. La última opció va ser una truita a la francesa i com que va ser descartada , la Mariel va agafar la truita i li va tirar a la cara. En canvi ara la noia és tan llaminera quasi com ho era la seva mare.

La Mariel era molt tossuda, i a vegades s’enfadaven per qualsevol tonteria, però amb una abraçada ja s’ho deien tot inclús perdó, perquè s’estimaven i s’estimaran. Per molt que a partir d’ara serà una mica més complicat.
T’estimo molt Valentina.

De la noia del gronxador.

Gemma

Desde bien pequeña me ha gustado la moda, y quisiera dedicarme a eso, ser una diseñadora famosa que viaja por el mundo haciendo desfiles, y que la gente mas rica se pelee por mis conjuntos.

Cuando acabe el instituto en vez de seguir en Bachillerato, me iré a Barcelona a hacer un modulo de diseño textil, así podre cumplir mi sueño, lo tengo muy claro, y creo que es la mejor opción si quiero dedicarme seriamente a esto.

El verde y el rojo son colores complementarios, pero eso no significa que queden bien juntos.

Recuerdo cuando jugaba con los recortables, que había una niña en ropa interior y a su lado muchas prendas variadas, para que lo cortases y se lo enganchases a tu gusto, siempre estaba jugando con eso. Cuando estaba sola en casa, cogía la ropa de mi madre y la combinaba de forma como si fuera una diseñadora que tiene que vestir a sus modelos para el gran desfile. Mas tarde, cuando los ordenadores se pusieron de moda, empecé a visitar paginas donde había juegos en los que se tenia que vestir completamente a una chica para una cita, o una cena, o para una noche de gala, me pasaba horas jugando y jugando y no me cansaba, incluso ahora si no tengo nada que hacer vuelvo a esas paginas a jugar.

Puede que el negro y el azul marino se parezcan, pero no hacen buena pareja.

No puedo mirar a una persona sin antes pensar si lo que lleva puesto es lo adecuado o le hubiese quedado mejor otro tipo de tejido o color.

No sé si dedicarme a esto me asegura un buen trabajo tanto económico como social, pero es lo que me gusta y lo que quiero hacer de verdad.

Cristina Sirvent.

Cómo he escrito en el título, tengo una amiga que lo es todo para mi. Siempre le doy las gracias por todos los momentos que hemos compartido, momentos llenos de sentimientos, secretos, risas y sobretodo por escucharme y aconsejarme. Ella es increíble y lo que admiro más es su generosidad. Siempre está dispuesta a ayudar a la gente. No quiero que cambie por nada del mundo, porque es una persona maravillosa a la que nunca olvidaré. Me ha apoyado siempre. A veces hemos tenido pequeños roces pero al fin y al cabo, siempre nos hemos perdonado. Ella es la persona que me saca una sonrisa cuando más lo necesito. Mi carácter no es le mismo que el de ella, pero siempre intenta que yo esté bien por muy mala que sea la situación. He estado siete años a su lado, y desde el primer momento que la vi, supe que ella sería especial. Quiero que sepa que estaré siempre a su lado, en los buenos y malos momentos.
Ella ha sido la que me ha dejado una huella en el corazón y por eso le he escrito esta carta hoy. Gracias por todo lo que haces por mi. Ella es mi amiga Valentina.

Te quiero mucho.

Judith

Per a mi, els amics són persones amb les quals pots confiar per explicar-los qualsevol cosa, tan si és bona, ja que et diran que estan d’allò més contents i que els hi encanta que estiguis bé, com si és dolenta, ja que t’animaran, t’ajudaran a solucionar els problemes i et donaran suport. També et poden fer passar una tarda d’allò més divertida. Un moment avorrit es pot convertir en un de ben entretingut. Amb la més mínima cosa et fan riure i a vegades et fan saltar les llàgrimes d’emoció ja que te n’adones que a tothom li agradaria tenir a gent amb la que pots compartir moments únics. Tothom hauria de tenir la oportunitat de poder gaudir aquests petits instants tant meravellosos almenys una vegada.

La meva colla i jo tenim moments per tot. Moments de riure, de cantar, de mirar pel·lícules terrorífiques i morir-nos de por, també de romàntiques o drama que provoquen que alguna llagrimeta llisqui sobre les nostres galtes. També vivim moments més avorrits com ara estudiant, però que sempre hi ha alguna coseta que fa capgirar la tarda i que acabem rient com és de costum. Però quan és moment de posar-se amb més serietat i ajudar a qui faci falta, sempre hi ha la disposició d’aquelles persones que realment t’estimen, aquelles a les quals sí que els hi podem dir amics.

Per totes aquestes persones que es fan estimar tant dia rere dia i que et fan passar moments increïbles, SOU ELS MILLORS!

Júlia

A finals d’aquest estiu, un dia d’aquells en que et trobes a casa sense fer res però amb ganes d’aprofitar el poc estiu que et queda i de fer coses que no havies fet durant l’estiu. Vaig decidir que allò no podia seguir així, per tant, vaig agafar el meu mòbil i vaig trucar a molts amics per anar al cinema. En total érem 4,  no masses per tampoc pocs, els suficients.

A les quatre i mitja vam agafar l’autobús de Vilassar i una hora més tard vam arribar a l’Hospital de Mataró, al costat de Mataró Parc.

La pel·lícula començava a les vuit, per tant teníem molt temps abans de veure la pel·lícula, i què vam fer? Doncs per matar el temps vam estar passejant-nos pel centre comercial, mirant botigues, comprant alguna cosa i quan ens va entrar la gana vam anar al Burger King on vam omplir-nos una mica l’estómac per pocs diners.

Quan faltaven cinc minuts perquè comences la pel·lícula vam anar a l’entrada del cinema a comprar les entrades i directes cap a la sala vuit on feien la pel·lícula que teníem tantes ganes de veure, Batman, després dels anuncis, és clar, però a mi els anuncis en el cinema m’entretenen molt i fins i tot m’agraden.

Després de veure la pel·lícula vam sortir al carrer directament i vam dirigir-nos cap a la parada del autobús que ens portava de tornada a Vilassar. On vam arribar a les onze de la nit.

Ens ho vam passar d’allò més bé i no només veient la pel·lícula sinó durant tota l’estona que vam estar rondant pel centre comercial, en definitiva, va ser un dia per recordar.

Alan.

M’agradaria parlar d’un tema força delicat, un tema que a molts treu la son i que potser a d’altres, sincerament ni els va ni els ve. Però és un fenomen (ho podríem dir així) que tard o d’hora tots haurem de passar. Almenys encara ningú se n’ha pogut escapar. Suposo que sabeu que parlo de la mort. La mort és d’aquells temes que a mi no em deixen viure tranquil. Sembla estúpid haver de venir al món per haver de marxar.. A més a més mai saps quan. Però ja veureu que no ho és tant d’estúpid. Espero sobreviure abans d’acabar l’article i parlar una mica sobre aquesta tan amiga nostra.

La mort és d’aquelles coses que cada dia la veus d’un color. Hi ha moltes teories, segons religions i creences. Realment quan morim anem a un altre món? O simplement els humans som com robots que quan s’espatllen deixen de funcionar per tota l’eternitat? Crec que ningú sabrà respondre’m del cert. Però cadascú pot pensar el que vulgui. El món no és tal com en diuen a les notícies, com diu el veí o com creu la nostra tieta. No, el món és senzillament com nosaltres el veiem. Qui ens assegura que tots el veiem de la mateixa manera? Que tots tinguem la mateixa visió d’espaitemps? Potser per mi el color blau no és el mateix blau que vosaltres, però quan el veiem, els dos sabem que els humans l’anomenem blau, no? Bé, ja me n’he anat una mica del tema… Amb la mort és bàsicament el mateix. Tothom la pot veure de la seva manera. I en aquest article m’agradaria que tots els lectors us plantegéssiu realment la vostra visió d’aquesta tenebrosa imatge. La imatge de la mort, d’un possible final.

A mi sempre m’ha agradat dir que “El final només és el principi” però quan parlem de la mort és bastant diferent. Jo simplement penso que quan arribi, arribarà (que serà molt tard). Però sí, potser fa una mica de por. Aquest temor a deixar de viure el dia a dia, no ser més que cossos sense ànima i pensar que potser ja no ens en n’adonem.

Però, i els que es queden? A mi, per sort no se m’ha mort ningú proper però suposo que deu ser dur. Deu ser dur haver de perdre una persona que veus cada dia, que la veus somriure, la tens molt a prop i d’un dia per l’altre, en un sol instant, deixes de sentir-la prop teu, deixes de veure brillar els seus ulls. I suposo que deus pensar que l’has perdut per sempre i no saps com sortir, com viure el dia a dia sense la persona que fa dos dies t’ajudava a seguir aquest camí tan llarg com és la vida. I de cop, aquesta persona no hi és. Però jo sóc dels que penso que sí, serà molt típic però sí, encara hi és, si vols que hi sigui. Perquè diuen que no hi ha lluny ni a prop quan la mesura és l’amor. Sempre la tindrem en el fons dels nostres cors. La mort només és una etapa més que tots hem de passar. Un altre viatge sense transport i sense un destí concret. La vida són les vacances de la mort. No hem de sentir pena pels morts, sinó pels vius, i sobretot per aquells que viuen sense amor.

Però també està clar que a mi m’és molt fàcil dir això sense saber ni la meitat del que és perdre a una persona. Però sí que penso que en aquesta vida, les coses més dures són les que ens ensenyen a ser més forts, ens fan veure el món d’una altra manera i a viure el dia a dia d’una forma molt més intensa. A valorar més el que tenim i no envejar tant el que tenen els altres. Però, per què hem d’esperar a passar un mal tràngol o a tenir una mala experiència per aprendre la lliçó? No, hem d’intentar viure el dia a dia sempre al cent per cent. I somriure-li a la vida per molts problemes que ens porti. Perquè, plorar no és dolent, però riure és millor. Així que millor no patir per quan arribarà el moment de morir, veure-ho com una cosa més i mirar el món amb bons ulls. Perquè la vida és tal i com nosaltres la fem. Si volem que tot siguin flors i violes, segur que ho serà.

Així que no pensem en la mort. Pensem en cada moment i quan arribi li donem la mà i acceptem de bon grat que ha arribat el final de les vacances de la mort. Perquè jo crec que tot té un per què. Tot passa per alguna cosa i si passa és perquè ha de passar. I no hem de tenir por perquè, després d’una cosa dolenta, per llei, ha de venir una bona, perquè no plou 365 dies a l’any, oi?

Potser sí, potser acabeu de llegir l’article, us talleu amb el full, aneu a netejar-vos al lavabo, feu un glop d’aigua, us doneu un fort cop al cap amb l’aixeta i moriu. Però també pot ser que viviu cent cinquanta anys i sigueu molt feliços. Ningú us pot dir que no.

El món, com ja he dit, és com vosaltres el mireu, la vostra forma de veure el món és la vostra realitat i ningú us la pot canviar. Així que visqueu cada moment, sense oblidar el passat ni deixar de pensar en un futur millor, però vivint el present. I fixant-nos ens els petits detalls que fan que el món sigui una mica millor. Perquè, les petites coses, les que semblen insignificants, són les més importants i grans. Aprofiteu aquest somriure del company, aquest petó de la mare o aquest reny del professor perquè mai sabreu quan pot ser l’últim cop que pugueu viure-ho. I els humans no ens adonem del que tenim fins que ho perdem. No pensem en tot el que no tenim sinó amb el poc que no ens fixem. Que no és tan poc. Però, quan més tenim, més volem. I això no ha de ser així. Intentem aprofitar tot el que posseÏm perquè som molt, molt afortunats. I no parlo només de les coses materials perquè el més important en aquesta vida, és tenir algú al costat que t’estimi i que t’agafi de la mà per viure aquestes vacances el més feliç possible.

Per acabar de parlar, m’agradaria que llegíssiu un conte escrit per JK Rowling. La història rep el nom de “La rondalla dels tres germans ” i ens ensenya una mica a valorar més el que ens envolta i a acceptar el destí tal i com és.

“La rondalla dels tres germans.
Una vegada hi havia tres germans que anaven per un camí solitari i ventós al capvespre. Al cap d’una estona, els tres
germans van arribar a un riu que era massa profund per passar-lo a gual i massa perillós per travessar-lo nedant. Però aquests tres germans eren experts en arts màgiques, i amb un simple cop de vareta van fer aparèixer un pont per sobre de les aigües traïdores.
Quan van arribar al mig del pont, van trobar que els barrava el pas una figura encaputxada. I la Mort se’ls va adreçar. Estava enfurismada per no haver pogut emparar-se de tres noves víctimes, perquè els viatgers acostumaven a ofegar-se al riu. Però la Mort era astuta. Va fer veure que felicitava els tres germans per la seva màgia, i els va dir que cada un havia guanyat un premi per haver sigut prou llest per eludir-la. El germà gran, que era un home bel·licós, va demanar una vareta més poderosa que totes les que hi havia al món: una vareta que donés la victòria al seu propietari en tots els duels que fes, una vareta digna d’un bruixot que havia vençut la Mort! I la mort va anar fins a un àlber que hi havia a la vora del riu, va fer una vareta amb una branca que penjava sobre l’aigua i la va donar al germà gran.
El germà mitjà, que era un home arrogant, va decidir que volia humiliar la Mort encara més i li va demanar la facultat de fer tornar altres persones del món dels morts. La Mort va agafar una pedra de la vora del riu i la va donar al germà mitjà, i li va dir que aquella pedra tenia el poder de convocar els morts.
Aleshores la Mort va demanar al germà petit què volia. El germà petit era el més modest i també el més savi dels tres germans, i no es refiava de la Mort. I li va demanar una cosa que li permetés anar-se’n d’allà sense que la Mort el seguís. I la Mort, de molt mala gana, li va lliurar la seva pròpia capa d’invisibilitat.
Aleshores la Mort es va enretirar i va permetre que els tres germans continuessin el seu camí, i ells se’n van anar tot parlant meravellats de l’aventura que acabaven de viure i admirant-se dels obsequis de la Mort. Quan va ser l’hora, els tres germans es van separar i cada un va seguir el seu camí.
El germà gran va viatjar una setmana o més, i, arribant a un poble molt remot, va buscar un altre bruixot amb qui combatre. Com és natural, tenint la vareta d’àlber com a arma, va guanyar el duel. Tot seguit va deixar el cadàver del seu enemic estès a terra i va anar a un hostal, on va començar a presumir amb baladrera de la poderosa vareta que havia arrencat de les mans de la Mort en persona, i de com aquella vareta el feia invencible. Aquella mateixa nit, un altre bruixot va acostar-se al germà gran mentre jeia al llit carregat de vi, li va robar la vareta i, per si de cas, li va tallar el coll. I així va ser com la Mort es va apoderar del germà gran.
Per la seva banda, el germà mitjà va continuar fins a casa seva, on vivia sol. Un cop a casa va agafar la pedra que tenia el poder de convocar els morts i la va fer giravoltar tres vegades dins la mà. Meravellat i joiós, va veure que se li apareixia la figura de la noia amb la qual s’hauria volgut casar si no hagués tingut una mort prematura. Però ella estava trista i freda, com si un vel la separés d’ell. Tot i haver tornat al món dels mortals, no hi pertanyia, i això la feia patir. Al final el germà mitjà, embogit per aquell anhel sense esperança, es va suïcidar per reunir-s’hi definitivament. I així va ser com la Mort es va apoderar del germà mitjà.
En canvi, tot i que el va buscar durant molts anys, la Mort no va ser capaç de trobar el germà petit. No es va treure la capa d’invisibilitat fins que no va haver arribat a una edat molt avançada, en què la va regalar al seu fill. I aleshores va rebre la Mort com una vella amiga, i se’n va anar amb ella de bon grat, i, com ànimes germanes, van abandonar aquest món.”

Bé, cadascú pots interpretar el conte a la seva manera. Jo acabaré amb una petita reflexió. Els dèbils esperen les oportunitats, els forts, les creen. El fabulós conte de la vida pot acabar en qualsevol moment i no hem d’esperar a que vinguin les oportunitats sinó anar nosaltres a per elles i viure el dia a dia al cent per cent, i la nostra amiga, quan hagi de venir, ja vindrà!

Pau

Aquesta és la pregunta típica que tenim els pericos a la societat catalana. Jo, que sóc un d’ells, ho estic vivint i per això vull explicar el que sento. Posaré un exemple. A vegades em pregunten, “ Ets perico?” i responc, “Sí”. Aquest punt de la conversa es ben normal, però més tard arriba la resposta que preferiria que no em fessin,“Pff, no sé com pots ser de l’Espanyol si sempre ho perd tot”. Dins meu penso: perquè emprenyar-me per aquesta tonteria?, però de mica en mica vas agafant ràbia, al no poder explicar les coses que sents per culpa de la minoria d’aquest equip. Així doncs, quan vas amb una samarreta de l’Espanyol, la gent et mira malament i s’estranya.

Jo sóc perico des de ben petit, i sempre he anat a veure els partits a l’antic estadi de Montjuïc, juntament amb els meus pares i la meva germana. He seguit  l’equip a les finals, a les lligues i fins i tot als amistosos, ja que m’agrada el futbol i m’agrada veure’l jugar. Ara, amb el nou estadi, m’agradaria fer-me soci i poder anar-lo a veure cada partit, però penso que els carnets són força cards. Si no vaig a l’estadi, el miro per Internet, ja que tot el protagonisme publicitari se l’enduen el Barça i el Madrid i per tant no el donen casi mai per la televisió. De tot aquest tema ja n’estic acostumat. Penso que no només és l’Espanyol qui pateix la falta de publicitat, els altres equips sobrants de la lliga també ho pateixen i els aficionats d’aquests, es troben a la mateixa situació que jo.

Del que també vull parlar és del sentiment futbolístic que tenim. Som pocs aficionats comparats amb els dels altres equips com el Barça, per això se’ns fa estrany trobar-nos a un altre perico i poder parlar de futbol tranquil·lament amb ell. Quan vas al camp, sembla que siguem tota una família unida animant a un sol equip. Tenim una “Curva Jove”, que anima sense parar durant tot el partit i fa que la gent també s’animi. Sincerament, sempre he volgut introduir-me en aquest grup i així poder passar-m’ho d’allò més bé. Espero que d’aquí uns quants anys ho pugui fer.

Resumint tot el que he dit, soc d’un equip petit i amb pocs seguidors, però que donen resultat. M’agradaria canviar les diferències que hi ha a la lliga espanyola però això no és feina meva. Feia temps que volia explicar aquesta petita “part futbolística” diferent que tinc dels altres i així ho he fet. Tal com diu l’eslògan del equip, “RCD Espanyol, la força d’un sentiment”.

Pere

Aquest curs m’he replantejat moltes coses, potser és que m’he replantejat la meva existència i què fer amb ella. L’estiu ha estat un punt d’inflexió, tots els dies els he dedicat a estudiar, i l’esforç ha tingut la seva merescuda recompensa, fins i tot he pogut gaudir de les meves vacances. De no fer gairebé res, -bé…, res de res no: de fet pensava molt-, he passat a tenir moltes coses a fer, i a fer-les.

Ara, gràcies a la constància que he adquirit durant l’estiu, les hores del dia tenen un contingut, i la meva vida té un altre color i tot això em fa sentir millor.

A més a més del temps dedicat a l’estudi i als deures, a escoltar música, a quedar amb els amics…, també he decidit anar a córrer: el treball intel·lectual requereix compensar-ho amb exercici físic.

Així que avui, malgrat sigui diumenge, m’he despertat al toc de despertador a les 8 del matí i després d’una dutxa i una bona tassa de llet amb cola-cao he sortit de casa i he tirat muntanya a munt fins al dolmen de La roca d’en Toni. Pel camí m’he creuat amb joves i no tan joves, que, bé caminant, corrent, en bici, o fins i tot a cavall, dedicaven les primeres hores d’aquest diumenge assolellat a fer exercici, potser ells també han d’estar molta estona asseguts dedicant-se a estudiar o amb una feina que requereix força esforç mental.

Cap a les 10 del matí he arribat a casa, tenia tot el dia per endavant per repassar exàmens, acabar deures…, però em venia més de gust posar-me a fer-ho que si hagués estat tirat al sofà. El meu cos estava cansat, en especial les meves cames, però la meva ment estava desperta i en alerta per adquirir nous coneixements.

Ha estat el primer dia que he anat a córrer, però no serà l’últim. És una bona medecina pel cos i per la ment.

Andreu Ruf

Per explicar-vos aquesta historia, ens hem de remuntar a finals de la temporada passada.
Jo anava a jugar un partit, quan de cop em crida el president del club, jo tot sorprès i pensant, “ara què he fet”. Vam anar al seu despatx i em va suggerir de manera poc formal, si m’interessaria entrenar als prebenjamins, jo vaig dir-li que una oferta així s’havia de pensar i que li diria al dia d’entrenament.
El següent dia, tot il·lusionat, vaig respondre afirmativament.

Una setmana abans que comencés la temporada 2012-2013 vaig anar al club per veure’l, vaig preguntar-li quins horaris tindria, i ell em va respondre de 6:30 a 7:30 cada dimarts i dijous.

Ara ja em veieu content entrenant el meu propi equip. Preparant cada entrenament i cada partit com si fos el primer dia.

Pau Cuenca