LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Fa gairebé dotze anys el meu pare em va portar a l’hospital força feliç i vaig veure a la meva mare amb algo molt menudet als braços. Amb només tres anyets em van fer seure a una cadira que hi havia al costat d’on estava estirada la meva mare, i em van posar la meva germana sobre meu. Em van deixar decidir el seu nom i desde llavors es diu Marta. La vaig mirar, havia nascut amb uns cabell negres com el carbó, uns ulls grans i foscos, uns llavis menudets i carnosos, la pell era extremadament suau, amb unes manetes d’allò més petites i unes galtes incitants per tocar-les.

Diuen que, per estimar a una persona has d’haver passat moments i temps junts, la veritat és que no comparteixo aquesta idea. Jo sé que des que vaig tenir la Marta als braços vaig sentir un gran efecte, vaig notar de cop que sense ella la meva vida quedaria totalment buida, vaig sentir que ja l’estimava infinitament…

La Marta es va fent gran, ens anem coneixent, aprenem coses bones i dolentes una de l’altra, compartim moments, gustos i idees i a la vegada discutim pel mateix, juguem i estudiem juntes. I el que més m’agrada és explicar-li i ensenyar-li coses, donar-li consells i veure que ella m’escolta amb atenció i se’ls aplica perquè confia en mi, veure com em demana ajuda i sap que en cap moment li fallaré.

L’amor cap a un germà res ni ningú ho canvia i és tant gran que amb paraules no es pot explicar, es demostra amb fets dia a dia.

T’estimo Marta.

Laura.