LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Com que l’any 2011 no vaig fer bàsquet, abans d’acabar l’escola, vaig anar amb uns quants amics a provar per ser porter de l’atlètic català (futbol sala). Vaig decidir-me a anar-hi perquè em deien que era bo fent de porter. El primer dia d’entrenament va anar bé, vaig sortir força content, però quan hi vaig tornar ja no em va agradar tant, em va semblar molt avorrit, com que era l’últim entrenament de la temporada van quedar “les portes obertes”, per si més endavant volia tornar-hi.

El meu tiet em va dir que no em serviria de molt jugar de porter i més de futbol sala, ja que sóc massa alt, i em va dir que potser hauria de continuar jugant al meu esport: el bàsquet.

Durant l’estiu anava a jugar amb els amics al poliesportiu i la veritat és que m’ho passava molt bé, però jo no crec que fos tan bo.

A principis de setembre vaig decidir anar a provar de jugar a bàsquet a Premià de Dalt. El primer entrenament tenia molta vergonya perquè era l’únic nou que hi havia, el segon dia d’entrenament ja era un més de l’equip i vam començar a fer bromes. Vaig fer dos entrenaments més de bàsquet i dos més de futbol sala i finalment vaig decidir-me pel bàsquet.

Oriol Blanch

Fa gairebé dotze anys el meu pare em va portar a l’hospital força feliç i vaig veure a la meva mare amb algo molt menudet als braços. Amb només tres anyets em van fer seure a una cadira que hi havia al costat d’on estava estirada la meva mare, i em van posar la meva germana sobre meu. Em van deixar decidir el seu nom i desde llavors es diu Marta. La vaig mirar, havia nascut amb uns cabell negres com el carbó, uns ulls grans i foscos, uns llavis menudets i carnosos, la pell era extremadament suau, amb unes manetes d’allò més petites i unes galtes incitants per tocar-les.

Diuen que, per estimar a una persona has d’haver passat moments i temps junts, la veritat és que no comparteixo aquesta idea. Jo sé que des que vaig tenir la Marta als braços vaig sentir un gran efecte, vaig notar de cop que sense ella la meva vida quedaria totalment buida, vaig sentir que ja l’estimava infinitament…

La Marta es va fent gran, ens anem coneixent, aprenem coses bones i dolentes una de l’altra, compartim moments, gustos i idees i a la vegada discutim pel mateix, juguem i estudiem juntes. I el que més m’agrada és explicar-li i ensenyar-li coses, donar-li consells i veure que ella m’escolta amb atenció i se’ls aplica perquè confia en mi, veure com em demana ajuda i sap que en cap moment li fallaré.

L’amor cap a un germà res ni ningú ho canvia i és tant gran que amb paraules no es pot explicar, es demostra amb fets dia a dia.

T’estimo Marta.

Laura.

M’agradava passar l’estona jugant amb les meves gosses i acariciar-les, igual que ara. M’agradava despertar-me i sentir l’olor a xocolata desfeta tan bona que fa la meva mare. M’agradava viure feliç, sense preocupacions i perseguint somnis impossibles però alhora reals.

M’agrada quedar-me a casa els dies de pluja, tapada amb la manta mirant una pel·lícula. Una de romàntica, barrejada amb crispetes i bona companyia. M’agrada la calor que desprèn la llar de foc encesa un dia d’hivern, al mateix temps que la presència de l’ambient càlid que produeix. M’agrada l’olor a benzina i a permanent, tant com respirar bon humor i felicitat vagi on vagi. També m’agrada fullejar un nou llibre que m’acabo de comprar i olorar-lo, pensant amb la quantitat d’il·lusions atrapades en el seu interior. M’agrada llegir.

M’agradaria banyar-me en una piscina i, en sortir, veure-ho tot nevat. M’agradaria poder viatjar a tot arreu on volgués, ja que si pogués, no pararia a casa. Viatjar al teu costat. M’agradaria que mai canviés la felicitat amb la que em rebeu sempre que arribo a casa, Kyara i Ona. Sou genials. M’agradaria que mai perdessis la paciència que tens amb mi a l’hora d’explicar-me tot el que faig malament. Em sap greu, saps que no ho faig conscientment. Gràcies. M’agradaria despertar-me cada matí escoltant el cant dels ocells, al bell mig de la natura.

Simplement, són petits detalls que semblen insignificants, però que marquen la diferència. Petits plaers que la vida et dóna. Si t’agraden, no els desaprofitis, fes el que realment t’agradi sense deixar-te influenciar per res ni ningú.

Xènia Caballero

Aquesta setmana, suposo que la majoria de gent haurà vist per les notícies que al famós ciclista Lance Armstrong li han retirat tots els seus títols per dopar-se. Això és un disgust molt gran cap a la gent que li agrada el ciclisme. Jo no sóc un aficionat al ciclisme, però aquest tema m’ha fet enfadar una mica. El ciclisme ha perdut credibilitat. Ja no se sap si estan nets o es dopen. Quina gràcia té tot això?

Si un s’aficiona a un esport de competició és perquè li agrada sentir l’emoció de la competitivitat i també li agrada veure com de mica en mica els humans van millorant aspectes, com per exemple, la velocitat màxima a la que pot arribar un ésser humà o el temps que triga en fer tot el recorregut. Però si els que han de batre els records els baten però amb ajudes de substàncies no aptes, passa de ser un esport maco a ser una enganyifa.

Això del dopatge ha passat en el ciclisme però pot passar en qualsevol esport. Ara ja no sé si algun esportista es bo o és que rep “ajudes´´.

A mi particularment m’agrada el futbol, i ja sé que hi ha controls d’antidopatge a cada partit. Però si algun dia, al cap d’uns quants anys, m’adono que tot ha sigut una estafa, em portaria una decepció molt gran. Fa pocs anys a la lliga italiana es van comprar partits. Ho van descobrir i un dels millors equips italians va haver de descendir. La pregunta és: Quina necessitat hi ha de fer trampes? I la resposta és molt senzilla, la necessitat de fer trampes ve dels diners que es mouen en apostes. Es mou una quantitat de diners exagerada, i la gent que els té mou fils per guanyar-ne més. Ho fan sigui com sigui.

Per acabar, només dir que quan hi ha diners en joc, les coses perden la seva essència i la seva finalitat, que és la de passar una bona estona veient un esport en que els participants estan en igualtat de condicions.

Marc

Hoy me gustaría hablaros de los libros, esos objetos que para algunos solo son una decoración más para la estantería de su casa y para otros son todo un mundo. Hay diferentes tipos de libros, como por ejemplo: terror, románticos, de aventuras, infantiles, para adolescentes, ciencia-ficción, de auto ayuda, de recetas, etc. Todos y cada uno de ellos son lo mismo, libros, pero con contenido diferente. A la mayoría de adolescentes, a los que les gusta leer, prefieren los libros románticos o de aventuras. Yo prefiero los libros de terror con una pizca de romanticismo, tengo la estantería llena de libros de este tipo.

A muchos de los adolescentes de hoy en día no les gusta leer, si lo hacen es porque, por ejemplo, en el colegio les obligan a hacerlo. Creo que para que te guste leer necesitas un poco de imaginación; leer por leer es absurdo, en cambio, si lees y te imaginas cómo sucede la escena, disfrutas muchísimo más. Cuando una persona lee un libro, puede llegar a sentir emociones hacia los personajes, también se puede sentir identificado con alguno de ellos. Aunque no todo es bueno, algunos libros pueden no gustarte, y cuando un libro no te gusta es difícil de leer.

Hay muchas veces en que la gente comparte los mismos gustos hacia los libros. En mi caso, tengo dos amigas a las cuales les encanta leer, igual que a mí. Compartimos gustos semejantes y siempre nos dejamos los libros y luego los comentamos. Me encanta poder compartir esta afición con ellas.

En conclusión, para mí, un libro no es solo una decoración, es toda una historia que puedes ir imaginando al pasar las páginas. Puede ser larga, corta, feliz, triste… Sea como sea, continua siendo una historia que tú mismo puedes imaginar y sentir a tu manera.

Ruth

Després que aquest estiu hagués volat i que ja haguem tornat a l’escola, sempre estic atent al calendari, buscant aquells dies que hi ha algun pont o festes per apuntar-m’ho. La veritat és que les setmanes em passen més o menys ràpides, però igualment sempre estic desitjant que sigui divendres a l’hora d’anar-me’n a casa.

Una de les coses per la qual les classes se’m passen més ràpides que l’any passat, és el canvi d’horari . Aquest curs no anem a classe per les tardes. Tot i que fem les classes més seguides, i així més pesades, al sortir, tens tota la tarda per endavant. Encara que tinguis alguna extraescolar tens temps de fer els deures o estudiar. Al principi pensava que fer sis hores al matí se’m faria etern, però un s’acostuma, i ara m’està agradant aquest canvi.

No portem ni dos mesos d’escola, per una banda quasi ni m’he enterat, d’altra banda estic desitjant que passin aquests mesos ràpidament per poder tornar a tenir vacances. De moment s’haurà de treballar de valent i donar el màxim per aprovar totes les assignatures, i si es pot, treure notes gratificants. Però bé, seguiré contant cada dia, setmana o mes que passi.

S’ha de treballar per tenir tota recompensa. En aquest cas s’ha d’estudiar durant el curs, per tenir les vacances tranquil·les i no estudiar durant elles. Així que a estudiar!

David Egea