LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Des de ben petit que m’ha agradat anar amb una càmera per aquí i per allà, buscant una escena per poder fotografiar i al cap d’un temps observar-la, recordar aquell moment i somriure. És una passió que ningú m’ha ensenyat, ningú m’ha obligat a agafar una càmera i fer una foto, sinó que he sigut jo qui, de mica en mica, m’he anat endinsant dins d’aquest món. Però aquests últims mesos, ha incrementat el meu entusiasme per aquesta afició.

Deu fer cosa d’un any, que per Nadal, em van comprar un iPod, i durant els primers dies, com és normal, el vaig estar utilitzant les vint-i-quatre hores del dia, descargant-me un munt d’aplicacions. Va ser així, com vaig conèixer Instagram, una aplicació on tú tens un perfil i vas publicant les fotografies que vas fent i veus les que penja la gent arreu del món. Al principi no li vaig donar importància, i es va quedar allà, guardada dins la memòria del meu iPod sense donar-li cap ús. Però com tot, sempre torna. Deu fer cosa de tres o quatre mesos, que vaig obrir l’Instagram per veure com anava tot allò després de tant temps en desús. Va ser llavors quan vaig començar a veure que dins d’aquella xarxa social, hi havia gent amb molt de talent, amb unes fotografies que em van encantar des del primer instant. Llavors, vaig intentar trobar alguna escena que pogués fotografiar i publicar en la meva galeria. Però aquí a Vilassar de Dalt, no hi vaig trobar res.

Al cap d’un temps, els meus pares em van dir que aniríem deu dies de vacances a Menorca. Aquella era l’oportunitat perfecte per començar el meu projecte com a fotògraf principiant, vaig pensar. Platges de sorra blanca, aigua cristal·lina, i un munt de bonics paisatges on hi podria treure alguna cosa que em servís. En vaig treure bones fotos, les vaig editar una mica, i les vaig penjar al meu perfil. Aquell va ser el meu començament com a Instagramer.

Avui dia, encara segueixo buscant fotografies per poder-les mostrar a la gent. Busco en antics àlbums de fotografies que vaig tirar en antigues vacances i altres sortides, i ric, veient les pèssimes fotografies que tirava fa un o dos anys. A hores d’ara encara em queda moltíssim per aprendre, moltes fotos per fer, i llocs magnífics per visitar, però intento millorar dia a dia, per així intentar en un futur, poder-me dedicar al que més m’agrada, la fotografia.

Arnau

Fa dos anys es va crear una aplicació per telèfons mòbils molt senzilla, que envia missatges de text a través d’internet, el WHATSAPP. Aquesta aplicació ha creat una revolució de la comunicació per escrit a tot el món.

Aquesta aplicació ha sigut la que ha tingut més èxit en tota l’historia, ja que 1.388 milions d’usuaris l’utilitzen només a Espanya. Permet enviar imatges, vídeos, notes de veu, contactes, la teva localització desde qualsevol part del món i evidentment missatges de text, es com un chat d’ordinador però al mòbil.

Generalment es va crear per missatges d’empresa però la gent que el té l’usa per comunicar-se a totes hores de manera corrent. S’ha convertit amb la “joguina” de la meva generació i la gent fa un gra massa del seu ús. Estem tot el dia connectats al mòbil.

Guillem

L’any passat vaig conèixer una persona realment increïble, volia descriure-la a ella però possiblement tothom qui llegeixi això ja la coneix. Per tant m’agradaria presentar-vos a la seva mare, que pràcticament podria dir que són iguals.
El curs anterior, quan vaig agafar confiança amb la noia, em va explicar que la seva mare estava malalta de càncer de pàncrees però que no avançava i no hi havia motius per preocupar-se. Malauradament el dia del aniversari de la nena li van donar la maleïda noticia que a la seva mare li quedava poc temps…
Per aquesta raó vull descriure fins l’últim detall a la seva mare, la Mariel, perquè qui no va tenir la oportunitat de conèixer-la, la tingui ara.

Sincerament la vaig tractar quan ja estava bastant malament, però es veia en la seva manera de parlar i els seus ulls plens d’orgull en mirar la seva família, que no es rendiria fins el final.
Els seus cabells eren llargs i negres però en ser arrissats semblava que eren curts. Els seus ulls eren d’un to marró molt fort però tot i així no deixaven de ser clars i nets. Els seus llavis sempre estaven en moviment davant la televisió, fent ganyotes estranyes i alhora divertides. Treballava d’advocada a Barcelona i sempre que anava cap allà en bus se’n portava a la meva millor amiga, la qual li explicava totes les seves novetats i petaven la xerrada. De fet, una de les coses que li agradava més a la Mariel, eren aquests moments, els que passava al cantó de la seva filla: el 28 d’aquest mes, farà un any que les dues plegades se’n van anar a França. La veritat és que han passat moltes rialles juntes: com quan la Mariel va comprar una truita de patates per dinar a la seva nena, dient-li que l’havia cuinat ella. Una de les qualitats de la meva companya és ser molt intel•ligent i ,evidentment, es va adonar de la mentida gràcies a que aquell menjar tan bo, portava ceba i la seva mare no li posava pas, ja que no li agradava. Una altre hobby que tenia la Mariel era la jardineria, tot eren flors per aquí i per allà, però donaven un toc alegre a la seva acollidora casa del poble( tot i que ella li agradava més la ciutat).

Li ensenyava als seus fills que no tot s’aconsegueix plorant i queixant-se: una vegada, al centre comercial, la meva amiga de petita es va tirar el terra fent un escàndol exagerat perquè la seva mare no li volia comprar una joguina. Aquesta va reaccionar imitant-la, cosa que va fer que la nena s’aixequés immòbil pensant en el que acabava de passar. Però no sempre utilitzava aquesta tàctica : un dia, la sopa va ser rebutjada per la meva companya i la Mariel li va preparar un bistec, però ella tampoc el va voler. La última opció va ser una truita a la francesa i com que va ser descartada , la Mariel va agafar la truita i li va tirar a la cara. En canvi ara la noia és tan llaminera quasi com ho era la seva mare.

La Mariel era molt tossuda, i a vegades s’enfadaven per qualsevol tonteria, però amb una abraçada ja s’ho deien tot inclús perdó, perquè s’estimaven i s’estimaran. Per molt que a partir d’ara serà una mica més complicat.
T’estimo molt Valentina.

De la noia del gronxador.

Gemma

Desde bien pequeña me ha gustado la moda, y quisiera dedicarme a eso, ser una diseñadora famosa que viaja por el mundo haciendo desfiles, y que la gente mas rica se pelee por mis conjuntos.

Cuando acabe el instituto en vez de seguir en Bachillerato, me iré a Barcelona a hacer un modulo de diseño textil, así podre cumplir mi sueño, lo tengo muy claro, y creo que es la mejor opción si quiero dedicarme seriamente a esto.

El verde y el rojo son colores complementarios, pero eso no significa que queden bien juntos.

Recuerdo cuando jugaba con los recortables, que había una niña en ropa interior y a su lado muchas prendas variadas, para que lo cortases y se lo enganchases a tu gusto, siempre estaba jugando con eso. Cuando estaba sola en casa, cogía la ropa de mi madre y la combinaba de forma como si fuera una diseñadora que tiene que vestir a sus modelos para el gran desfile. Mas tarde, cuando los ordenadores se pusieron de moda, empecé a visitar paginas donde había juegos en los que se tenia que vestir completamente a una chica para una cita, o una cena, o para una noche de gala, me pasaba horas jugando y jugando y no me cansaba, incluso ahora si no tengo nada que hacer vuelvo a esas paginas a jugar.

Puede que el negro y el azul marino se parezcan, pero no hacen buena pareja.

No puedo mirar a una persona sin antes pensar si lo que lleva puesto es lo adecuado o le hubiese quedado mejor otro tipo de tejido o color.

No sé si dedicarme a esto me asegura un buen trabajo tanto económico como social, pero es lo que me gusta y lo que quiero hacer de verdad.

Cristina Sirvent.

Cómo he escrito en el título, tengo una amiga que lo es todo para mi. Siempre le doy las gracias por todos los momentos que hemos compartido, momentos llenos de sentimientos, secretos, risas y sobretodo por escucharme y aconsejarme. Ella es increíble y lo que admiro más es su generosidad. Siempre está dispuesta a ayudar a la gente. No quiero que cambie por nada del mundo, porque es una persona maravillosa a la que nunca olvidaré. Me ha apoyado siempre. A veces hemos tenido pequeños roces pero al fin y al cabo, siempre nos hemos perdonado. Ella es la persona que me saca una sonrisa cuando más lo necesito. Mi carácter no es le mismo que el de ella, pero siempre intenta que yo esté bien por muy mala que sea la situación. He estado siete años a su lado, y desde el primer momento que la vi, supe que ella sería especial. Quiero que sepa que estaré siempre a su lado, en los buenos y malos momentos.
Ella ha sido la que me ha dejado una huella en el corazón y por eso le he escrito esta carta hoy. Gracias por todo lo que haces por mi. Ella es mi amiga Valentina.

Te quiero mucho.

Judith

Per a mi, els amics són persones amb les quals pots confiar per explicar-los qualsevol cosa, tan si és bona, ja que et diran que estan d’allò més contents i que els hi encanta que estiguis bé, com si és dolenta, ja que t’animaran, t’ajudaran a solucionar els problemes i et donaran suport. També et poden fer passar una tarda d’allò més divertida. Un moment avorrit es pot convertir en un de ben entretingut. Amb la més mínima cosa et fan riure i a vegades et fan saltar les llàgrimes d’emoció ja que te n’adones que a tothom li agradaria tenir a gent amb la que pots compartir moments únics. Tothom hauria de tenir la oportunitat de poder gaudir aquests petits instants tant meravellosos almenys una vegada.

La meva colla i jo tenim moments per tot. Moments de riure, de cantar, de mirar pel·lícules terrorífiques i morir-nos de por, també de romàntiques o drama que provoquen que alguna llagrimeta llisqui sobre les nostres galtes. També vivim moments més avorrits com ara estudiant, però que sempre hi ha alguna coseta que fa capgirar la tarda i que acabem rient com és de costum. Però quan és moment de posar-se amb més serietat i ajudar a qui faci falta, sempre hi ha la disposició d’aquelles persones que realment t’estimen, aquelles a les quals sí que els hi podem dir amics.

Per totes aquestes persones que es fan estimar tant dia rere dia i que et fan passar moments increïbles, SOU ELS MILLORS!

Júlia