LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

M’agradaria parlar d’un tema força delicat, un tema que a molts treu la son i que potser a d’altres, sincerament ni els va ni els ve. Però és un fenomen (ho podríem dir així) que tard o d’hora tots haurem de passar. Almenys encara ningú se n’ha pogut escapar. Suposo que sabeu que parlo de la mort. La mort és d’aquells temes que a mi no em deixen viure tranquil. Sembla estúpid haver de venir al món per haver de marxar.. A més a més mai saps quan. Però ja veureu que no ho és tant d’estúpid. Espero sobreviure abans d’acabar l’article i parlar una mica sobre aquesta tan amiga nostra.

La mort és d’aquelles coses que cada dia la veus d’un color. Hi ha moltes teories, segons religions i creences. Realment quan morim anem a un altre món? O simplement els humans som com robots que quan s’espatllen deixen de funcionar per tota l’eternitat? Crec que ningú sabrà respondre’m del cert. Però cadascú pot pensar el que vulgui. El món no és tal com en diuen a les notícies, com diu el veí o com creu la nostra tieta. No, el món és senzillament com nosaltres el veiem. Qui ens assegura que tots el veiem de la mateixa manera? Que tots tinguem la mateixa visió d’espaitemps? Potser per mi el color blau no és el mateix blau que vosaltres, però quan el veiem, els dos sabem que els humans l’anomenem blau, no? Bé, ja me n’he anat una mica del tema… Amb la mort és bàsicament el mateix. Tothom la pot veure de la seva manera. I en aquest article m’agradaria que tots els lectors us plantegéssiu realment la vostra visió d’aquesta tenebrosa imatge. La imatge de la mort, d’un possible final.

A mi sempre m’ha agradat dir que “El final només és el principi” però quan parlem de la mort és bastant diferent. Jo simplement penso que quan arribi, arribarà (que serà molt tard). Però sí, potser fa una mica de por. Aquest temor a deixar de viure el dia a dia, no ser més que cossos sense ànima i pensar que potser ja no ens en n’adonem.

Però, i els que es queden? A mi, per sort no se m’ha mort ningú proper però suposo que deu ser dur. Deu ser dur haver de perdre una persona que veus cada dia, que la veus somriure, la tens molt a prop i d’un dia per l’altre, en un sol instant, deixes de sentir-la prop teu, deixes de veure brillar els seus ulls. I suposo que deus pensar que l’has perdut per sempre i no saps com sortir, com viure el dia a dia sense la persona que fa dos dies t’ajudava a seguir aquest camí tan llarg com és la vida. I de cop, aquesta persona no hi és. Però jo sóc dels que penso que sí, serà molt típic però sí, encara hi és, si vols que hi sigui. Perquè diuen que no hi ha lluny ni a prop quan la mesura és l’amor. Sempre la tindrem en el fons dels nostres cors. La mort només és una etapa més que tots hem de passar. Un altre viatge sense transport i sense un destí concret. La vida són les vacances de la mort. No hem de sentir pena pels morts, sinó pels vius, i sobretot per aquells que viuen sense amor.

Però també està clar que a mi m’és molt fàcil dir això sense saber ni la meitat del que és perdre a una persona. Però sí que penso que en aquesta vida, les coses més dures són les que ens ensenyen a ser més forts, ens fan veure el món d’una altra manera i a viure el dia a dia d’una forma molt més intensa. A valorar més el que tenim i no envejar tant el que tenen els altres. Però, per què hem d’esperar a passar un mal tràngol o a tenir una mala experiència per aprendre la lliçó? No, hem d’intentar viure el dia a dia sempre al cent per cent. I somriure-li a la vida per molts problemes que ens porti. Perquè, plorar no és dolent, però riure és millor. Així que millor no patir per quan arribarà el moment de morir, veure-ho com una cosa més i mirar el món amb bons ulls. Perquè la vida és tal i com nosaltres la fem. Si volem que tot siguin flors i violes, segur que ho serà.

Així que no pensem en la mort. Pensem en cada moment i quan arribi li donem la mà i acceptem de bon grat que ha arribat el final de les vacances de la mort. Perquè jo crec que tot té un per què. Tot passa per alguna cosa i si passa és perquè ha de passar. I no hem de tenir por perquè, després d’una cosa dolenta, per llei, ha de venir una bona, perquè no plou 365 dies a l’any, oi?

Potser sí, potser acabeu de llegir l’article, us talleu amb el full, aneu a netejar-vos al lavabo, feu un glop d’aigua, us doneu un fort cop al cap amb l’aixeta i moriu. Però també pot ser que viviu cent cinquanta anys i sigueu molt feliços. Ningú us pot dir que no.

El món, com ja he dit, és com vosaltres el mireu, la vostra forma de veure el món és la vostra realitat i ningú us la pot canviar. Així que visqueu cada moment, sense oblidar el passat ni deixar de pensar en un futur millor, però vivint el present. I fixant-nos ens els petits detalls que fan que el món sigui una mica millor. Perquè, les petites coses, les que semblen insignificants, són les més importants i grans. Aprofiteu aquest somriure del company, aquest petó de la mare o aquest reny del professor perquè mai sabreu quan pot ser l’últim cop que pugueu viure-ho. I els humans no ens adonem del que tenim fins que ho perdem. No pensem en tot el que no tenim sinó amb el poc que no ens fixem. Que no és tan poc. Però, quan més tenim, més volem. I això no ha de ser així. Intentem aprofitar tot el que posseÏm perquè som molt, molt afortunats. I no parlo només de les coses materials perquè el més important en aquesta vida, és tenir algú al costat que t’estimi i que t’agafi de la mà per viure aquestes vacances el més feliç possible.

Per acabar de parlar, m’agradaria que llegíssiu un conte escrit per JK Rowling. La història rep el nom de “La rondalla dels tres germans ” i ens ensenya una mica a valorar més el que ens envolta i a acceptar el destí tal i com és.

“La rondalla dels tres germans.
Una vegada hi havia tres germans que anaven per un camí solitari i ventós al capvespre. Al cap d’una estona, els tres
germans van arribar a un riu que era massa profund per passar-lo a gual i massa perillós per travessar-lo nedant. Però aquests tres germans eren experts en arts màgiques, i amb un simple cop de vareta van fer aparèixer un pont per sobre de les aigües traïdores.
Quan van arribar al mig del pont, van trobar que els barrava el pas una figura encaputxada. I la Mort se’ls va adreçar. Estava enfurismada per no haver pogut emparar-se de tres noves víctimes, perquè els viatgers acostumaven a ofegar-se al riu. Però la Mort era astuta. Va fer veure que felicitava els tres germans per la seva màgia, i els va dir que cada un havia guanyat un premi per haver sigut prou llest per eludir-la. El germà gran, que era un home bel·licós, va demanar una vareta més poderosa que totes les que hi havia al món: una vareta que donés la victòria al seu propietari en tots els duels que fes, una vareta digna d’un bruixot que havia vençut la Mort! I la mort va anar fins a un àlber que hi havia a la vora del riu, va fer una vareta amb una branca que penjava sobre l’aigua i la va donar al germà gran.
El germà mitjà, que era un home arrogant, va decidir que volia humiliar la Mort encara més i li va demanar la facultat de fer tornar altres persones del món dels morts. La Mort va agafar una pedra de la vora del riu i la va donar al germà mitjà, i li va dir que aquella pedra tenia el poder de convocar els morts.
Aleshores la Mort va demanar al germà petit què volia. El germà petit era el més modest i també el més savi dels tres germans, i no es refiava de la Mort. I li va demanar una cosa que li permetés anar-se’n d’allà sense que la Mort el seguís. I la Mort, de molt mala gana, li va lliurar la seva pròpia capa d’invisibilitat.
Aleshores la Mort es va enretirar i va permetre que els tres germans continuessin el seu camí, i ells se’n van anar tot parlant meravellats de l’aventura que acabaven de viure i admirant-se dels obsequis de la Mort. Quan va ser l’hora, els tres germans es van separar i cada un va seguir el seu camí.
El germà gran va viatjar una setmana o més, i, arribant a un poble molt remot, va buscar un altre bruixot amb qui combatre. Com és natural, tenint la vareta d’àlber com a arma, va guanyar el duel. Tot seguit va deixar el cadàver del seu enemic estès a terra i va anar a un hostal, on va començar a presumir amb baladrera de la poderosa vareta que havia arrencat de les mans de la Mort en persona, i de com aquella vareta el feia invencible. Aquella mateixa nit, un altre bruixot va acostar-se al germà gran mentre jeia al llit carregat de vi, li va robar la vareta i, per si de cas, li va tallar el coll. I així va ser com la Mort es va apoderar del germà gran.
Per la seva banda, el germà mitjà va continuar fins a casa seva, on vivia sol. Un cop a casa va agafar la pedra que tenia el poder de convocar els morts i la va fer giravoltar tres vegades dins la mà. Meravellat i joiós, va veure que se li apareixia la figura de la noia amb la qual s’hauria volgut casar si no hagués tingut una mort prematura. Però ella estava trista i freda, com si un vel la separés d’ell. Tot i haver tornat al món dels mortals, no hi pertanyia, i això la feia patir. Al final el germà mitjà, embogit per aquell anhel sense esperança, es va suïcidar per reunir-s’hi definitivament. I així va ser com la Mort es va apoderar del germà mitjà.
En canvi, tot i que el va buscar durant molts anys, la Mort no va ser capaç de trobar el germà petit. No es va treure la capa d’invisibilitat fins que no va haver arribat a una edat molt avançada, en què la va regalar al seu fill. I aleshores va rebre la Mort com una vella amiga, i se’n va anar amb ella de bon grat, i, com ànimes germanes, van abandonar aquest món.”

Bé, cadascú pots interpretar el conte a la seva manera. Jo acabaré amb una petita reflexió. Els dèbils esperen les oportunitats, els forts, les creen. El fabulós conte de la vida pot acabar en qualsevol moment i no hem d’esperar a que vinguin les oportunitats sinó anar nosaltres a per elles i viure el dia a dia al cent per cent, i la nostra amiga, quan hagi de venir, ja vindrà!

Pau

Aquesta és la pregunta típica que tenim els pericos a la societat catalana. Jo, que sóc un d’ells, ho estic vivint i per això vull explicar el que sento. Posaré un exemple. A vegades em pregunten, “ Ets perico?” i responc, “Sí”. Aquest punt de la conversa es ben normal, però més tard arriba la resposta que preferiria que no em fessin,“Pff, no sé com pots ser de l’Espanyol si sempre ho perd tot”. Dins meu penso: perquè emprenyar-me per aquesta tonteria?, però de mica en mica vas agafant ràbia, al no poder explicar les coses que sents per culpa de la minoria d’aquest equip. Així doncs, quan vas amb una samarreta de l’Espanyol, la gent et mira malament i s’estranya.

Jo sóc perico des de ben petit, i sempre he anat a veure els partits a l’antic estadi de Montjuïc, juntament amb els meus pares i la meva germana. He seguit  l’equip a les finals, a les lligues i fins i tot als amistosos, ja que m’agrada el futbol i m’agrada veure’l jugar. Ara, amb el nou estadi, m’agradaria fer-me soci i poder anar-lo a veure cada partit, però penso que els carnets són força cards. Si no vaig a l’estadi, el miro per Internet, ja que tot el protagonisme publicitari se l’enduen el Barça i el Madrid i per tant no el donen casi mai per la televisió. De tot aquest tema ja n’estic acostumat. Penso que no només és l’Espanyol qui pateix la falta de publicitat, els altres equips sobrants de la lliga també ho pateixen i els aficionats d’aquests, es troben a la mateixa situació que jo.

Del que també vull parlar és del sentiment futbolístic que tenim. Som pocs aficionats comparats amb els dels altres equips com el Barça, per això se’ns fa estrany trobar-nos a un altre perico i poder parlar de futbol tranquil·lament amb ell. Quan vas al camp, sembla que siguem tota una família unida animant a un sol equip. Tenim una “Curva Jove”, que anima sense parar durant tot el partit i fa que la gent també s’animi. Sincerament, sempre he volgut introduir-me en aquest grup i així poder passar-m’ho d’allò més bé. Espero que d’aquí uns quants anys ho pugui fer.

Resumint tot el que he dit, soc d’un equip petit i amb pocs seguidors, però que donen resultat. M’agradaria canviar les diferències que hi ha a la lliga espanyola però això no és feina meva. Feia temps que volia explicar aquesta petita “part futbolística” diferent que tinc dels altres i així ho he fet. Tal com diu l’eslògan del equip, “RCD Espanyol, la força d’un sentiment”.

Pere

Aquest curs m’he replantejat moltes coses, potser és que m’he replantejat la meva existència i què fer amb ella. L’estiu ha estat un punt d’inflexió, tots els dies els he dedicat a estudiar, i l’esforç ha tingut la seva merescuda recompensa, fins i tot he pogut gaudir de les meves vacances. De no fer gairebé res, -bé…, res de res no: de fet pensava molt-, he passat a tenir moltes coses a fer, i a fer-les.

Ara, gràcies a la constància que he adquirit durant l’estiu, les hores del dia tenen un contingut, i la meva vida té un altre color i tot això em fa sentir millor.

A més a més del temps dedicat a l’estudi i als deures, a escoltar música, a quedar amb els amics…, també he decidit anar a córrer: el treball intel·lectual requereix compensar-ho amb exercici físic.

Així que avui, malgrat sigui diumenge, m’he despertat al toc de despertador a les 8 del matí i després d’una dutxa i una bona tassa de llet amb cola-cao he sortit de casa i he tirat muntanya a munt fins al dolmen de La roca d’en Toni. Pel camí m’he creuat amb joves i no tan joves, que, bé caminant, corrent, en bici, o fins i tot a cavall, dedicaven les primeres hores d’aquest diumenge assolellat a fer exercici, potser ells també han d’estar molta estona asseguts dedicant-se a estudiar o amb una feina que requereix força esforç mental.

Cap a les 10 del matí he arribat a casa, tenia tot el dia per endavant per repassar exàmens, acabar deures…, però em venia més de gust posar-me a fer-ho que si hagués estat tirat al sofà. El meu cos estava cansat, en especial les meves cames, però la meva ment estava desperta i en alerta per adquirir nous coneixements.

Ha estat el primer dia que he anat a córrer, però no serà l’últim. És una bona medecina pel cos i per la ment.

Andreu Ruf