LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Hi ha gent que pensa que la felicitat s’aconsegueix mitjançant diners o coses materials. Si us sóc sincera, jo sóc molt més feliç tenint una família que m’estima, em valora tal i com sóc i la qual m’ajudarà sempre que pugui.

Malauradament tinc la meitat de la família a Cehegin, un poble de Murcia i l’altre meitat aquí. Els meus avis, tiets i cosins per part de mare, viuen a Murcia i això no em permet gaudir d’ells com m’agradaria. Per aquest motiu, quan anem a veure’ls al Nadal o a l’estiu si podem, gaudim tots els moments com si fossin els últims, ja que mai no sabem quan ens faltarà algú.

L’altre meitat de la família, és a dir, per part de pare vivim “tots” a Vilassar. Per què “tots”? Doncs perquè per desgracia no hi som tots físicament. Aquí és on volia arribar:

La matinada del dia 30 de desembre de l’any 1997 va succeir un esdeveniment que ens quedaria marcat per tota la vida. El meu padrí, Sergio Fernàndez Martínez va tenir un accident amb el cotxe, juntament amb la seva novia, la germana d’ella i la seva parella. Tornaven cap a casa després de sopar junts, però només la seva cunyada va tenir la sort d’arribar. Aquesta desgracia ens va afectar tant que fins i tot encara, se’ns fa complicat poder parlar d’ell. Pel que m’han explicat, el meu padrí era una persona d’aquelles que hi ha una entre un milió. Era responsable, ajudava a casa, estudiava, era educat… La meva tieta, és a dir, la seva mare i el meu pare, sempre han dit que els àngels no estan fets per estar a la Terra i que per això ell va marxar. Tot el que jo puc saber d’ell, és perquè amb els anys m’ho han anat explicant, ja que quan va succeir només tenia nou mesos.

Per aquest motiu, quan la meva mare em va explicar el que jo feia quan tenia dos anys em vaig quedar glaçada. Resulta que jo anava al cotxet, quan de sobte aixeco la mà i començo a parlar. Els meus pares em van preguntar: “Itzi què fas?” i jo els vaig respondre: “Doncs què voleu que faci? Estic parlant amb el meu padrí”. Si ara pogués fer això, tindria tantes preguntes per fer que segurament no acabaria en molt de temps. Molta gent em diu que m’arregli les celles, però jo no vull, perquè és l’únic que em queda d’ell. Miro les fotos i em sento orgullosa de les meves celles per ell.

He escrit aquest text perquè mai no havia pogut parlar del meu padrí d’aquesta manera i penso que ja tocava. M’ha costat llàgrimes i uns quants fulls, però poc o molt ho he aconseguit.

Itziar

Al juliol em van dir que aquest curs la Lola no seria a l’institut. En rebre la notícia em vaig quedar de pedra. No em podia creure que pogués passar, i en canvi m’ho estaven assegurant. No m’ho van dir amb un “tal vegada…”, ni amb un “segurament…”, o un “és probable que…”. Era categòric i definitiu: No hi serà.

Era l’anunci d’un final molt dolorós, i per agafar una bona enrabiada, perquè hi ha finals inevitables (tot s’acaba!) però no era el cas. La Lola havia de deixar l’institut no per decisió d’ella, ni per jubilació, o per malaltia (tot això hauria estat dolorós però no per emprenyar-se). Argumentant uns motius que encara no entenc (així que no em demaneu que us els expliqui), l’administració educativa del nostre país, en un nou exercici de miopia o de ceguesa, havia decidit traslladar la Lola a la seva plaça de Vilassar de Mar. No els importava que l’educació és una cosa de persones i que la Lola ha estat durant molts anys una referència humana imprescindible al Jaume Almera. Calia ignorar tot això a fi d’acomplir ves a saber quina lletra petita de ves a saber quin reglament estúpid.

Algú en un despatx llunyà (Barcelona és molt lluny) necessitava posar un nom (o un número!) en un altre lloc, i ja està. No sabia el mal que feia, ni la feina que destruïa (només faltaria que ho hagués de saber! La seva feina era quadrar els nombres). El cas és que, després de pitjar el botó adequat, la Lola va desaparèixer del Jaume Almera, i no van servir de res les protestes. Suposo que l’autoritat d’aquestes protestes en diria “sentimentalismes”, tot ignorant que els sentiments i les emocions són una part molt important de l’educació. El cas és que ella és una figura que tots els seus companys i els seus alumnes recordaran, precisament per l’afecte que constantment acompanya la seva tasca.

Una vegada començat el curs a setembre res no era com havia estat, perquè faltava ella. Nosaltres hem perdut una peça cabdal en la vida de l’institut i als del Pere Ribó de Vilassar de Mar els ha tocat la loteria. I a mi m’agrada somiar que algún dia tornaré a compatrtir amb ella aquests passadissos i aquestes aules, on tantes coses hem compartit.

Lola, et trobem a faltar molt.

Josep Maria

Això de fer de professor crec que no ho porto massa bé. El fet d’entendre conceptes que altres no entenen m’ha fet oblidar que jo també havia de fer l’escrit. I mira que n’he fet, però, el meu l’he deixat de banda. I ja em veus aquí davant l’ordinador, pensant què puc escriure. La veritat és que aquests últims dies m’han passat moltes coses i m’agradaria destacar-ne una que em va passar ahir:

Amb tres amics meus formem un conjunt que es diu “A trenc d’alba”. No portem ni un any però treballem força perquè aquest projecte tiri endavant. Composem, assagem… La veritat és que gràcies al grup, la música ara ocupa una gran part de la meva vida. Però no estic massa acostumat al públic i als concerts, i si a més a més em passa el que em va succeir ahir… Teníem una actuació a Mataró, a la Plaça de l’Ajuntament. Per mi era impressionant. Mai havia tocat en un escenari com aquell. Un equip de so extraordinari i la il·luminació increïble. Bé això pensàvem.

Vaig arribar a les set en punt. L’únic puntual. Dos membres del grup van arribar mitja hora tard i l’altre es va posar malalt. La cosa ja començava a anar malament. Però jo sabia que ho teníem preparat i que per nassos havia de sortir bé. “Sortirà bé”, em deia. A les deu encara estàvem esperant per fer les proves de so. I és que els altres grups que tocaven van trigar una hora cadascun. Nosaltres a les onze vam pujar a l’escenari, vam estar dos minuts fent les proves i vam començar a tocar.

La presentació la vam fer genial, impecable. Després tocava la primera cançó, “Tots som humans”. Mentre la tocàvem, pensava per dins que era la vegada que millor sonàvem, que més claredat tenia la meva veu i que no fèiem cap error. Era perfecte. “Tots som humans, tots tan semblant. Tots som u!”. Pum. “Què passa?”. Jo continuava cantant i tocant la guitarra però no sentia res. Les llums ja no m’il·luminaven la cara. S’havia parat tot. Quin desastre, déu meu! La “burra” s’havia escalfat massa i va dir prou.

Que en el segon concert de la teva vida, t’hagis de quedar un quart d’hora assegut a l’escenari esperant a que ho arreglin tot, no és normal. Me’n vaig anar molt enfadat. Per culpa d’això, no vam poder tocar tot el que teníem preparat. I vam fer un ridícul espantós. Ja sé que no era culpa nostra. Però la gent ens recordarà. I no per haver tocat molt bé (que ho vam fer) sinó per els pobres nens que van parar en sec! Espero que el pròxim concert tinguem més sort…

Pau

Estic segura de que tots algun cop, quan em sentit que el GPS ens parla, quan hem vist un robot-aspiradora que neteja sol, o quan hem vist la pel·lícula de Yo Robot , no hem pogut evitar preguntar-nos si en el futur el nostre món estarà dominat per màquines. Si res caracteritza a la nostra societat, és que la tecnologia està per tots llocs.

Si féssim una llista dels aparells tecnològics que ens envolten, no acabaríem mai, i si en féssim una altre dels quals som dependents tampoc. De la tecnologia podem fer-ne un bon ús i treure’n profit, ens fa la vida més còmoda, em pogut inventar aparells per ajudar a discapacitats o salvar vides. Tot això és fantàstic però la cosa va més enllà. Què hi ha dels milers de llocs de treball ocupats per persones que la tecnologia reemplaça per màquines? Estem parlant de reemplaçar una persona, no em digueu que no fa por això… O de les persones que no s’adapten als avanços de la tecnologia perquè van massa ràpid? Tot ara va massa ràpid! Tothom va massa ràpid! Cliques Internet Explorer i com no se’t obri en menys de 5 segons ja et desesperes! A sobre, a les parades de bus desapareixen els horaris i

els has de buscar a Internet; al institut si et demanen un treball a ordinador i resulta que no tens, et toca anar a la biblioteca o espavilar-te a casa d’un amic; no fas ús dels magnífics diccionaris, de les fabuloses enciclopèdies que existeixen, i a més de llegir, estàs al facebook buscant novia…Un altre aspecte negatiu és el del consumisme. Et compres el darrer mòbil que ha sortit al mercat i al mes, ja hi ha un altre idèntic al teu però que té una càmera una miqueta més bona. I dius, per a què? Ja m’espero! Si total, d’aquí dos mesos a més de tenir la càmera més bona ja et farà un massatge! Aquest bucle en el que caiem i en el que vivim no sentit. I l’últim aspecte més destructiu que hem de vigilar de la tecnologia és l’efecte que té sobre el medi ambient. La quantitat de satèl·lits dels seixanta i pico canals de televisió dels que disposem (perquè són necessaris TOTS) que rodegen el nostre planeta, del mal que fa a la vista i a la natura les centrals nuclears i etc… Perquè podria seguir ficant exemples vuit línies més, però ja ho hem entès tots. Vull dir, que podríem fer ús de totes les eines tecnològiques de les que disposem, per col·laborar en els esforços ecològics que hem de fer per no torturar més a la Terra.

Ens deixem arrossegar per la tecnologia i algun dia haurem de dir prou si no volem deixar de ser responsables de la nostra vida. Jo vull despertar-me i sentir els ocellets com canten, no una veu robòtica que com a les pel·lícules et desperta dient-te: -Bon dia Maria, avui vols el cafè sol o amb llet? Puc semblar una mica paranoica però es que estic preocupada.

Perquè la realitat supera la ficció.

Maria

Jo no he fet mai extraescolars d’anglès. A casa som partidaris que l’aprenantatge d’una llengua s’ha de fer en el seu lloc d’origen i, és per això, que tant a la meva germana com a mi, a l’estiu que fem els quinze anys, ens envien a l’estranger per “practicar” l’anglès. De fet, ja amb la família, hem fet més de mitja dotzena de viatges a llocs on es parla aquest idioma, però mai ho havia fet sol, fins aquest estiu.

Els meus pares em van deixar triar el lloc i el tipus d’estada que volia, però no l’agència en què viatjaria perquè la meva germana ja hi havia anat tres anys i havia funcionat molt bé. Jo em vaig mirar molt detingudament el catàleg i vaig triar un campus de futbol en anglès.

Ja havia assistit a altres campus de futbol del Barça, per exemple, però mai fora de Catalunya ni tampoc sense algú conegut que m’acompanyés. Aquesta vegada seria diferent: aniria sol, a Angleterra, amb gent totalment nova per mi i amb l’afegiit de parlar un idioma que no dominava gaire.

Tot un repte. I encara més quan ens vam trobar a l’aeroport tot el grup que marxàvem junts, en total uns quinze o vint més els monitros. Tots eren extranys per mi. Per acabar-ho d’embolicar, però, els tres que venien des de Madrid van arribar vestits amb els colors de “la roja”. Havíem triat un mal dia per marxar: era la final d’Espanya contra Itàlia i em tocaria passar dues setmanes amb aquella colla d’eufòrics per un equip que a mi, personalment, no em motiva.

Un cop a l’avió tot va cambiar. Aquells nois amb qui pensava que no tindria res en comú, van començar a parlar amb mi i els vaig anar coneixent. Al final no eren tantes les diferències i vam arribar a construir una bona amistat. Ràpidament, em vaig fer amic de tres nois de la meva edat, de Barcelona, amb qui vaig compartir habitació. Fins i tot un d’ells tenia una casa a Cabrils i algun dia de l’estiu ens vam trobar. També segueixo parlant amb molts altres gràciels al Facebook.

Jofre Matamoros Bosch