LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Jugo a futbol des dels cinc o sis anys. He perdut i he guanyat moltes vegades a la meva vida, però el que vull explicar ara  és el que em va passar fa uns dos anys amb l’equip de futbol on jugo.

M’he dedicat a aquest esport quasi tota la vida, però no sóc d’aquells que arribaran a ser estrelles del futbol, ni molt menys. La meva vida com a futbolista, encara que no hagi acabat, no ha sigut molt meritosa, però no em puc queixar, ja que he jugat contra molt bons equips. Cada any es fa una competició, una ‘’lliga’’, i com el nom diu és una lliga on tots els equips competeixen per ser el millor. Bé, tornem dos anys enrere, perquè vaig viure una anècdota que passa pocs cops a la vida d’un futbolista. Vam jugar molt bé aquesta temporada, vam guanyar gairebé tots els partits, però a vegades no és suficient com per guanyar la competició.

Durant la lliga, van haver factors de mala sort, com per exemple, vam fallar penaltis en partits decisius, ens van marcar gols molt desafortunats, vam perdre punts contra equips força fluixos…. Doncs aquests detalls són els que marquen la diferència al cap del temps. En tota la lliga vaig jugar trenta-dos partits.

Vaig perdre la lliga sencera per un punt! Sembla un acudit, però és molt real. Després de passar per això, m’he adonat que els detalls tan insignificants resulten ser els més importants.

David de Egea

Me’n recordo de l’últim dia de “cole” com si fos ahir, just quan havia acabat el crèdit de síntesi i m’estava acomiadant d’alguns companys i professors.

Ja s’havia acabat el curs i no tenia cap mena de preocupació, podria anar a la platja i a la piscina cada dia, quedar amb el amics fins tard sense haver-me de llevar d’hora al matí, podria fer tot el que em vingués de gust.

Però realment ha passat tot en un obrir i tancar d’ulls, no he tingut temps de fer tot el que volia, i a sobre ara comença un nou curs que pel que diuen és més difícil que l’anterior. I la veritat és que no en tinc gens de ganes de tornar-m’hi a ficar ni d’haver d’estudiar i fer deures cada tarda sense tenir temps de fer el que realment m’interessa.

Però una de les coses que em fa més ràbia és que aquest any no hi ha transport escolar hi he d’anar cada dia caminant de Cabrils a Vilassar amb la motxilla que pesa una bestiesa per culpa d’aquests llibres que cada any són més totxo.

En fi aquest any se’m fa molt pesat tornar a començar les classes.

Ara ja estic començant a comptar els dies que queden per a les vacances de Nadal.

Pol

Des de ben petit que jugo a futbol. Primer vaig començar en el futbol sala, concretament dos anys. Després em vaig adonar que m’agradava més el futbol 11 i em vaig apuntar al Vilassar de Dalt. Des de llavors porto jugant 7 anys al mateix equip. Però aquest any, he decidit marxar.

Al acabar la temporada de l’any passat, el meu entrenador em va comentar que al Premià de Mar els hi faltaven alguns jugadors i que si volia, podia anar a fer les proves. M’ho vaig estar pensant durant uns dies, però vaig decidir que si. Principalment perquè sempre havia jugat a segona divisió i ara tenia una bona oportunitat per jugar a preferent (dos categories més altes.)

Abans de que s’acabés l’escola ja vaig anar a entrenar un parell de dies al nou equip. Al primer entrenament estava bastant nerviós, ja que si no els hi agradaves als entrenadors, no entraves a l’equip. Al final de l’entrenament em va dir que per ser el primer dia no havia estat del tot malament, però que necessitava veure’m més entrenaments. Al següent entreno, ho vaig fer millor, ja no tenia tants nervis. I llavors, com a tots els equips, al cap de setmana fan un partit. Allà era on havia de demostrar si tinc qualitat suficient per entrar a l’equip.

El dia del partit si que estava nerviós, i molt. Però al final em va sortir bé. Després del partit em va dir que haviem de parlar. Em va dir que li havia agradat i que estava dins l’equip.

Didac