LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

“Imagina que vives sin miedo a tomar el riesgo de explorar la vida, no tienes nada que perder, sin miedo a estar viva en el mundo y sin miedo a morir, imagina que te amas a ti misma tal y como eres, que amas a tu cuerpo tal y como es y a tus sentimientos tal y como son, saber que eres perfecta justo como eres.”

¿Por qué no imaginarlo? Siempre mirando qué pensarán los demás y intentando hacer bien las cosas para que nada salga mal, que parezca todo perfecto… ¿Por qué no hacerlo perfecto a nuestra manera? Como más nos guste, como lo veamos mejor, si sería lo más fácil, pero muchas personas no se muestran tal y como son por el simple hecho de tener miedo a ser juzgados. Pero eso no está bien, todo el muerdo tendría que ser tal y como es, sin tapujos y sin mentiras, al fin y al cabo todos somos iguales aunque algunos no lo quieran aceptar.

La confianza en uno mismo es lo más importante para poder confiar en los demás, y para no dejar que nadie nos pisotee, con esto no estoy diciendo que nos tengamos que volver unos bordes e ir de “maduritos” por ahí con tal de que no nos pisoteen, solo digo que nunca nos tenemos que de dejar manipular por terceras personas, si tu tienes una cosa clara, adelante, pero eso si, piensa en las consecuencias. Está claro que no todo el mundo es igual, hay algunos más débiles otros más fuertes etc., pero incluso los más débiles tienen que saber aceptarse y disfrutar de cómo son.

Patricia W.

Molts cops em queixo perquè ve la fira al costat de casa i els sorolls que emet em molesten. Després arribo a Barcelona i dono les gràcies per viure en un poble tranquil. Més tard, miro les notícies i veig tot el dolor i el patiment del món i m’avergonyeixo de queixar-me de la fira.

Dimarts, mentre mirava el paisatge des de la finestra, em vaig adonar del bé que vivim i hem viscut durant molts anys encara que estiguem en crisi. Sé que molta gent s’ha quedat sense treball i que per exemple no tenen diners per arribar a final de mes, però també imagino que hi ha molta gent a altres països que mai han tingut un treball i que penso que per ells no existeix el: “no arribar a final de mes”. I per què penso que no existeix el “final de mes”? Simplement perquè el viure dia si i dia també en un país amb guerra et deu fer preocupar-te d’altres coses, com per exemple, poder seguir viu desprès d’un atac sorpresa d’algun país enemic.

M’avergonyeixo de queixar-me del soroll que emet la fira, però més de la gent que permet que milions de persones hagin de témer cada dia per la seva vida i la de les seves famílies. Tot i que dubto que arribi a tots (o algun) d’aquests països aquest escrit, vull dir que tinc esperances de que tots visquem en un món sense guerres. Però abans d’això hauria de sortir del poder tota la gent que les provoca, i està demostrat que és pràcticament impossible.

Aquest no és només un típic escrit que digui: NO A LA GUERRA I SÍ A LA PAU, sinó que tot el que he escrit ho penso i ho sento. Em fa pena el món en el que algunes “persones” ens fan viure, de veritat.

[Congo: La guerra del Coltan – http://www.youtube.com/watch?v=e3i4OrKT8yc ]

Marta

Hoy es uno de esos días que no entiendo cómo puede ser legal estar encerrado en una clase, escuchando la misma profesora de siempre, oyendo una y otra vez las mismas cosas de siempre, las dice en otras palabras, pero son las mismas cosas que no me importan y que al fin y al cabo aunque me digan que sí, no me van a servir para nada.

Pues como decía, hoy es un día en el que solo brilla el sol, no se ve ni una nube en el cielo, ni una! Todo está brillante y reluciente y además puedes ver el mar ahí a lo lejos, plano, y resplandeciente.
Espero la hora del recreo impaciente para salir huyendo de esa clase y sentarme al sol, una vez conseguido siento esa sensación extraña, mi cuerpo absorbe todo el calor y me siento más morena cada segundo, es una sensación agradable.

Luego no dejo de pensar a qué playa saldría corriendo, quizá a una que estuviera desierta, quizá a mí isla, mi pequeña isla llamada Ibiza (mía por el mero hecho de que nací allí). Total que cada vez mi cabeza está más lejos de la realidad, pero bueno hoy es un gran día, porque hoy, después de salir del trance, me he dado cuenta de que queda poco menos de tres semanas para pensar con tranquilidad dónde quiero ir, sin prisas, sin preocupaciones ni responsabilidades simplemente un lugar en el que estemos el sol, la playa y yo.

Cristina

Quedan solo dos semanas más de trabajo, catorce días ni uno más ni uno menos. Todos estamos nerviosos y con ganas de que acabe ya el instituto, por esa misma razón, estas últimas semanas estamos un poco más alterados. Empiezas a sentir el calor sobre tu piel, te estiras a descansar y en el momento en que no aguantas más te tiras a la piscina o al mar. Todo indica que el verano ya ha llegado, el tiempo libre, las vacaciones y el buen tiempo.

Este verano voy a estar muy poco por Barcelona, cuando acabe el instituto iremos una semana a Berlín como viaje de final de curso, después para iniciar el verano mis amigas y yo nos iremos a Irlanda a pasar una semana. Al volver, me iré a China durante tres semanas con unos amigos de mis padres. Al llegar de oriente estaré un par de semanas en casa para descansar, pero finalmente me iré con mi familia una semana a Cantabria y otra a una casa que tenemos en el norte de Catalunya.

Por una parte tengo ganas de irme y desconectar, pero por otra no quiero desaparecer hasta la vuelta de las vacaciones y no ver a mis amigas, ya que el año que viene cada una ira a un instituto diferente y nos distanciaremos mucho, por esa misma razón queremos irnos de camping justo antes de volver y empezar de nuevo, pero aún no sabemos si se podrá cumplir, espero que sí y de esa manera despedirnos del verano como dios manda.

Irene

Què us sembla que l’ ajuntament de Barcelona vulgui prohibir l’ús de bicicletes per les voreres? Jo crec que com passa amb moltes altres coses s’arriba a la prohibició perquè prèviament no s’ha planificat ni organitzat bé aquest tema a la ciutat.

Si quan es va engegar el projecte del Bicing s’haguessin fet els carrils bicis necessaris o bé unes voreres el suficient amples per compartir vianants i bicicletes ara no estaríem parlant d’ aquest problema. Una altra vegada s’ha començat la casa per la teulada i per manca d’infraestructures sorgeixen els conflictes entre els pobres vianants i els ciclistes, ja que tots reclamen els seus drets.

A més si no fos per una colla d’ incívics que utilitzen la bicicleta per a fer curses i atropellar a qui troben davant, potser no s’hauria arribat a aquest extrem. Escolto els comentaris de les dues bandes i veig que tots tenen raó en les seves queixes. Crec que tot s’arreglaria si es respectessin més, uns als altres i demanessin plegats a l’ajuntament una xarxa sencera de carril bici per poder arribar a qualsevol punt de la ciutat sense necessitat de circular entre els cotxes o haver de pujar a la vorera .

Pau

Ja queda menys d’un mes per acabar l’institut i poder anar de vacances, però encara queden els exàmens finals on et pots jugar la nota de tot un trimestre. A més a més també hem de fer el treball de recerca i se m’ha ajuntat amb els exàmens, ara mateix estic una mica estressat.

Ara, entre la calor i el cansament de tot el curs se’m fa més pesat estudiar, però es l’única manera d’aprovar per poder accedir al batxillerat; he escollit el batxillerat social encara que no tinc massa clar quina carrera triar.

Espero aprobar totes les assignatures per no haver de passar-me tot l’estiu estudiant, ja que vull passar-lo amb els amics.

Pol

Ja s’acosta el viatge de fi de curs i amb ell les vacances d’estiu, però tot i així queden els exàmens finals i és bastant estressant, ja que haig d’estar tots els dies estudiant i repassant el que hem fet a classe. Cada vegada tinc més ganes de que s’acabi el curs, potser també perquè algunes hores es fan insuportables degut a la calor que fa a classe, però es pot aguantar. Per altra banda dintre de poc hi han les exposicions del treball de recerca; el meu grup ja ha acabat el treball escrit, però ens falta preparar el powerpoint i la exposició oral. També cal dir que la setmana que ve no tindrem classe per la tarda i així podrem estudiar, de totes maneres espero aprovar totes les matèries i no deixar-ne cap per al setembre i així poder treure’m la ESO per anar a batxillerat el curs següent.

Adrià

El diumenge 27 de maig vaig veure la Marató per la pobresa que va fer TV3. Tot i que, havia sentit a parlar de la crisi actual que afecta la majoria dels països occidentals i havia escoltat comentaris d’economistes a les tertúlies de la ràdio.

Amb aquest programa em vaig adonar de la proximitat que la tenim, de la gran quantitat de persones, de catalans, que ho estan passant molt malament i ja no els queda més recursos que la solidaritat i l’ajuda d’ entitats com Càritas que els proporcionen menjar i roba per anar sobrevivint i fer que no caiguin en exclusió social.

Alguns casos que van explicar em van posar la pell de gallina, i em van fer adonar que també molts nens, uns més petits i altres més grans que jo,viuen per sota el llindar de la pobresa. Em va fer reflexionar i pensar en l’afortunats que som i el poc que ho agraïm i ho valorem.

Alhora vaig estar content de veure que la societat catalana un cop més s’ ha mobilitzat i s’ ha compromès i jo també vaig voler aportar el meu granet de sorra.

Pau

Jo crec que les il·lusions són com el motor que ens fa aconseguir coses, que ens dona les ganes per lluitar per quelcom, si una cosa no t’il·lusiona difícilment t’esforçaràs per aconseguir-la, en canvi si tens il·lusió segur que t’esforçaràs al màxim per poder aconseguir la teva meta,

El que t’il·lusiona no sempre és material, també pot ser emocional, tornar a veure algú que fa temps que no veus et pot fer mes il·lusió segurament que aconseguir un capritxos que pots pagar amb diners.

A mi ara el que mes il·lusió em fa és fer el viatge de fi de curs per poder estar cinc dies amb els meus companys i que arribin les vacances d’estiu, tot i que quan hagi passat un mes tindre una nova il·lusió: tornar al institut, per retrobar-me amb els companys i començar el nou curs.

Aida

Hola, sentimiento de impotencia. Hola, sentimiento de tristeza. Quizás un poco exagerado para algunas personas por lo que en realidad es. Puede ser, pero al menos para mí dejar ir a esa persona de mi lado supone menos alegría, menos sonrisas, menos enfados que siempre acaban con un gran abrazo.

La gran causante de este delirio es mi amiga Marina. Se va. No para siempre, pero sí por casi siempre. Después de dejar el instituto, ella viajará lejos, muy lejos, a la gran ciudad llamada Barcelona. Allí hay muchas personas, quizás mejores que yo, personas que la hagan reír más, que le hagan olvidar todas esas alegrías que tengo yo guardadas.

Al principio de vivir allí nos vendrá a ver, supongo que aún no le dará tiempo a conocer a otras personas, pero poco a poco irán aumentando los exámenes, las salidas por esa gran y desconocida ciudad sin mí, olvidándose de las grandes alegrías y momentos que habremos vivido anteriormente, y paralelamente mi tristeza irá creciendo a grandes pasos.

Con este pequeño escrito quiero decirle a mi gran amiga que no la dejaré marchar nunca, ni olvidaré esas grandes sonrisas, y aunque estemos separadas de por vida por miles de quilómetros la seguiré queriendo de la misma manera que cuando estaba junto a mi.

Anna