LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Sachsenhausen ha estat el gran protagonista del dia. Després desmorzar, dos autobusos ens han portat fins al camp de concentració/extermini. El trajecte des de l´Hotel ha durat una mitja hora, i en Martí i en Joan (que avui substituia la Marina) ens han guiat a través de la història d’aquest prototip a petita escala dels que havien de ser els grans camps d’extermini nazis. El cel estava ben cobert i el dia ha estat ben gris, de manera que poc després d’iniciar la visita ha començat a plovisquejar i ja no ha parat en tot el dia. Això ha introduit un element d’incomoditat a una visita que hauríem preferit més tranquila, però també ens ha permès prendre consciència de les dures condicions de la vida quotidiana de les desenes de milers de persones que finalment van morir en aquest camp.

La visita ha estat del tot corprenedora per a tots i completava els elements d’història presentats en dies anteriors, però també permetia posar imatges i vivències molt concretes a coneixements de la història recent d’Europa que els nois i noies han treballat aquest curs. Penso que ha estat una experiència realment profitosa.

La pluja ens ha obligat a dinar a l’hotel el pícnic que ens havien preparat (substituia un sopar que ens devien!), i hem quedat de retrobar-nos per sopar a les set de la tarda. Han pogut passejar lliurement sota la pluja berlinesa durant aquestes hores de la tarda.

Al vespre, després de sopar hem fet reunió general per repassar alguns elements que no acabaven de funcionar en la disciplina nocturna, a fi que tothom es prengui seriosament la necessitat de tenir present que no estan sols a l’hotel i que per això estan les normes. Confio que aquesta nit no hi haurà els problemes, petits o grans, que hi ha hagut en les altres nits!

Demà estaria bé que no ens plogués en la nostra visita als monuments més emblemàtics de la ciutat, i que ens poguessim fer unes fantàstiques fotos amb un rerafons ben lluminós.

Josep Maria

Havent esmorzat, metro i (després de les explicacions de la Marina i en Martí sobre la trista i bàrbara històtia i les característiques del mur) passejada intensa pel fragment de kilòmetre llarg de mur decorat per artistes diversos a Mühlenstrasse, ran del Spree, el riu de Berlín. Tothom ha fet moltes fotografies dels fantàstics graffitti. Un autèntic museu a l’aire lliure.

Un cop reagrupats, ens hem endinsat en el peculiar ambient del barri jueu, hem visitat la casa ocupa “Tacheless”, ens hem aturat davant la fantàstica sinagoga del barri i hem visitat el cementiri jueu. Les explicacions sobre la història dels crims del nazisme han estat sempre corprenedores i es notava en el silenci dels oients esgarrifats. També hem pogut apreciar les plaques que, al paviment davant de les seves cases, indiquen el nom, l’edat i l’any i lloc d’assassinat de les persones que hi vivien abans de ser portades als camps de concentració. Els detalls sobre aquest negre episodi en la història de la humanitat ens els han reservat per la visita de demà.

Després de dinar (en un lloc massa turístic) hem fet la visita a l’espectacular Museu de Pèrgam. Indescriptible. Ha agradat molt, a pesar del cansament acumulat. I després de la visita, cap a les quatre (havíem iniciat la visita a les dues), ens hem dispersat, armats amb els corresponents bitllets de transport públic, de manera que cadascú pogués fer la passejada que li vingués més de gust. La cita era a dos quarts de vuit a l’hotel, per sopar. Ara ja hem sopat i els que ho han volgut han pogut sortir a fer una passejada (fins les onze). Molts, massa cansats, han preferit quedar-se a l’hotel.

L’ambient segueix fantàstic i amb moltes ganes de seguir gaudint de la ciutat. Demà serà un altre dia.

Josep Maria

És tard i tothom és a l’habitació. Havíem quedat que escriuríem alguna cosa cada dia i hi havia corresponsals, però s’ha fet tard i val més que descansin, que el dia ha estat prou ple d’emocions. El vol ha estat molt agradable i Berlin ens ha acollit amb una llum fantàstica i una calor notable. A l’aeroport Tegel ja ens esperaven en Martí i la Marina, que des d’aleshores ens han estat acompanyant. En primer lloc fins a l’hotel (Hostel per a joves), on hem deixat les maletes i prou, perquè anàvem una mica amb retard (l’avió no ha estat gaire puntual). Després hem iniciat la nostra primera caminada per la ciutat. No m’hi entretindré, però hem agafat el metro fins a Alexanderplatz i des d’allí hem fet una bona caminada pel centre històric amb les corresponents explicacions de la Marina i en Martí (estàvem dividits en dos grups per fer-ho possible). El trajecte ens ha permès viatjar des del Berlín medieval fins al Berlín contemporani (hem acabat al check point Charlie).

A mitja passejada ens ha caigut al damunt un bon xàfec just davant de la Staatsoper (ens ha protegit una columnata venerable que aixoplugava tots els turistes que anaven passant), però després de mitja hora hem pogut reprendre el camí amb una atmosfera més neta i més fresca. Als volts del check point Charlie han aparegut els primers símptomes de cansament entre el personal i s’ha decidit que ers hora de sopar, així que ens hem repartit pels abundants locals de restauració de la zona, tot quedant a dos quarts de dèu davant les restes del mur. Després en metro cap a l´hotel.

A l’hotel hens ha costat arreglar el tema del repartiment d’habitacions (hi havia una confusió en la informació de què disposàvem, i ho hem hagut de reconstruir tot de nou, amb els nervis i el cansament al damunt). Ha estat l’únic incident que hauria estat millor estalviar-se.

El clima general al grup ha estat molt agradable. S’ho estan passant molt bè tot descobrint una ciutat fantàstica. Demà seguirem. A les vuit tots a esmorzar! Demà una altra crònica, esperem que més elaborada. Auf wiedersehen!

Josep Maria

Hola, estimats nens i nenes, em costa això “d’alumnes”…

Aquí, amb el balcó obert de bat a bat i veient els arbres d’un parc molt bonic, us escric a tots i a totes. També tinc un cola-cao al costat.

Ja sabeu que a la Roser (profe) mai li falten paraules, que us fa riure tant com pot, que és enginyosa, ocurrent…bla,bla,bla. De vegades, jo crec, que va una mica “passada de voltes”…

Quan entra en una aula se li conecta el “xip” d’actuar perquè, vosaltres, el seu públic, us avorriu el menys possible i…els coneixements entrin lliscant per damunt d’espantosos mapes d’Espanya, “Cervantes i el seu germà en un vaixell de guerra”, o jo què sé el que es pot arribar a fer per amor a l’ensenyament –a vosaltres-.

La Roser, profe, també busca a Serrat cantant a Machado, o “aviam si tenim sort i trobem algun quadre del XIX o XX, amb sexe”. Guixos de colors, pissarres electromagnètiques que escriuen soles, “escombrem que això sembla una cort de porcs” “qui ha llençat el tetra-brick del suc???” “Déu meu!!!, però, s’ha dormit damunt la taula ???” I automàticament, la Roser baixa la veu per no despertar al dormilega (no sóc masclista, però acostumen a ser nois).

Ep! No seria just oblidar el dia que a la Roser li surt baba verda per la boca i té una mala llet que espanta: “Què baixis i t’apuntis!!! Què callis.., perquè sí, perquè ho dic jo que sóc la que mano!!!” o “Joder, que de 30 només hi ha tres llibres de lectura!!!!!. I ara què fem? eh? Què fem tota l’hora???? Molt bé, doncs un dictat d’una hora i a joderse”

O els petitons de segon d’ESO que han après amb la Roser, que les paraules es relacionen, entre elles, formant núvols que es dibuixen a la pissarra i que poden ser de colors, com els mandales que tenim amagats perquè ningú sàpiga que quan estem molt cansats: “toca mandala”.

Però, hi ha una altra Roser, que és la que avui us escriu, silenciosa, gens histriònica (teatral), que ha rebut àvidament (amb molta necessitat) totes les mostres d’amor que li heu fet arribar: les fotografies, els encàrrecs, els records, el ram de flors, els bombons… i que us diu que us estima amb tot el cor.

Gràcies “carinyos”, que deia la Tere Buj.

Roser

La veritat és que sembla ahir mateix quan els professors ens van acomiadar de l’escola i ens van dir que ja ens fèiem grans, aquell any érem els més grans i ens sentíem segurs, les classes eren fàcils, les hores passaven ràpid, els dies volaven… Però com sempre tot acaba, i efectivament sense adonar-nos ja ens vam trobar en aquell lloc tan imponent: L’INSTITUT, el primer dia va ser per recordar, érem els més petits i tot ens semblava gran, jo en particular no em sentia gaire segur, sobretot perquè tothom m’havia dit que hi hauria un gran canvi de l’escola a l’institut i això m’espantava molt. Tot i això l’any va passar molt bé.

I al cap de tres anys aquí ens trobem, en el final de la ESO, els anys han passat volant i ara ja estem acabant 4t i a punt de començar el batxillerat!! Ha sigut un bon curs, tranquil, entretingut i personalment un curs amb moltes experiències de tot tipus… Tanmateix també ha sigut un curs per començar a pensar en el futur, cosa que no m’ha agradat gaire, crec que encara som molt joves per pensar en què volem ser de grans i a molts de nosaltres ens costa trobar la nostra vocació.

Ah! i ja em descuidava! La millor part d’estar al final d’aquest curs és el viatge que es fa. Nosaltres hem triat Berlín, jo vaig votar-ho per tant estic content d’anar-hi. El viatge serà per descansar de l’Institut, i sobretot per passar-s’ho molt bé amb tots els amics. El que farem allà serà visitar molts museus, i aprendre molt de la història d’una ciutat molt especial com Berlín. En definitiva ha sigut un any esplèndid i amb moltes experiències!!

Gerard

L’exercici no només és bo per al cervell sinó que també ens pot ajudar a prevenir malalties.

Fa molts anys es va descobrir que el cervell va evolucionant gràcies a l’exercici, i que si tens un ritme d’exercici constant el cervell genera una molècula anomenada BDNF, que és l’encarregada del creixement de circuits entre les neurones, per tant necessita gran plasticitat d’adaptació i també afavoreix la memòria. Però la majoria de la gent no és conscient del que ajuda l’exercici al nostre organisme.

El cos està constituït per òrgans connectats entre si per mitjà de circuits com és el BDNF. Si aquesta molècula es bloquegés també faria un bloqueig entre l’aprenentatge i la memòria; això es podria evitar tenint una practica constant d’exercici, ja que hi hauria una aportació més gran de BDNF i també ens ajudaria a prevenir malalties com; depressions i l’Alzheimer, entre moltes altres.

L’exercici juntament amb una bona alimentació és una combinació perfecta per tenir una vida saludable. Però si no fem cap esport i no exercitem el nostre cos, tenim més tendència a patir malalties cardiovasculars, com per exemple; l’obesitat i la diabetes, però sobretot ens estem perjudicant portant una vida sedentària.
L’exercici juga un paper molt important en la nostra vida diària, ens ajuda a portar una vida sana i saludable i a prevenir moltes malalties.

Daniela

Semblava impossible, però ha arribat el dia… avui, per fi, s’han acabat les classes. Avui ha sigut un dia força estressant, perquè jo havia de fer una recuperació de geologia a la mateixa hora que la resta del meu grup assajaria el treball, per tant havia de fer el examen en el menor temps possible i el millor que pogués.

Al final l’examen m’ha anat molt bé i quan he sortit m’he sentit satisfeta de tot l’esforç dels últims dies a la tarda. Al sortir de l’examen he vist que els meus companys del grup encara no havien començat i per tant he tingut temps d’anar amb ells i així reforçar encara més el treball.

El meu grup i jo érem el últims de la nostra aula en exposar i estàvem molt neguitosos durant tot el dia perquè no sabíem com ens sortiria. El grup que anava just abans de nosaltres anava molt just de temps ja que a la nostra aula i havia un grup més i, per tant, això feia que anéssim més justos de temps. Al final hem fet l’exposició i l’hem acabat una mica tard però just per agafar el autobús.

Ara que ja ens hem tret aquest pes de sobre et sents amb molta tranquil·litat, i ara toca esperar a saber la nota fins el dia 26 de juny, l’espera es farà molt llarga, però marxem a BERLÍN DILLUNS!!!! Això farà l’espera menys llarga i sobretot molt més dolça.

Sara

Bé, ja s’acaba el curs, i ja me’n vaig a Canadà. És estrany. Aquest setmana serà la última de la meva vida que viuré a casa meva no com a convidada.

Mireu: aquest estiu estaré amb els pares, però anirem canviant de cases i vivint en molts llocs, com fem cada any. Quan tornin aquí pel setembre viuré entre la casa dels avis i la casa d’uns amics. L’any següent viuré amb uns altres amics, però tindré més llibertat, perquè estaré vivint el seu pis del soterrani, que té cuina i lavabo i tot. Després, òbviament hi haurà la universitat, que espero fer a Escòcia. Suposo que estaré vivint en els dormitoris de l’universitat el primer any o dos, però amb sort podré llogar un pis amb uns amics a fora del campus més tard.
I més endavant… No el tinc molt clar, però tinc esperances d’anar a un país com Alemanya o els Països Baixos. Potser aprendré una llengua més. No sé.

Tinc moltes ganes per l’any que ve. L’escola és molt bona, i ja conec unes quantes persones que hi van. És clar em fa una mica de cosa -és una escola bastant gran, però em sembla que serà més o menys agradable-. També m’agraden les classes que he escollit. I a més d’anglès i mates, que son obligatoris- faré biologia, arts visuals, història mundial fins al segle 16, estudi dels mitjans de comunicació, castellà, i introducció a la sociologia, la psicologia i l’antropologia. Preferixo no fer batxillerat i concentrar-me en una sola cosa, perquè m’interessen molts temes.

No tinc els sentiments gens mixtos sobre marxar de Vilassar. Porto sis anys aquí, i he estat més temps infeliç que feliç. Però potser això té una explicació. Vaig arribar aquí amb deu anys, i fins als deu any generalment les persones són més contentes que antre deu i setze. Probablement ho hauria passat malament a qualsevol país del món. Hi ha persones que saben fer bé l’adolescència, i hi ha persones destinades a seure a casa, fer comentaris cínics i esperar fins que s’acabi. Jo pertanyo definitivament al grup posterior.

No és que m’hauria preferit no venir- al contrari. No seria la persona que sóc avui si no hagués vingut, i, (per fi), més o menys m’agrada com sóc. No hauria aprés català o castellà, o conegut la gent que he conegut, i probablement no hauria sapigut no tenir problema amb ser sempre la rara.

Aquestes últimes setmanes han estat bastant estressants. Entre els deures, exàmens i treballs, preparar les maletes per marxar, solucionar els problemes dels passaports per anar a Berlin i preocupació per l’any que ve, no puc esperar a arribar a Canadà. És clar que trobaré a faltar Vilassar, però ara ja no em cap al cap.

Natalia

Estimada Cristina,

Com estàs? Què fas? Com va anar el examen que et quedava? La setmana passada, quan t’ho preguntava semblava que t’ho sabies prou bé, així que la pregunta la podríem considerar com a inútil. I per Barcelona, què tal? Clar, et passes els dies a casa del xicot i no sé res de tu!  Ahir vàrem parlar pel Whatsapp però ja saps que les nostres converses per xat no se’n poden dir converses.

T’escrivia aquesta carta sense cap tipus de finalitat, simplement per que m’encantava, i m’encanta, escriure’t cartes i ara feia molt, potser anys, que no te’n escrivia cap. En teoria ara hauria de començar a dir-te tot el que t’estimo, que ets la millor germana del món i totes aquestes xorrades però aquest cop ho evitaré per que ja t’ho començaries a creure.

Simplement vull que deixis la ment en blanc per un moment i que facis amb mi un recordatori dels nostres moments, els moments que ens pertanyen i, que només tu i jo coneixem amb exactitud. Les meves orelles recorden les nostres rialles mentre ballàvem juntes a la teva habitació o mentre tu feies el pallasso. Les meves mans recorden els massatges que et feia les nits que dormíem juntes perquè feia molt de fred. El meu olfacte recorda la teva colònia quan abans de marxar cap a la “uni”, cada matí, em dones un petó. El meu gust recorda els teus espaguetis a la carbonara i seguidament la teva pregunta; els falta sal?!. NO, pesada no, mai els hi falta sal! Els meus ulls recorden les notetes que alguns matins em deixaves damunt la taula desitjant-me sort per l’examen que tenia. Òbviament també recordo les tardes que m’obligaves a anar a aeròbic amb tu i no és un record molt agradable, filla meva.

No vull que creguis que tot això ho faig per que pensis i diguis: oh que mona la meva germaneta petita! No, per res, vull que valoris el que hem estat i el que som. Vull que sàpigues que aquests moments m’han fet el que sóc i que no els canviaria per res.

Ha estat un encant poder-te conèixer, Cris, Criii, Krispy, Antonieta, Burrota, Amiga, Germana.

De la teva  Andrea, Andree, robadora de “bolis”, Tonta del cul; de la teva Germana petita.

T’estimo

Andrea

El cap de setmana passat vaig jugar la final a quatre de Catalunya a Tortosa, amb l’equip UEM (Unió Esportiva de Mataró). La temporada ens ha anat molt bé, hem quedat segons a la lliga, per això hem hagut d’anar a les fases, concentrades en dos caps de setmana. El primer vam jugar les semifinals i les vam guanyar. I el segon la final, vam anar amb autocar ja que era un viatge molt llarg, de 3 hores.

Ens vam enfrontar contra el joventut; teníem moltes ganes de guanyar-lo perquè durant la lliga havia estat un dels nostres rivals, i ens van guanyar els dos partits que vam jugar.

Un cop més no va ser possible, però ens vam esforçar i ho vam intentar fins al final. Tothom ens va felicitar, l’entrenador sobretot, per la gran temporada que hem fet i per quedar sub-campions de Catalunya.

Pau