LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Hace dos años repetí de curso, fue un golpe muy duro, no solo por retrasarme un año más en sacar la ESO, sino porque mis amigos iban a seguir para adelante y yo me alejaría de ellos.

Después de repetir, mi padre me metió en el grupo flexible, donde lo aprobé todo i con buena nota, pero de esa clase me lleve muy buenos recuerdos i compañeros. Al principio fue un poco duro porque no conocía a nadie, pero a medida que fue pasando el curso los compañeros me fueron cayendo mucho mejor.

Al acabar tercero aprobando muy bien, decidieron que fuera a uno de los cuartos normales i otra vez a una clase nueva. Este año he hecho muchísimos amigos, la única que conocía en toda la clase era la Rosa, i gracias a ella este curso ha pasado mucho mejor. Aparte e conocido a muchos más que me han caído muy bien.

Ahora otra vez, me cambio, pero esta vez será muy diferente, me iré a Barcelona y allí tendré que empezar de nuevo. Ahora, entre exámenes, no paro de pensar en cuanto voy a echar de menos a la gente de mi clase.
Rosa, Marina y Sara os quiero!!!!!!!!!!!!

Víctor

I’ll write this in English the best way I can because I want you to improve your English while you’re reading this. We must pass our FCE.

I know sometimes I can be a little insufferable, maybe if you could stop practising tap dance the 24 hours of the day our relationship would be better, I don’t know. But as you know, I’ve got to speculate and that’s what I’m doing.
This year has been so…fun? Weird? Bored? I don’t know how to describe it. I remember our first day before summer; we’ve got a little bit of hangover because the sun, the beach and tan hot boys. However, returning to school seemed to be less tragic because you were in my class.

Since the first day of class until now, that we are almost free, you’ve been remember me how far was summer from us. So let me tell you one thing baby, summer is here again.

I know by now you’re not in your best moment but I can promise you that this summer will be great. Maybe we won’t go to Hawaii, and we’re not going to visit the most beautiful places in the world in a red Ferrari neither. But we don’t need to.

We have each other, and other five crazy girls who are going to make this summer the best summer you can wish. So what else do you want?

I want you to keep happy; those baby blue eyes are too beautiful to be on tears. You know ever since I met you I could beat depression so if you’re not happy, I’m not happy.

I love you.

Laura

T’imagines aixecar-te cada dia, i transformar tot amb només prémer un botó, i que la teva casa passi a ser el teu gimnàs o la teva oficina? Bé, en uns anys més aquest tipus de situacions seran molt comuns en la vida quotidiana de cada persona.

Tot això es va analitzar en el fòrum Emtech Spain, organitzat per l’Institut Tecnològic de Massachusetts, reunint diversos investigadors i experts en diversos camps tecnològics, com són el disseny de ciutats intel·ligents, Internet, els videojocs, la robòtica i la nanotecnologia.

Tots ells van posar el seu punt de vista de com serà el món en algunes dècades i van indicar, per exemple, que les ciutats seran més intel·ligents, on hi haurà vehicles elèctrics de diferents tipus, com cotxes, motocicletes, o bicicletes que cada usuari podrà optar depenent de les circumstàncies.

Internet no es queda enrere en els canvis, i les xarxes socials que coneixem avui dia, es transformaran en alguna cosa més tridimensional, el que permetrà, entre altres coses, l’educació a distància i individualitzada.

Els avions robots també seran molt comuns en les vides de les persones “del futur”. El director executiu de la NASA, Khalid Al-Ali, va assenyalar que “la robòtica està en objectes intel·ligents que volen i aterren en forma automàtica”.

Laura

Platja, ulleres de sol, gelats, piscines, “xiringuitos”, vaixells, càmpings, bars de nit… en resum: estiu.

Cada dia falta menys per aquest esperat estiu. No sé perquè ben bé però l’estiu del 2012 és el que desitjo amb més ganes. Aquestes últimes setmanes se’m fan molt llargues, eternes, sobretot pels exàmens i per la calor que fa a l’institut. Crec que el divendres dia 15 de juny a la 1 del migdia seré la persona més feliç del món. Ja s’hauran acabat els exàmens, haurem fet l’exposició del treball de recerca i faltaran dos dies per anar-nos-en a Berlín, tot serà perfecte.

Estic impacient pel viatge de quart, encara que hi anem amb l’escola, serà el vertader començament d’estiu i serà molt emocionant, en part, perquè hi aniré amb les amigues, cosa que no he fet mai. Viatjar juntes a un país estranger ens fa molta il•lusió a totes i crec que ens quedarà gravat al llarg dels anys.

Quan tornem del viatge serà hora de descansar i de relaxar-nos ja que tindrem dos mesos per endavant d’estiu.

Això si, s’haurà d’aprofitar cada minut, cada hora i cada dia perquè al cap i a la fi sempre es passa volant!

Aquestes vacances m’agradaria anar a Formentera perquè m’encanten les platges d’allà i passar-hi una setmaneta no estaria gens malament, encara que el més segur és que no hi vagi l’esperança és l’últim que es perd. Tot i així estar a la platja de Vilassar de Mar amb els amics i amigues sona d’allò més bé.

Pau

“ Bona nit carinyo, que somiïs en coses molt boniques i molt precioses, que descansis molt, que dormis d’una tirada tota la nit, t’estimo”

Avui us parlaré d’ella

Sempre recordaré aquesta frase, és la més maca que he sentit mai a la vida.

Ningú sap el que aguanta ella. El que ha aguantat, el que aguanta i el que aguantarà.

Ella… no té preu, es gegant.

De qui us parlo, es la meva ‘ídola’, es el meu exemple a seguir, jo de gran, VULL SER COM ELLA. Ella, ha tingut una vida plena d’emocions, i de felicitat, puc assegurar que l’ha tingut complerta, molt complerta.. ha viatjat per gairebé tot el món, ha viscut moltes coses i gairebé totes molt agradables, però últimament ha patit moltes dificultats, ha tingut molts problemes, ha rebut uns cops molt durs que ningú es mereix patir.

L’he vist riure, l’he vist disfrutar, l’he vist somriure, l’he vist amb il·lusions, l’he vist entusiasmada, però també l’he vist plorar. No sabeu la impotència que vaig sentir al veure-la plorar, al veure que d’aquells ulls que mostren 100% sinceritat, que quan et miren, t’ho diuen tot, que son el seu reflex, sempre tant brillants, i foscos com la nit, queien llàgrimes.

Alguna vegada he pensat, m’agradaria desaparèixer ara mateix, deixar de pensar, de respirar, de sentir, d’escoltar, de veure, d’olorar… ho he pensat en moments d’aquells en el que penses que no pot anar pitjor tot, que tot ho fas malament, que no et surt res a dretes. Però hi ha alguna cosa que no em deixa actuar com jo voldria, hi ha alguna cosa que m’impedeix fer el que de cop i volta penso i això es ELLA. No per res, només pel simple fet de pensar que ella té molts més motius i probablement són més vàlids que els meus de voler desaparèixer.

Ella ha estat mes de mitja vida amb una persona que li ha donat el millors moments de la seva vida, una persona que l’ha omplert com mai ningú ho ha fet, una persona a la que mai mai mai de la vida podrà oblidar, per molt temps que passi, per moltes coses que vinguin darrere. Una persona amb la que ha estat des de la Universitat, o inclús abans, però ha estat amb ella ‘oficialment’ des del sis de Setembre de 1986. S’han estimat, sempre s’han demostrat tot l’amor que es tenien, han superat totes les coses, sempre junts, sempre, però un dia, a ella, per molta mala sort l’hi va arribar la hora d’enfrontar-se ella sola, (o gairebé sola) un dia, de cop i volta, s’aixeca i ho ha perdut tot, aquesta persona desapareix, s’esvaeix del tot com una gota d’aigua que s’evapora… només de pensar-hi sem posen els pèls de punta. No vull posar-me en la seva situació.

Aquest si que es un clar motiu per voler desaparèixer, per voler evadir-se de la faç de la terra…

Però sabeu que es el que em sembla mes admirable? Que ELLA, tot hi segurament havent-ho pensat mes d’un cop, tot i haver dit ‘deixem-ho córrer tot’ ha continuat endavant, amb un somriure gegant a la cara, aixecant el cap, lluitant cada dia per el que és seu, auto posant-se reptes, mirant la vida amb uns altres ulls i posant-se al cap que, tot i que ha perdut a, probablement, la persona més important de la seva vida, ha de quedar-se aquí, perquè encara que ella pugui pensar que no, i en algun dels seus ‘baixons’ pensi que ningú la necessita, no es veritat. I li he dit mil cops, i no em cansaré mai de repetir-li, JO la necessito més que res en aquest món. Sense ella no soc res, simplement, sense ella, jo no estaria aquí.

Se que jo en alguns moments tampoc he ajudat gaire, no ho he posat fàcil, jo soc la causant de molts dels seus maldecaps, d’ algunes de les seves penes, ho sé… i em penedeixo d’haver-me adonat tard. Ella es troba en una situació en la que mai fins ara s’havia trobat, ha de fer de ‘bona’ i a l’hora de ‘dolenta’, ha de tirar una família (petita, però família) endavant. Probablement si m’hagués adonat abans de la situació en la que es troba tot hagués sigut diferent. Però en fi, diuen que mes val tard que mai… Tot i així, havent-me comportat malament en molts moments, m’ha seguit i segueix estimant-me igual, o inclús més.

Suposo que aquestes alçades de l’escrit, ja sabeu de qui us parlo.

Em podria passar hores i hores parlant-vos d’ella, però al final es faria ‘cansino’ (no per mi, a mi m’encanta recordar tot el que he viscut amb ella, i espero fer-ho sempre) però no es plan de menjar-vos mes el cap..
En fi, per acabar (encara que no se si veuràs aquest escrit) només vull dir-te que ets admirable mama, que ets la persona més forta i valenta que he conegut i probablement coneixeré mai, que vull que sàpigues que pots contar amb mi per tot, que ets la persona més important per mi, i que sense tu estaria perduda en mi ‘mundo de yupi’ com em dius tu jajaja.

Mama, gràcies per ser com ets, per ser tant forta i intentar malgrat tot treure un somriure en el moment més necessari.

T’estimo molt.

Ariadna M.

Éste es el último escrito en esta tertulia, ya se me acaban las ideas pero aún me queda algo de que hablar. Voy a dedicar este escrito a los 6 tesoros mas preciados de mi vida. Los tesoros más esenciales que puedo necesitar. No estoy hablando de algo material sino de seis personas que son tan importantes para mí que valen su peso en oro.

Sí, este escrito es para vosotras, porque os lo merecéis todo. Sé que voy a recordar para siempre los momentos que hemos pasado (y pasaremos) juntas. Nunca en toda mi vida he visto un grupo de personas tan diferentes que complementen tan bien juntas. Eso es lo bonito de nuestra amistad, nos aceptamos tal i como somos, eso tiene mucho valor.

Gracias por hacer de mi una persona diferente (diferentemente mejor), sé que cada una de vosotras ha aportado un pedacito de su personalidad y que todas juntas han hecho un buen cambio en la mía. Mi escrito sería de 1000 páginas si dijera todo lo que tengo que decir, pero entonces tampoco tendría gracia. A veces con pocas palabras se pueden expresar grandes y profundos sentimientos.

No pretendo deciros nada que no sepáis, no os voy a decir que os quiero muchísiiiiiisimo ni que todas sois especiales porque ya lo sabéis. Mi simple intención es dejar constancia en esta tertulia de que no sois de esas personas que se encuentran a la vuelta de la esquina. Sois un tesoro que cuesta mucho de encontrar y que quien lo encuentra es la persona más afortunada del mundo.

Ainoa

Ella és un persona que estimo moltíssim, és la meva ajuda incondicional, sempre que la necessito està aquí, al meu costat, fent-me riure, fent-me sentir bé. La veig cada cap de setmana, ja que no anem al mateix institut i durant la setmana no podem quedar, però durant els dies de festa, ens ho passem bé, riem… Tot el temps que hem perdut durant la setmana el recuperem.

Quan veig el seu somriure em fa sentir feliç, satisfeta que part d’aquest somriure que omple la seva cara, és gràcies a mi. Quan la veig trista l’ajudo en el que faci falta, ajudant-la en tot moment perquè pugui tornar a somriure. Quan la sento tocar el piano, veig els seus dits acariciant suaument el teclat i de cop sona un so preciós, m’emociono, em recorre un calfred per tot el cos, fins que cau una petita llàgrima, però no és tristesa, és orgull, un gran orgull cap a l’amiga que tinc al costat. Quan la veig venir corrent cap a mi des de l’altra punta del carrer i m’abraça, em sento feliç, satisfeta de tenir una persona que m’aprecia tal i com sóc, amb les meves virtuts i els meus defectes. Amb ella sóc feliç, alegre, contenta, un sentiment incapaç de transmetre en un paper.

Però no puc evitar pensar en una cosa, l’agost. Tot i que és el meu aniversari és la primera vegada que no vull que arribi, perquè aquest mes la meva millor amiga se’n va, i no de vacances una setmaneta i torna, NO, se’n va a Estats Units, un any sencer. Un any sencer sense poder tornar a sentir tot aquest munt d’alegries que he passat amb ella, un any sencer sense poder abraçar-la, sense poder veure-la… Les estones que he passat amb ella no les canviaré per res del món les tindré a la meva ment fins que torni, perquè aquestes estones són com “un bombó de xocolata”: sempre venen de gust…

Gisela

L’any que ve, si no em queda cap assignatura passaré a batxillerat. Aquest pas és molt important ja que es fa portant-te una mica cap al sector que vols treballar. A l’Ins Jaume Almera et donen a escollir entre dues modalitats diferents per cursar: humanitats i ciències socials i ciències i tecnologies. En altres institus també oferten altres tipus de batxillerats que al Jaime Almera no donen, com per exemple l’artístic.

Jo he decidit triar el batxillerat social i humanístic i anar-me per la branca del social ja que vull estudiar empresarials. El més segur és que trïi les matèries opcionals relacionades amb aquest treball encara que puguin ser més dificils que les altres ja que vull estar preparat per al futur.

He triat el batxillerat per poder fer una carrera universitària que m’agradi, però per a això m’he d’esforçar en treure bones notes perquè, a diferència de l’ESO, les notes de batxillerat si que es tenen en compte a l’hora de intentar entrar a una universitat o altra.

David

La setmana que ve marxem de viatge cap a Berlin, Alemanya, a fer la sortida de final de curs. Hi anem gairebé tots els alumnes de quart d’eso i sé que ens ho pasarem molt bé.

Per tal d’estalviar alguns calers, s’han organitzat una serie de fires, sortejos i fins i tot un espectacle al teatre la Massa de Vilassar de Dalt. Molta gent hi ha participat i hem recaudat més de 8000 euros, restant els 1600 de les despeses ens queden uns 6000 euros que dividit entre els 65 alumnes del viatge toquen a gairebé 100 per persona, un estalvi raonable per l’esforç fet.

Sortirem cap a l’aeroport el dia 18 de juny, pasarem cinc dies allà i tornarem el 22 del mateix mes. Visitarem molts llocs d’interés turístic com el Check Point Charlie o el Neues Museum. També visitarem un camp de concentració nazi a les afores de Berlin.

És una ciutat amb molt d’atractiu turístic ja que va patir molt les conseqüències de la segona guerra mundial i a part, va estar dividida en dos pel mur de Berlin durant l’època de la RDA. Aquest mur separava el bàndol comunista del bàndol capitalista i al caure va esdevenir un símbol de llibertat pel fet de que es reunificava Alemanya. Avui dia només queden unes parts del mur i algunes fins i tot, estan decorades amb graffitis molt significatius en les seves parets.

David

Ja falta poc perquè acabi el curs, i amb ell les notes, les vacances, etc. Però el que amb més ganes espero és el viatge a Berlín.

Durant tot el curs hem estat recaptant diners perquè el viatges no fos tan car. Hem fet paradetes a les diverses fires que han anat sorgint, hem venut ponsèties, números per a un sorteig i samarretes personalitzades. Però el que crec que ens ha donat més beneficis, ha sigut l’espectacle que vam fer a la Massa. A l’espectacle hi va haver diferents actuacions: trucs de màgia, balls, actuacions musicals… L’espectacle, va ser la última manera de guanyar diners.

Ara, ja només queda la última setmana d’exàmens i del treball de recerca i ja s’haurà acabat el curs, espero que aquesta setmana passi molt ràpida.

Quim