LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Lo sé, no tengo derecho a quejarme de nada, no tengo derecho a pasarme el día protestando, no tengo derecho a ir con cara de querer matar al primero que pase por delante, no tengo derecho a contestar con sarcasmo asesino a cualquier pregunta o comentario que me parezca ofensivo, y tampoco tengo derecho a ser desagradable las veinticuatro horas del día…

Pero no puedo más. Llevamos ocho meses de clases, ocho meses sabiendo que mi destino está miserablemente escrito en levantarme a la misma hora que llevo levantándote desde que tenía tres años, e ir a sentarme en una silla – no muy cómoda – a escuchar a alguna persona decir cosas relativamente interesantes durante siete horas seguidas, encerrado en un edificio que no desprende muchísima felicidad y volver a casa, a repasar todo lo que te han dicho durante esas siete horas mediante unos ejercicios que alguien increíblemente inteligente decidió llamar “deberes”.

Vale, me estoy volviendo a quejar. Al principio es emocionante, un nuevo curso, un nuevo reto, nuevos profesores, nuevas asignaturas, nuevos compañeros y hasta nueva clase – aunque siempre con ese color naranja butano en las paredes -. Luego, cuando llega el invierno, ya no es precisamente emocionante, pero te conformas. Al menos en el instituto te sociabilizas con seres vivos, y no te limitas a estar tirado en el sofá viendo películas deprimentes típicas para días lluviosos.

Pero ahora, ahora duele profundamente. Ahora el sol de mayo ya no es tímido, ni está protegido por nubes grises. Ahora el sol de mayo ilumina y hace brillar todo lo que nos rodea. Pero si miras este espléndido Sol desde mi silla de madera rota de color verde desgastado situada en la esquina de una deprimida clase de instituto, deja de ser un Sol espléndido para convertirse en algo parecido a un cuchillo clavado en tu pecho. Es como estar en una cárcel con las puertas abiertas. El tiempo pasa muy lento, tu cabeza es físicamente incapaz de concentrarse: “trigonometría, modernismo, Don Quijote, La Guerra Fría…” ¿Qué significa todo esto? No tengo ni idea. Mi cabeza ha decidido oportunamente cogerse vacaciones antes de tiempo, justo en época de exámenes…

Me quedan cincuenta días de espera. No lo digo como un alivio, cincuenta días son muchos. Cincuenta días intentando no volverme loca, esforzándome para mantener mi mente perversa alejada de falsas esperanzas de que el verano está cerca, alejada de los recuerdos dolorosos de esos días en que a las ocho de la mañana hacía poco que me había acostado en vez de estar ya levantada, esos días en que la piel me brillaba con un tono rojizo y no era casi transparente, esos días en que era el calor lo que me asfixiaba, y no los exámenes. Esos días en que la música la escuchaba para bailarla, y no para distraerme durante el efímero trayecto de casa al instituto.

Será duro, pero podré. Y aunque no aseguro ir con una sonrisa en la cara por los pasillos, aseguro esforzarme al máximo durante estos últimos cincuenta días para poder disfrutar aún más de la libertad que mes espera tras esa puerta de hierro mecánica  del instituto que algún herrero, que no quería mucho a los niños, diseñó. Y sé que, después de esto, y de poder substituir las botas de agua Hunter por mis sandalias, pasaré otro verano fugaz, pero que compensará completamente con estos duros nueve meses, y que difícilmente podré olvidar.

Paula

Des de fa tres anys, els dimarts i dijous a la tarda faig hip-hop a Cabrils amb un grup de noies molt simpàtiques i agradables, encara que a vegades discutim però malgrat això estem molt unides.

Durant l’any la professora organitza festivals on mostrem els balls que anem fent durant el curs, perquè les mostres famílies, amics i tothom que vulgui els pugui veure. Sempre que tenim festival, els dies abans em poso molt nerviosa a causa de que tinc por de no en recordar-me dels passos o d’equivocar-me un cop dalt de l’escenari.

D’aquí a pocs dies, més concretament el diumenge sis de maig, fem un festival al mil·lenari de Cabrils per la festa major. No és dels més important però serà molt complicat ja que la Carla, la professora, fa unes setmanes ens va canviar alguns passos i ens els tenim que aprendre en molt poc temps.

Espero que ens surti molt bé perquè totes ens estem esforçant molt, hi estem posant molt d’interès i el dia del festival ho donarem tot!

Andrea

Cuando hace unos años mi familia y yo nos cambiamos de vivienda tenia muchísima ilusión por pintar mi habitación, ya que pude escoger los colores y como la quería. Le dije a mi padre que me la pintara azul y blanca, que dividiera la pared por la mitad y que la parte de arriba la dejara blanca y la de abajo azul, y así lo hizo, estuve unos tres
años más o menos con esos colores.

Pero cuando ya hacia segundo o acababa de empezar tercero de Eso pedí que me cambiaran los muebles i el color de las paredes porque quería algo mas juvenil. Esta vez quería todas las paredes blancas menos una que la quería con un color vivo. Me decidí por un color rojo bastante fuerte, que resaltara con los muebles blancos que me había comprado. Me encantó el resultado, era una habitación mucho mas juvenil i daba gusto estar en ella, pero hace poco ya me estaba cansando y le propuse a mi padre pintar la habitación, me dijo que me esperara a que llegara mejor tiempo para que las paredes se secaran mejor, así que esperé unos dos meses mas para que hiciera mejor tiempo.Esperé hasta semana santa porque así mi padre tenía más tiempo libre, fui a comprar la pintura, me compré un color marrón chocolate.

Cuando ya lo teníamos todo empezamos a pintar, primero pintamos la pared que estaba de color rojo ya que era la misma donde quería poner el chocolate, como no queria todas las predes tan oscuras mezclé la pintura con color blanco para que saliera un color más suave y asi pintar las otras paredes, nos llevó el trabajo de dos días pero al final quedo muy bien.

Patricia W.

El cap de semana passat vaig tenir un dia vermell, tenia pensaments confusos. Aquestes dues històries van ser les causants de la meva desesperació:

La meva família i jo vam anar a comprar un parell de plantes pel nostre estimat jardí, en aquell moment vaig fer una reflexió poc adulta però que em té amoïnada: quins sentiments deuen tenir les flors velles en ser reemplaçades per les noves? És una estupidesa ja que les flors tot i que respirin i s’alimentin, no parlen ni reflexionen; però segur que se n’adonen de quan tenen una nova companya al costat. Estic segura que les margarides s’han adonat que des de fa un parell de dies un nou roser les està envaint i els dificulta l’absorció de sals minerals i energía solar. Al cap i a la fí no és tan estúpid, si les pobres margarides no poden xuclar l’aigua perquè les roses són egocèntriques i no les deixen, no poden manifestar-ho de cap manera perquè jo pugui actuar. Moriràn de manera cruel i freda, tot per culpa de que la meva mare volia un roser de color rosa.

Un cop exposada aquesta teoría sobre les pobres Margarides, em va venir al cap la meva planta preferida, el Gessamí (m’encanta la seva olor!). Fa molt de temps que la tinc i és només meva. Tinc tanta cura d’ella que és poc probable que mori a causa d’una invasió de roses. Tenim una relació amorosa des de fa temps, de vegades ens enfadem mentalment. Potser jo trigo massa temps en baixar a visitar-la i això li molesta, però és que de vegades m’oblido que és una planta i no pot venir a veure’m perquè està limitada. L’aprecio molt perquè fa molt temps que està amb mi i no m’acostumaria a viure sense ella. La trobo a faltar quan no tenim les nostres característiques converses. L’estimo.

Tot i que la meva reflexió sobre els pensaments de les flors és totalment preocupant per a mi, no estic boja ni tinc cap tipus d’obsesió amb les plantes (potser amb algún altre ésser viu, si. Per exemple els esquirols). Tan sols és una personificació d’algú més que és especial per a mi. Espero trobar una sol·lució per a ambdós problemes, perquè vulgui o no, reconèixer que estic lligada a una persona especial és molt dur emocionalment, igual que també ho és estar preocupada pels sentiments d’una planta.

Paula

El 23 d’abril vam celebrar Sant Jordi a l’institut IES Jaume Almera. Hi havia un espectacle al gimnàs amb lectura, música, dansa, esports… Jo no vaig participar en cap, però molta gent de l’institut sí . Al migdia vaig anar a dinar amb uns amics i més tard vam haver d’anar a vendre llibres i roses a la fira de Cabrils, i com que gairebé no vam vendre res ens en vam anar abans d’hora perquè es va tancar la parada. L’espectacle a l’institut no em va agradar molt, però era millor que fer classe. A casa meva no vam celebrar res, tot i així m’agraden les festes culturals perquè crec que s’han de preservar ja que formen part de la nostra cultura.

Adrià

Aquesta setmana és la Festa Major de Vilassar de Dalt, en aquesta festa s’hi realitzen moltes activitats com ara: L’envelat, balls a la nit, el correfoc i la fira.

El correfoc especialment és una celebració que m’agrada molt, no només veure l’espectacle des de fora sinó també posar-me dins amb els “Diablons”; aquesta activitat és típica dels Països Catalans i Aragó. Consisteix en un joc que es fa pels carrers del poble o ciutat on l’objectiu és evitar la pirotècnia usada pels diables i pels éssers imaginaris.

Hi ha diferents tipus de colles:
-Colles de foc: Són aquelles colles amb una estructura homogènia, on no hi ha rangs entre els seus integrants.
-Colles de diables: Són aquelles colles on tenen com a mínim les figures de Llucifer i Diablessa.
-Colles d’espectacles: Les podem trobar dintre d’algun dels diferents tipus de colles.

En el correfoc la vestimenta més usual dels diables és una capa de cotó o d’algun teixit ignífug negre amb flames vermelles i una caputxa amb dues banyes. També porten un carro que fa de magatzem central del material pirotècnic, que és on duen el material i cada diabló porta una maça la qual consisteix en un bastó llarg amb una pinça a un extrem per lligar els petards.
Espero que l’any següent torni haver-hi correfoc, gràcies Diables de Vilassar.

Pol

Ahir va ser un dia especial, era la diada de Sant Jordi i la tradició és comprar una rosa o un llibre. A l’institut no es va fer cap classe durant el dia. A primera hora del matí van començar les jornades esportives. El meu equip participava a la categoria de vòlei. El primer partit ens va tocar jugar contra un grup de batxillerat i pensàvem que perdríem, però per sorpresa de tots vàrem guanyar i de bastant. En el segon partit ja no vam tenir tanta sort, perquè vam perdre de poc.

Els alumnes de quart havíem muntat unes paradetes a Cabrils i Vilassar on es venien llibres de segona mà i roses per treure diners pel viatge de final de curs. Així que en acabar les jornades esportives a la Cristina, a l’Aida  i a mi ens va tocar anar a la parada de Cabrils fins l’hora de dinar. Però quan feia 15 minuts que estàvem allà va començar a ploure molt, encara que de seguida va sortir el sol. Més tard ens va venir a buscar la Carme i ens va portar al institut. Un cop allà vàrem anar a menjar botifarra amb patates i en acabar vam anar a donar una volta a les paradetes de Vilassar. A un quart de quatre començaven les actuacions al institut i, com que nosaltres ballàvem, havíem de ser-hi d’hora per practicar. Quan vam pujar al escenari, a mi em va fer una mica de vergonya, però el ball va sortir molt bé. Per acabar la festa va tocar un grup de nois de l’institut i aquí es va acabar el dia.

Va ser un dia diferent i divertit, espero que l’any que ve es torni a repetir!

Andrea