LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Porto amb ella tant de temps que viure sense tindre-la se’m faria realment complicat e insuportable.

Durant tot els anys d’escola i ara d’institut hem estat juntes. Cada matí. Cada tarda. Tots el migdies que podíem i totes les nit també. Jugàvem durant hores a nines, ens inventàvem totes les histories possibles, i quan ja no se’ns acudia res més per jugar les canviem una mica i tot arreglat.

I Ara? Ara, no ens agrada jugar a nines però si ens agraden coses molt semblants, una d’elles és el bàsquet. Portem uns 6 anys jugant a bàsquet juntes! I us diré una cosa: és realment bona.

Som aquelles amigues que ens enfadem.
Que riem.
Que ens barallem.
Que ens paguem.
Que ens discutim.
Que juguem.
Que saltem.
Que somrient juntes, sempre.

Aquest escrit no acabaria mai si li hagués d’agrair totes les coses que ha fet i fa per mi. Així que per acabar us explicaré una gran anècdota nostra:

Era una tarda a casa meva després de l’escola, havíem berenat ja i no sabíem a què jugar… Què vam fer? Omplir la meva banyera de sabó i ficar-nos dintre. Relliscava com mai!! Em van castigar si, però va ser una de les tardes més divertides que he passat, al costat de una de les persones més increïbles que he conegut.

Júlia

Marta

La mort, un tema interessant per tothom, desconegut, trist i fins i tot tabú. Aquest fet natural, és representat en moltes religions de diferents maneres: en algunes, com el cristianisme és el viatge cap al paradís en funció de com us hagueu comportat en l’altre vida, en d’hinduisme desprès de morir et reencarnes, depèn també de com hagueu estat del que en diem bo en la vida anterior, i moltes més visions d’un fet que, quan el trobem ja no en podem escapar.

La meva visió de la mort és molt diferent, jo no crec que, després de morir, tingui una altra vida, jo crec simplement que no hi seré, (no ho puc expressar com vull perquè afortunadament no tinc l’experiència) que em descomposaré com a matèria orgànica que sóc. Potser aquesta visió és una mica pessimista, no us ho nego però en fi, que n’espereu de la mort? Com no sabem el que és, podem inventar-nos móns fantàstics per apaivagar la por que en realitat tenim de perdre la vida. I és que, en els somnis en que reproduïm que ens morim, quan arribem a la part on ja no som vius, ens despertem. “Per què?” Us estareu preguntant, doncs bé molt fàcil, perquè el nostre cervell no ho ha experimentat i no pot reproduir aquesta sensació.

Si li tinc por jo, a la mort? No ho dubteu, és la meva por més profunda… Per què me’n fa de por? No us ho sabria contestar del tot, són molts motius: el desconeixement d’aquest estat dels éssers vius, el veure que ja no podré fer res del que ara hem sembla el més normal del món… Suposo que mentre estem vius no ens hem de preocupar de la mort. Què en penseu vosaltres d’això?

Maria

Sempre he pensat que m’agradaria fer el camí de Sant Jaume amb bicicleta com a repte personal i intentar arribar fins al final, però mai m’ho he plantejat seriosament fins fa un parell de dies, que la idea m’ha tornat al cap.

Jo jugo a bàsquet i aquest estiu, per seguir en un bon estat de forma i no començar malament la
temporada que ve, havia pensat de fer-me un pla d’exercici físic, a part d’anar a jugar a bàsquet pel meu compte. Ha sigut en aquest moment quan se m’ha acudit que durant uns dies, aprofitant el camí de Sant Jaume, podria fer força exercici, però sobretot podria complir el meu repte personal. És per això que he decidit de comentar-li al meu pare de fer el recorregut tots dos junts, ja que a ell li agrada molt anar en bici.

Encara no he mirat exactament el que ens faria falta per fer la ruta, ni tan sols li he preguntat al meu pare si em voldria acompanyar, però si finalment faig viatge, estaré molt satisfet de mi mateix.

Nil

Hola!  Com alguns de vosaltres ja sabeu, durant aquesta setmana em situo a Saragossa, Aragó, disputant el Campionat d’Espanya Junior. Aquesta competició consisteix en concertar entre els dies 13 i 19, els 32 millors equips d’Espanya de la categoria Junior, és a dir, d’entre els anys 1993-1994. El campionat es divideix en dues fases; la primera agrupa els 32 equips en “lliguetes” de 4, dels quals només passen els dos primers. I la segona fase, que podem dir que és més difícil, són vuitens, quarts, semifinals i final.

El meu equip és el Monster Platges de Mataró i,en la primera fase, hem quedat primeres  però no de qualsevol manera sinó guanyant un partit de 20 i els altres dos de 70 punts. Un cop finalitzada aquesta fase les coses comencen a ser molt complicades. De moment demà ens enfrontarem contra amfitrió, el Mann Filter . Si guanyem, passarem a quarts on ens trobarem  Canoe (Madrid) o Rivas (Madrid) i, si perdem quedarem eliminades,Se que us estareu fent un embolic, però tranquils! Us aniré informant !

Espero que tot vagi perfecte pel d’institut i per Vilassar. Ja m’han comentat que l’espectacle va ser molt maco i que no va fallar res, no  m’esperava menys!  M’hagués encantat ser-hi present, sense dubte!

Petons i abraçades

Andrea

PD: Josep Maria, pots llegar el meu escrit a classe ja que no hi seré per posar la típica excusa de “si, si, escrits meus ja n’has llegit quatre o cinc!”. Per cert, us trobo a faltar!!

Fa uns dies, ens va arribar una mala notícia per el futbol català, en Pep Guardiola no renova. Molta gent ha plorat per ell, inclús ma mare. Ella, però m’ha dit que és normal que no segueixi més temporades. Malauradament ma mare ho devia dir per explicar i participar en la conversa que teníem el meu pare i jo tot i que no sap gaire de futbol.

Durant aquestes quatre temporades, hem gaudit del futbol. Ha creat un nou estil de joc, un nou estil de joc capaç de convertir al F.C.B en el millor equip del món i amb diferència.

Els motius que l’han impulsat a deixar-ho no ho sabem, podem intuir però ell tindrà les seves pròpies causes. Crec que una de les raons és la pressió que té, ha guanyat tant, que si ara perd, la gent pensaria que el seu estil de joc no serveix. També podria ser per els seus fills, perquè cada cop són més grans i el més segur és que gran part dels amics que tenen són perquè el seu pare és en Pep. Ell com a bon pare vol el millor pels seus fills i desitja que els amics que tinguin siguin de veritat, i no falsos ja que el seu pare és famós.

L’any que ve per sort tindrem la mà dreta d’ell en aquest temps, en Tito Vilanova.

Desitgem i creiem que ell també ho farà igual de bé que ell.

Carles.

Ja ha arribat la recta final del curs, ha estat dur i llarg, però ja estem aquí, i ja s’acosta al moment d’acomiadar-nos de l’ESO, dels companys i d’anar al viatge de fi de curs a Berlín que s’espera amb moltes ganes i il·lusió.

Berlín és una ciutat estranya, que impacta per la seva història. No hem d’oblidar que el dia 14 d’agost de 1961, quan el govern de l’Alemanya Oriental va alçar el Mur de Berlín per separar la part comunista de la capitalista, va provocar, entre d’altres perjudicis i privacions, que en el creixement de la ciutat s’imposessin diferents estils de vida, arquitectura… Aquest fet converteix la ciutat de Berlín, en una ciutat única.

Durant el viatge visitarem el centre de la ciutat, monuments importants, el museu del Pèrgam , el camp de concentració de Sachenhausen entre d’altres indrets.

El viatge de final de curs no només fa molta il·lusió per poder conèixer la ciutat, sinó perquè serà una gran ocasió per poder estar amb tots els companys de quart ja que molts, desprès d’acabar el curs s’aniran i mai se sap quan els tornaràs a veure. Serà increïble.

Marina

En altres escrits he parlat de l’equip de futbol sala que tinc. Per qui no ho recordi jugo a un equip d’aquí Vilassar que es diu Atlètic Català de futbol sala. El tema d’aquest escrit és que jo i dos amics més que ara mateix juguen amb mi, volem anar a futbol gran al camp del Vilassar. Sembla molt fàcil dir hi vaig jugo i ja està però no només és això. A la meva edat, que a futbol l’any que ve serà juvenil, és difícil entrar perquè estan en un bon nivell i hi han rumors de que faran fora a gent. El meu dubte és que no sé si ens agafaran. Tot depèn de si fan un juvenil “C”. A més a més tinc amics que ara estan a futbol gran i em diuen coses diferents i ja no sé si necessiten més gent o menys. I estic nerviós per si ens agafen, perquè tinc moltes ganes de canviar i jugar amb més amplitud i no haver d’anar sempre amb la pilota tant enganxada.

A veure si tinc sort i la temporada que ve estic jugant a futbol gran.

Eduard

Durant tres dies de la setmana santa, vaig anar a Baén, un poblet pagès de deu cases al Pallars Sobirà. Aquest poblet està rodejat de muntanyes i prats molts amples. És el millor lloc per desconectar de tot i no pensar en res.

Jo cada tarda anava a l’últim prat lluny del poble i allà escoltava música i mirava el paisatge relaxadament. A més a més, al tornar a l’institut teníem exàmens i va anar molt bé quedar-se tres dies. Tot i que et pots relaxar a casa i desconectar, no és el mateix perquè a dalt de tot de la muntanya no hi ha màquines tipo xbox, play, etc… i no hi ha cobertura i hi ha un paisatge impressionant que almenys a mi hem fa quedar-me mirant-lo una bona estona, hem fa quedar “empanat”, com mirar l’aigua del mar i escoltar les ones.

En resum és un poblet petit però molt acollidor i relaxant.

Eduard

48, només queden 48 dies perquè arribin les vacances d’estiu. Després d’aquest llarg i difícil curs per fi tindrem uns mesos de descans. Per començar, l’última setmana marxem de viatge de fi de curs a Berlín, Alemanya. Serà l’última vegada que estarem tots junts, ja que després molts marxaran a mòduls o a treballar. Els altres ens quedarem a l’institut a fer el batxillerat, i encara que en algunes assignatures estarem separats ens seguirem veient en les comunes.

Per començar, el dia 3 de juliol he d’anar a l’aeroport a rebre a la JP que arriba des d’Estats Units. Ja fa casi un any que va marxar i encara que seguim parlant per facebook i ens veiem per l’skype, la trobo moltíssim a faltar. Estarà aquí durant dues setmanes, hem d’anar al cine, a sopar, a Port aventura, a Barcelona… no sé com ho farem amb tan poc temps, però segur que seran catorze dies molt especials.

Entre aquests dies, del 5 al 8 marxo a una casa rural de Cardona. Ja fa set anys que hi vaig. Des de que va morir el meu avi, cada any ens reunim tots els germans de la meva mare, amb les seves famílies. És l’única vegada de l’any en que estem tots junts, veig als meus cosins de les illes Canàries i els d’Alacant. A la Marta i la Marina les veig pràcticament cada dia, ja que viuen aquí, a Vilassar.

Després, a l’agost, vaig dues setmanes a un poble del Pirineu Aragonés, Benasque. Ja fa 6 anys que hi anem cada estiu. Ens allotgem en un apartament del centre, en el casc antic, just al costat del riu. A més, aquest any venen uns dies la meva tieta, els meus cosins, i la dona del gran, des de Cehegín, Múrcia.

Per tot això que faré tinc moltes ganes de que arribi ja l’estiu i acabin aquestes ultimes setmanes estressants d’institut.

Paula

La semana pasada empecé un nuevo libro. No os voy a especificar el titulo ni de qué trata ni nada de eso, ya que dudo mucho que a alguien le interesase. Pero bueno, la cosa es que hubo un pequeño apartado que me llamó mucho la atención:

Sencillamente se basaba en que unos investigadores realizaban un experimento sobre el poder de la actitud, realizado con unas ratas. Querían ver cómo las actitudes de las ratas afectaban a su voluntad de vivir. Empezaron con dos ratas. Pusieron una rata en una bañera grande llena de agua, con los bordes muy altos para que no pudiera salir. Luego pusieron la bañera en un cuarto oscuro. Cronometraron el tiempo que la rata continuó nadando antes de darse por vencida. Aguantó un poco más de tres minutos.
A continuación, los investigadores metieron otra rata en la misma bañera, pero esta vez permitieron que un intenso rayo de luz alumbrara la habitación. La rata nadó más de treinta y seis horas, setecientas veces más que la rata que había permanecido a oscuras.
¿Por qué? La rata que no tenía luz, no tenía esperanzas. Al mirar hacia adelante sólo veía oscuridad. No había ninguna razón para seguir nadando. (…)

Supongo que eso es lo que nos pasa a veces a alguno de nosotros, cuando nos enfrentamos a situaciones realmente difíciles, nos estancamos. No vemos un motivo por el cual guiarnos y continuar y en algunos de los casos, nos permitimos rendirnos.

Al igual que la segunda rata, deberíamos tener la ayuda nosotros también, de la aparición de un foco, aunque sea imaginario. Algo por lo que poder guiarnos, y sobre todo ese “algo” que no nos impida abandonar nuestros propósitos o sueños. Así que la próxima vez que tengáis un mínimo problema o una mínima dificultad, no tiréis la toalla, no os deis por vencidos, poned un poco de imaginación y imaginaros ese foco, ese rayo de luz que de alguna manera todos necesitamos.

Jade