LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Josep Maria

La por és un sentiment estrany que no podem controlar i que afecta de diferent manera a cada persona. Apareix quan menys t’ho esperes, sense avisar, i tot i que es pot arribar a dominar, és difícil fer-ho. I és que quantes coses hem deixat de fer per por? De segur que moltes, per insignificant que fossin o per petit que fos el temor.

Tenir por no és cap problema, al contrari; seria preocupant no témer a res. Però tot i així no podem estancar-nos en les nostres pors: hem de pensar en el que val la pena i en el que no; en el que pot fer-nos sentir millor; en si una vegada finalitzada l’acció, la recompensa contrarrestarà el patiment.
Si sabem que allò ens farà ser feliços, arrisquem-nos i deixem enrere les nostres pors, perquè, al cap i a la fi, què seria de l’existència sense la possibilitat d’assumir un cert risc?

Júlia Reina

Fa un parell de setmanes, el programa Sense Ficció de TV3 va emetre “The Cove” el millor documental de dofins del 2010 premiat amb un Oscar. Amb la paraula “el millor” no em refereixo a les millors imatges i vídeos de dofins nedant per les costes del Pacífic. Sinó als diners que l’embutxaquen molts empresaris fen negoci amb aquests mamífers marins. Reconec que és molt impactant i dur però és necessari veure’l perquè ens mostra el món inhumà que hi ha al darrere del que nosaltres ens pensem que es tan fabulós com el zoo i els espectacles de dofins…

Tot aquest negoci va començar quan es va emetre per primera vegada la sèrie “Flipper”. Richard O’Barry era l’ensinistrador dels dofins que sortien a la sèrie. Però amb el pas del temps aquest home es va adonar que els dofins no eren feliços. Es passaven els dies tancats en piscines on no podien nedar. Tot i que el seu aspecte semblés d’alegria, l’animal s’estava morint de pena per dintre.

Un dia, un dels dofins se li va suïcidar davant seu, va agafar aire molt fort per l’orifici i el va tancar. Llavors va ser quan va decidir posar fi a aquest captiveri de dofins. Però ja era massa tard, el món ja estava ple de parcs aquàtics on feien espectacles de dofins. Molt empresaris van adonar-se que la sèrie “Flipper” donava molts diners i agradava molt a la gent i si feien el mateix però en directe, amb  espectacles era l’excusa perfecte per treure benefici.

Però el que ningú sap és que dintre dels aquaris els dofins no són tan feliços com aparenten. Perquè els veterinaris els inflen de medicaments per curar-se de les úlceres que els surten a l’estomac per culpa de l’estrès i encara més trist, quan és suïciden. Un dofí necessita recorre molts quilòmetres cada dia i dins de les piscines no pot fer-ho, això el desespera.

Però el tema més important del documental és que O’Barry va convertir-se en el defensor dels dofins i va voler demostrar tot el que s’estava fent amb aquests animals. I així rectificar el terrible error que va cometre al donar a conèixer les habilitats i l’intel·ligència que pot demostrar el dofí.

Va viatjar a la badia de Taiji una població costanera del Japó on fan creure a la gent que tenen un parc natural. Però això no és veritat, el que fan allà dintre és la matança de dofins. Acorralen a aquests mamífers davant la platja espantant-los amb un so que els posa nerviosos. Llavors van escollint els més bonics per portar-los als aquaris, i la resta se’ls emporten a una cala secreta on els maten i s’emporten la seva carn per vendre-la als mercats. Això els proporciona uns grans beneficis, sense pensar en el mal que estan causant als pobres animals. Però el més trist és que les autoritats ho permeten i la població ho compra i la majoria de vegades no saben ni de quina carn es tracta. S’ha arribat a calcular que maten 23 mil dofins a l’any.

El documental és espantós, terrorífic, però tot i que sigui molt dur recomano que tothom el miri. Queda més què clar en quin món de criminals vivim i que l’únic que importa són els negocis i els diners que se’n puguin treure.

Si no tenim respecte per el animals que comparteixen el món amb tots nosaltres, com volem pretendre que el planeta funcioni bé?

Marina

Dissabte passat. Dos quarts de deu del matí. Estació de Vilassar de Mar. Era un matí assolellat, m’havia posat faldilla texana i tenia ganes d’anar fresca. Baixava a Barcelona a veure al meu novio que ja feia una setmana que no l’abraçava.

Em vaig haver d’esperar uns minuts al tren. Em vaig trobar una noia de l’institut, un amic de la meva cosina i personatges molt peculiars dins del tren. Bé, sempre que pugem a un tren podem veure gent de tota mena però, és possible que hi hagi persones que arribin a acaparar la plena atenció de qualsevol passatger? Doncs sí.

Aniré al gra; vaig pujar al tren i el meu primer gest va ser seure a la finestra amb vistes a la platja i agafar l’Ipod per aïllar-me de tot el que m’envoltava, però un personatge també va aconseguir atraure la meva mirada. Es tractava d’una dona d’uns trenta anys i escaig, anava ben vestida amb uns pantalons elegants i unes sabates de tacó molt maques pel meu gust.

Arrenca el tren i ella deixa la bossa al seient que ens separava i d’allà comença a sortir una fura, sí, una fura, la seva estimada mascota. La pobra bestiola duia un vestidet de colors pastel i un picarol que el sentia tot i escoltant música a un bon volum.

Premià. Puja al tren una senyora bastant més gran que l’anterior, entra i em mira amb una cara de sorpresa, estranyada de l’escena que tothom (amb mirades discretes o descarades) observava. Faig un somriure comunicant-li que sí, era una situació poc comuna però vaja, que faci el que vulgui la pobra.

Ocata. La noia treu unes galetes i un recipient on abocar-hi una mica d’aigua perquè l’animal pugui esmorzar. Segur que aquell aliment era exclusiu perquè el petit tingués una dieta adequada.

El Masnou. Entro en estat de xoc. PORTA LES UNGLES PINTADES DE VERMELL??? (Sí, m’estic referint a la fura…)

Badalona. L’animaló ja ha acabat l’àpat i la seva mestressa recull els pots i treu un paquet de la bossa d’on treu una tovalloleta humida i comença a netejar-li el morro. Jo ja no responia davant aquesta situació.

Següent parada, Sant Adrià del Besos. La dona recull tot, s’aixeca i marxa.

Després d’això vaig riure molt per dins meu (no fos cas que la gent pensés que jo també estava boja). Suposo que cada vegada que ens posem entre la societat desconeguda, és a dir, quan no es tracta d’estar a casa o a l’escola on ja coneixes les manies de tothom. Llavors penso que és quan has de veure que et pots trobar amb moltes coses que són estranyes però és probable que les puguis veure amb els teus ulls en qualsevol moment inesperat.

Laia

La companyia Audi ha dissenyat una bicicleta eléctrica capaç de conectar-se a Internet anomenada e-bike Wörthersee.

Audi està apostant pel futur i la seva prioritat per ara és desenvolupar la tecnología en els seus vehicles, com el “cotxe pilotat”, que localitza llocs per aparcar i, amb el telèfon móvil, pots donar-li l’ordre d’aparcar; o l’anomenada “recarga inalàmbrica” on el desplaçament del cotxe genera l’electricitat que el permetrà seguir rodant sense haver d’utilitzar gasolina. Aquests tipus de vehicles anirien molt bé per reduir la contaminació.

L’e-bike Wörthersee està inspirada en les motocicletes de competició i és molt lleugera, a causa dels materials de fibra de carboni. Per mi, el més sorprenent de la bicicleta és la connexió a Internet. A través del telèfon móvil pots controlar un gran número de funcions, com la connexió a Internet a través del WI-FI que porta integrat, o usar una sèrie de programes per establir competicions en línia amb gent que tingui la mateixa bici, a través d’una pantalla táctil que porta incorporada, Té tres tipus de pedaleig: amb les pedalades de la persona, la força del motor i, la tercera, exclusivament amb la força del motor.

Aquesta bicicleta l’han presentat aquests dies a una ciutat austríaca, davant el públic i els mitjans de comunicació.

Penso que Audi està fent un molt bon treball; volent incorporar vehicles totalment elèctrics al mercat perquè així es reduira molt la contaminació, però, per l’altra banda, trobo que no fa falta que tingui tants detalls com la connexió a Internet o amb els telèfons mòvils perquè no fa falta. No m’estranyaria en uns quants anys veure molts cotxes elèctrics, sobretot a les ciutats amb molta població i contaminació. Però, perquè això passi haurien de baixar molt els preus d’aquests vehicles perquè en aquests moments amb la crisi econòmica, moltes famílies no es poden gastar tants diners en un cotxe tant car.

Pau

En sociales nos pidieron que preguntáramos a familiares o conocidos si sabían relatos sobre la guerra civil o la posguerra y así poder hacer un escrito, yo le pregunté a mi padre y el me contó un relato que se lo dijo un ex compañero de trabajo hará unos 30 años.

“Con 17 años me llevaron a la guerra (quinta del biberón), para defender nuestros ideales y para defender lo que creíamos mejor para nuestro pueblo y familia, pero para ello nos teníamos que enfrentar al enemigo que era el ejército que se sublevó al mando del General Franco.

Un ejército muy bien armado y con experiencia fue lo que nos encontramos en el frente. Nosotros nos convertimos en soldados ayer para luchar hoy y morir mañana, puesto que la batalla del Ebro en la que yo combatí fue una de las más sangrientas, porque allí fue donde el ejército rojo frenó a los nacionales.

Estando en las trincheras con mis compañeros el día que no había que preocuparse por el enemigo puesto que estaba todo en calma jugábamos a los tres en raya y al cara o cruz, y nos apostatábamos los pocos cigarrillos que nos quedaban. Y cuando ya anochecía íbamos a ver qué quedaba de cena porque alguna vez el camión que traía la comida era asaltado y nos habíamos llegado a quedar hasta cuatro días sin probar bocado. Uno de esos días sin comer se presentó el enemigo por sorpresa, y nos rodearon, empezamos a atacar con mucho nerviosismo y mucho coraje, yo desde la trinchera empecé a tirar granadas sin parar, las tiré hacia todas las direcciones que me era posible, al darme cuenta había gastado todas las cajas que estaban a mi alcance. A la media hora se noto una pequeña calma, había bajado la intensidad del tiroteo hasta que por una loma vi como se alejaban los camiones y los soldados, suspiré aliviado.

Al atardecer pensamos  que tendríamos que pasear los camiones por un sitio elevado para que el enemigo los viera y se pensara que había movimiento, lo que hacíamos era dar la vuelta una y otra vez por el mismo sitio. Y eso dio resultado, el enemigo estuvo unos diez o doce días sin atacar. “

Patricia Wic

Traducció del japonés:

El espectáculo empieza,

invitaré a una doncella

¿Quieres jugar a las cartas?

Dame tu tiempo niña bella…

Las reglas sabes de memoria,

aquí no habrá misericordia.

Si quieres ser también amada,

de mi castigo no escaparás.

No mires más el reloj,

atrás no vamos a volver por más que quieras.

Los naipes ya guardé

¡No hay modo para escapar!

Joker… una doncella lagrimosa,

Joker… un mundo que se desmorona,

Joker… el éxtasi en un segundo,

Joker… dos labios que se rozan mutuos…

Te enseñaré lo que es el mundo,

un bosque oscuro y muy profundo,

donde nadie será testigo

de que sientes aquí conmigo…

Aunque rechaces mi amor

muy dentro de tu corazón vas a desearme.

Los naipes ya no están,

¡Los perdí en la oscuridad!

Joker…

Joker…

Joker… te envuelve una luz de ensueño,

Joker… un sentimiento sin su dueño,

Joker… dos caras en un cuerpo a cuerpo,

Joker… hasta perder todo el aliento…

Joker… una doncella lagrimosa,

Joker… es una muerte misteriosa,

Joker… el éxtasi en un segundo,

Joker… dos labios que se rozan mutuos…

Alguna vegada us heu enfadat amb una persona que estimeu per una bajanada? Bé, doncs fa relativament poc em vaig enfadar amb una persona.

Encara que la conegui des de fa poc, li he agafat confiança, ja que sempre m’ajuda i li puc explicar qualsevol cosa. Tot i així ens vam enfadar, però no va durar molt, el dia següent ja estàvem parlant com sempre, com si no hagués passat res, i és que és millor perdonar, que enfadar-te i perdre el contacte amb aquella persona que algun dia et va fer somriure.

Sandra

El meu besavi té 96 anys i se’n recorda de gairebé tot del que va patir a la guerra, tot i que, hi han moltes coses sobre les quals no vol parlar, lògicament.

Sempre m’explica que ell era d’un poblet de Múrcia, una “pedania” millor dit. Diu que un dia van arribar els homes d’en Franco i van arreplegar tots els homes que van trobar i se’ls va emportar a lluitar al seu bàndol. Es van endur a la majoria dels homes del poble, inclòs el seu germà. Però van quedar els homes que estaven al camp treballant i un altre dia, van arribar els “ rojos “ i es van emportar la resta d’homes, inclòs ell.

En definitiva es van trobar que en la mateixa família, dos germans lluitaven en bàndol diferents, per aquesta raó el meu besavi odiava a la Dolores “ la pasionària “ o com ell li diu: “ la roja esa”, que van ser els últims que es van emportar homes del poble.

El meu avi no era ni comunista ni nacionalista, ell era un pobre home que li agradava treballar al camp i que al final li va tocar anar a lluita per una pàtria que ell no sentia. Ell va lluitar al nord d’Espanya, concretament als voltants de Santander, i un dia a un camí es va trobar a un nadó de dos o tres mesos tirat literalment allà al mig, va decidir agafar-lo i amagar-lo a la seva habitació perquè se’l volia quedar, però el poc menjar que tenien va fer que l’entregués al coronel perquè la seva dona se’n fes càrrec.

Sempre em diu que mai se li oblidarà el somriure d’aquell pobre nen quan el va agafar.

Xavier

El pasado domingo, como ya sabréis, en el teatro “La Massa” se hacía un espectáculo para recaudar fondos con el objetivo de abaratar un poquito el viaje de fin de curso a Berlín.

Yo participaba en la función, de hecho era uno de los presentadores, por lo que me tuve que aprender un guión y ensayar todo lo posible para que saliera bien. Aunque yo no voy de viaje acepté ya que el teatro es algo que no me desagrada, la verdad es que subirme a un escenario delante de un público y decir cuatro cosas mola y todo. Ha sido una pequeña pero bonita y diferente experiencia que aun no había vivido hasta ahora. He tenido la oportunidad de ver una función de teatro por dentro, su funcionamiento y su preparación, en vez de verla sencillamente sentado en una butaca de la platea. Se puede ver el trabajo de las personas que siempre “están detrás”, esas que no se ven pero que son las más importantes, se aprecia también los nervios y la tensión de los “actores” y, por supuesto, de esos “que están atrás”. Aunque yo creo que lo mejor de todo es la alegría del final, cuando se baja el telón y todo ha salido bien dentro de lo que cabe y los conocidos espectadores te dicen que les ha gustado, sin pasar por alto esa sensación de que te quedas con ganas de más.

Por último quiero decir, a esas ciertas personas que me han dado las gracias por haber salido a actuar, que ha sido un pequeño placer para mí haber podido disfrutar de un bonito domingo en el teatro.

(Por cierto, ya me podrían haber devuelto el sombrero de paja, que ya viene el verano y me haría falta, aunque estaba lleno de polvo, todo el año sin usar.)

Saúl Lara López de Mota