LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Segur que alguna vegada ens ha passat que ens fem a nosaltres mateixos la pregunta de “per què estudiem? “Doncs bé, des que érem petits segur que els pares i professors ens han dit que si no estudiem no ens podríem guanyar la vida o alguna cosa semblant, és per això que la majoria de vegades tenim l’obligació personal de fer-ho. Però, si ens aturem a pensar, veurem que sovint estudiem coses que no ens agraden o no ens interessen. Matèries que no se’ns donen bé, però que les hem de fer obligatòriament per tal d’aprovar l’examen.

Tot i que molts complim amb les nostres “obligacions” ens seguim preguntant per a què ens serviran alguns d’aquests estudis que considerem moltes vegades innecessaris pel futur; sobretot ara que ja estem acabant 4rt d’ESO i hem de començar a decidir què volem estudiar. Segurament, en aquest últim any i els dos pròxims veurem quins dels coneixements que hem après fins ara ens seran útils pel que volem fer en aquest futur pròxim i quins no tant. Tot hi això, hem de ser conscients que mai és dolent saber més coses del que necessitem.

Sandra

D’aquí més o menys un mes, sense comptar els dies festius, s’acaba el curs. Ara només queda la recta final, la part més difícil. Comença a fer calor i a tothom li fa molta mandra estudiar, per exemple a mi.

Estic molt estressat, perquè tenim molts exàmens i no hi ha temps suficient per poder estudiar-ho tot. Bé evidentment que n’hi ha, però molt és molt difícil. Sort que farem jornada intensiva, perquè si no seria molt complicat fer les classes al cent per cent.

Al setembre és quan vindran les recuperacions. Jo no ho trobo gaire bé, ja que si fossin al juny tindríem els continguts més frescos i ara com que són al setembre els que suspenem, haurem de perdre tot l’estiu per poder passar de curs.

Guillem

En Pep Guardiola va arribar al primer equip del Barça després d’haver entrenat el Barça B. Tothom tenia molts dubtes de si ho faria bé o no, però molt aviat ja es va veure que la cosa funcionava. Cap al mig de la temporada, ja ningú dubtava d’ell i tothom estava encantat amb el joc del Barça. Al final de la temporada el Barça havia guanyat 6 títols, tots els que podien, i tota l’afició confiava plenament en Guardiola.

És que el que ha fet ell no ho ha fet ningú, perquè no només ha aconseguit títols, que ja és molt, sinó que ha fet que el Barça jugui d’una manera característica i que agrada tothom. A més, el que ha fet és aconseguir tot això amb els jugadors de la Masia, que ja estan al Barça des de fa temps, i això també té molt mèrit.

En resum, des que va arribar Guardiola al Barça, aquest ha guanyat tretze títols en només quatre anys i  ha aconseguit que tothom el respecti i l’admiri per com és, i això, no ho pot dir ningú més.

Jofre

Ens creiem molt madures, i seguim plorant per coses de criatures. Com quan erem petites, quan el noi de classe que ens agradava no ens deixava les pintures.

Ens creiem molt grans, i continuem sent unes nenes, ja no plorem per nines, però plorem per “l’action man” de carn i ossos. Ens deixem manipular com nenes; no ens roben el nas, però ens roben el cor. Ens enamorem amb facilitat, ens roben petons, esperances, somnis i de vegades dignitat.

Presumim de maduresa i, no ens enganyem: serem molt madures per algunes coses, però per a altres som principiants, no en tenim ni idea. Però el que em rebenta és que amb 17 anys, no pugui presumir de maduresa, i nenes de 13 diguin que han patit per amor… Qui t’ha deixat, el Pocoyo?

Els problemes creixen quan nosaltres creixem, si ara patim per algú, què passarà si ens deixa el nostre marit? Realment em considero madura, prou madura per tenir 17 anys, però hi ha coses que encara em superen. I és que és així, la fortalesa s’aconsegueix donant-se “hòsties”, i les “hòsties” que ens dóna la vida ara, en uns anys estaran multiplicades per 10, per 15, per 20… I no podem deixar que aquestes coses que ens fan mal ens destrossin avui, perquè, què serà de nosaltres quan realment siguem dones fetes i dretes?

Deixem de presumir de maduresa, perquè no podem fer-ho. Gaudim de la immaduresa durant el temps que ens queda, o acabarem soles i amargades. És el moment de disfrutar, de sentir, i de portar-nos hòsties per totes bandes, per aprendre, per madurar. Perquè madurar consisteix a aprendre, i l’única manera d’aprendre és ficant la pota fins al fons, l’única manera d’aprendre és viure.

Jade

Vols que parli d’ell?

Bé… ell és… Ell és la meva cançó preferida.
Però una d’aquelles mítiques,
que saps perfectament que t’agradaran sempre
i mai et podràs cansar d’escoltar-la.

És així, és com un petó de bon mati
amb el que sempre l’acompanya un gran somriure,
com una bona dutxa calenta a ple hivern.
Com una abraçada, però d’aquelles grans, fortes
que necessites sempre.

Com un t’estimo dit fluixet a la orella.
Com aquella cançoneta que tens
al cap tot el dia i no la pots parar de cantar…

Saps què podria dir per deixar-ho tot clar?
Per molt que soni cursi i fins i tot exagerat,
sincerament, ell ho és tot en mi.

Però no tot en el sentit típic de la paraula,
sinó tot de veritat.

Allò que, quan ho has perdut,
penses que la vida ja no serveix
per res més que donar còpies barates, dolentes
i imitacions totalment absurdes
de la millor cançó que hagis escoltat mai.

Paula

Ja s’acosta el final de curs i toca fer un ultim esforç, el mes gran de tots, per aixi aprovar-les totes i no haver-me de passar tot l’estiu estudiant Ara han tret les recuperacions de juny i a mi, normalment sempre em queda alguna per recuperar. Cosa que no agrada els meus pares.

Per això aquest ultim mes m’he d’esforçar molt, i aixi obtindre unes merescudes vacances començant pel viatge de fi de durs. Ja sè, que serà un últim mes etern, tambè per culpa de la pila d’examens d’ultima hora que tindrem. Però, si els aprovo tots, em podrè passar tot l’estiu divertint-me sense fer res: quedant amb els amics i sense haver de preocupar-me per si he de recuperar alguna assignatura el setembre per poder passar de curs o no.

Sergi

Milers de persones han participat aquest diumenge a l’Arc de Triomf de Barcelona en un acte de protesta contra la forta retallada, estimada en més del 50%, que han patit els recursos del Pressupostos Generals de l’Estat destinats a la integració laboral de les persones discapacitades.

L’acte ha comptat amb el suport de gairebé tots els partits polítics catalans i els sindicats, milers de persones han clamat contra les retallades, mentre que els responsables de les entitats advertien sobre les conseqüències que pot comportar per als discapacitats la “dràstica” reducció dels recursos dedicats a la seva integració laboral, i és que no es pot centrar les retallades en camps tan vitals com ho està fent el govern, ja sigui sanitat, educació o integració social.

Uriel

Sólo faltan diez días, diez días que probablemente se le harán eternos, diez días de una larga e interminable espera. El 1 de junio es un día muy especial, por fin cumplirá los dieciséis.

Es una de mis mejores amigas así que me se todos sus gustos, aficiones, miedos… es una persona realmente especial, simpática, enamoradiza, soñadora y divertida. Se ríe por cualquier cosa, por pequeña que sea, y tiene una sonrisa que contagia a todo el que esté cerca. Puede llorar viendo una serie o una película en que muere un personaje principal, cosa en la que nos parecemos bastante. Es una de esas personas que siempre te anima, no se rinde y es una de las cosas que más me gusta de ella.

Lleva toda el día llamándome. Por culpa de la tormenta de hace dos días se le ha roto el ruter y no puede vivir sin Internet. Se pasa el día en el facebook, twenti y cuánto cabrón. Cuando tiene que estudiar, se pone los cascos y escucha música. No se cómo lo hace, yo soy incapaz de estudiar escuchando canciones, todo tiene que estar en completo silencio, en cambio a ella la música le relaja.

Cada día me sorprende más, se sabe de memoria todas las canciones de su móvil y se puede decir que tiene unas cuantas. Las que no son en castellano las canta en inglés macarrónico pero la verdad es que le sale realmente bien. Siempre hacemos la típica broma de que se tendría que estudiar las lecciones de historia cantando.

Es una amiga increíble y aunque lleva todo el año torturándome para que le dedique una redacción, la sigo queriendo.

Paula

Se’m fa difícil escriure si parlo de tu, suposo que d’això tracten els sentiments, sensacions que ens neixen dins i que son bastant indescriptibles. Així que, de bon principi, m’agradaria demanar perdó, per ser incapaç de plasmar en un full tot allò que m’uneix a tu, “I hope you don’t mind that I put down in words” com diria l’Elton John, a una de les teves cançons preferides.

Ets perfecte Papa, a vegades em molesta i tot que ho siguis tant. M’encantaria, de tant en tant, poder dir-te: “PAM! Aquí t’equivoques”, però no puc. De totes maneres, és impossible imaginar-me cap manera de ser equivalent a la teva, no vull ser de cap manera que no sigui com tu, no m’agradaria compartir la meva vida amb algú que no fos com tu. I això no és bo, ho sé. Com també sé que seré molt feliç si algun dia arribo a assemblar-me a tu, encara que només sigui una mica. I ja saps que a mi no m’agraden les “Cursilades”, i a tu tampoc, així que perdó un altre cop.

Per sort o per desgràcia, et trobo sempre en el meu dia a dia de manera omnipresent. Et trobo quan escolto els Queen o al Frank Sinatra en el meu mòbil d’última generació, o quan critico qualsevol intent de dir mentides quan miro anuncis a la televisió, o també quan analitzo fins a l’últim detall, cada vegada que he de prendre una decisió mínimament transcendent. Suposo/espero, que això sigui bo.

Però, aquest cop més per sort que per desgràcia, també et trobo quan vull sortir fins tard, o quan em vull fer un forat més a l’orella, suposo que aquesta és la teva feina.

De totes maneres, sempre has sigut aquell “algú” que impedeix que jo caigui al terra cada vegada que m’equivoco, i per a mi, això és imprescindible per tenir la seguretat que cal a l’hora d’afrontar les coses, tan les bones com les dolentes.

No vull que et pensis que d’aquesta manera intento demostrar-te que soc la millor filla que es pot tenir, ni que et va valdre la pena quedar-te despert dissabte per venir-me a buscar, això no va per aquí. Només vull que sàpigues que la teva filla t’estima molt, i que espera complir molts més aniversaris en els quals tu siguis la persona que li porta el pastís, de la cuina al plat. T’estimo.

Laura

Cada dia després de sopar vaig corrents cap a l’habitació, engego la radio i espero que comenci, a les deu, el meu programa favorit , el bac up de FlaixBac.

Durant dues hores escolto atentament el programa que està ple de dubtes, bromes, inquietuds i anècdotes que comparteix la gent que escolta el programa o envien les seves històries a través de Facebook, mail, xat, fòrums… Algunes vegades llegeixen, també, cartes d’amor que ha enviat la gent per declarar-se a algú o simplement d’amistat, recitades per la seductora i profunda veu del locutor, perfectament acompanyades per una melodia de fons.

Cada dia el tema del bac up és diferent i és molt interessant, perquè es pot conèixer l’opinió de la gent sobre els temes i, bàsicament, està dirigit els adolescents però de tant en tant truca algun pare o envia un missatge donant la seva opinió, ja sigui bona o dolenta.

En Roger Carandell i el becari, que són els que animen el bac up, deixen anar els seus comentaris, posen música, fan les seves brometes i sobretot ens acompanyen fins al moment d’anar a dormir, tot ensenyant-nos noves coses sobre la vida, coses que cap pare ni cap professor s’han atrevit a ensenyar-nos abans.

Marina