10
| 23 maig 2012Vols que parli d’ell?
Bé… ell és… Ell és la meva cançó preferida.
Però una d’aquelles mítiques,
que saps perfectament que t’agradaran sempre
i mai et podràs cansar d’escoltar-la.
És així, és com un petó de bon mati
amb el que sempre l’acompanya un gran somriure,
com una bona dutxa calenta a ple hivern.
Com una abraçada, però d’aquelles grans, fortes
que necessites sempre.
|
“Allò que, quan ho has perdut, |
Com un t’estimo dit fluixet a la orella.
Com aquella cançoneta que tens
al cap tot el dia i no la pots parar de cantar…
Saps què podria dir per deixar-ho tot clar?
Per molt que soni cursi i fins i tot exagerat,
sincerament, ell ho és tot en mi.
Però no tot en el sentit típic de la paraula,
sinó tot de veritat.
Allò que, quan ho has perdut,
penses que la vida ja no serveix
per res més que donar còpies barates, dolentes
i imitacions totalment absurdes
de la millor cançó que hagis escoltat mai.
Paula
Paula, és molt, molt bonic.
Em sap molt de greu haver espatllat el format original, que li donava un valor visual afegit. Quan ho he penjat sense modificacions ha sortit tot desgavellat, de manera que era preferible trencar el format i penjar-lo en un format de poema estàndard. De tota manera hi he fet unes particions (versos, estrofes) que m’agradaria que revisessis, perquè no sóc el més indicat per refer el format. Tan sols tu pots fer-ho. Ja m’enviaràs la teva versió, que és la bona, i substituiré aquesta.
Pur sentiment, m’ha agradat molt!
Josep Maria