LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

La por és un sentiment estrany que no podem controlar i que afecta de diferent manera a cada persona. Apareix quan menys t’ho esperes, sense avisar, i tot i que es pot arribar a dominar, és difícil fer-ho. I és que quantes coses hem deixat de fer per por? De segur que moltes, per insignificant que fossin o per petit que fos el temor.

Tenir por no és cap problema, al contrari; seria preocupant no témer a res. Però tot i així no podem estancar-nos en les nostres pors: hem de pensar en el que val la pena i en el que no; en el que pot fer-nos sentir millor; en si una vegada finalitzada l’acció, la recompensa contrarrestarà el patiment.
Si sabem que allò ens farà ser feliços, arrisquem-nos i deixem enrere les nostres pors, perquè, al cap i a la fi, què seria de l’existència sense la possibilitat d’assumir un cert risc?

Júlia Reina

Fa un parell de setmanes, el programa Sense Ficció de TV3 va emetre “The Cove” el millor documental de dofins del 2010 premiat amb un Oscar. Amb la paraula “el millor” no em refereixo a les millors imatges i vídeos de dofins nedant per les costes del Pacífic. Sinó als diners que l’embutxaquen molts empresaris fen negoci amb aquests mamífers marins. Reconec que és molt impactant i dur però és necessari veure’l perquè ens mostra el món inhumà que hi ha al darrere del que nosaltres ens pensem que es tan fabulós com el zoo i els espectacles de dofins…

Tot aquest negoci va començar quan es va emetre per primera vegada la sèrie “Flipper”. Richard O’Barry era l’ensinistrador dels dofins que sortien a la sèrie. Però amb el pas del temps aquest home es va adonar que els dofins no eren feliços. Es passaven els dies tancats en piscines on no podien nedar. Tot i que el seu aspecte semblés d’alegria, l’animal s’estava morint de pena per dintre.

Un dia, un dels dofins se li va suïcidar davant seu, va agafar aire molt fort per l’orifici i el va tancar. Llavors va ser quan va decidir posar fi a aquest captiveri de dofins. Però ja era massa tard, el món ja estava ple de parcs aquàtics on feien espectacles de dofins. Molt empresaris van adonar-se que la sèrie “Flipper” donava molts diners i agradava molt a la gent i si feien el mateix però en directe, amb  espectacles era l’excusa perfecte per treure benefici.

Però el que ningú sap és que dintre dels aquaris els dofins no són tan feliços com aparenten. Perquè els veterinaris els inflen de medicaments per curar-se de les úlceres que els surten a l’estomac per culpa de l’estrès i encara més trist, quan és suïciden. Un dofí necessita recorre molts quilòmetres cada dia i dins de les piscines no pot fer-ho, això el desespera.

Però el tema més important del documental és que O’Barry va convertir-se en el defensor dels dofins i va voler demostrar tot el que s’estava fent amb aquests animals. I així rectificar el terrible error que va cometre al donar a conèixer les habilitats i l’intel·ligència que pot demostrar el dofí.

Va viatjar a la badia de Taiji una població costanera del Japó on fan creure a la gent que tenen un parc natural. Però això no és veritat, el que fan allà dintre és la matança de dofins. Acorralen a aquests mamífers davant la platja espantant-los amb un so que els posa nerviosos. Llavors van escollint els més bonics per portar-los als aquaris, i la resta se’ls emporten a una cala secreta on els maten i s’emporten la seva carn per vendre-la als mercats. Això els proporciona uns grans beneficis, sense pensar en el mal que estan causant als pobres animals. Però el més trist és que les autoritats ho permeten i la població ho compra i la majoria de vegades no saben ni de quina carn es tracta. S’ha arribat a calcular que maten 23 mil dofins a l’any.

El documental és espantós, terrorífic, però tot i que sigui molt dur recomano que tothom el miri. Queda més què clar en quin món de criminals vivim i que l’únic que importa són els negocis i els diners que se’n puguin treure.

Si no tenim respecte per el animals que comparteixen el món amb tots nosaltres, com volem pretendre que el planeta funcioni bé?

Marina

Dissabte passat. Dos quarts de deu del matí. Estació de Vilassar de Mar. Era un matí assolellat, m’havia posat faldilla texana i tenia ganes d’anar fresca. Baixava a Barcelona a veure al meu novio que ja feia una setmana que no l’abraçava.

Em vaig haver d’esperar uns minuts al tren. Em vaig trobar una noia de l’institut, un amic de la meva cosina i personatges molt peculiars dins del tren. Bé, sempre que pugem a un tren podem veure gent de tota mena però, és possible que hi hagi persones que arribin a acaparar la plena atenció de qualsevol passatger? Doncs sí.

Aniré al gra; vaig pujar al tren i el meu primer gest va ser seure a la finestra amb vistes a la platja i agafar l’Ipod per aïllar-me de tot el que m’envoltava, però un personatge també va aconseguir atraure la meva mirada. Es tractava d’una dona d’uns trenta anys i escaig, anava ben vestida amb uns pantalons elegants i unes sabates de tacó molt maques pel meu gust.

Arrenca el tren i ella deixa la bossa al seient que ens separava i d’allà comença a sortir una fura, sí, una fura, la seva estimada mascota. La pobra bestiola duia un vestidet de colors pastel i un picarol que el sentia tot i escoltant música a un bon volum.

Premià. Puja al tren una senyora bastant més gran que l’anterior, entra i em mira amb una cara de sorpresa, estranyada de l’escena que tothom (amb mirades discretes o descarades) observava. Faig un somriure comunicant-li que sí, era una situació poc comuna però vaja, que faci el que vulgui la pobra.

Ocata. La noia treu unes galetes i un recipient on abocar-hi una mica d’aigua perquè l’animal pugui esmorzar. Segur que aquell aliment era exclusiu perquè el petit tingués una dieta adequada.

El Masnou. Entro en estat de xoc. PORTA LES UNGLES PINTADES DE VERMELL??? (Sí, m’estic referint a la fura…)

Badalona. L’animaló ja ha acabat l’àpat i la seva mestressa recull els pots i treu un paquet de la bossa d’on treu una tovalloleta humida i comença a netejar-li el morro. Jo ja no responia davant aquesta situació.

Següent parada, Sant Adrià del Besos. La dona recull tot, s’aixeca i marxa.

Després d’això vaig riure molt per dins meu (no fos cas que la gent pensés que jo també estava boja). Suposo que cada vegada que ens posem entre la societat desconeguda, és a dir, quan no es tracta d’estar a casa o a l’escola on ja coneixes les manies de tothom. Llavors penso que és quan has de veure que et pots trobar amb moltes coses que són estranyes però és probable que les puguis veure amb els teus ulls en qualsevol moment inesperat.

Laia