LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

En altres escrits he parlat de l’equip de futbol sala que tinc. Per qui no ho recordi jugo a un equip d’aquí Vilassar que es diu Atlètic Català de futbol sala. El tema d’aquest escrit és que jo i dos amics més que ara mateix juguen amb mi, volem anar a futbol gran al camp del Vilassar. Sembla molt fàcil dir hi vaig jugo i ja està però no només és això. A la meva edat, que a futbol l’any que ve serà juvenil, és difícil entrar perquè estan en un bon nivell i hi han rumors de que faran fora a gent. El meu dubte és que no sé si ens agafaran. Tot depèn de si fan un juvenil “C”. A més a més tinc amics que ara estan a futbol gran i em diuen coses diferents i ja no sé si necessiten més gent o menys. I estic nerviós per si ens agafen, perquè tinc moltes ganes de canviar i jugar amb més amplitud i no haver d’anar sempre amb la pilota tant enganxada.

A veure si tinc sort i la temporada que ve estic jugant a futbol gran.

Eduard

Durant tres dies de la setmana santa, vaig anar a Baén, un poblet pagès de deu cases al Pallars Sobirà. Aquest poblet està rodejat de muntanyes i prats molts amples. És el millor lloc per desconectar de tot i no pensar en res.

Jo cada tarda anava a l’últim prat lluny del poble i allà escoltava música i mirava el paisatge relaxadament. A més a més, al tornar a l’institut teníem exàmens i va anar molt bé quedar-se tres dies. Tot i que et pots relaxar a casa i desconectar, no és el mateix perquè a dalt de tot de la muntanya no hi ha màquines tipo xbox, play, etc… i no hi ha cobertura i hi ha un paisatge impressionant que almenys a mi hem fa quedar-me mirant-lo una bona estona, hem fa quedar “empanat”, com mirar l’aigua del mar i escoltar les ones.

En resum és un poblet petit però molt acollidor i relaxant.

Eduard

48, només queden 48 dies perquè arribin les vacances d’estiu. Després d’aquest llarg i difícil curs per fi tindrem uns mesos de descans. Per començar, l’última setmana marxem de viatge de fi de curs a Berlín, Alemanya. Serà l’última vegada que estarem tots junts, ja que després molts marxaran a mòduls o a treballar. Els altres ens quedarem a l’institut a fer el batxillerat, i encara que en algunes assignatures estarem separats ens seguirem veient en les comunes.

Per començar, el dia 3 de juliol he d’anar a l’aeroport a rebre a la JP que arriba des d’Estats Units. Ja fa casi un any que va marxar i encara que seguim parlant per facebook i ens veiem per l’skype, la trobo moltíssim a faltar. Estarà aquí durant dues setmanes, hem d’anar al cine, a sopar, a Port aventura, a Barcelona… no sé com ho farem amb tan poc temps, però segur que seran catorze dies molt especials.

Entre aquests dies, del 5 al 8 marxo a una casa rural de Cardona. Ja fa set anys que hi vaig. Des de que va morir el meu avi, cada any ens reunim tots els germans de la meva mare, amb les seves famílies. És l’única vegada de l’any en que estem tots junts, veig als meus cosins de les illes Canàries i els d’Alacant. A la Marta i la Marina les veig pràcticament cada dia, ja que viuen aquí, a Vilassar.

Després, a l’agost, vaig dues setmanes a un poble del Pirineu Aragonés, Benasque. Ja fa 6 anys que hi anem cada estiu. Ens allotgem en un apartament del centre, en el casc antic, just al costat del riu. A més, aquest any venen uns dies la meva tieta, els meus cosins, i la dona del gran, des de Cehegín, Múrcia.

Per tot això que faré tinc moltes ganes de que arribi ja l’estiu i acabin aquestes ultimes setmanes estressants d’institut.

Paula

La semana pasada empecé un nuevo libro. No os voy a especificar el titulo ni de qué trata ni nada de eso, ya que dudo mucho que a alguien le interesase. Pero bueno, la cosa es que hubo un pequeño apartado que me llamó mucho la atención:

Sencillamente se basaba en que unos investigadores realizaban un experimento sobre el poder de la actitud, realizado con unas ratas. Querían ver cómo las actitudes de las ratas afectaban a su voluntad de vivir. Empezaron con dos ratas. Pusieron una rata en una bañera grande llena de agua, con los bordes muy altos para que no pudiera salir. Luego pusieron la bañera en un cuarto oscuro. Cronometraron el tiempo que la rata continuó nadando antes de darse por vencida. Aguantó un poco más de tres minutos.
A continuación, los investigadores metieron otra rata en la misma bañera, pero esta vez permitieron que un intenso rayo de luz alumbrara la habitación. La rata nadó más de treinta y seis horas, setecientas veces más que la rata que había permanecido a oscuras.
¿Por qué? La rata que no tenía luz, no tenía esperanzas. Al mirar hacia adelante sólo veía oscuridad. No había ninguna razón para seguir nadando. (…)

Supongo que eso es lo que nos pasa a veces a alguno de nosotros, cuando nos enfrentamos a situaciones realmente difíciles, nos estancamos. No vemos un motivo por el cual guiarnos y continuar y en algunos de los casos, nos permitimos rendirnos.

Al igual que la segunda rata, deberíamos tener la ayuda nosotros también, de la aparición de un foco, aunque sea imaginario. Algo por lo que poder guiarnos, y sobre todo ese “algo” que no nos impida abandonar nuestros propósitos o sueños. Así que la próxima vez que tengáis un mínimo problema o una mínima dificultad, no tiréis la toalla, no os deis por vencidos, poned un poco de imaginación y imaginaros ese foco, ese rayo de luz que de alguna manera todos necesitamos.

Jade

A mesura que avança el curs hem hagut de redactar escrits per l’assignatura d’ètica, però arriba un moment que ja no saps de què parlar.

Sí, és veritat que hi ha una infinitat de temes per escollir, però jo busco el més interessant, el que aporti més interès entre tota la comunitat d’escriptors que som a la Tertúlia del Quart Pis.

En els meus escrits he parlat d’esports, del col·legi i del que faig en el meu temps lliure, entre molts altres temes.

Suposo que el següent escrit que faci ja serà sobre les vacances d’estiu, ja que cada cop hi som més propers. S’acosten els dies assolellats, els dies a la platja i a la piscina, els dies amb els amics… Quines ganes!

Marcos Giménez

Ja està a punt d’acabar-se el curs, ja en tinc ganes, però haig de dir que aquest any m’ha passat molt ràpid.

Al principi pensava que encara quedava molt per el proper estiu, ho veia lluny, i ara no em sembla que hagin passat sis mesos des d’aleshores.

Aquest curs em fa més pena que s’acabi que els altres anys, perquè hi haurà canvis, gent que deixa l’institut, perquè fa un batxillerat que aquí no fan, fan mòduls o deixen els estudis.

Fins ara, més o menys sempre som els mateixos, però aquest any no. Haurem d’aprofitar els dos anys que ens queden, llavors marxarem cada un cap un costat, encara que sempre queden els amics, que tinc sort perquè n’he fet bastants i bons.

Ara no us penseu que no estic esperant les vacances, no, ho estic esperant i força.

Sandra

El meu avi va néixer a Aragó i va venir de molt petit cap a Catalunya amb els seus pares i germans. De més gran va tornar a l’Aragó i va comprar una casa a les afores del seu poble natal. Ara la meva mare i els meus tiets en són copropietaris.

Des de fa molt de temps, cada estiu, setmana Santa o cap de setmana llarg que tenim vacances, anem a passar uns dies a Luesia, que és el poble aragonès on tenim la casa. Aquesta setmana Santa vam anar a Luesia com de costum. Allà des de fa un parell d’anys els meus cosins i jo anem amb uns nois del poble. Abans quan anava a Luesia, com que no coneixia ningú em quedava a casa o sortia amb la família, però fa dos anys els meus cosins que són 1 i 2 anys més grans que jo em van presentar uns nois del poble i ara acostumem a anar amb ells. Els matins normalment dormo i faig coses per casa, però a la tarda casi sempre surto amb aquests nois pel poble i juguem a cartes, tenis o fem altres activitats.

Aquesta setmana santa vam anar per primer cop al ball del poble que fan els dissabtes quan hi alguna festa especial. Va venir un grup a tocar i a cantar cançons. A mi no m’agrada gaire ballar, però els nois del poble, que ja havien estat en altres balls m’hi van animar i al final m’ho vaig passar molt bé.

Espero que a partir d’ara sempre que vagi a Luesia em pugui trobar amb aquests nois, ja que ens ho passem molt bé i no ens veiem gaire en tot l’any.

Enric

Fa pocs dies, quan vaig arribar a casa desprès de l’institut, vaig trobar-me a la meva mare trista. Ella em va explicar que l’acabaven de trucar la família d’un vell amic seu, que es veu que aquell mateix matí havia mort a un accident de cotxe. Però el mes fort d’aquest fet es que dos dies abans l’home havia vingut a visitar-nos a casa. Jo me’n recordava perfectament de la seva cara, vaig estar parlant amb ell.

Això em va fer reflexionar molt. I pensar que aquell va ser el seu últim dia de vida i no en sabia res quan es va llevar pel mati. Aquest fet demostra que hem de viure la vida amb intensitat i aprofitar-la al màxim perquè mai se sap quan ens arribarà l’hora.

Cinta