LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

bloc de quart curs de l'institut Jaume Almera
  • rss
  • Inici
  • A DEBAT…
    • CONSUM
      • El nostre pa de cada dia
      • Hipnosi consumista
      • Responsables del que consumim
    • OBEDIÈNCIA A L’AUTORITAT
      • Obediència a l’autoritat
      • Obediència cega. L’experiment de Milgram
    • HUMANS I MÀQUINES
    • El show de Truman
    • CONTROLEM EL FUTUR?
      • Controlem el nostre destí?
    • LA LLIBERTAT ÉS UNA IL·LUSIÓ?
      • Humanitat i llibertat
      • Els límits de la llibertat
      • Frases per rumiar
      • Determinisme i llibertat
    • QUÈ CAL PROHIBIR?
      • Despullats pel carrer
      • Amb vel a l’escola
      • Com vestim
    • SOM IGUALS?
      • Nois i noies, iguals o diferents?
      • Submissió i discriminació
    • QUÈ ÉS L’AMISTAT?
    • NECESSITEM CONVENCIONS?
      • Convencions i convivència
      • Normes: naturals o convencionals?
      • Convencions i educació
      • Reglament de l’institut
    • CAL QUE HI HAGI PODERS QUE ESTABLEIXIN NORMES?
      • Poder, normes i sancions
      • Calen els governants?
      • Quina relació hi ha entre l’ètica i la política?
    • LA ESPONTANEÏTAT, ÉS UN VALOR?
    • CAL SER SINCERS?
      • Som mentiders per naturalesa?
      • Sinceritat i poder polític
  • Per escriure millor
    • QUINA IMATGE TINC DE MI COM A ESCRIPTOR O ESCRIPTORA?
    • DECÀLEG DE LA REDACCIÓ
    • LES CIRCUMSTÀNCIES DE L’ESCRIPTURA
    • CONSELLS PER A LA PLUJA D’IDEES
    • PER FER CRÉIXER LES IDEES
    • L’ORGANITZACIÓ DE L’ESCRIT
    • FRASES LLARGUES O CURTES?
    • VUIT CONSELLS PER ESCRIURE FRASES EFICIENTS
    • MARCADORS TEXTUALS
    • ORGANITZACIÓ DE LA PÀGINA IMPRESA
    • PUNTUACIÓ. Shahespeare. Somni d’una nit d’estiu
    • CORREGIM UN ESCRIT
      • Avisos parroquials espanyols
      • Reglament de règim intern
      • Un foso medieval para la última frontera de Europa
      • Excés d’oralitat
      • Carta als socis
      • Guerra al menjar porqueria
    • CLOZE
      • Detreminisme i llibertat
      • Normes: naturalesa o convenció?
      • Llibertat i espontaneïtat
    • COM REVISAREM ELS ESCRITS?
    • TALLER DE REDACCIÓ DE LA UPF
      • PLANIFICACIÓ
        • ANALITZAR LA SITUACIÓ
        • MÈTODES PER A GENERAR IDEES
          • El cub
          • Escriptura lliure
          • Extreure idees de la bibliografia
          • L’estrella
          • Mapa d’idees
          • Pluja d’idees
          • Relacions lògiques
        • ORGANITZAR IDEES
          • La classificació
          • La comparació i el contrast
          • La jerarquització
          • La relació causa-efecte
          • L’esquema
      • REVISIÓ
        • Qüestionaris
        • Tècniques de revisió
      • TEXTUALITZACIÓ
        • CONNECTORS
        • EL PARÀGRAF
        • MILLORAR L’ESTIL
          • Regles per millorar l’estil
            • Regles per millorar les frases
            • Regles per escollir les paraules
          • Exercicis
        • PUNTUACIÓ
          • Els parèntesis
          • Els punts suspensius
          • La coma
          • La cursiva
          • Les citacions
          • Les cometes
          • Notes a peu de pàgina
          • El guió
          • El punt i coma
          • El punt
          • El signe d’exclamació
          • El signe d’interrogació
          • Els dos punts
    • Titulars de premsa equívocs
  • Textos breus per treballar
    • ISABEL LLAUGER
      • Càpsules
    • MANUEL VICENT
      • Resetear
    • JOSEP MARIA TERRICABRAS
      • Rosell o la moral mal entesa
      • Elogi de la política
    • ESCRITS DE TERTULIANS
      • Alba Canals. Objectiu acomplert
      • Cristian Alvarez. Qüestió de mercat
      • David Garcia. L’hora de fer els deures
      • Emma Puig. El clarinet
      • Júlia Xaubet. Aranyes
      • Kim Rodríguez. Es busca!!!
      • Laia Monells. Per què jo? Per què no?
      • Laura Fernández. El valor del que tenim
      • Maria Samon. Amb un hematoma a l’ull
      • Martí Cavaller. M’he quedat sense galetes!
      • Raül Gómez. La mandra, és possible esquivar-la?
      • Ainoa Pubill. Dulces rosquillas
      • Héctor Calvet. M’ha picat un mosquit!
    • VICENÇ VILLATORO
      • Necrològiques
    • ALBERT PLA NUALART
      • Enlloc com a casa
      • Un a un
      • Li agrada però la preocupa
      • El destí de l’espoli
      • No sigui que, no fos cas que
      • Oblida-ho
      • Val més que hi vagis tu
      • Ovacionat per part del públic
      • Bocamolls i xivatos
      • Per a què ho vols?
      • Vaig de seguida
      • Pujarem a la nòria i als cavallets
    • JOSEP MARIA ESPINÀS
      • Pastís de la Sagrada Família
      • Què passa amb els polítics?
      • El dret futbolístic de l’engany
      • Apunt sobre cinturons
      • Quan dir “el més” no és seriós
      • Més enllà de la llei civil
      • Jo no sé quin “kaphna” tinc
      • L’atzar seductor de l’autobús
      • El valor de la imperfecció
      • Cap a l’educació automatitzada
      • Un ridícul atac a la llibertat
      • La mort d’una vella pipa
      • La llei del pa amb tomàquet
      • Vida i mort de les claus
      • Quan els cognoms parlen
      • Els bons escriptors periodistes
      • La humanitat sencera de la ciutat
      • La tortura de portar camisa
      • Els castells, projecte de futur
      • Singular pervivència de la “miss”
      • La gran regata de la vida
      • Ficció? no ficció? Literatura
      • L’apoteosi del comerç universal
      • El públic comença a badallar
      • Els peus no mereixen la violència
      • No és una qüestió de centímetres
      • L’última ofensa al gos
    • RAMON SOLSONA
      • El papa, en direcció contrària
      • El dit a l’ull
      • Butxaquejar sense butxaques
      • El silenci dels dits
      • La noia de la coca-cola al front
      • Pell de sap i iogurt de mànec
      • Un euro
      • Companys de pis
      • Enciam amb gust d’enciam
      • Jo tinc mala consciència
      • L’art de no mirar
      • Pícnic al cine
      • Qui farà els paquetets, ara?
      • És dels pocs que saluden
      • Pintar-se les ungles a l’autobús
      • Un tresor de 700 milions d’euros
      • No es veurà afectada la qualitat
      • Cinc ratolins al clot d’un arbre
      • Una pregunta perillosa
    • JOAN BARRIL
      • El dia que Déu ens va castigar
    • EMMA RIVEROLA
      • L’enemic ets tu
      • La calç no tapa el mal
      • Dóna’ns una lliçó
    • XAVIER BOSCH
      • Aparcar a la plaça dels discapacitats
    • MANUEL CUYÀS
      • Calor d’havent dinat
      • Festa major
      • La confitura de Torrent
    • JOSEP MATAS
      • Cambrers i turistes
    • ANNA BALLBONA
      • Cartells, safaris i metàfores
    • GABRIELA CAÑAS
      • De trapos y siliconas
    • FERNANDO SAVATER
      • La vacante de Dios
      • Hasta cuándo?
    • GEMMA LIENAS
      • Felices lecturas
      • Orgullo moral
      • El ladrillo y el burdel
    • JOSEP GIFREU
      • El retrat d’Aisha
    • XEVI SALA
      • La meitat del que tens
    • JAUME CABRÉ
      • Noms
      • Elogi del professor de secundària
      • La relectura
      • El plaer de narrar
    • SEBASTIÀ ALZAMORA
      • Quin fum fa? fa un fum fi…
    • QUIM MONZÓ
      • No todo es sexo en la vida
      • Renovarse o morir, unos y otros
      • Crónicas marcianas
      • De aquí a dos días, Semana Santa
    • ÍÑIGO LAMARCA
      • Un deber moral
    • SALVADOR GINER
      • Les ètnies, un mal que no s’atura
      • La bicicleta amenaça
      • Reglar malament és no reglar res
    • MARIA MERCÈ ROCA
      • Dies difícils
      • Passar gana
      • Fer-se grans
      • Dictadura
    • ANTON COSTAS
      • Fallen les oportunitats
    • J.M. FONALLERAS
      • Promoció del fetitxisme
    • PILAR RAHOLA
      • Alegrías al aire
    • FRANCESC ESCRIBANO
      • El meu cul, el meu capital
    • ENRIC HERNÁNDEZ
      • ¿Solidària, la banca?

Pongo la palabra HOLA en el título para llamar la atención

paulafornells | 31 maig 2012

Querida Ainoa;

Hoy es mi cinco mil setecientos sesenta octavo día en la faz de esta planeta y es sólo una sexta parte de lo que en realidad se supone que tengo que vivir. Qué triste, ¿no? Una mosca vive de 15 a 20 días… Te estarás preguntado, ¿a que si refiere con lo de triste, a que ya ha gastado una sexta parte de su vida, o que una mosca viva de 15 a 20 días? Pues te responderé, ninguna de estas dos cosas es triste para mi.

¿Querían hablar de ética? Pues hablaremos de ética. Dime una cosa, querida Ainoa, ¿por qué crees que en la sociedad feudal un hombre sin valores morales se dedicaba a semi-esclavizar a otras personas y utilizarlas para plantar las alcachofas que luego él se comería? ¡Pues porque nunca había hecho clases y exámenes de ética! Claro, eso es todo, si hubiera recibido clases de ética, evidentemente, hubiera repartido toda su fortuna entre la gente que se moría de hambre; hubiera sudado a chorro para plantar sus propias alcachofas y así estar orgulloso de si mismo y, lo mas importante, cada paso que hubiera hecho habría pensado: “Soy feliz porque estoy actuando de una forma éticamente correcta”. Claro que sí, campeona. Eso hubiera sido la solución a todos los problemas de la humanidad, una clase de ética.

“por muy dura y cruel que sea la realidad humana y por muy éticamente incorrecto que sea mi mundo, siempre seré capaz de convertir mi cabeza en un globo lleno de aire”

Vamos a hablar claro porque sé que mi tono sarcástico es bastante ofensivo. Ainoa, cuando te digo que somos las guardianas de las estrellas te lo digo en serio.  Me arriesgo totalmente a que me encierren en un manicomio al decir esto, pero… en la vida se tiene que arriesgar para ganar. Somos guardianas de las estrellas. Tu y yo sabemos la capacidad imaginativa que tenemos y, aunque el 85% de esta capacidad sea censurada i limitada a unos ámbitos concretos desde que nacemos hasta que morimos, hemos tenido la oportunidad de explorar más allá. Hemos viajado por tierras muy, muy lejanas. Tierras con pinos únicos, tierras llenas de pingüinos, tierras donde para desayunar nunca ponían té…Tierras donde la felicidad existía.

¿Tu crees que nos ha hecho falta saber de ética para viajar a estas tierras? Nunca lo sabremos. Pero yo creo que estas aventuras espirituales son consecuencia de una necesidad de liberación mental. Una persona conformista jamás querrá ver más allá de lo que tiene, más allá de lo que debe tener. Por suerte, tu y yo jamás hemos sido conformistas, jamás hemos tenido suficiente con un 15 % de imaginación libre. Por eso somos guardianas de las estrellas, por esa razón, por muy dura y cruel que sea la realidad humana y por muy éticamente incorrecto que sea mi mundo, siempre seré capaz de convertir mi cabeza en un globo lleno de aire. Aire aparentemente vacío, pero capaz de llenar un globo hasta el punto de explotar.

Si te soy sincera, querida Ainoa, este escrito no tiene ningún significado. El significado somos tu y yo. A principio de curso pensaba que todo lo que escribiera hasta el final de la ESO tenía que tener coherencia y estaba preocupada por el deber de asegurarme que todo lo que hiciera lo hiciera reflexionando, aunque me costara. Ahora busco lo contrario. Ahora intento convertir todo mi sentido común – un sentido común moldeado a gusto de algunos– en algo extremadamente raro, y extremadamente psicópata. Enhorabuena Ainoa, te has convertido en la mejor compañera espiritual que alguien jamás podrá tener. Recuerda que somos los únicos supervivientes del Sol. Y recuerda, también, que espero una respuesta sin sentido a una carta sin sentido. Y espero que sepas que estos dos “sin sentido” posiblemente sean lo que le dan más sentido a mi vida.

Un saludo cordial, tu Señora Feudal.

Paula

Comentaris
3 Comentaris »
Categories
Ètica, Imaginació, Paula Fornells
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Indicios de calor

| 30 maig 2012

Es domingo por la mañana y fuera hace mucho calor.

El Sol reluce en el cielo y persigue con sus rayos cualquier indicio de sombra y fresco que pueda aparecer en la calle. En casa, en cambio, se está bien. El suelo frio, es agradable al tacto, y tanto mis perros como yo, nos tumbamos en él para que nos refresque un poco. Yo me siento, y ellos se estiran tanto como pueden, separando al máximo sus extremidades del cuerpo.

-Tienes que sacar los perros a pasear.

“Doy un paso y salgo de la única sombra de la calle; el sol cae encima de mí como un peso muerto, y me hace sentir igual que un huevo frito”

-¿Ahora? ¿Te das cuenta del calor que hace?

-Ahora.

Mi madre debe odiarme, nunca me ha gustado el calor, y hoy, concretamente hace mucho…

Procurando no pensarlo, me visto y salgo a la calle, con los tres animales saltando a mi alrededor. No entiendo cómo pueden, con todo ese pelo encima yo me moriría de calor. A veces me gustaría que fuesen capaces de darme parte de su energía.

Les pongo sus correas, después de pelearme con ellos un buen rato para que estén quietos. No solo no me dan parte de su energía, sino que encima agotan la poca que tengo yo…

Sabía que este verano iba a ser duro en lo que se trata de temperaturas, pero no voy a dejar que me encierre en casa. Tengo muchas cosas que hacer y a lo mejor, si se lo pido, los tres perros me podrán pasar algo de su desbordante energía.

Marina

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Calor, Gossos, Marina López
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Com un bombó de xocolata

| 30 maig 2012

Ella és un persona a la qual estimo moltíssim, és la meva ajuda incondicional sempre que la necessito està aquí, al meu costat, fent-me riure, fent-me sentir bé. La veig cada cap de setmana, ja que no anem al mateix institut i durant la setmana no podem quedar, però durant els dies de festa, ens ho passem bé, riem… Tot el temps que hem perdut durant la setmana el recuperem.

Quan veig el seu somriure em fa sentir feliç, satisfeta que part d’aquest somriure que omple la seva cara, és gràcies a mi. Quan la veig trista estic al seu costat recolzant-la en el que faci falta, ajudant-la en tot moment perquè pugui tornar a somriure. Quan la sento tocar el piano, veig els seus dits acariciant suaument el teclat i de cop sona un so preciós, m’emociono, em recorre un calfred per tot el cos, fins que cau una petita llàgrima, però no és tristesa és orgull, un gran orgull cap a l’amiga que tinc al costat. Quan la veig

“Al seu costat em sento feliç, alegre, contenta, un sentiment impossible de transmetre en un paper”

venir des de l’altra punta del carrer que ve corrents cap a mi, i m’abraça em sento feliç, satisfeta de tenir una persona al meu costat que m’aprecia tal i com sóc, amb les meves virtuts i els meus defectes. Al seu costat em sento feliç, alegre, contenta, un sentiment incapaç de transmetre en un paper.

Però no puc evitar pensar en una cosa, l’agost. Tot i que és el meu aniversari és la primera vegada que no vull que arribi, perquè aquest mes la meva millor amiga se’n va, i no de vacances una setmaneta i torna, NO, se’n va a Estats Units, un any sencer. Un any sencer sense poder tornar a sentir tot aquest munt d’alegries que he passat amb ella, un any sencer sense poder abraçar-la, sense poder veure-la… Les estones que he passat amb ella no les canviaré per res del món les tindré a la meva ment fins que torni, perquè aquestes estones són com “un bombó de xocolata” sempre venen de gust…

Gisela

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Amistat, Gisela Torres
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Calfreds que em fan ballar

| 29 maig 2012

Un calfred em recorre tot el cos, desfila per la meva esquena i se’m fica al cervell, m’arrissa els cabells i em posa la pell de gallina. Tot per pensar que pots ser d’una altra. Que pots dir-li tot el que m’has dit a mi i fer-li les mateixes promeses. Promeses, que com sempre seran paraules que s’emportarà el vent. I així, una vegada rere una altra.

Sempre la mateixa història; jo espero, tu avances, tornes enrere, tornes a mi. I jo em menjo l’orgull i t’obro la porta, tu passes i em mires, jo et miro i salten espurnes. El cor se’m regira perquè et torno a tenir aquí. Però, per què m’emociono si tan sols serà un instant efímer? Un estel fugaç que només està de passada, que ha caigut i vol que el tornin a penjar al cel. Em vens a cercar, perquè saps que sempre seré allà, però mentrestant em tens abandonada, fent-me a un costat de tot, de la mà del senyor del temps, esperant.

“em menjo l’orgull i t’obro la porta, tu passes i em mires, jo et miro i salten espurnes”

Algú em va dir que t’havies oblidat de mi, que seguies la teva vida com si jo no hagués existit. Mentrestant em preguntava si res havia estat real, si cada t’estimo que m’havies regalat no havia estat més que això, una paraula de la que tu encara no saps el significat. He intentat ensenyar-te’l de totes maneres, te l’he repetida, i l’has vocalitzat molt bé, semblava que l’havies entès, i jo ja ho donava per fet. Lliçó apresa. Me n’adono que no era així, que ho deies per inèrcia, per complaure’m. I ara que ja m’has desgastat de totes les maneres possibles marxes… L’única cosa que no m’has gastat ha estat l’amor. Encara t’estimo. Caiguda rere caiguda, m’aixeco i agafo els trossos que s’han escampat del meu cor. El recomponc, arreglo el mecanisme i el torno a posar en marxa, per un altre cop, estimar-te.

Andrea

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Amor, Andrea Fernández, Dolor, Estimar
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Lámpara de lava

| 28 maig 2012

En mi habitación, puesto en la esquina del escritorio está mi lámpara de lava, no es muy grande, es de tamaño normal, como cualquier otra. El agua es de color azul y la lava es de color amarillo y cuando la lava se eleva se vuelve de color verde ya que el color del agua la transforma.

“hay que sacrificar cosas prescindibles para ayudar un poco al planeta”

En los que necesito pensar, me quedo mirando muy fijamente, como si esperara que fuera a hacer cualquier cosa diferente, y me ayuda muchísimo a pensar en cualquier problema. No siempre la miro para pensar, a veces me quedo empanado mirándola, burbuja arriba burbuja abajo, tiene algo hipnotizador que me absorbe i me relaja.

Normalmente la encendía cuando estudiaba cualquier materia pero para ahorrar energía no la enciendo casi nunca, todo i que me gusta mucho, en ocasiones hay que sacrificar cosas prescindibles para ayudar un poco al planeta, ya que no nos durará eternamente si seguimos así.

Víctor

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Concentració, Estudis, Relax, Víctor Ruiz
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

El llanto

| 28 maig 2012

Toda persona ajena que ve llorar a otra siente tristeza…

Por qué todo el mundo tiene que verlo así? El llanto es un reflejo, nuestro cerebro recibe una información que al circular por todos nuestros conductos neurológicos nos produce una sensación que a veces solo se puede transmitir llorando, ya sea porque la información despierta una gran tristeza, un gran interés, alegría, etc.

No todo llanto tiene que ser por tristeza, una persona puede llorar de alegría o de cansancio, al igual que puede llorar de rabia o de dolor.

El acto de llorar (aunque algunas personas al leer esto puedan creer que estoy diciendo tonterías) es un acto muy bonito a la vez que importante. Sí, es bonito porque no solo tiene parte negativa, como bien he dicho antes, no solo se tiene que llorar de rabia, de dolor o de tristeza, se puede llorar de alegría y me atrevería a decir que casi ninguna de las personas que leerán este texto puede decir que nunca ha llorado de alegría…..

“llorar es una manera de liberarse, de sentirse bien…”

Es una sensación muy bonita y a la vez agradable, te sientes liberado, más tranquilo, más “fresco” y parece que te quites un gran peso de encima… Y digo que es importante porque no solo es una manera de demostrar cómo estás, tu estado de ánimo, sino porque es importante soltar todo lo que llevamos dentro, llorando descargamos toda la tensión que llevamos acumulada, ya sea por estudios como por cualquier otra cosa, llorar es una manera de liberarse, de sentirse bien…

No todo el mundo puede transmitirlo así, hay gente que frente a una situación de tristeza reacciona riendo o lo canaliza diciendo tonterías, sin soltar una lágrima, y gente que frente a una situación de alegría se pone a llorar.

Todo el mundo tiene su propia manera de expresar los sentimientos y todos tenemos que saber respetar la forma de canalizarlos frente a diferentes circunstancias, por mucho que no nos gusten.

Ariadna

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Ariadna Mañé, Plor
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

El temps per uns i per altres

| 28 maig 2012

Quan era petita pensava que un any era molt llarg. Per a un nen de quatre anys, un any és la quarta part de la seva existència. Suposo, que aquest mateix any a ell li passa més lentament, perquè potser estaria esperant que els Reis Mags li portessin la seva bicicleta, que arribés el Carnestoltes…

Ara que hem començat el 2012, la meva noció d’un d’any es totalment diferent. Es un obrir i tancar d’ulls, un passar de calendari entre un Nadal i un altre, entre un carnestoltes i un altre… Quan una persona te seixanta anys, un any es amb prou feines un fragment curt de la vida, una petitíssima col·lecció de moments.

Observar fotografies de fa uns anyets, i veure que he passat de ser una nena petita sense cabell, a una noia amb uns cabells marrons i bastant llargs, fa que mirar-te al mirall resulti una mica nostàlgic, ja que recordes tots aquells anys anteriors.

Apart de les fotografies en queda el record i quan no miro les fotos o no busco la meva silueta en els miralls, viatjo al passat i em veig des de dins, com la mateixa nena de la primera fotografia.

“Ens fa por perdre la vida, però no ens preocupa malgastar-la a poc a poc”


El temps amb els éssers estimats passa molt ràpid. El de l’espera en llocs poc agradables, impacienta. Una hora en una classe que no t’agrada gens es fa llarga. Tres minuts d’una cançó que t’agrada molt passen volant. Una hora parlant per telèfon amb l’home de la teva vida no és el mateix que un hora amb l’assessor del banc, i és, en temps convencional, la mateixa hora. La mateixa hora d’avió xerrant amb una amiga al teu costat no és res, però al costat d’un turista roncant, sembla una eternitat.

Ara, el temps no és gratis. Ens fa por perdre la vida, però no ens preocupa malgastar-la a poc a poc. Parlem d’un recurs no renovable. Es gasta i se’n va per sempre. Els diners pot comprar-nos temps i el temps, diners. Però sempre podrem comprar més diners amb el nostre temps que temps amb els nostres diners. Podem ser multimilionaris, però ningú viu 200 anys. No encara. Quan perds temps, perds sobretot vida.

Clar, com va dir Oscar Wilde, viure és el més estrany que pot trobar-se al món. La majoria de les persones existeix i res més.

Laura

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Créixer, Laura Alarcón, Temps, Vida
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

¿Envejecer?

lauramorales | 28 maig 2012

Tengo un cierto respeto al futuro, pero el paso del tiempo me aterra.

Envejecer, por ahora, es algo incontrolable. Supongo que es por esta razón, que cuando me paro a pensar en lo rápido que pasan los años y con qué facilidad crecemos, maduramos, y al fin y al cabo, envejecemos me entra miedo. Un miedo peculiar. Un miedo que jamás había sentido anteriormente. Quiero dejar claro que no se trata de un miedo a envejecer y por consecuencia a la muerte, no. A la muerte, me atrevería a decir, que no le tengo miedo. Mi miedo es exclusiva y específicamente a un escalofriante paso del tiempo, imparable.

“Esta vida es demasiado corta como para poder saborearla en condiciones… busquemos el camino hacia la inmortalidad”

En parte soy consciente que es el bello ciclo de la vida, pero últimamente se me hace difícil asimilarlo. Incluso llegué a escribir un pequeño relato imaginando sobre el hallazgo de un esperanzador camino hacia la inmortalidad, con sus pros y sus contras, claro está. Además, creo haber desarrollado en mi una sensibilidad distinta, ésta me hace sentir hacia la gente mayor una gran admiración y a su misma vez pena. Lástima por no poder ayudarles, por no poder darles una vida eterna y joven.

Podría decir, que la gota que colmó el vaso, lo que acabó de desarrollar ésta pequeña “obsesión”, este peculiar interés, fue un documental que vi en Tve2 relacionado con este tema, y fue entonces cuando supe que era posible, que pensar en una vida eterna y joven no era ninguna locura. Y lo más importante, que existe gente con estudios que piensa y cree lo mismo que yo, que comparte la misma obsesión y que están invirtiendo su tiempo y dedicación en buscar la solución final.

Una solución que aparentemente está ahí, tan sólo necesitamos tiempo y mucha paciencia.
Esta vida es demasiado corta como para poder saborearla en condiciones… busquemos el camino hacia la inmortalidad.

http://www.rtve.es/alacarta/videos/otros-documentales/camino-inmortalidad/1303764/

Laura Morales Moreno

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Laura Morales, Mort, Vellesa
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Un día de lluvia

| 26 maig 2012

Miras al cielo y está negro. No se ve el color azul, no se ve el sol, todo está totalmente tapado por una capa horrible de nubes. Parece que va a llover. Ves como cae un gota fría de agua en el tejado del vecino. Piensas que has de cerrar todas las ventanas para que el agua no entre, pero no puedes, la lluvia ya te ha atrapado. Esa cantidad de gotas cayendo sin parar, dejándolo todo mojado, borrando todo rastro del pasado… la lluvia se lo lleva todo, incluso tu mente, te la hace dejar en blanco.

“Lo único que me gusta de la lluvia son las mañanas siguientes, cuando todo está perfecto”

Odio la lluvia, siempre la he odiado. Odio el ruido que provocan las gotas cuando caen en el techo prefabricado de plástico de la vecina a las tantas de la madrugada. Parece que estén cayendo bombas y me pone de los nervios. Odio, también, el ruido de los platos decorativos, que con una mínima ráfaga de viento despiertan a todo el mundo.

Pero al día siguiente, cuando te levantas y el cielo está más bonito que nunca, de un color azul turquesa que te pasarías horas mirando, todo ha dejado de ser horrible. La lluvia se ha transformado en un día fantástico. Lo único que me gusta de la lluvia son las mañanas siguientes, cuando todo está perfecto.

Sandra

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Pluja, Sandra Muñoz
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

Soñar

| 26 maig 2012

Me encanta soñar. Cada mañana, al despertarme, intento recordar ese sueño. Soy una persona que sueña mucho y que normalmente se acuerda de todo ese mundo fantasioso al que te trasporta la noche. Pesadillas tengo pocas, pero las que tengo, las intento olvidar.

Un mundo sin padres o sin normas, un mundo totalmente perfecto, el pasado o el futuro, una realidad, una fantasía, algo sin sentido, algo horrible, algo precioso, una muerte, un nacimiento… tantas cosas son las que he soñado, tantos sueños son los que perduran en mi mente, sueños que se me quedaran grabados para siempre.

Soñar con alguien que ya no está entre nosotros es maravilloso, porque a la mañana siguiente tienes la sensación de que has pasado un día más con esa persona a la que tanto echas de menos.

¿Que sería un mundo sin sueños? Nada.

Sandra

Comentaris
1 Comentari »
Categories
Sandra Muñoz, Somni
Comentaris RSS Comentaris RSS
Retroenllaç Retroenllaç

« Previous Entries

un bloc per escriure el que pensem i pensar el que escrivim

articles recents

  • Revolució
  • Take me back
  • El canvi
  • Mi mundo- Hard GZ
  • La Desconfiança
  • Te añoro
  • L’home més ràpid del món – The Flash
  • Em penedeixo
  • Si et torno a veure
  • Em penedeixo
  • L’alquimista
  • ETS CULPABLE
  • 24 personalitats
  • Into the Wild (Llibertat Salvatge)
  • La teoria del meu avi

els treballs i els dies

maig 2012
dl. dt. dc. dj. dv. ds. dg.
« abr.   juny »
 123456
78910111213
14151617181920
21222324252627
28293031  

Arxius

Categories

administrador

  • Entra
  • RSS dels articles
  • RSS dels comentaris
  • WordPress.org

visites

Web Sites Counters

Consultes lingüístiques

  • Centre de Redacció de la UPF
  • Corrector "Lanuagetool"
  • Corrector castellà
  • Corrector català softcatalà
  • Diccionari Enciclopedia catalana
  • Diccionario de la lengua española
  • Eines
  • Institut d’estudis catalans. Gramàtica
  • Optimot. Consultes lingüístiques
  • Refranyer català-castellà

Educació

  • Agrupació Escolta "Serra de Marina"
  • Estudiar a Catalunya
  • Institut Jaume Almera

Premsa

  • Ara
  • Avui
  • Catalunya ràdio
  • El mundo
  • El país
  • El periódico
  • La vanguardia
  • Periodismo humano

des d’on ens llegeixen?

rss Comentaris RSS valid xhtml 1.1 design by jide powered by Wordpress get firefox