LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Cada persona tenim una forma de pensar i d’actuar molt diferent a les dels demés. Aquestes característiques personals poden agradar o no als altres I reconec que si des que vas néixer has sigut d’una manera, costa molt millorar o canviar la manera de funcionar. I encara més si tu et penses que el que fas esta bé, si tu així ets feliç encara que a la resta de gent molesti.

Però hi ha persones que són realment molestes, per no dir inaguantables. Que quanta més estona portes al seu costat, més augmenta aquest molèstia, aquestes ganes de dir-li: escolta calla una estona i deixa tranquil·la a la gent.  Però això es complica si a sobre aquesta persona és algú a qui aprecies o estimes, perquè llavors vulguis o no l’has d’aguantar, per molt que et costi.

Però crec que si moltes vegades t’han dit no facis això, o comporta’t d’una altra manera serà perquè hi ha un problema, t’has de plantejar si realment és necessari fer el que tu vols sense tenir gens en compte el que pensen els altres, si a tothom molesta. Per què d’aquesta manera el que aconsegueixes és que la gent s’allunya de tu. Crec que cadascú ha d’actuar tal i com vol actuar, i pensar lliurement el que vol, però fins uns límits.

Alba

Normalment, a la nostra habitació tendim a tenir molts calaixos on guardem un munt de coses. La majoria les tenim oblidades i no sabem com han anat a parar allà. Aquests objectes que mantenim i no ens en recordem segurament els acabem tirant amb el pas dels anys.

Si em paro a pensar, em sorprèn el nombre de calaixos que tinc a la meva habitació i que d’aquests n’utilitzi menys de la meitat. Els únics calaixos que realment sé el que tinc són els que guardo la roba, als altres calaixos vaig acumulant coses que no m’atrevia a tirar en el seu moment, però que com he dit abans, les acabaré llançant amb el temps o simplement es perdran.

En resum, no sé com és que guardem tantes coses als calaixos si tard o d’hora ens en desfem de la majoria. Potser perquè cada una d’aquestes coses té una historia i uns records que en guardem i pensem que si aquestes desapareixen els records també ho faran. Per això ara intento buscar el per què guardem tants objectes si després ens resulten totalment innecessaris i ens acabem desfent d’ells.

Sandra

Como se suele decir, la primavera la sangre altera. Sin embargo, yo he empezado la primavera con la sangre poco alterada.

Hace cosa de unos días que noto que no tengo energía. Creo que esto me pasa porque necesito un cambio en mi vida, simplemente algo que pueda devolverme la fuerza que necesito. El problema es que busco y busco y no encuentro nada. ¿Será verdad que cuando buscas una cosa no la encuentras y cuando no buscas nada aparece por sorpresa?

Estos síntomas podrían ser consecuencia de la astenia primaveral. La astenia primaveral es un síntoma caracterizado por una sensación generalizada de cansancio, fatiga, falta de energía, debilidad mental y física… Se origina principalmente en el estrés, aunque puede tener otro origen, por exemplo orgánico. Por lo general aparece al amanecer, es decir, predomina por la mañana y puede ir variando durante el día. Por lo general, suele afectar más a las mujeres que a los hombres. Este síntoma no es ninguna enfermedad, al contrario, es de carácter leve y pasajero.

No hay un tratamiento especial para curar la astenia, pero se puede llevar una vida mas saludable, dormir más, evitar comer alimentos con mucha grasa y sobretodo mantener el cuerpo bien hidratado.

Espero que la primavera vuelva a alterar mi sangre.

Ainoa

La veritat és que les vacances de setmana Santa són molt curtes, suposo que és perquè abans de començar-les ja estem bastant cansats del segon trimestre del curs que és el més llarg i pesat. Tot passa volant.

Per a la meva família aquests dies de descans han sigut diferents, perquè els hem passat sense la presència del meu pare. Ja fa molt anys que tenia pendent un viatge als Estats Units, concretament a Phoenix, Arizona, allà viu el seu millor amic i feia més de quinze anys que no és veien. Ell va decidir que aquest setmana era un bon moment per fer una escapadeta i retrobar-se. Ha sigut un viatge fantàstic perquè ha conegut món i perquè a gaudit d’uns dies de la companyia del seu amic. Però per a nosaltres ha sigut diferent, tot i que hem fet bastants coses. Quan sortíem un dia a fora només érem tres al cotxe, o quan trèiem a passejar a la gossa pensàvem que era estrany perquè normalment qui la passeja és ell. Encara que no ho sembli es nota quan falta un membre de la família, tot i que  estem acostumats a que no hi sigui habitualment, perquè la seva feina és molt lligada i ens ho impedeix, l’hem trobat a faltar, sobretot el vespre que és quan ell arriba de treballar.

Amb tot això vull dir que, quan una persona que viu amb tu i marxa uns dies o un temps sempre l’enyores, encara que sàpigues que només estarà fora uns dies, sempre hi ha algun moment en el que penses en ell, què estarà fent o si ell ens troba a faltar.

Ara ja fa uns dies que va arribar, la veritat es que s’ho va passar molt bé, i nosaltres estem molt contents de que ja estigui per aquí. Però si voleu que us digui la veritat, el que em fa més feliç de tot, és què  ha decidit deixar de fumar. Com què està prohibit fumar a dins l’avió i aeroports, ha hagut de passar moltes hores sense fumar i llavors a pres  la decisió. Per a nosaltres ha sigut fantàstic perquè sempre estàvem discutint-nos perquè deixés aquest vici, i després de molt de temps a reflexionat i s’ha adonat que fumant perjudicava la seva salut, la de les persones del seu voltant i gastava molts diners.

Marina.

Cada agost la meva família i jo anem de vacances a un càmping de Salou, per a mi sempre han sigut les meves vacances de cada estiu i la veritat no les canviaria per res del món. Des de ben petit que hi vaig i cada any tinc ganes de tornar-hi, ja que allà tinc amics de tot el país. Des de Burgos fins a al país Basc.

Aquest càmping està valorat com el millor d’Europa i això es nota per la quantitat de gent que hi ha de tot el món i per la varietat d’activitats que s’hi poden fer, disposa de tres piscines, pistes de tennis, futbol, bàsquet, restaurant, minigolf, supermercats i fins i tot cinema. En definitiva en els meus vint o trenta dies d’estada no surto del càmping per a res.

Amb els meus amics cada dia fem més o menys el mateix, primer anem a una de les piscines, després anem a fer una volta amb bicicleta, al cap d’una estona anem a jugar al que sigui i finalment tornem a dinar. A la tarda repetim les activitats fins que es fa fosc.

La millor part ve a la nit ja que més d’un dia ens preparem un entrepà i anem a l’amfiteatre a gaudir de l’espectacle fins que és mitja nit. Finalment el dia s’acaba i me’n vaig a dormir per recuperar forces per l’endemà.

Gerard

Los suricatos son unos mamíferos carnívoros, de la familia de la mangosta, que habitan en el desierto de Kalahari y también en Namib, África. Tienen un peso de entre 731-720 g, dependiendo si son machos o hembras. Una característica suya que me parece bastante curiosa es su cola, que le mide entre 175-250mm, mientras que su cuerpo mide entre 250 y 350mm. Su pelaje es de un color gris moteado, canela o marrón. Son una especie diurna y de costumbres sociales, también son excavadores.

Supongo que os preguntareis por qué os hablo sobre estos animales. Pues bien, supongo que todos conoceréis a Timón, aquel amigo de Pumba, en la película ‘’el Rey León’’, ellos son los que adoptan a Simba aquel león sucesor del trono, además de empezar una amistad, le enseñan la filosofía de vivir sin preocupaciones con la canción del ‘’Hakuna Matata’’.

Esta película ha sido mi película favorita de mi niñez, me gusta mucho, en concreto me llama mucho la atención este personaje del cual os he hablado antes, Timón, él fue el icono de mi infancia, debido a ello mi madre me compró un Timón de peluche cuando tenía apenas 3 años y aún lo sigo guardando como mi tesoro más preciado, siempre será mi pequeño suricato.

Sara

Els pensaments de la gent varien a mesura que van passant els anys. Per la influència dels amics, les famílies o les experiències del passat acabem amb unes creences o altres. Tant podem creure en la religió cristiana com podem no creure en res. Des del meu punt de vista, totes són valides, i pràcticament totes les religions i creences estan fetes amb objectius bons.

Per la meva part, no em considero d’una religió concreta, crec en el karma, penso que és una cosa que ens fa ser més bons amb nosaltres i amb els altres. A part d’això, crec que passa de veritat, per gent que he vist.

També crec en allò que diem “sort”, penso que a vegades en tenim i a vegades no, però sempre s’acabarà igualant la “sort” amb la “mala sort”, perquè ningú té una mala sort eterna.

Jo avui he plantejat les meves creences, però evidentment cadascú te la seva i penso que totes s’han de respectar, ja que són idees molt importants per a les persones..

Víctor

Una de les coses, que fa més mal, és quan una persona molt estimada per tu et mira amb decepció, és aquesta mirada que t’entristeix, t’enfonsa dins teu i t’enfades amb tu mateixa.

És aquests moments quan et poses a reflexionar què has fet per merèixer el despreci amb el qual t’han mirat; a la vida mai se sap que passarà i molt menys què faràs tu respecte al que passi, però el problema és que mai sabràs si t’en sortiràs dels problemes i podràs cridar victòria! o cauràs i en algun moment et trobaràs la decepció i el despreci.

És això del que tracta la vida: la vida és un camí que no saps el final i això pot fer una mica de por, però a poc a poc, a partir dels errors, construir un camí estable per poder evitar els problemes i, si caus en alguns de nous, poder-te aixecar.

És difícil construir bé des d’un principi, per això estan les experiències per millorar i rectificar. Llavors serà en aquell moment on crides victòria, on la mateixa persona que et mirava amb decepció temps enrere, t’aplaudirà i et mirarà amb honor.

Marina

Aquesta setmana santa ha sigut horrible en general. No hi ha res pitjor que els teus pares et separin dels amics per vacances i que et dugin al mateix poble avorrit de cada setmana santa.

Aquesta no seria diferent de les altres i tot comença amb la impotència i la ràbia en saber la simple noticia que per aquest període de temps no seràs a casa teva per divertir-te. A continuació et lleves d’hora per embarcar-te en un viatge de dotze hores, -comptades de rellotge- amb cinc persones més i un gos que es mareja. Sort que portava la meva pròpia música, si no, no hauria sabut què fer.
Hem arribat! El poble no ha canviat des de l’última vegada que hi vam ser. Què faig ara? M’assec a la butaca i em tapo per no passar fred, engego la televisió i em passo la resta de la tarda mirant-la. El viatge ha sigut esgotador i ningú té ganes de fer res.

Al llarg de la setmana hem fet molts passejos pel camp – l’únic que m’agrada d’allà- hem anat a visitar una fàbrica de suro molt avorrida, hem visitat Portugal i les runes romanes de Mérida i res més gaire important.

Les ganes que tenia per tornar a casa van anar augmentant i la mala baba havia desaparegut en saber que divendres ens van donar una noticia que el meu germà i jo vam rebre amb molt d’entusiasme: tornem a casa abans del previst! Un altre viatge de dotze hores que cal suportar per aconseguir el que més desitjàvem. Per fi som a casa!

Maria

Dissabte 31 de març, el primer dia de vacances, el meu equip va jugar un partit de bàsquet; l’últim que teníem abans de setmana Santa.

El partit, en general, va transcórrer com de costum i sense problemes, però quan només faltaven cinc minuts per acabar, vaig saltar per agafar un rebot, em vaig desequilibrar i, al tornar al terra em vaig torçar el peu i vaig caure.

Va ser una torçada molt forta que per desgràcia es va convertir en un esquinç. Així que vaig haver de passar els deu dies de vacances reposant a casa amb tota la cama enguixada; no vaig poder marxar de viatge, ni anar a voltar, ni sortir amb les amigues…

Passada la setmana em van treure l’embenatge, però com el turmell no estava del tot recuperat (en realitat encara el tenia una mica inflat i amb un hematoma al voltant de tot el peu) em van dir que continués fent repòs, que si havia de sortir ho fes amb crosses i amb una turmellera, per evitar possibles accidents.

Passada una altra setmana, he anat a fer una sessió a la fisioterapeuta, on m’ha estat “preparant” el peu per poder començar a caminar sense cap crossa, només amb un embenatge fet per ella que em deixa el turmell totalment fora de risc.

Dilluns hi tornaré, i si tot ha anat com toca, farem una altre sessió i un altre embenatge que em permetrà poder començar els entrenaments (cosa que desitjo fer des de fa molt de temps).
Sé que encara falta un temps per a la meva completa recuperació, i tot i que començo a fer exercicis, seran amb molta paciència i molt poc a poc, fins a poder tornar a la rutina de sempre.

Júlia Reina