LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Per mi l’amistat és com una caixeta de vidre: petita, transparent, fràgil, on hi guardes tots els teus pensaments, idees, afecte i amor.
Un cristall fi on t’hi reflexes. Material del qual estan fets els teus somnis. Són petites parts de la teva vida. Un amic és més que una persona, una cosa que no és física, una cosa que sempre portes. És això que reculls pel camí i guardes a la teva capseta de vidre. Tot això en el que creus, en el que confies, en el que sents.

Això que més enllà del món trobes. Això que t’abraça quan penses que no pots més. I encara que es trobi assegut al teu costat, tu mai ho veus com la matèria física que és. Un amic sempre sap el que et ve de gust en aquell moment, el que et passa a qualsevol hora i el que pot fer per ajudar-te. Saps que si el necessites estarà allà i al inrevés també.

No obstant això, sempre has d’estar vigilant, no sigui que de cop set caigui la caixeta a terra, perquè podria trencar-se en mil bocins.
Un amic és allò pel que ho donaries tot.

Menys la teva caixeta de vidre …

Cristina

“L’amistat és una relació afectiva entre dues persones. És una de les més comunes relacions interpersonals que la majoria dels éssers humans tenen en la vida.” – (definició d’amistat).

Per mi una amistat és molt important, el poder comptar amb altres persones, el poder riure el poder plorar amb els teus amics, el poder gaudir de cada moment sense preocupar-se de res més són coses úniques que cal aprofitar.

Fa relativament poc que la conec, entre quatre i cinc mesos aproximadament. Des de llavors hem compartit bons moments. Normalment ens veiem dues vegades a la setmana ja que vivim a diferents pobles i anem a diferents escoles. No som íntimes amigues ni parlem cada dia i tampoc no ens expliquem totes les coses que ens passen, però d’alguna manera em transmet felicitat. Sempre que estem tots junts està rient o fent bromes. Només l’he vist una vegada trista, totes les altres sempre contenta, intentant ajudar o escoltant a la gent, sense enfadar-se amb ningú ni criticant (a diferència de la majoria de persones).

Com ja he dit abans, no la conec de tota la vida ni molt menys, però aquestes són les sensacions que tinc fins ara d’ella. Per això li dedico aquest escrit per ser com és, perquè espero que visquem molts més moments juntes i perquè vull que la nostra amistat duri molt temps.

Pau

L’horòscop en el nostre cas no ha encertat gaire. Diu que no ens aguantem una a l’altra però es totalment al contrari. Tímidament la nostra amistat ha anat creixent i sense donar-nos compte hem acabat necessitant una l’aprovació de l’altra en gairebé tot el que fem. Som diferents però la nostra manera de pensar i d’actuar és gairebé la mateixa.

Sabem el que l’altra pensa només mirant-la i els consells que ens donem són molt encertats ja que sabem el que vol i li convé a l’altra. Juntes  podem passar d’una nit de festa sense parar, rient, saltant, embogint, a una tarda tranquil·les, parlant, escoltant-nos i debatint temes. És com tenir una segona germana però millor encara, per què té la meva edat, els mateixos interessos i les mateixes ganes de continuar descobrint món.

Em sento molt afortunada de poder tenir aquesta compenetració amb ella perquè puc ser jo totalment sense reservar-me res, i jo l’accepto a ella igualment amb les seves virtuts i els seus defectes. Espero poder compartir amb ella pensaments molt diferents d’aquí uns anys i sempre poder comptar amb el seu  recolzament.

Alba

Un dia té vint-i-quatre hores. Però ara mateix per mi no és suficient. Últimament, tot i ser festiu, em desperto d’hora per poder fer tot el que el dia anterior he planejat. Però tot i així, no ho acabo complint mai. Els dies de cada dia, vaig molt estressada, sempre pendent de l’hora per no fer tard enlloc. Durant els matins, casa meva és com una pel·lícula de comèdia, tots corrents per acabar-ho tot. Quan un entra a la cuina resulta que els altres també hi han d’anar, quan un ha d’anar a rentar-se les dents els altres també. Sembla que ho facin expressament. Jo crec que quan la Marina.B em ve a buscar als matins per anar a l’institut deu al·lucinar. Però això ja fa anys que dura, així que ja estic acostumada. Durant les tardes no és tan greu.  Faig els deures tranquil·lament, però quan no en tinc molts, entre una cosa i una altra em vaig distraient. Ara em truquen, ara vaig a buscar un got d’aigua… i al final acabo a l’hora de sopar, com sempre. Però també és habitual. I els caps de setmana normalment, si fa bon dia, al matí surto a passejar per la muntanya, o de compres, o vaig a mirar el partit de bàsquet del Gerard…

Però fins que no surto de casa, he fet de tot. No se si és perquè no em sé organitzar o perquè vull fer masses coses a l’hora però sempre vaig corrents i pendent del rellotge. Jo em desespero perquè veig que va passant el temps i no avanço. Començo una cosa però mentre la faig, me’n recordo que me deixat una cosa a dalt i, quan baixo ja no sé el que estava fent abans. És per això que perdo més temps pujant i baixant escales que fent el que realment he de fer. Però és clar, quan definitivament he sortit, sovint em descuido alguna cosa i haig de tornar a pujar totes les escales per agafar-ho i tornar a baixar. I seguidament començar a córrer per no fer tard. Però tot i així, jo no sé com ho faig, però normalment arribo puntual.

Per tant, he arribat a la conclusió que em faltes hores al dia. Però ara que ho penso bé, crec que si això fos possible, encara hauria de fer més coses i tampoc en tindria prou…

Jennifer

Aquest dilluns es va celebrar Sant Jordi a l’institut, com tots els anys. Les dues primeres hores les jornades esportives, després l’espectacle principal, amb música, màgia i dansa. Després alguns alumnes de quart es van ocupar de la butifarrada i altres de la fira a Cabrils i Vilassar. Jo vaig anar a vendre a Cabrils, i tot i que no vam vendre molt, va servir per acumular uns pocs diners més per al viatge. Cal celebrar i recordar festes com la de Sant Jordi per  mantindre les costums i tradicions.

Uriel