LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

He soñado tantas veces con volver a esa vida perfecta…

En donde solamente me encontraba rodeada de felicidad y de buenos momentos, en donde mi mayor preocupación era decidir el nombre de mi nuevo muñeco. Donde me podía poner a correr y a saltar sin pensar en las consecuencias… Pero sin darme apenas cuenta las cosas han ido cambiando, a medida que he ido creciendo, he tenido más responsabilidades y experiencias en la vida que me han enseñado a seguir dando esos pequeños pasos hacia la madurez y a poder crecer como persona.

Sé que aun me queda mucho camino por recorrer y que me tendré que caer muchas veces para poder al fin levantarme y alzar la vista.

Por eso nunca hay que tirar la toalla. Dicen que después de un día nublado, siempre sale el sol.

Patricia W.

Fa poc va fer tres anys que vaig al cau, l’agrupament escolta de Cabrils, en que fem tota mena d’activitats que ens ajuda a formar principis ètics adequats per dur a terme el nostre creixement cap a la maduresa.

L’altre dia, diumenge 26 de febrer vam anar a Barcelona, concretament al Raval, a un menjador social a col·laborar juntament amb les persones que ofereixen aquest servei. Aquell menjador atorgava dos torns de menjar amb una missa prèvia ja que es tractava d’un ajut amb suport religiós. Hi havia gent que mentre recitaven el Pare Nostre se’ls veia cara de orgull i ho feien amb eufòria, però d’altres abaixaven la mirada amagats i feien cara de decebuts pel destí que els hi ha tocat.

Allà, i més amb aquesta situació de crisis actual, s’hi veia tot tipus de persones, des d’immigrants, persones joves, mares amb fills (tot i que no es tractava de nens), senyores grans, d’altres anaven bruts i es veia que havien dormit al carrer… Però en general la gent estava molt agraïda del que rebien; els donaves el plat i et miraven amb aquells ulls vessant d’esperança i et deixaven anar un ‘’moltes gràcies’’ molt dolç. Entre ells xerraven i semblava que quan estaven amb companyia tot fluïa millor i s’ho passaven bé.

Un home em va sorprendre bastant, es tractava d’una persona amb uns cinquanta anys i escaig que podies veure-li que encara duia una mica de tint a les puntes dels cabells. Prop d’ell, s’hi trobava una dona, que ja deuria ser àvia, que portava els llavis pintats i totes les joies a sobre però que, pel contrari, no tenia diners ni per poder-se permetre un plat d’arròs. Cada una de les ànimes porta darrera una història. Alguns havien creuat l’estret de Gibraltar amb una barca, d’altres havien perdut tots els diners amb qüestió de poc i alguns, fins i tot, ja tenien per la mà això de viure al carrer.

He anomenat així aquest escrit perquè vull que tots sapigueu que darrere del Liceu, el famós teatre d’òpera que et cobren una fortuna per entrada, just al darrere de tanta llum i de  tanta decoració daurada, en un d’aquells carrerons s’hi troba una de les obres realment boniques, una obra de caritat: poder oferir a les persones que realment necessiten el que es mereixen. Sense cobrar res a canvi, algunes persones donen molt per d’altres.

Com a persona això em va aportar molt. Només vaig posar plats a taula i després vaig a ajudar a netejar el menjador però em va omplir moltíssim espiritualment. M’ho vaig passar molt bé i estic convençuda de que hi tornaré.

Laia

Fa cosa de dues setmanes que vaig anar al teatre amb la meva família i uns amics, vam anar a veure a l’humorista Carlos Latre. Jo el coneixia de veure’l per la tele i quan la meva mare em va dir que anàvem a veure’l en directe em vaig emocionar molt perquè m’agrada molt anar al teatre. De fet, estudio interpretació a una escola de teatre musical, deu ser per això que m’agrada tant veure un escenari en acció.

Dissabte 11 de Febrer en sortir de les meves classes d’interpretació vaig tenir la sort de gaudir d’una altra estona de teatre, una mica diferent. El Coliseum de Barcelona estava tot ple, no quedava ni una sola plaça lliure per a l’espectacle “Yes we Spain is different” que protagonitzava Latre. Tot estava decorat de llums i cartells amb el patrocini de l’obra, era maquíssim. Tot i que ja havia estat moltes vegades en aquelles butaques, no havia presenciat mai un monòleg en directe.

Abans que comencés l’espectacle, asseguda a les butaques jo pensava en com estaria preparant-se l’actor tant física com psicològicament, ja que és tant difícil omplir un escenari on només actues tu. No tens el suport d’altres companys i el responsable de que el públic gaudeixi amb els teus actes, ets tan sols tu.

Un cop començat l’obra vaig al·lucinar amb la capacitat que té aquest home de fer riure a la gent. Pot arribar a imitar a la perfecció a més de 100 personatges coneguts i en cap moment se’l va veure tímid, ballava i actuava com si fos el seu pa de cada dia (segurament ho és). La manera en què omplia l’escenari, mirava al públic i sobretot quan feia riure tot el teatre, em va fascinar.

Dedicar-se a fer riure els demés ha de ser molt complicat alhora que satisfactori. Admiro moltíssim el treball de Carlos, és un exemple immillorable i té un ‘do artístic’ que el caracteritza dels altres. La funció va ser molt divertida, tot i que ja ha marxat de Barcelona, recomano a tothom que pugui que hi vagi, val molt la pena deixar-te treure un somriure de la cara per aquest gran actor.

Paula

Desde bien pequeña me ha gustado mucho dibujar, pintar y hacer cosas con las manos, pero hace ya un tiempo descubrí que esto era mi verdadera vocación.

No me había planteado nunca dedicarme al mudo del arte, mi padre siempre ha dicho que es un mundo bastante complicado. Sin embargo un día hablando con una amiga me dijo: Oye, pues yo de mayor te veo como una diseñadora, se te da muy bien. Desde ese momento empecé a interesarme por el diseño, a dibujar en mi tiempo libre y a pintar cuadros para colgarlos en la pared de mi habitación. Desde luego cada vez me gusta más hacer tales cosas. La verdad es que cuando pinto un cuadro o hago un dibujo reflejo allí mi estado de ánimo y mi personalidad.Es muy interesante ver cómo puedes plasmar en un lienzo de 50×20 centímetros.

Siempre suelo fijarme mucho en las cosas de mi alrededor, en pequeños detalles que me pueden llevar a grandes ideas. Tengo muchas ganas de hacer y aprender las cosas sobre este desconocido mundo.

Ainoa

Durant el dia hem de fer moltes coses, unes ens agraden més i d’altres menys però hem de saber repartir el nostre temps perquè només tenim 24 hores per fer-les. D’aquestes 24h, unes 8 dormim i les altres 16 que ens queden, com les gastem?

Si penso en el meu dia a dia, puc saber que durant aquestes 16 hores que em queden del dia, 7 estic a l’escola, 2 hores més són per fer els deures i estudiar a casa, i unes altres 2 que les dedico al meu lleure (extraescolars, etc…). També em queden unes 2 hores en total que les inverteixo a menjar (esmorzar, sopar…). Però, amb les 3 hores que em queden, que faig? O que fem en general? Suposo que molts de nosaltres no sabem què fer i busquem una manera de distreure’ns com els nostres “hobbies”, jugar, passar temps amb la nostra família, estar a l’ordinador, etc.

El que vull dir és que, moltes vegades no sabem valorar o no som conscients del temps de què disposem, i d’aquestes tres hores que perdem inútilment o no. Per exemple, imaginem, en una vida de 80 anys, quantes hores perdrem si a la setmana en malgastem 21, i en un mes unes 88. Així doncs si fem el mateix durant 80 anys al final haurem llençat unes 84.000 hores. I què fem amb tot aquest temps que hem perdut? Quan penso en tot això m’adono que el temps és una de les coses més valuoses de la vida que no es pot recuperar mai un cop es perd. Seria bo aturar-nos una estona i reflexionar sobre què fer per no malbaratar aquest temps tant valuós. Per això crec que hem de viure cada minut del dia al màxim i no culpar-nos a nosaltres mateixos per haver fet coses en el passat de les quals no ens sentim massa orgullosos, ja que el passat ja no es pot canviar, però en canvi podem construir el futur que nosaltres volem.

Sandra

Què ens transmet la musica? .

La música és una altra manera que tenim d’expressar els nostres sentiments i les nostres emocions. Tendim a escoltar un tipus de música o un altre segons les emocions que sentim (més alegre, més trista…) ja que normalment ens sentim identificats amb la lletra o la melodia. I quan escoltem una cançó, sovint ens ve alguna imatge a la ment, alguna persona o algun fet que relacionem amb la cançó.

Una dita popular diu que “la música amansa les feres”. Això vol dir que la música en sí és capaç de fer-nos canviar el nostre estat d’ànim. Segons el tipus de música que escolti, una persona exaltada pot arribar a relaxar-se, un estat d’ànim melancòlic es pot convertir a través de la música en alegre. Fins i tot diuen que els nadons, dins del ventre de la seva mare, són capaços d’identificar una determinada cançó que la mare escolta regularment, fins al punt que es belluguen més quan la senten. D’altres vegades, una música suau els tranquil·litza. Els experts també diuen que estudiar música des de petits, estimula la ment, i ajuda en l’estudi de les matemàtiques.

Jo crec que hi ha molt poques persones al món que no els agradi escoltar música, sigui de l’estil que sigui. Per això, al llarg de la nostra vida, la música sempre ens acompanyarà i, de ben segur, ens donarà moments feliços i inoblidables.

Sandra

Encara que us costi de creure, l’aricle de la Sandra és el que fa nou-cents de la Tertúlia del quart pis (CM per als romans). Nou-cents articles són molts articles, i és una xifra prou imponent com per felicitar tots els membres de la tertúlia, així que, encara que no ho sospitéssiu, avui és el vostre aniversari de “tertúlia”: Moltes felicitats.
El pròxim aniversari, al mil. Us hi espero a tots!

Una abraçada d’aniversari,

Josep Maria

Els mòbils, que són per nosaltres els mòbils?

Avui dia, el mòbil ens ha portat grans avantatges que també es poden convertir en inconvenients si abusem massa d’ells. Són com petits ordinadors que ens han obligat a dependre absolutament d’ells.

L’agenda del dia a dia pràcticament ha desaparegut i la llista de telèfons que teníem en ella gairebé no s’utilitza, les cartes que fins fa poc enviàvem per correu s’han convertit en e-mails i missatges de text que enviem a través d’Internet o del mòbil. Ara, cada vegada més, van disminuint les trucades telefòniques i ens comuniquem per xat amb vàries persones alhora i que podem dominar des del nostre mòbil.

Això i moltes coses més han fet i segueixen fent que els mòbils s’hagin convertit en un aparell imprescindible de la nostra vida. Aquesta dependència extremada ens està fent més inhumans, és a dir, no és millor veure`s cara a cara amb aquella persona i poder escoltar la seva veu? Quan parlem pel xat, tots aquests petits detalls desapareixen (gestos, somriures, expressions…) i fan que la conversa sigui més freda.

Amb això vull dir que no hem d’estar sempre pendents d’aquests aparells que poden ser molt útils en moltes situacions, sobre tot, en moments d’emergència, ja que actualment podem fer una trucada telefònica amb un mòbil des de qualsevol punt del món on ens trobem. Però també és veritat que són com una droga de la qual no ens en podem desfer, i crec que seria bo prendre consciència dels greus problemes que ens pot comportar aquesta dependència i, per tant, caldria que aprenguéssim a utilitzar-lo “amb seny”.

Sandra

De vegades, una cançó ben expressada, ben dirigida i ben composta, pot ser un exemple d’art.

Cançons que donen nom a allò innombrable o d’altres que et comuniquen alguna cosa desconeguda. Com he dit abans, és art; l’art més directe que hi pot haver. Un tipus d’art únic, que entra per les orelles i va directe el cor, no es pot expressar d’altra manera que amb la veu i els sentiments. Potser és cert allò que diuen que “La música comença on s’acaba el llenguatge”. Perquè fer música no és només el fet d’ajuntar una lletra, amb una melodia i un ritme, la música és una forma d’expressió lliure i directa de sentiments, pensaments o desitjos. I com tota expressió o manifestació artística, és un producte cultural i s’ha de respectar.

La música, en molts casos, pot mostrar-nos l’estat d’ànim d’una persona. Ja estiguis feliç, enamorat, amb ganes de festa o enfadat, hi haurà una cançó que de ben segur reflectirà els teus sentiments. En ocasions pot passar que et sentis identificat amb la lletra d’alguna cançó o fins i tot, amb l’artista que la interpreta.

Àlex Giménez

Avui a Vilassar de Dalt, s’ha celebrat la fira d’estocs a la plaça de la vila. Nosaltres teníem, just davant de l’edifici de l’Ajuntament, una parada on veníem objectes que havíem portat dies abans a l’institut. Veníem moltes coses: joguines, trencaclosques, peces de ceràmica, roba, però també les samarretes de l’institut i pastissos. Fins i tot podies tallar-te el cabell per 6 €. El públic podia aconseguir participar en un sorteig d’un cap de setmana per a dues persones en un balneari.

Per organitzar-nos bé, ens van assignar grups d’unes vuit i algunes persones de cada grup havien de portar pastissos o xocolata desfeta. Cada grup havia de fer un torn d’una hora a la paradeta (de les 8 del matí fins a les 3 del migdia). A mi m’ha tocat anar d’una a dues del migdia i al final he hagut d’ajudar a recollir la paradeta. Això no m’ha agradat, però la part positiva ha sigut que he pogut menjar els pastissos que no s’havien venut. Al final han sobrat moltes coses però les guardarem per alguna fira propera.

Quim