LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Des de fa molts anys, s’estan fent estudis de la terra, la seva creació, del que hi ha més enllà i que encara desconeixem. Però mai hi ha hagut una resposta que ens confirmi amb certesa i ens pugui resoldre els nostres dubtes.

Tinc molta curiositat per saber que hi ha més enllà del que els nostres estudis ens han permès investigar. Estic segura que hi ha moltes persones que tenen el mateix interès que jo per descobrir-ho.

Hi ha dies que et poses a pensar si hi ha més planetes habitats… o si potser no són com la espècie humana o en el cas de que n’hi haguessin, si ells saben que nosaltres existim… Però mai tens una resposta a les teves preguntes.

Quan penses com es va crear el món hi ha un moment en que el teu cervell ja no pot raonar més, l’espècie humana té la intel·ligència limitada. Hi ha estudis i investigacions que et poden orientar per resoldre algunes preguntes però sempre penses, quina ràbia, no puc saber de veritat com va començar tot.

Qui va crear tot això? Són preguntes una darrere l’altre sense resposta. No crec que mai descobrim l’inici de tot perquè cap humà hi va ser. I per molt que inventem màquines i aparells que ens puguin orientar i ajudar a arribar a llocs inexplorats seguim tenint la mateixa situació d’incertesa.

I com sempre, quan acabes de reflexionar et dones compte de que el nostre planeta terra és molt curiós hi ens crea un mar de dubtes.

Marina.

La setmana passada els estudiants de quart d’eso de tots els instituts i escoles de Catalunya van fer unes proves (competències bàsiques). D’aquesta manera sabrem el nivell educatiu que tenen tots els alumnes .

Hi va haver quatre tipus de proves, català, castellà, matemàtiques i anglès. La majoria dels alumnes pensen que la prova d’anglès va ser més complicada, ja que l’apartat de comprensió oral era molt difícil. La veu parlava amb molta rapidesa i això va dificultar la comprensió oral.

Penso que les altres proves eren d’un nivell prou assequible per poder demostrar el nivell de cada alumne.

Esperem que els resultats siguin bons, no tan sols els del nostre institut, també els de la resta d’escoles de Catalunya.

Guillem

Cada dia m’avorreixo més durant el temps lliure. Normalment jugo bastant a la playstation però m’estic començant  a avorrir. Amb tot el temps lliure que tinc, podria estudiar més però no m’entusiasma gaire, nomes m’agraden les ciències

Vaig pensar en trobar alguna cosa a fer i definitivament la vaig trobar. Des de fa uns mesos, cada dimarts i dijous ajudo al meu pare al basquet. Sóc el segon entrenador d’un grup de nens amb moltes ganes de jugar. Veritablement,  jo no faig gran cosa però ells s’ho passen bé amb mi i jo amb ells perquè els faig riure o em penjo de l’aro, i això a ells els hi agrada. El meu pare és qui fa la feina dura, els renya si no es porten bé o els ensenya  coses que per la seva edat són difícils.

Estic orgullós de fer aquesta mini feina perquè m’ho passo bé ensenyant i la veritat és que és molt satisfactori.

En definitiva, recomano no deixar passar el temps perquè ens n’acabarem penedint, és molt millor aprofitar-lo i passar-s’ho el millor possible .

Xavi

Mi abuela siempre me cuenta cosas fascinantes, pequeños detalles de la vida a los que nadie presta atención. El otro día me contó algo acerca de los sueños:

Suponiendo que dormimos unas ocho horas diarias, nos daremos cuenta de que pasamos durmiendo una tercera parte de nuestra vida, es decir, que a los sesenta años habremos perdido unos veinte sin hacer nada, simplemente tumbados en la cama.

El mundo de los sueños es un mundo misterioso y alucinante donde las reglas de la realidad no se aplican. Tus sueños son únicos. Ninguna otra persona puede tener tus emociones o tus experiencias así que cada sueño se conecta con su propia “realidad”. Por lo tanto, al interpretarlos, es importante ponerlos en el entorno de tus experiencias y vida personal.

Como ya he dicho cada sueño tiene su propia interpretación, por ejemplo ¿sabías que soñar con el sol al amanecer significa el inicio de una creciente felicidad y prosperidad?

Yo no lo supe hasta hace poco y ahora siempre me voy a dormir pensando en el amanecer.

Cristina

Son las cinco de la tarde en Barcelona. La nubes, cansadas de las caras de fastidio de la gente, han decidido dejar salir el sol en lugar de la lluvia, y se apartan tímidamente para que el enorme astro ilumine la ciudad. La gente camina. Unos tararean canciones con los cascos puestos, inmersos en sus pensamientos. Otros, enfrascados en conversaciones banales, utilizan el cambio de tiempo como excusa para iniciar un nuevo tema. Otros ríen, en grupo, de una broma que seguramente solo entienden ellos. Y algunos, simplemente, andan, con o sin destino, rápido, lento, recto o dando tumbos.

De pronto, alguien grita, entre extrañado y entusiasmado, “¡Hay un piano en medio de la calle!”. La simple frase consigue, en cuestión de segundos, que las conversaciones y risas cesen, que la multitud se pare y dirija miradas interrogantes en todas las direcciones. Y es que de verdad hay un piano, un piano de cola lustroso en plena Plaza Cataluña, justo en frente del Fnac.
Unas veinte personas forman un corro alrededor del enorme instrumento y escuchan a un chico tocarlo. Muchísimas más caras se suman al grupo para ver el curioso espectáculo, algunos se ponen de puntillas para vislumbrarlo mejor, mientras otros se apartan para dejar que todos disfruten de la función.

El chico mueve con soltura y delicadeza sus largos dedos sobre las teclas y balancea la cabeza, marcando el compás, inmerso en un estado de paz y tranquilidad que todos podemos apreciar, pero que solo él puede sentir de verdad. El cabello castaño le cae sobre los ojos pero él ni se inmuta, se sabe de memoria la melodía y la toca con toda su alma.

Yo, que minutos antes buscaba, extrañada, como todo el mundo, la procedencia de las notas, ahora me encuentro entre ese círculo de personas y contemplo la escena totalmente maravillada. Es bonito ver cómo un grupo de desconocidos se sonríen y se dejan sitio, unidos, simplemente, por la música. El proyecto artístico “Play Me, I’m Yours” (inscripción que aparece grabada en todos los pianos) ha repartido, junto con los instrumentos, algo totalmente intangible, el compañerismo, la felicidad, la pasión por el arte.

La canción se extiende por toda Barcelona, y, el mundo, expectante, unido, sumergido, escucha.

Ana

[Página oficial de la campaña “Play Me, I’m Yours” – http://www.streetpianos.com/]

Aquest any per segon cop des que jugo a futbol, el meu equip, l’At.Català, participa a la copa Catalunya. En aquesta competició qualsevol equip de segona divisió, primera o divisió d’honor que vulgui s’hi pot apuntar. Altres anys el club havia considerat que no hi havia prou nivell a l’equip per apuntar-nos a la copa però aquest any tenim un bon equip i el club ens hi ha apuntat. En la primera fase de la copa, 2 o 3 primers partits, només juguen els equips de segona, com el nostre, i els de primera. Els equips de divisió d’honor, és a dir el F. C. Barcelona i els altres equips de la màxima lliga, comencen a jugar més tard, quan ja queden
menys equips.

El dimarts 28 a la tarda vaig quedar amb un company d’equip per mirar uns quants vídeos i després anar al partit que era a les 20:30. El primer partit va ser contra el Masnou. Tota la tarda vaig estar molt nerviós. Quan va començar el partit encara ho estava més i això va fer que comencés el partit jugant passivament. Amb el temps vaig anar-me escalfant i jugant millor però em notava encara una mica de febre de la que havia tingut uns dies abans.

Vam començar el partit marcant 2 gols però just començar la segona part  ens vam confiar una mica i ens van empatar. Vam estar empatats molta estona i quan quedava només un minut i més aviat semblava que ens farien un gol i perdríem… Vam robar una pilota, vam sortir al contraatac, un company em va fer una passada llarga, jo estava d’esquena al porter però sabia més o menys on era i com que els defenses venien corrent darrere meu vaig haver de rematar amb un sol toc fent una mitja volta. La pilota va passar per sobre del porter que estava molt a prop meu i va entrar a la porteria. Tota la grada es va posar de peu aplaudint i cridant de felicitat i els tamboriners es van posar a tocar amb moltes ganes. En aquell moment tots els nervis que havia tingut abans del partit se’n van anar, va ser un moment de plena tranquil·litat tot i la multitud de gent cridant i els diversos sorolls de la grada i dels meus companys.

D’aquí un parell de setmanes jugarem la següent eliminatòria contra un equip de primera. Tot i que tenim poques opcions de guanyar intentarem fer el màxim per passar l’eliminatòria.

Enric Grau

Tot va començar com qualsevol altre dissabte, em vaig llevar amb problemes, vaig baixar a esmorzar, em vaig rentar la cara i vaig sortir sobre les 10:00 a buscar el cotxe, cada juguem un partit de lliga i aquest cop ens tocava anar a Vic. Després d’una hora de viatge vam arribar al camp, era un camp molt gran , hi havia moltes grades de diferents colors. A tots sens veia cansats, la veritat és un pal anar fins a Vic a jugar.

El partit va començar amb retràs. Al cap de 10 min d’haver fet una roda d’entrades i escalfat una mica l’àrbitre va donar el xiulet inicial, les tres primeres parts les vam dominar, gairebé tot el temps anàvem per sobre del marcador de l’equip local encara que no estiguéssim jugant molt bé. Però al final l’equip local ens va remuntar i ens va empatar amb un triple, la cosa no pintava gairebé estàvem molt cansats, el partit s’havia acabat però la taula s’havia descomptat amb el temps…

A la pròrroga ens van guanyar, va ser mala sort, però després d’aquell partit vam anar tots a dinar a Vic i ens ho vàrem passar d’allò més bé, jo vaig agafar un barret de palla i m’el vaig possar al cap, la derrota no ens va afectar per res i vam dinar molt bé i al arribar a vilassar vam sortir fins que es va fer de nit.

Gerard

Jo sóc la petita de tres germans, i com que els meus pares van esperar a tenir-me, ens portem bastants anys: disset i dotze. Els meus germans són diferents als de les meves companyes: la majoria són més petits que elles, i molts cops s’estan barallant. Els meus, en canvi, tot i que també ens barallem de vegades com tots els germans, em fan molts regals: em porten de vacances amb ells, a esquiar, a sopar… però fa gairebé un any el meu germà gran em va fer el millor regal del mon, en Pol, el meu nebot.

En Pol es un nen dolç, divertit i guapíssim, el que més m’agrada és quan esta plorant i em tira els braços perquè l’agafi i jo li faig alguna tonteria i comença riure d’una manera que m’encanta. Ara ja no és el nen que nomes dormia, menjava i plorava, ara comença a dir hola, aplaudir, caminar bastant bé, i a repetir tot el que fas, jo m’ho passo genial amb ell i cada dia que el veus fa coses noves cada cop més divertides i difícils.

Aida

La tierra es muy importante y hay que cuidarla, para ella hay que reciclar todos los residuos, pero desgraciadamente muchísima gente no lo hace y por eso todos e incluso nuestro planeta sufrimos las consecuencias.

Un ejemplo claro, es la contaminación, que como consecuencia de esta podemos tener problemas de salud. Actualmente esto esta pasando en muchos países, incluso la gente no puede salir a la calle a menos que se ponga una mascarilla.

Así que debido a todo esto, todos podríamos hacer un esfuerzo día a día en nuestra vida cotidiana para reciclar, y así evitar todos estos problemas.

El reciclaje debe empezar por casa: en primer lugar podríamos separar todos los residuos. Por ejemplo, todo lo orgánico en un cubo, el papel en otro, etc. Luego, cuando vayamos a tirar la basura deberíamos procurar dejar cada bolsa en el contenedor correspondiente. Otro ejemplo es que cuando salgamos a comprar, en vez de coger una bolsa de plástico del supermercado, llevemos una que tengamos por casa o vayamos con uno de esos carritos de la compra.

Así evitaremos que se nos acumulen las bolsas en casa, y no tendremos que tirar ninguna.

Judith

Cada cop falta menys perquè s’acabi el curs i amb ell l’ESO. Hi haurà gent que repetirà, d’altres marxaran a fer mòduls o batxillerat en un altre institut. Per tot això anirem a Berlin, ja que serà, possiblement, l’últim viatge que farem amb alguns amics. El penso aprofitar al màxim, passar-m’ho molt bé, fer moltes fotos i comprar-me algun record .

De moment estem intentant aconseguir diners perquè aquest viatge en costa molts. Per això estem organitzant moltes activitats per treure el màxim benefici, com la fira d’estocs on vam obtenir uns beneficis d’uns 700 euros o també la fira de Nadal on també vam aconseguir una bona quantitat de diners. De moment no anem gens malament!!!!!!!!.Crec que si seguim així al final podrem aconseguir que el viatge costi una mica menys als nostres pares, però el millor seria que poguéssim aconseguir els diners suficients perquè ens sortís de franc.

Sergi Rubio