LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

El planeta corre peligro, por eso, debemos contribuir para que esto no ocurra, reciclando. El reciclaje es muy importante para cuidar el medio ambiente. Si colaboramos todos habrá más bosques y más vegetación. Primero porque hay un gasto innecesario de recursos naturales y también porque hay muchos residuos que hay que limitar, reciclando también habrá menos contaminación a la hora de fabricar ciertos productos.

El reciclaje, como todos sabemos y pocos hacemos, simplemente consiste en echar cada cosa a su contenedor, el verde para las botellas, así ahorramos hacer mas vidrios. El amarillo para el plástico, el azul para los papeles y el cartón, así evitaremos cortar árboles ya que producen oxigeno y son muy importantes, finalmente el contenedor de las pilas. Algunas recomendaciones del reciclaje son:
– Evitar los productos de usar y tirar
-Comprar productos envasados en vidrio antes que en metal o plástico
-Rechazar los productos con exceso de envases

Para terminar, diría que deberíamos reciclar para mejorar el estado del planeta, ya que es de todos y por lo tanto deberíamos cuidarlo y intentar mantenerlo en buen estado, porque está en peligro.

Amal

El centrecampista anglès del Bolton Fabrice Muamba es va desplomar sobtadament, al minut 41 del Tottenham-Bolton, partit de la Copa d’Anglaterra que s’ha suspès per aquest motiu.

Els membres dels serveis d’emergència van intentar reanimar el internacional de la selecció sub-21, que finalment va ser retirat del camp en llitera, després d’intentar reanimar-lo durant 10 minuts sobre el terreny de joc i l’àrbitre de la trobada, va decidir suspendre el partit en què el Tottenham i el Bolton empataven a un gol després de consultar-ho amb els respectius entrenadors, Harry Redknapp i Owen Coyle. Més tard van traslladar-lo a l’hospital de Londres on està ingresat en estat crític a la unitat de cures intensives

Tot això recorda altres casos similars com els de Dani Jarque i Antonio Puerta a Espanya o el del camerunès Marc Vivien-Foé, que també va caure desplomat durant la trobada de Copa Confederacions de l’any 2003.

Adrià D.

A la majoria de pel·lícules, cada tipus d’escena o de situació, acostuma a anar acompanyada d’alguna manera o d’una altra, amb una música que t’ajuda a comprendre i a identificar-te amb les situacions que s’hi produeixen.

Llavors és quan tu et preguntes: ”per què la vida no té banda sonora?” Tothom pot tenir opinions diferents sobre el tema, però en el meu cas, jo penso que no estaria gens malament que cadascuna de les situacions amb les que et pots trobar anessin acompanyades de música, depenent de l’estat d’ànim i d’altres condicionats. Si més no, si és pogués arribar fer, seria divertit i fins i tot útil en segons quins moments. Per exemple, ens podríem imaginar una situació en la qual una persona anés caminant pel carrer, i de sobte la comencessin a perseguir i s’escoltés  una banda sonora. En aquest cas podrien passar dues coses: que et posessis nerviós i no sabessis què fer, o que gràcies a la música entenguessis el que passa i poguessis reaccionar. Un altre exemple podria ser en els minuts finals d’un partit de bàsquet en què els dos equips anessin frec a frec, però amb un dels dos amb uns punts d’avantatge. Posant-t’hi una música de superació per un dels equips, i una de tristesa per l’altre que no li estiguessin sortint les coses bé. I per últim també ens podríem imaginar una quedada d’amics en la qual tothom s’ho estigués passant bé acompanyat per una banda sonora animada, que faria que tots encara es divertissin més.

Totes aquestes situacions millorarien molt amb banda sonora i fins i tot t’ajudaria molt mentalment en els moments complicats. És per això que penso que estaria força bé una vida acompanyada en els bons i els mals moments per una banda sonora.

Nil

Fa unes dues setmanes vaig veure un vídeo/documental que em va marcar. Encara que sembli mentida “ha suposat un abans i un després en la meva vida”, ho fico entre cometes perquè potser es un exageració, però l’important és el fet de que m’ha fet pensar i reflexionar.

Aquest documental parla sobre Joseph Kony, un guerriller, abusador, segrestador de nens i nenes i violador. Dit d’aquesta manera no sembla un vídeo gaire agradable per passar l’estona, però ho es. T’explica la realitat que es viu 12.000km d’aquí, exactament a Uganda. El que més m’agrada del documental és que no és el típic que et deixa sense ganes de fer res, aixafada al sofà pensant: Què puc fer jo per solucionar això? Sinó que et dona solucions: La principal, i bàsicament l’objectiu del vídeo, és fer famós a Joseph Kony. Si el món sencer el coneix serà molt més fàcil atrapar-lo.

Sincerament soc una persona força passiva, em deixo portar i no prenc gaires decisions importants, però gracies al Jason Russell, el creador de la plataforma STOP KONY, m’han entrat ganes de fer coses per intentar canviar el món i m’he adonat de que encara que no tingui diners per poder donar a l’ONG, puc fer altres coses, com per exemple compartit el vídeo per facebook, twitter o qualsevol altra red social. Evidentment si ho faig jo sola, poca cosa aconseguiré, però si això ho fa tothom aconseguirem que els governs ens escoltin i facin tot el que puguin per acabar amb aquesta situació.

Per finalitzar us vull deixar l’enllaç, i espero que us transmeti les mateixes sensacions que a mi.

Núria

El dijous pasat es van celebrar les proves cangur, un examen per avaluar els estudiants de tercer i quart d’ESO i batxillerat.

El primer premi es un ordinador portàtil, pero són força complicades i és molt difícil quedar el primer, jo les vaig fer, i tot i que em van sortir bastant bé, no crec ni que arribi al aprovat. Hi havien tres nivells: un de tres punts, un de quatre i l’altre de cinc, la seva dificultat augmentava amb la puntuació, pero tot i així, tots eren complicats, a més, cada error descomptava puntuació, el que feia més difícil augmentar la nota.

En acabar ens van convidar a un entrepà i un batut, un premi per acabar la prova.

Uriel

Suena el timbre, por fin es viernes. Llega el fin de semana. Después de estos días de exámenes podemos descansar. Todos salimos, algunos corriendo, otros hablando de los planes para mañana por la tarde, otros despistados, otros riendo… y luego estamos nosotras. Como siempre las últimas, esperando a que Ana se ponga el anorak, se coloque bien la mochila, suba la silla encima de la mesa, y se ponga bien el pelo que se le ha enganchado por debajo de la asa de la mochila y eso, es realmente molesto.

Estamos listas, bajamos las escaleras y salimos por la pequeña puerta del piso de abajo. Entonces vemos a una profesora que con una bonita sonrisa nos dice adiós. Vamos por la pequeña subida, pero como siempre la puerta de salida esta cerrada. Durante unos minutos esperamos sentadas a que salga un profesor y nos abra la puerta. Al salir vamos hacia casa de Sandra. Dejamos las mochilas y nos vamos rápidamente camino abajo para comprar la comida. Estamos a principios del mes de marzo, pero hoy hace un día realmente caluroso, y más si vas andando a la una y media del mediodía y no tienes siquiera una sombra para refugiarte de el sol.

Ya lo hemos comprado todo, así que volvemos a casa para preparar la comida. Sandra pone música, y después prepara la carne, mientras Ana y yo ponemos la mesa. Nos sentamos y por fin, empezamos a comer. Justo en el centro de la mesa tenemos una plancha, donde cocinamos la carne que se hace realmente rápida Más tarde, nos sentamos en el sofá y ponemos una película, que aunque nos la sepamos de memoria, nos encanta. Es un musical, las tres estamos en el sofá cantando, divertidas, y sobretodo felices. Y es en ese momento, cuando me doy cuenta de que no cambiaría esos momentos con ellas por nada del mundo.

Paula

Ultimament jugo bastant, per no dir massa, als videojocs. M’agraden i m’ho passo molt bé jugant amb els meus amics “online”, o sigui, mitjançant l’internet del que gaudeix la consola.

Com que jugo tant de temps les meves notes a l’institut han baixat, però sense arribar a suspendre cap assignatura. Això preocupa als meus pares que volen que estudïi més i jugui menys a la XBOX, encara que jo no m’amoïno perquè penso que mentre no suspengui alguna assignatura no haig de jugar menys.

No sé si és per la meva mandra o perquè prefereixo fer altres coses, però quan em trobo davant del llibre per posar-me a estudiar m’avorreixo i em poso a jugar.

Així que si segueixo sense suspendre res, seguiré jugant als videojocs perquè m’ho passo molt bé i sóc molt bo!

David

Fa un temps vaig trobar una carta passejant per Barcelona. Deia així:

Buenas Simó,

Sóc jo una altra vegada… finalment  t’envio aquesta carta perquè el teu silenci comença a pesar-me… NO ENTENC QUE ESTÀ PASSANT!!  T’has enamorat d’ algú altre? He deixat d’importar-te? T’he fet alguna cosa? Mai no he tingut la intenció de fer-te mal, no pensis malament, que et quedi clar: jo no estic sortint amb una altra persona. I el teu menyspreu és una bona hòstia per a mi.

El fet que no siguem ja una “parella” no significa que no puguem donar-nos la mà. Jo no t’he abandonat, només he pres distancia, la necessito, si no m’ofego i em sento en una espècie de gàbia de metall i avorreixo la teva presència, perquè en realitat detesto la meva… simplement noto que hem entrat en un bucle i trencar mecanismes sempre està bé.

Vull veure’t  somriure, tancar-te a casa i viure només de les teves fantasies és purament malaltís. Compartir és necessari per créixer i expandir-se.  En quina mena d’ésser humà et vols convertir, tancat, sense impulsos externs, sense bellesa, sense… merda Simó, és que en aquests moments em sembles una altra persona i poso en dubte qui ets realment… no em fotis!!! Si per tu realment tingués un valor el que hem viscut, sortiries a buscar-me però t’espantes i et fots a la teva cova, com un ós poruc, em  sembla tan covard que m’entren ganes de cridar!

La vida és aquí fora i estimar és compartir, jugar, desitjar, somiar… per escriure has de respirar, i tancat al teu microcosmos acabaràs extingint el teu propi oxigen; prou de bucles. Mira al teu voltant i sisplau, mira’m un altre cop, només la teva mirada em facilita una mica la comprensió d’aquest caos permanent. No puc viure sense tu. Has d’entendre que podem relacionar-nos de mil formes, no siguem obtusos!

Sisplau, deixa de jutjar i escoltem-nos amb el cor.

T’estimo amb tota la meva ànima.

Doux baisers

Béré

No em fa gaire grácia haver interromput una relació amorosa per carta…

Xavi H

En aquest escrit m’agradaria parlar sobre la pressió i la violència en el món de l’esport que reben tant els jugadors com els àrbitres, sobretot en l’àmbit futbolístic. Són moltes les agressions que reben, no només verbals sinó també físiques.

Aquest cap de setmana han sorgit dos fets que corroboren aquestes accions, en el partit de la tretzena jornada de la lliga BBVA que enfrontava al Mallorca contra el Granada un menor va llençar un paraigües al jutge de línia, el linier va acabar sangrant per la galta . El partit es va haver de suspendre i aplaçar, encara que no ha sigut el primer cop que això ha passat.

També, aquest dissabte passat  un àrbitre alemany d’origen iraní es va intentar suïcidar a causa de la pressió del mitjans de comunicació i dels aficionats que l’havien declarat pitjor àrbitre de la Bundesliga (lliga Alemana) i, al ser estranger li dedicaven càntics racistes.
Després de veure aquestes noticies per la televisió, em pregunto si tot això és necessari.

Pol

Mentre et fumes la cigarreta recolzada a la rentadora, perquè prefereixes això a dormir al costat del dels roncs, descobrir que voldries ficar-te en ella. A la insignificant rentadora. Sent conscient que tots els teus veïns són feliços o no tant en els seus somnis, que ves a saber els milers d’històries que succeeixen ara mateix en el teu edifici, el que sembla que s’enfonsarà qualsevol dia. Desitjar obrir la petita porta rodona i blanca, entrar d’un salt, acomodar-te i en posició fetal, tornar a néixer. Tornar a néixer. Tornar a néixer. Tornar a néixer. Començar de nou. De zero. Ficar-te i rentar-te de cap a peus. Marejar-te donant voltes i voltes i voltes i voltes en el mateix sentit amb el mateix ritme durant hores. Marejar-te fins oblidar tot l’anterior. I sortir, regalimada d’aigua, amb el peculiar olor de suavitzant, aquell que diuen que fa miracles a la televisió que t’agradaria tirar pel balcó, després estendre’t cap per avall, pels peus, aprofitant el estar regalimada per plorar en silenci perquè no saps qui ets, ni d’on véns, ni tan sols on vas. Confonent les teves llàgrimes amb l’aigua que notes caure. Però olores bé, i encara que estiguis bruta per dins, fas bona olor, i això és el que importa en aquest precís moment.

Jade