LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Hoy me veo obligado a escribir, puesto que hace tiempo que no lo hago y tengo ganas de desahogarme un poquito. Lo haré hablando de mí mismo, mejor dicho de la juventud en general, los adolescentes, la edad del pavo… Bajo mi punto de vista, pienso que estoy pasando por la época más mala de la vida de cualquier persona.

Voy a expresarme más concretamente; en mi humilde opinión, creo que los jóvenes somos personas descerebradas (no todos) que nos dejamos influenciar fácilmente por otros que creemos que son superiores a nosotros. Nos creemos más mayores de lo que realmente somos, pensamos que nos vamos a comer el mundo, que somos capaces de todo, pero luego lo que pasa es que las personas que realmente son superiores a nosotros nos manipulan aprovechándose de nuestra inexperiencia. Y posteriormente, vienen una serie de batacazos en forma de fracasos que te pueden dejar medio loco y te abren los ojos de golpe, hacen darte cuenta que siempre tenemos cosas que mejorar y que siempre vamos a tener a alguien encima nuestro del que podemos aprender mucho.

No solamente digo que pueda suceder en la vida en general, creo que puede pasar en situaciones más concretas como cualquier deporte, como a mi me está pasando en el fútbol. Pienso que en este mundillo he tenido una gran cantidad de éxitos y triunfos deportivos, pero creo que los pocos fracasos que he tenido han sido más importantes y decisivos que los éxitos. Esto junto a otros pequeños detalles van a ser causa del final de mi pequeña pero intensa carrera futbolística dentro de pocos años.

Concluyendo mi escrito, voy a decir que haría cualquier cosa por volver a mis cinco añitos, ya que viendo a mis “pequeños” del equipo de fútbol que dirijo, formado por críos de 4 o 5 años, pienso que es la mejor edad, y así volver a empezar de nuevo.

Saúl Lara LópezdeMota

“La vida imita l’art més sovint què l’art imita la vida”, va escriure l’Oscar Wilde. Generalment, estic d’acord amb tot el que deia aquell home, però em pensava, fins a fa uns dies, que això era una excepció. Aquest moment d’assabenteniment em va passar mentrestant escoltava un dels meus podcasts preferits- un programa de radio de NPR als Estats Units. El programa, Radiolab, és una de les meves coses preferides en tot el món. M’encanta. Tracta de ciència i filosofia i experiència humana, però ho fa d’una manera molt interessant i únic, amb entrevistes, musica, efectes sonors i edició molt bona.

Bé, l’episodi de què parlo s’anomenava “The Bad Show”, o “L’episodi dolent”, que, clarament, no refereix a la qualitat del programa, sinò al tema. Es dividia en tres apartats, però és el segon que m’interessa.

Jo no sóc una persona gòtica, ni molt menys, però m’encanta la comèdia fosca i, encara que m’agraden les comèdies, m’agraden encara més les tragèdies. Tenen una puresa de sentiment, un je ne sais quoi, que t’afecta moltíssim i et deixa per dies més tard amb un sentiment intangible de buit.

Hi ha moltes coses tristes a la vida, és clar, però les tragèdies segueixen una estructura perfecta de pujada a la glòria i caiguda tràgica. I els protagonistes no poden caure per motius externs, els herois tràgics sempre tenen un defecte moral en el caràcter, un taló d’Aquil·les, que els traeïx però al mateix temps els guanya la nostra empatia. Això és el que és difícil trobar.

El segon apartat del podcast explicava la vida d’un tal Fritz Haber. Un científic Jueu i Alemany que va viure al final del segle XIX i al principi del segle XX. Han escollit explicar la seva història per il·lustrar les preguntes “A quin punt diem que una persona sigui ‘dolenta’? Valorem les conseqüències de les seves decisions o les pròpies decisions en si? El món seria un lloc millor si no hagés viscut o no?”

Fritz Haber va néixer a Breslau, Alemanya, en 1868, fill d’un comerciant jueu de classe mitjana. Associem Alemanya amb l’Holocaust, però en aquella època els jueus podien  viure amb tota la normalitat. Haber es va poder estudiar química, i va arribar a ser professor de química en una universitat important alemana. Va crear un equip de científics, i la seva primera gran tasca va ser intentar extreure nitrogen de l’aire. El nitrogen funciona com a fertilitzant per les plantes, i, als principis del segle XX, Alemanya passava una gran fam. No podien haver alimentat tota la població si no hagés creat el Procés Haber el 1906, que creava amònia des de hidrògen i nitrogen, i de fet, un 50% de la teva massa corporal és degut a plantes alimentades pel procés Haber. La població mundial simplement no hauria pogut arribar 7 bilions de persones sense el seu treball.

O sigui que el que ha fet el Haber està molt bé, no? Ara, Haber és l’heroi d’Alemanya. Passa el dia amb els més importants de l’imperi, fins i tot coneix l’Emperador Guillem II. Neix el seu fill, amb la seva dona Clara Immerwaher, també un científic important, i una de les dones primeres que entra en el món de la ciència a Alemanya. I segueix fent experiments al seu laboratori químic per millorar les condicions de vida dels alemanys. Guanya un premi Nobel de la Química pel Procés Haber.

Però arriba la guerra. La primera guerra mundial. Haber és un home molt cregut i molt patriòtic, i els seus experiments amb gasos van començar a tenir motius més fosques. Haber va ser el principal promotor de les primeres armes de destrucció massiva; els gasos verinosos. Servirien per fer fora i de matar els soldats aliats en les trinxeres, però sense posar en perill cap soldat alemany. Va mostrar els seus plans als generals de l’exèrcit, però aquests, al principi, pensaven que no era “jugar net”. No obstant això, el 22 d’abril de 1915, a les sis del matí en Ypres, Bèlgica, Haber arriba al front de guerra amb un abric de pell, un cigar cubà, i allibera 150 tones de gas de gas de clor a les tropes aliades.

Els supervivents el van descriure com un mur verd de 4 metres i mig que avançava a un metre per segon. Les plantes que toca tornen marró i moren immediatament. L’herba torna el color de metall. Els ocells cauen del cel. En minuts, el núvol de gas arriba a les trinxeres de l’enemic. Quan respires el clor gasós en aquella quantitat ho notes immediatament. Els soldats començaven a convulsionar i tossir un mucós transparent que formava una escuma groga. Els que encara podien respirar tornaven blaves. El que feia el gas era irritar els pulmons fins que formessin aquella mucosa, i ho feia tan ràpidament que no tenien temps a tossir-lo, i ofegaven en terra ferma.

Aquí tenim l’ascenç a la glòria. L’arrogància de l’èxit, i les equivocacions que comporta. Lear malinterpreta a la Cordèlia.

En l’opinió del Haber, tot ha anat perfecte- millor del que havia esperat. És promogut a Capità, cosa poc comuna en un home que gairebé no ha tingut experiència en l’exèrcit. El 2 de maig de 1915 torna a casa per visitar la seva dona, Clara, i el seu fill Hermann, que té 13 anys. Recordeu la Clara? També era química, amb un doctorat i ha sentit d’allò que acaba de fer el seu marit.

No sabem exactament què va passar aquella nit. Sabem que la Clara està horroritzada en sentir de la destrucció dels gasos, especialment perquè s’adona que el seu marit torna el dia seguent a dirigir més atacs de gas verinós, però quan ho diu això al seu marit, ell l’ignora.

En canvi, Haber fa una festa per tots els seus amics. Per celebrar la seva victòria. Aquella nit, després de la festa, Fritz toma unes pastilles per dormir, i la Clara agafa el revòlver del seu marit, surt al jardí, i es suïcida disparant al pit.
I això no és tot. Hermann, el fill de tretze anys, troba la seva mare- encara viva -i ella mor als seus braços.

El dia seguent, com havia planejat, Haber torna al front, deixant el seu fill amb la seva mare morta. Anys després, després d’haver emigrat als Estats Units, el seu fill Hermann també es suïcida.

Casi no es pot imaginar que passava pel cap del Haber en fer aquesta decisió. Potser fugia? Potser pensava que ell encara tenia raó? No sabem perquè va fer això, solament sabem que ho va fer. És des d’aquest moment que la vida de Haber comença a enfosquir.

Haber va continuar a l’exèrcit fins al final de la guerra. El fet de perdre el trobava molt humiliant, i quan Alemanya s’enfonsa en crisi Haber fa un plan per pagar totes les deutes alemanys; extraurà or d’aigua del mar. L’aigua del mar conté molts minerals dissolts a més de l’or. De fet, només hi ha 1mg d’or en una tona d’aigua, però Haber va passar els anys vint escrivint papers científics, investigant i experimentant sobre aquest tema.

Evidentment, falla, però això va ser una cosa molt dura per a ell. Tots els que el coneixien han dit que era un home molt cregut, i entre perdre la guerra, la pobresa total d’Alemanya, la mort de la seva dona i això, Fritz Haber queda humiliat. Torna al seu laboratori, que és gran i un dels més importants, i ell i els seus ajudants continuen amb projectes més modestos, com per exemple van inventar un gas pesticida molt eficaç.
Però Alemanya era cada vegada més conservadora i en 1933 Hitler arriba al poder. Això volia dir que els jueus ja no poden treballar en càrrecs importants ni en ciència, medicina, etc. Haber, com que havia treballat molt en l’ultima guerra i promogut a capità, encara podia treballar, però un 75% dels seus ajudants en el laboratori eren no podien, i va dir que “ell donava feina als que sabien molt, i no li importava qui eren els seus besavis” i es va negar a seguir investigant per Alemanya.

I marxa del país, dient a un amic en una carta que “em trobava com si hagués perdut la terra mare”. Comença un període de viatges. Acaba en Anglaterra, on famosament un dels científics anglesos més importants de l’època es nega a donar-li la ma. Fritz Haber és bàsicament sense casa. Mentrestant, el seu salut està fallant. En 1934, agafa un tren a Suïssa, però abans d’arribar mor d’un atac de cor.

Amb això ja sembla el final humil de qualsevol heroi tràgic, però no acaba aquí. Quan jo escoltava a aquest podcast casi no m’ho vaig poder creure, que després de la seva mort passaria una cosa tan de novel·la, de ficció. Tan horrible.
Recordeu la pesticida que vaig mencionar que Haber havia fet al laboratori? Es deia Zyklon A, i s’hi havia afegit una olor desagradable perquè les persones no la respiressin sense adonar-se’n, ja que era molt verinós.

Quan els nazis van crear els camps de mort, van haver de trobar un gas verinós per les cambres de gas. Haber era encara reconegut com a químic molt important després de la seva mort a l’exili. Els nazis van buscar la fórmula de Zyklon A i van treure-li l’olor, creant Zyklon B, el gas que van fer servir per assassinar 2568743 jueus, incloent amics de Haber i possiblement membres de la seva família.

No us he explicat tot això per ser morbós, ni per reduir la vida d’aquest home a un conte sensacionalista. És clar que la seva vida serveix per il·lustrar debats de temàtica ètica o filosòfica, però això no m’interessa tant com la creació del Zyklon B.

La paraula “nazi” és sinònim d’antisemitisme, i és reconegut mundialment que pensaven que els jueus no eren gens humans. Això dit, em dona la sensació de que els polítics i militars més importants no creièssin això de veritat. Ha sigut comprovat milers de vegades al llarg de la història que els humans són capaços d’assasinar massivament persones que no necessàriament creuen que siguin biològicament inferiors. Els nazis importants sabien perfectament que Fritz Haber era jueu, i van escollir la seva creació com a l’arma de guerra més terrible de la guerra. No seria la primera vegada tampoc en què els polítics d’un pais convencessin el poble d’una cosa que saben que és falsa. Per això dubto de què el motiu per matar i fer fora els jueus sigui solament per l’odi. Hitler i els seus ajudants van veure que, en un país arruinat, els jueus eren uns que tenien molts diners, i com que eren “estrangers” van pensar (correctament) que seria fàcil convèncer la població. Amb el suport del poble podien robar els seus diners i oficis. Sí això és cert, vol dir que l’Holocaust no va ser res més que un gran negoci.

Natalia

El divendres passat ens van fer un taller de 2 hores sobre l’economia de guerra. El taller el feien desde la comissió Dindori, així que va vindre una noia d’aquesta comissió i també una noia de la organització per la pau en la qual Arcadi Oliveres és el president.

Encara que va durar dues hores, el taller va ser força entretingut. Vam començar a les 9:30 amb la presentació, la primera noia ens va explicar bàsicament la funció de la comissió Dindori i quines activitats oferien, mentre que l’altra noia ens va fer una visita rápida per la web de l’organització i va explicar una mica els projectes que tenien pensat dur a terme. Després ens vàrem aixecar i ens va separar en dos grups per a representar cada un un concepte diferent, al meu grup ens va tocar representar la pau i als altres la no pau.

La següent activitat va ser posar-nos en fila, desordenada, però una fila al centre de la clase, deien una frase i havíem de posicionar-nos a una banda o altra de la clase segons si estavem d’acord o no ho estavem amb el que deien.

En acabar aquesta activitat ens van pasar un capítol del documental Ahisma que tractava temes com l’economia de guerra on hi sortien persones molt importants com el mateix Arcadi Oliveres parlant sobre aquest tema. A part d’això ens van presentar unes dades bastant esgarrifants tenint en compte la pobresa actual i la crisi que patim.

Aquest taller m’ha fet reflexionar sobre tot el que passa arreu del món, qui se’n beneficia i el més important, qui ens diu la veritat i com ens la diu.

David

En aquest escrit he trobat interessant parlar d’un tema que cada dia és més comú entre els joves, les drogues.

La gent quan es parla de drogues troba que és una cosa que queda molt llunyana de la vida quotidiana, però us puc assegurar que un 80% dels joves ha consumit alguna vegada part d’elles, des de l’alcohol, marihuana, hatxís, LSD, etc.

Hi ha drogues legals que en la meva opinió el que fa aquesta legalitat sobre les drogues és que es facin més comunes en la societat com per exemple l’ alcohol i el tabac, la qual cosa fa que la gent no les vegi com a tal, ja que les hem vist consumir el nostre voltant tota la vida, però com totes les drogues tenen efectes secundaris dolents i creen addicció. En canvi les drogues il·legals tenen més mala reputació ja que els efectes secundaris són més grans i ràpids.

També trobo necessari parlar sobre el motiu pel qual comencen la majoria dels joves a consumir-les. La majoria de la gent comença a consumir part d’ aquestes drogues perquè creuen que es un acte de “valentia” i perquè la gent no els digui covards, cosa que trobo absurda.

Així que, en la meva opinió trobo que la majoria dels joves no se’n adonen de que els hi depararà al futur, i té una pinta molt negre…

En conclusió, jo crec que s’haurien se començar a prendre mesures eficaces i dràstiques per evitar cada dia un món pitjor.

Fins el pròxim!

Jordi Xivillé

Mi historia es muy simple. Soy una chica común, normal, de las que siempre ves en la calle. La que pasa por la esquina y mira los carros pasar; estudia cuando quiere, va al cine cuando quiere y de vez en cuando ayuda a un anciano a pasar la calle.

Asisto como todas las mañanas a un colegio cercano de mi casa, así que camino poco, y es el único ejercicio que hago. Ése, y caminar en círculos cuando mi mamá demora en bajar para acompañarla a hacer las compras de la tarde. Y fue ayer, precisamente ayer por la tarde, mientras la esperaba que me puse a hablar con Rubén. Él es vecino mío desde hace dos años, pero apenas ayer lo noté. No sé si fue por su camisa azul o por sus aires de buena persona, el hecho es que me saludó como si me conociese de toda la vida y de uno u otro modo terminamos caminando en círculos esperando que mi mamá bajara los escalones.
Mi mamá llegó desorientada, aturdida y corriendo, ya íbamos tarde y debíamos apurarnos si queríamos alcanzar el cierre de la tarde. Me agarró fuertemente del brazo y me incitaba a apurar el paso. Yo aún sostenía mi conversa con Rubén, que iba desde fútbol hasta maneras fáciles y prácticas de empacar brócoli en una nevera recién lavada. Mi mamá nunca se percató que Rubén nos acompañó todo el tiempo y hasta nos ayudó cargando las bolsas de vuelta al piso. Al llegar le entregó 2 euros a Rubén en forma de propina y lo despidió como cuando uno despide al niño del domicilio.

Natalia Donado

Sincerament, arriba un moment en que ja no sé ni que explicar-vos. Ja que aquests escrits representa que no només es fan per millorar la nostra escriptura, sinó també per explicar alguna cosa referent a la nostra vida. Personalment em costa molt trobar un tema relacionat amb mi. Desprès d’una estona donant-li voltes crec que ja l’he trobat. El tema perfecte. Està bastant relacionat amb mi, amb els meus gustos…

Per començar dir que es tracta d’un grup musical format per dues persones. Dos germans. Van néixer a un municipi de la província de Barcelona.  Les seves composicions pertanyen a tres generes destacats: Rumba catalana, Pop rock i Rock. Podem trobar fins a vuit àlbums d’aquest grup, com per exemple: Al 2001 Destrangis, al 2004 ¿La calle es tuya?, al 2005 Voces de ultrarumba, al 2008 Allenrok… Es dediquen al món de la música des de fa aproximadament tretze anys. Són artistes internacionals, ja que no només són reconeguts a Barcelona i Espanya, sinó que també ho són a països llatinoamericans com Colòmbia, Mèxic, Xile, Cuba, Argentina i Veneçuela. Durant la seva carrera els han atorgat molts premis com per exemple: Dos premis onda (2000 i 2004) un a l’artista revelació i l’altre al millor àlbum.

Suposo que aquestes alçades ja sabeu a quin grup em refereixo. En efecte, Estopa. Si he volgut parlar d’ells es perquè des de ben petita he escoltat la seva musica, ja que els meus pares es pot dir que eren i són fans. A més a cada viatge en cotxe, sigui a prop o lluny on haguem d’anar, sona algun dels seus àlbums. Amb tot això, espero que segueixin com fins ara, triomfant per tot el món i creant nous èxits. Estopa sempre.

Laura Alarcón

– 5, 6, 7 i !!!! …… Repetim!!!! ……. Puc avançar?
– Si…

La primera frase crec que és la que més es repeteix durant la classe de hip-hop. La professora ens ensenya els passos i després amb música fem tota la coreografia. Sempre ho repetim fins que a totes ens queda més o menys clar; seguidament fa la pregunta: “Puc avançar?” I així és com anem aprenent tots els balls.

Sempre m’ha agradat ballar (suposo que en part és perquè la música m’encanta) em fa sentir lliure, m’oblido de la resta de coses i em centro només en memoritzar els nous passos i en gaudir de l’activitat.

A hip-hop practiquem diferents estils de ball com sexy stile o new stile i això m’agrada perquè anem variant i no és tota l’estona el mateix.

Algun dia m’agradaria formar part d’algun grup de competició. És una il·lusió que sempre he tingut per això m’agradaria dedicar més temps al ball. Simplement és magnífic.

Pau

La copa Catalunya de futbol sala és una competició esportiva amb un carácter eliminatori i de classificació, o sigui que es fa un partit on el que guanya es classifica i el que perd s’elimina. Els partits es juguem a casa de l’equip que té un coeficient més alt, és a dir, a casa de qui se suposa que és més dolent.
Nosaltres ja anem per la tercera ronda perquè hem eliminat als altres dos equips contra els que hem jugat, però no ha estat fácil. El primer partit va ser contra el Masnou de la nostra lliga al cual vam guanyar per un sol gol: 3 a 2. El segon partit va ser contra el Premià de Mar, aquest equip ja jugava a primera divisió i encara que eren gairebé tots de primer any ens va costar més aguantar l’enfrontament, però al final vam sortir victoriosos guanyant per 3 gols a 2 com l’anterior partit. Com se suposava que nosaltres erem més dolents, els dos partits els vam jugar a casa, cosa que ens va donar una certa ventaja ja que, a part de que ens coneixiem el camp, a la grada es trobaven els nostres amics que havien vingut a animar-nos.
Ara ens toca contra el Canet que està a divisió d’honor, la máxima categoría i són molt bons, però crec que si ens esforcem i hi posem tota la concentració els aconseguirem guanyar!
David

Amb aquest títol, no em vull referir a alguna cosa personal que m’afecti només a mi, sinó crec que a milions de persones. Aquest tema es sobre un dels millors laterals esquerrans que ha tingut el barça, Éric Abidal.

Aquest jugador, l’any passat, ja va haver d’entrar a quiròfan. En aquesta primera intervenció li van extreure un tros de fetge que tenia malament. Després d’aquesta operació el jugador va tornar al terreny de joc, donant-ho tot, fins que fa un mes, en unes proves mèdiques que passen els jugadors, li van detectar la importància del tumor al fetge. Ell, immediatament, va comunicar a la directiva i als seus companys, però no volia que es fes públic. Fins fa uns dies no es va saber. Abidal serà operat demà, i sobreviurà, però no crec que torni a trepitjar un camp de futbol per fer el que se li donava més bé.

Joan