LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

De alguna forma la moda influye en nuestras vidas y en nuestra personalidad. Es decir, la moda marca una tendencias que la mayoría solemos seguir i muchas veces excluimos a quien no las sigue. Hay muchos estereotipos sobre la moda, por ejemplo, el ser delgado o no, vestir una ropa de determinada marca, beber esa bebida que nos dará estilo propio, o simplemente vivir determinadas experiencias que nos proponen.

Estas tendencias, terminan provocando que nuestra conciencia acabe teniendo un conflicto, una lucha personal contra la moda, contra todo lo que nos plantean: tenemos que decidir si queremos hacer eso o no, vestirnos de esa manera o no…, porque, muchas veces, en el fondo no nos gusta pero pensamos que si nos “salimos” de estas tendencias seremos de alguna forma aislados del resto del grupo que sí lo hace.

Con todo esto quiero decir que deberíamos aprender a respetarnos a nosotros mismos y así decidir cuál de estas propuestas queremos o no, y cuáles marcarán nuestra personalidad, porque al final lo que importa en realidad es que nos sintamos a gusto con nosotros mismos y con lo que hacemos.

Sandra

El segon treball de recerca d’aquest curs el faré acompanyada de tres persones molt importants per a mi. Al llarg de la primària vam estar juntes tots els dies tant escolars com els caps de setmana, però al arribar a la secundaria ens van posar a classes diferents i això va fer que ens distanciéssim… però ara els estudis ens tornen a unir encara més!! El tema que haurem de treballar serà la radio, la primera part del treball serà més teòrica; buscarem la història de la radio i la manera que té de funcionar. La segona part consistirà en fer un programa de radio on crearem una sèrie de seccions; informativa, teatral i musical.

A diferència de altres companys que no els hi agrada el seu treball, nosaltres quatre estem molt contentes. Sé que tant quan ho estiguem fent com quan ho exposem ens ho passarem molt bé i farem un gran treball de recerca! El 10 és nostre!

Marta

El passat dimecres 21 de març els alumnes de quart d’ESO  vam anar al saló dels ensenyament, on hi havia una gran varietat d’universitats, les quals ens informaven sobre la qualitat del seu ensenyament, les activitats que realitzaven, les beques i els ajuts que proporcionaven i sobretot les diferents branques i matèries que tenien a cada especialitat.

A mi em va agradar molt poder anar, ja que gràcies aquesta excursió tinc del tot clar el que vull ser de gran i a quina universitat m’agradaria estudiar. La Universitat Autònoma de Barcelona és la que més m’ha cridat l’atenció tant per tots els serveis que em proporciona com per la qualitat que té i el més important, les matèries que estudiaré i les pràctiques que realitzaré al llarg dels quatre anys d’universitat.

Tot i que encara em queda acabar quart i començar batxillerat, estic segura que a la UAB  d’aquí uns anys em treure la carrera de psicologia, ja que és al que em vull dedicar. I igual que jo, sé de molts companyes que aquesta visita els ha fet veure les coses més clares i saber al que es volen dedicar.

Marta

Recuerdo perfectamente ese día. Prácticamente toda la familia en esa sala de espera, de paredes blancas pero con un original suelo embaldosado y dos ventanas que daban a una calle secundaria, poco transitada para ser de Barcelona. Especialmente por una de esas dos ventanas entraba un alegre rayo de sol que dejaba desnudos nuestros sentimientos, unos sentimientos que todos intentábamos reprimir para no alterarnos los unos a los otros. Aquél iba a ser uno de los días más esperados por todos, seríamos uno más en la familia.

Particularmente nunca había vivido una experiencia de este tipo, así que no sabía muy bien cómo actuar. La espera se hizo eterna. Desde la sala se podían apreciar llantos de recién nacidos y recuerdo con exactitud cómo mi abuela se levantaba en cada uno con una media sonrisa dibujada en su rostro esperando que uno de ellos fuera el tuyo.

En cuanto vino la enfermera, nos pusimos todos en pie, aliviados y felices escuchamos: “Ya podéis ver al pequeño”.

Mi abuela se adelantó, como en todo, pero yo puedo decirte que fui la segunda en verte.
Tendrías que haber visto la cara de felicidad de tu mamá cuando te tenía en sus brazos…

Una vez estabas limpio y cambiadito te llevaron a una sala ya más grande, con mucha más luz, cosa que no te gustó nada; no te atrevías a abrir los ojos. Te dejaron en manos de la yaya, la cual te prometo que no dejaba de repetir lo precioso que eras.

En escasos minutos decidiste echar una ojeada al mundo que te esperaba con los brazos abiertos pero que era totalmente desconocido para ti. Y fue en ese preciso instante cuando pude ver tus ojitos, indefensos ante la luz que entraba con fuerza por la ventana, y sin pensármelo dos veces te puse la manita en tu frente. Fue entonces cuando pudiste ver con claridad a dos personas que apenas respiraban a fin de no perderse ni un gesto o movimiento tuyo.

Enseguida te tuvimos que devolver con tu mamá, la cual ya estaba algo más descansada y loca por tenerte encima de su pecho y no soltarte nunca más.

Ese día fue el 28 de Marzo de 2008, y como puedes ver, no lo he olvidado ni creo que lo vaya a hacer nunca. Fue un día muy especial que tengo aún muy presente, a pesar de que en seis días me vayas ya a cumplir cuatro añitos, renacuajo.

Lo único que pido es que jamás pierdas esta sonrisita de pillo que te caracteriza o esta mirada tan tierna y llena de felicidad que siempre te acompaña.

Porque con el paso de los años, te darás cuenta que cada vez te costará más guardar estos pequeños tesoros, pero tranquilo, yo te ayudaré a conseguirlo.

Por último, te prometo que me encargaré de que nunca olvides estos versos:

“Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti
como ahora pienso.

Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.

La vida es bella, tú verás
cómo a pesar de los pesares
tendrás amor, tendrás amigos. (…)

Perdóname no sé decirte
nada más pero tú comprende
que yo aún estoy en el camino.”
GOYTISOLO.

Laura Morales Moreno

Seguro que más de una vez os han dicho “eres la/el mejor”, como si fuera un halago. A mi me lo han dicho y yo pienso “mejor que qué/quién?”, me siento comparada y no me gusta.
No se debe comparar a nadie con nadie. Todos somos especiales, cada uno a su manera. Y cada uno en su manera de ser es el mejor. Cada persona es un mundo, unas experiencias, unos hechos, unas circunstancias, etc… Resumiendo, un resultado de todo lo que ha vivido y niguna vida es igual a otra, ni mejor o peor que otra.

Por lo tanto nadie es mejor o peor que nadie y a la vez todos somos iguales pero distintos.

Celia.

Les persones, en general, acostumem a tenir present els errors dels altres i, tanmateix, a treure-li importància als seus encerts. Aquest fet potser és degut a que, d’alguna manera estem acostumats a allò que diem “la feina ben feta”.

Si seguim, per exemple, una rutina i fem bé el que toca fer, ningú ens felicita l’haver actuat adequadament, potser pel simple fet que és el que hem de fer. Però pel contrari, si trenques aquesta rutina i fas alguna cosa malament o que simplement no toca, llavors sí que et criden l’atenció.
Sembla que en alguns casos aquesta conducta es dugui a terme per fer millorar a la persona a la qual estem comentant els errors, per tal que no els torni a repetir o perquè pugui millorar. I tot i que pot semblar que no en tots els casos és aquesta l’explicació, personalment, no crec que la enveja pugui ser una causant d’aquesta conducta (com molta gent pot pensar).

Crec que més que enveja, els humans tenim un hàbit desagradable provenen (com diu el meu pare) de la religió culpabilitzadora de tot el que es feia si no agradava als qui manaven: emperadors, sacerdots, bruixots, déus… I és que, tot i que aquesta culpa ens ha acompanyat durant moltíssims anys, igual que un hàbit ha vingut per un aprenentatge dolent, pot acabar amb un aprenentatge bo.

Júlia Reina

Fa relativament poc que ens coneixem, no portem tota una vida juntes, ni hem crescut l’una al costat de l’altra, i segurament des d’un punt de vista que no sigui el d’ella ni el meu, no semblarà una amistat diferent. Però no tot realment és el que sembla.

Una vegada vaig llegir que cada persona troba a la seva vida quatre persones especials, quatre energies diferents als demés, només quatre, les que més impacten a un mateix. Ella ho és, n’estic segura. No intento fer reflexions profundes ni transcendentals, ni declarar el meu amor, ni tinc la necessitat de demostrar que tinc una amiga estupenda, va molt més enllà de tot això, o potser és molt més simple, ho explicaré.

Un puzzle és una bona comparació. Totes les peces formen part d’un conjunt preciós, totes tenen la seva funció, totes són igual d’importants. Però entre elles hi ha connexions diferents. Si formes part del cap del “Mickey Mouse”, no podràs unir-te amb el peu del “Pato Donald”. Cap peça no és més significativa, però individualment totes formen part d’una connexió imprescindible amb una altra.

Això és al que em refereixo, no som diferents a la resta d’amistats ni a la resta de persones, però entre nosaltres som úniques. Jo sé que en sentir el “tan solo quiero que me expliques cómo vas a ser fiel…” de la cançó de Kase-o, tanca els ulls i un immens plaer la inunda, com si fos el millor instant del dia, com si una sola veu fos capaç d’evadir-la de la realitat. I ho sé perquè jo sento el mateix. Ella no m’ho ha dit mai, però és una persona capaç de transferir-me informació telepàticament.

També sé que en veure l’escena de Shrek on l’ase es veu reflectit al llac i sona de fons la cançó de Halleluja, se li posa la pell de gallina. O que quan veu el vídeo en directe on el Lirico diu: “me da igual a cuántos he vencido, dime a cuántos he convencido…”, sent que està profundament enamorada d’ell. O que se sap de memòria el diàleg de Love Actually, o el de Desayuno con Diamantes… Quan saps que una persona sent el mateix que tu, és com si tinguessis un recolzament moral que et fa sentir una mica més acompanyat en un camí que has de fer sol.

Crec que explicat així queda com si el meu sensor sensible s’hagués activat per redactar aquest escrit, però no. No necessito parlar d’ella amb amor perquè la nostra relació sigui envejable. Jo la considero, a ella i a la relació, un privilegi. Igual que tenir menjar cada dia, i ningú parla amb amor d’un plat de macarrons. Però en el fons, tothom els estima.

Paula

Avui, dia 21 de març del 2012 hem passat el mati al Saló de l’Ensenyament. Jo abans d’anar-hi ja tenia pensat més o menys el que volia fer de gran. Però ara ja ho tinc més clar.

Primer hem donat alguna volta per allà per veure què hi havia. Jo en principi volia fer alguna cosa relacionada amb tecnologia, ja sigui electricitat o semblant, o relacionada amb informàtica. Un cop feta una volta de reconeixement ens hem separat i hem anat dos amics i jo a un estand on hi havia el tema de creació de videojocs, edició de videos amb efectes, creació de personatges, etc… Aquest tema a mi m’agrada molt perquè també està relacionat amb la informàtica. Després de que una noia ens expliqués una mica per sobre les diferents coses que es podien fer i un noi ens ensenyés com editava una part d’una pel·lícula, hem anat a un altre estand. En aquest, que era del tecno-campus, m’he informat d’informàtica en general i de les matèries que hauria de fer a la carrera. Després d’aquestes dues explicacions m’ha quedat ben clar que hem decanto més per informàtica on també hi entra l’edició de videos i la creació de videojocs.

En general ha estat un mati distret i interessant, on m’ha quedat més clar el que vull estudiar encara que quedi temps per la carrera.

Edu.

A vegades em pregunto si es pot estimar allò que no existeix, no em refereixo a res físic ni sexual, ni tampoc a una persona en concret, em refereixo a aquelles coses que no es veuen. Per a mi, les coses que no es veuen són les més vitals. Per posar un exemple, quan tu et despertes un dissabte (És molt important que sigui un dissabte ja que els diumenges són inaguantables) doncs això, quan tu et despertes un dissabte, cap allà a les deu, puges la persiana, obres la finestra i respires, sense cap mínima preocupació i tornes a respirar molt fort, molt molt fort, i l’aire et treu la són i el sol t’escalfa la cara…jo estimo aquest moment. Aquest moment és únic, i dic únic no perquè per a mi sigui molt especial, sinó perquè tot i que tothom el té a l’abast, molts pocs l’aprofiten. Poder començar el dia amb aquesta calma és una sort. No vull que penseu que la desgràcia dels altres em serveix de consol, però saber que jo gaudeixo de les condicions necessàries per poder gaudir d’aquest moment (sense preocupacions, sense problemes, sense malestar…) Em fa sentir privilegiada. Potser sóc una exagerada, però considero que és molt important valorar les petites coses perquè al final acostumen a ser les més especials. El que no es veu, el que només se sent, això és l’essencial. Parlo de riure i de estimar, que al final es el que tothom vol.

Sé que als meus 15 anys no estic en condicions de donar-vos lliçons de la vida, però crec que tots coincidireu amb mi quan us dic que tothom vol riure i estimar. És el millor que podem fer (vull aclarir que quan dic estimar, no només em refereixo a l’amor cap a una persona, sinó que també parlo d’estimar l’aire del matí). Ja se que molts pensareu que és molt fàcil dir que els diners son superflus, si jo haig de plorar també preferiria fer-ho dins d’un Ferrari, com vosaltres. Però creieu-me quan us dic (tenint en compte que continuo amb la meva condició d’adolescent de quinze anys) que els diners i la felicitat són absolutament independents. Suposo que no us vindrà de nou.

Per tant, estimeu quan respireu aire del matí, quan pugueu sentir la vostre cançó preferida a tot volum en una habitació fosca, quan algú que us estima us ho demostri, perquè, des de el meu punt de veure la vida, així és com realment es pot ser feliç.

Laura

Fa poc menys de dos mesos feia fred, i les mínimes capes de roba que portàvem eren tres, però ara, i des de fa unes setmanes el fred ha desaparegut i en les hores puntes fa aquell sol que només fa que recordar-te l’estiu passat i sobre tot l’estiu que està apunt d’arribar.
La veritat és que hi han ganes de que arribin aquells tres mesos de felicitat, en que no fas res i et passes el dia sense preocupacions, voltant per tot arreu tant amb pares o com amb amics, són aquells moments on et dones la bona vida.

Però realment en l’últim mes ja n’estàs una mica farta de tant descans, a més, només estàs amb els teus amics pròxims, però i els altres que et relaciones per l’escola potser no els veus, per això les últimes setmanes, moltes persones ja tenen ganes de tornar a l’escola, perquè per molt que la critiquem és, per dir-ho d’una manera, la nostra rutina, on et passes el dia rient amb els amics sigui a classe o no, sempre es divertit, trobes a faltar aquella sensació que t’agrada tant

Pensant, la veritat és que també tinc ganes de ser gran, ser independent, tenir automòbil amb que poder-me moure, així és com ho veig jo, ser adolescent, ja independents , per mi és fantàstic, però es realment així? Potser quan sigui tal i com penso voldré ser com sóc ara, mes o menys és el mateix que passa amb l’estiu portes tant de temps fen el mateix que tot ho trobes cansat.

Som així, no volem aquella rutina, volem sempre el contrari del que tenim, volem el que ens ve de gust en aquell moment .

Anna