LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Son las cinco de la tarde en Barcelona. La nubes, cansadas de las caras de fastidio de la gente, han decidido dejar salir el sol en lugar de la lluvia, y se apartan tímidamente para que el enorme astro ilumine la ciudad. La gente camina. Unos tararean canciones con los cascos puestos, inmersos en sus pensamientos. Otros, enfrascados en conversaciones banales, utilizan el cambio de tiempo como excusa para iniciar un nuevo tema. Otros ríen, en grupo, de una broma que seguramente solo entienden ellos. Y algunos, simplemente, andan, con o sin destino, rápido, lento, recto o dando tumbos.

De pronto, alguien grita, entre extrañado y entusiasmado, “¡Hay un piano en medio de la calle!”. La simple frase consigue, en cuestión de segundos, que las conversaciones y risas cesen, que la multitud se pare y dirija miradas interrogantes en todas las direcciones. Y es que de verdad hay un piano, un piano de cola lustroso en plena Plaza Cataluña, justo en frente del Fnac.
Unas veinte personas forman un corro alrededor del enorme instrumento y escuchan a un chico tocarlo. Muchísimas más caras se suman al grupo para ver el curioso espectáculo, algunos se ponen de puntillas para vislumbrarlo mejor, mientras otros se apartan para dejar que todos disfruten de la función.

El chico mueve con soltura y delicadeza sus largos dedos sobre las teclas y balancea la cabeza, marcando el compás, inmerso en un estado de paz y tranquilidad que todos podemos apreciar, pero que solo él puede sentir de verdad. El cabello castaño le cae sobre los ojos pero él ni se inmuta, se sabe de memoria la melodía y la toca con toda su alma.

Yo, que minutos antes buscaba, extrañada, como todo el mundo, la procedencia de las notas, ahora me encuentro entre ese círculo de personas y contemplo la escena totalmente maravillada. Es bonito ver cómo un grupo de desconocidos se sonríen y se dejan sitio, unidos, simplemente, por la música. El proyecto artístico “Play Me, I’m Yours” (inscripción que aparece grabada en todos los pianos) ha repartido, junto con los instrumentos, algo totalmente intangible, el compañerismo, la felicidad, la pasión por el arte.

La canción se extiende por toda Barcelona, y, el mundo, expectante, unido, sumergido, escucha.

Ana

[Página oficial de la campaña “Play Me, I’m Yours” – http://www.streetpianos.com/]

Aquest any per segon cop des que jugo a futbol, el meu equip, l’At.Català, participa a la copa Catalunya. En aquesta competició qualsevol equip de segona divisió, primera o divisió d’honor que vulgui s’hi pot apuntar. Altres anys el club havia considerat que no hi havia prou nivell a l’equip per apuntar-nos a la copa però aquest any tenim un bon equip i el club ens hi ha apuntat. En la primera fase de la copa, 2 o 3 primers partits, només juguen els equips de segona, com el nostre, i els de primera. Els equips de divisió d’honor, és a dir el F. C. Barcelona i els altres equips de la màxima lliga, comencen a jugar més tard, quan ja queden
menys equips.

El dimarts 28 a la tarda vaig quedar amb un company d’equip per mirar uns quants vídeos i després anar al partit que era a les 20:30. El primer partit va ser contra el Masnou. Tota la tarda vaig estar molt nerviós. Quan va començar el partit encara ho estava més i això va fer que comencés el partit jugant passivament. Amb el temps vaig anar-me escalfant i jugant millor però em notava encara una mica de febre de la que havia tingut uns dies abans.

Vam començar el partit marcant 2 gols però just començar la segona part  ens vam confiar una mica i ens van empatar. Vam estar empatats molta estona i quan quedava només un minut i més aviat semblava que ens farien un gol i perdríem… Vam robar una pilota, vam sortir al contraatac, un company em va fer una passada llarga, jo estava d’esquena al porter però sabia més o menys on era i com que els defenses venien corrent darrere meu vaig haver de rematar amb un sol toc fent una mitja volta. La pilota va passar per sobre del porter que estava molt a prop meu i va entrar a la porteria. Tota la grada es va posar de peu aplaudint i cridant de felicitat i els tamboriners es van posar a tocar amb moltes ganes. En aquell moment tots els nervis que havia tingut abans del partit se’n van anar, va ser un moment de plena tranquil·litat tot i la multitud de gent cridant i els diversos sorolls de la grada i dels meus companys.

D’aquí un parell de setmanes jugarem la següent eliminatòria contra un equip de primera. Tot i que tenim poques opcions de guanyar intentarem fer el màxim per passar l’eliminatòria.

Enric Grau