LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

A vegades no us ha passat mai, la sensació de que ningú t’estima, que no tens a ningú al costat. Et sens sola, em ganes d’agafar el primer tren i marxar, marxar a on sigui sense mirar enrere, fugint de tot i de tothom. No tens ganes de fer res, ni de parlar amb algú, ni d’escoltar, ni de somriure… Tens ganes d’estirar-te a un llit, tapar-te amb una manta fins les orelles, baixar la persiana, i dormir, només dormir, desconnectar de tot, necessitar només foscor.

A mi si, a mi si que m’ha passat, no només un o dos cops, sinó més. Es el pitjor, necessites algú que t’entengui, que et comprengui, que et faci somriure, que t’abraci, algú que et digui: “Gisela, somriu”. Notes com si ningú et volgués ajudar. Però en veritat si mires enrere, veus molta gent, molts entrebancs, molts riures, molts plors, molts moments, i sobre tot molts SENTIMENTS.

Però de sobte t’anedones que no estàs sola en aquest camí, que els entrebancs, els has superat, has caigut però t’has aixecat. I tot això es gràcies a ELLES, les meves amigues.

A Elles no les canviaria per res del món.

Gisela

Feia temps que em volia fer un pírcing, jo tenia molt clar on me’l volia fer des de fa molt de temps, però els meus pares no me’l deixaven fer. Deien que només era una moda, i que al cap de uns dies ja no el voldria i m’hauria maltractat el cos per res.

Jo vaig escoltar-los, però desitjava tant un pírcing al cartílag que no em va importar molt. Fa cosa de uns 4 mesos que ja el tinc fet, i la veritat estic molt contenta, però tot te la seva part negativa. Els dos primers mesos, el forat no es tancava i cada dia tenia algun problema.

Un com ja se m’havia tancat i ja el tenia amb l’arracada que jo volia, estava jugant amb el meu germà i em vaig donar un cop a l’orella amb una corda, i l’arracada va sortir volant. La veritat, em va fer força mal però el pitjor no era el mal sinó que des d’aquell dia encara no tinc tancat el forat. Ara cada dia m’he de posar ‘’Mercromina’’ perquè se’m tanqui.
Espero que tot surti bé i el tingui tancat en breu, encara que quan vols alguna cosa de veritat no t’importa el que hagis de patir.

Sara

Em considero privilegiada per tenir sis princesetes al meu costat.  Son unes princeses  molt normals, cada una porta una vestit d’un color diferent: una rosa, l’altre blau, l’altre llarg i l’altre curt. Una porta una cinta al cabell i una altre una polsera al canell. Una m’ajuda quan estic trista, l’altre m’ajuda a posar-me contenta. Una altre em fa companyia quan no tinc a ningú, l’altre  m’observa quan necessito estar sola. La següent m’anima a fer coses difícils i l’altre em frena quan vaig a fer alguna cosa que no dec.

A vegades elles s’enfaden o es posen tristes quan estic molt de temps sense canviar els seus vestits, però al final tornen a posar-se contentes quan vaig i les abraso per jugar amb elles. Altres cops m’enfado quan no les trobo al calaix, però quan es donen compte de que les estic buscant treuen el cap per demostrar-me que allà estan.

Aquestes princeses no les tinc les sis des de sempre, les he anat aconseguint  al llarg de la meva vida, per això són tant especials. M’ha costat bastant trobar-les per què princeses de veritat com elles no es troben fàcilment. HI ha algunes amb les que pasaries una tarda, però al final t’acaves cansan d’ella per què no et rius com amb les teves,  te’n adones de que  li falta allò que les teves tenen que et fa sentir tant plena i contenta.

Per això  espero tenir-les molts anys més, per què amb elles he passat moltes estones increibles que sempre recordaré.

Alba

Per Nadal és costum que la gent faci un pessebre petit en un raconet de casa seva representant el naixement de Jesús. Al museu arxiu de Vilassar de Dalt cada any una sèrie de voluntaris també en fa un, però no un de petit, sinó un que ocupa una sala de 200 m2. En aquets pessebre a part de l’anunciata, el naixement  i els altres llocs clàssics dels pessebres, s’hi representa un poble de

Catalunya. Aquest any es representava el poble on es va rodar la pel·lícula “Pa Negre”.
A principis de desembre el meu pare em va proposar que anés a ajudar a fer el pessebre del poble. Segurament m’ho va dir perquè em veia avorrit a casa tot el dia i, ja que ell forma part de la junta del museu, se li devia acudir proposar-me aquesta activitat. Al principi vaig pensar que feia broma però després m’ho vaig anar rumiant millor i vaig decidir anar-hi ni que fos per sortir una mica de la rutina. El primer dia no sabia si allò m’agradaria o no, però un cop allà, de seguida vaig començar a conèixer tots els col·laboradors i vaig començar a treballar.

La setmana següent que ja era l’última abans de Nadal, hi vaig anar gairebé cada dia, ja que el pessebre estava molt endarrerit. Al final vam acabar de posar les ultimes figures una hora abans de la inauguració oficial, és a dir, a les onze de la nit del dia 23 de Desembre.

Ara fa una setmana vam quedar tots els col·laboradors un diumenge al matí per guardar totes les peces, el suro, la molsa, la sorra, etc. Vam desmuntar tot el pessebre en dues hores mentre que per fer-lo vam estar gairebé un mes !

Enric

– ¿Conoce usted esos días en los que se ve todo de color rojo?

– ¿Color rojo? Querrá decir negro.

– No, se puede tener un día negro porque una engorda o porque ha llovido demasiado, estás triste y nada más. Pero los días rojos son terribles, de repente se tiene miedo y no se sabe por qué.

(Breakfast at Tiffany’s)

Tengo días rojos con muchísima frecuencia. A veces, cuando estoy intentando dormir, siento una presión, una sensación aterradora que me oprime el pecho y me impide relajar la mente. No sé por qué tengo esa sensación y tampoco tengo la esperanza de que alguien lo sepa. Creo que eso me ocurre por un hecho importante que me ha pasado durante el día y al que no he prestado atención hasta el momento de estirarme en la cama.

También se siente miedo en algunas tardes en las que estás estirada en el sofá completamente sola. Una sensación de incertidumbre hace que empieces a pensar qué estará haciendo tu hermana o tu padre. ¿Estarán bien?, ¿Habrá pasado algo?, ¿Por qué llegan tan tarde a casa?, ¿Por qué no les he acompañado? Preguntas sin respuesta que te vienen a la cabeza sin motivo. Luego los llamas y les preguntas como están, ellos te responden que bien y tú en ese momento te quedas mucho más tranquila.

Supongo que todo el mundo tiene sus propios días rojos, ya que cada uno tiene diferentes miedos e incertidumbres. ¿Os imagináis un mundo sin días rojos? Resulta difícil, siempre hemos vivido con ellos y hemos acabado por acostumbrarnos.

Sandra