LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Otro asesinato, un nombre más que añadir a la lista, un argumento menos para creer en el mundo y confiar en que no hay personas tan horribles.

Cada vez aparecen más casos de violencia machista en las noticias. Más allá del frío titular que nos muestran, hay dolor, llantos, lucha y miedo. Hay un hombre con las manos manchadas de sangre que escapa y hay una mujer inocente muerta. Hay años, semanas, días de sufrimiento por parte de ella. Hay una muerte cruel y un trato antinatural. Hay algo que debe frenarse.

¿Qué clase de hombre sería capaz de maltratar una persona hasta el punto de hacerle sentir que no es nada, que es inferior, que se lo merece? ¿Qué clase de hombre cometería tal bestialidad? Siempre que escucho el nombre de una nueva víctima no puedo evitar preguntarme cuántas mujeres han pasado y están pasando por ello, desde el anonimato, con miedo a denunciar.

Nadie merece ese trato, no hay que dejar que te destrocen de esa manera, que te hagan ese tipo de daño. Hay que prevenir, mentalizar, hacer que el dolor de esas mujeres, su fuerza y su memoria quede en algún lugar más allá de las insulsas estadísticas de muerte, hasta que forme parte del pasado y sea, únicamente, un ejemplo de la atrocidad humana. Porque si hay algo peor que matar, es hacerle creer a la víctima que merece morir.

Ana

La família per part de la meva mare és bastant nombrosa, si ens posem a comptar en total són vuit persones: els meus avis i sis fills; la més gran de tots és la meva mare la Rosa Mª que es porta setze anys amb la Marta, la més petita. Entremig d’elles hi ha dos nois i dues noies.

Això era una petita introducció perquè no us vull parlar dels meus tiets i tietes sinó de la tercera generació de la família, els néts i nétes, aquí m’incloc jo.

Tot va començar quan vaig néixer fa quinze anys, després de tres anys de casats, els meus pares van decidir tenir el primer fill, com comprendreu els meus cinc tiets i avis estaven d’allò més contents perquè ara tindrien una neboda i néta petita per mimar.
La meva arribada va ser perfecta, a tots els queia la bava, perquè era la primera. Segons la meva mare em tenien massa mimada, i tot el dia em portaven regalets. A més tenia la tieta Marta que només tenia onze anys quan jo vaig néixer i em tenia molt entretinguda. I no deixem de banda els meus avis i la tieta Sílvia que em van fer de cangur quan els meus pares treballaven.

Però al cap de tres anys vaig deixar de ser la primera perquè va néixer el meu germà en Pol que també va tenir una molt bona rebuda. Ara ja no es podien barallar perquè ja tenien dos petitonets per jugar, la nena i el nen. Tot i això s’ha de dir que jo era una mica gelosa perquè ja se sap, quan et prenen el lloc de protagonista no cau molt bé. A més un bebè sempre fa més gràcia i jo ja tenia més edat i no era l’única, això em va fer tornar una mica punyetera.

Fa catorze anys que el meu germà i jo som els únics néts i nebots de la família. Perquè els meus tiets s’han casat amb noies una mica més joves que ells i fins fa poc no s’havien plantejat la idea de formar una família.

Però la noticia més sorprenent va ser fa dos anys quan el meu tiet Lluís i la tieta Mireia ens van dir que estaven esperant el seu primer fill en Pau, això ens va fer molta il·lusió, feia molt de temps que no teníem un membre més a la família i amb en naixement d’en Pau seria una manera de tornar a recordar quan nosaltres dos érem petits.

Però jo crec que amb l’arribada d’en Pau la família es va animar i al cap d’un any el meu tiet i padrí Josep Mª i tieta Natàlia ens van dir que esperaven un nen, en Roc que avui fa un any. Al cap d’un més la meva tieta Silvia i tiet Joan van dir-nos que esperaven una nena, la Jana que ara té 11 mesos. I fa un mes va néixer la germana d’en Pau, la Mariona.

És a dir que amb tres anys hem passat de ser dos néts i nebots a ser-ne sis. Això és fantàstic. En aquests moment estem molt entretinguts perquè ara són petits i tots fan molta gràcia. És molt bonic veure que la família creix i que tots estem tan units. Per la meva part estic molt contenta i animo als meus tiets i tietes a seguir augmentat la família i sobretot agraeixo poder compartir tots plegats aquests esdeveniments.

Marina

Estava sopant, i mirant la televisió, llavors van fer el temps. L’home del temps va dir que pel Maresme faria fred i nevaria. En aquells moments em vaig posar molt content.

Al matí següent, quan em vaig llevar, vaig obrir les finestres ràpidament per saber si el que havia dit l’home del temps era veritat o no. I estava nevant. Em vaig alegrar molt, perquè ja feia temps que no nevava a Vilassar de Dalt, un dos anys em sembla.

Quan vaig anar cap a d’institut va començar a nevar més i em vaig imaginar moltes coses, com per exemple que cancel·larien les classes i no aniríem durant tot el dia, però no va ser així ja que nevava poc i no era difícil arribar a l’institut amb cotxe, però el servei d’autobús escolar no estava disponible. Quan vaig sortir al pati, vaig veure que la neu queia cada cop més lentament i nevava menys. La neu no es quedava al terra, sinó que es desfeia ràpidament, a diferència de la de fa dos anys que va ser una nevada espectacular, tots els carrers nevats, el parc de Can Rafart tot blanc i s’havien suspès les classes. Quan estàvem fent classes, va venir la directora a l’aula i ens va dir que per la tarda no hi haurien classes.

Més tard va deixar de nevar, però a mi no m’importava, perquè jo estava al sofà, tapat amb la manta, amb la llar de foc encesa i mirant la televisió.

Quim

El treball de recerca serà un dels treballs més importants que segurament arribarem a fer al llarg de la nostra vida.

Tothom li te por, m’inclueixo, és un treball difícil, ja que, la nota que treguis és molt important, però crec, que al triar nosaltres el tema podem disfrutar i gaudir de la realització del mateix.

Jo tinc diferents idees però la que m’agrada més és sobre la proporció àurea . Aquest tema m’encanta perquè tracta d’un fet natural que es compleix a molts objectes, com el espiral nautilus o fins i tot a l’esser humà, de manera involuntària

La naturalesa considero que és magnífica, ja que, crea aquesta proporció extraordinària només pel fet de poder sobreviure millor.

Quan cada dia penso el que fa la naturalesa per nosaltres m’avergonyeixo del que els humans li estem fent i el mes preocupant és que quan destrossem la naturalesa directament ens estem destrossant a nosaltres.

Xavi

Divendres passat vaig anar al cinema a veure ‘Promoción fantasma’ amb una amiga. La sessió començava a les 20’30h i, com que teníem temps, vam estar voltant pel centre comercial un parell d’horetes fent bàsicament el burro.

Més que una amiga és una germana per a mi. No ens veiem gaire sovint i parlem més aviat poc, però el simple fet d’interessar-nos l’una per l’altra quan ens necessitem fa que la nostra relació sigui especial. Ens coneixem des de fa bastants anys però han sigut els darrers els que m’han fet veure que ens complementem con dues gotes d’aigua. No som iguals ni molt menys, però ser diferents és el que ens crea aquesta complicitat gairebé indestructible.

És un any més petita que jo, encara que basant-me en la seva maduresa interior podría dir que em supera d’edat. Tenim gustos més o menys semblants per a tot i ens entenem amb una sola mirada que, de vegades ens ha portat fins a la llàgrima del riure.

Veure-la trista és com veure una floreta pansida i no m’agrada gens. Em surt un instint maternal, i encara que sigui pràcticament impossible tenir aquesta sensació amb 15 anys respecte una noia de 14, jo la sento cada cop que penso que algú pot trepitjar la meva floreta.

Ella ho sap tot de mi i m’estima, amb els meus pros i contres que no són pocs. En realitat l’excusa d’escriure sobre el cinema és el que m’ha impulsat a poder valorar-la com amiga i el que és millor, com a una germana petita de sang diferent.

Sé que apreciarà que hagi pensat en ella una estoneta perquè sap perfectament que no acostumo a mostrar gaire els meus sentiments. No crec que la perdi durant el transcurs de la vida però si es donés el cas sé que la podré trobar al meu cor, al apartat de persones molt importants.

Paula

Des que estic enganxada a un sofà les meves prioritats han canviat bastant. De voler que s’acabin els dies de classe per poder gaudir del cap de setmana, he passat a considerar els dies com a números, cada dia un número més i a la vegada un número menys. De voler jugar el màxim bé possible els partits de bàsquet, a aconseguir doblegar la cama com a mínim noranta graus. De queixar-me de l’estrés i desitjar unes vacances com abans millor, a tenir tot el temps lliure del món, més del que m’agradaria.

Crec que per primera vegada, tinc un problema que em molesta de veritat, sovint em preocupo per coses estúpides, suposo que estic massa acostumada a que les coses vagin bé. En fi, tinc la sensació que estic atrapada en una espècie de parèntesi. Com en una bombolla que m’aïlla del exterior, com si el món s’hagués detingut mes enllà del meu menjador. Però no és així.

Quan tinc l’oportunitat de contactar amb l’exterior me’n adono que tot segueix, tot el meu món segueix i jo estic completament fora de joc, cosa que em preocupa. Em preocupa tot, em preocupen les classes que no faig, les preguntes que no em fan i que per tant, en el seu moment no sabré respondre, les coses que em perdo, les coses que deixo de fer. Tot en general.

De totes maneres, em va bé. Tot i que la meva cicatriu sembla digna de Frankenstein, el metge diu que se m’està curant la mar de bé i que el meu progrés és molt correcte. Escric ara perquè estic just al mig de tot el procés: Fa tres setmanes que em van operar i queden tres setmanes perquè em treguin el guix.

La veritat és que jo i el guix tenim una relació d’amor i odi, m’explico: Per una banda, em molesta moltíssim, com qualsevol guix. No puc caminar còmodament i m’impedeix moure’m com a una persona normal. Però per altra banda (com que és un guix amb cremallera i me’l puc treure) quan no el porto em sento molt insegura, sembla que la meva cama sigui de goma i que amb qualsevol moviment, per lleuger que sigui, se’m pot trencar per totes parts.

En fi, en aquests moments l’únic que vull és recuperar-me ràpid i poder està bé el més aviat possible.

Laura

“UNA FAMILIA BRITÁNICA PODRÍA IR A LA CÁRCEL POR VOLVERSE AUTOSUFICIENTES E INDEPENDIENTES DEL GOBIERNO.
1 de septiembre de 2011

“La familia Mason abandonó la vida en la ciudad para vivir en un terreno de 400 metros cuadrados que les pertenece, se instalaron allí con su autocaravana y producen sus propios vegetales y huevos orgánicos. Los Mason, una pareja con dos hijos de 8 y 9 años, lo han trabajado por dos años con técnicas de permacultura y jardinería. Ahora el gobierno podría expulsarlos por que según ellos el terreno solo se puede usar para cultivar y no para vivir en él.

Los Mason tenían un sueño: lograr una vida acorde a su filosofía, y volverse sostenibles y ecológicos. Para eso adquirieron un terreno de 400m2 en el campo, compraron un caravana que contase con energía solar, y comenzar a cultivar un camino duro para algunos pero cuando se tiene pasión por lo que se esta haciendo, hasta la tarea mas dura parece fácil, y lo lograron ese fue el principio de sus problemas.

El terreno que se encontraba abandonado y que ellos consiguieron transformar en una huerta productiva con manzanos y todo, de donde obtienen el alimento para ellos y su familia, además de proveer de huevos y verduras ecológicas al cercano pueblo de Willand. Pero el consejo del distrito ahora les pide que abandonen su tierra y su casa por que según ellos esos no son terrenos habitables, solamente se pueden destinar para cultivo y de no hacerlo podrían ser desalojados y hasta enfrentarse a la cárcel.

Los Mason, hace ya un tiempo que tratan de conseguir un permiso que les permita vivir en su terreno de forma legal, que se le negó en 2009 y que está en proceso de apelación. Las razones del Consejo para la denegación del permiso se basa en que según su opinión la pareja no tenía un “plan sólido de negocios”.

Entonces quieren obligar a esta familia, a dejar su sueño, volver a la ciudad y convertirse poco mas que en mendigos, la familia no cobra ningún tipo de subsidio del estado, los niños van a la escuela y cual es el real problema del gobierno, no lo se podría suponerse que no pagan los suficientes impuestos y no consumen quizás sea eso.

Sin embargo, varias personas de todo el país se han dirigido al Consejo en apoyo de la familia Mason. Anne Wallington, cuya familia ha tenido un intereses en el pueblo durante 44 años, escribió al Consejo en apoyo de los Mason, alabando su trabajo en la recuperación de lo que se “estaba convirtiendo rápidamente en tierras abandonadas”. David Thompson, quien también vive en el pueblo, dijo que “están tratando de cumplir con el compromiso del Gobierno de cuidar del medio ambiente y esta es la última huerta en las cercanías de Willand”.

Sin embargo el Consejo continúa sin enterarse, y es que las leyes parecen no estar hechas para familias como los Mason. Esperemos que alguien se apiade de esta familia y logre alguna solución que les permita continuar con su sueño y vivir su vida como ellos quieren. El estado no debería interferir en el camino a la felicidad de las personas, más bien debería ser garante del bienestar de las mismas, pero en este caso ocurre todo lo contrario.

Artículo escrito por Raul Mannise para ecocosas.com basado en noticia de This is Devon.”

Estoy segura de que si todos viviéramos como esta familia ha intentado, siendo autosuficientes e independientes de manera autónoma, sostenible y ecológica, podríamos vivir mucho mejor (felices), nos haríamos un favor y a su vez, le haríamos un favor al planeta.

Pero el gobierno nunca lo permitirá porque no les interesa nada más que el dinero y si lo hicieran no les saldría rentable. Parece que les da igual que haya gente muriendo de hambre y sufriendo de enfermedades, y también que la Tierra esté tan deteriorada y siga menoscabándose. Aparentan que les es indiferente todo esto mientras reciban plata. Son de lo más avaricioso, destructivo y materialista, y de lo menos sensible, humanista y naturalista.

Yo pienso que nos tienen engañadísimos y el primer medio por el que nos engañan es la educación. Desde pequeños nos enseñan a callar, obedecer, sentar y hacer las cosas que nos dicen que hagamos cuando nos dicen que las hagamos. Nunca hemos podido escoger que queremos aprender y cuando lo queremos aprender. Lo que quiero decir con todo esto es que pienso que nos tendrían que dejar crecer libremente e interiormente antes que nada.

Si desde pequeños no nos hubieran basado tanto en teoría y hubiéramos aprendido y desarrollado prácticas de distintos ámbitos/campos, luego cada uno según su experiencia sacaría su propia teoría. Tendríamos todos prácticas en común y teorías libres, diferentes y personalizadas. Seria un mundo libre donde las personas tendrían una conciencia innata y no necesitaríamos ni leyes, ni normas, ni instituciones…

Entonces nos espabilaríamos más independientemente y nadie tendría que trabajar para nadie más que para uno mismo y a la vez lo compartiríamos todo porque todo sería de todos, no habría nada individual. La gente viviría en comunidad y contribuiría con amor para ella. Nos libraríamos de vergüenzas y iríamos desnudos excepto para refugiarnos del frío (somos puros tal como somos y los ideales de belleza son la naturaleza y la pureza). Tendríamos más contacto con la Tierra y la valoraríamos más por acogernos como madre.

Me da pena que el mundo sea así. Y aunque no soy nadie para decir como deberían ser la cosas, pienso que las cosas no son como deberían ser.

Celia

El dijous passat va nevar a Vilassar de Dalt i tot i que semblava que nevava prou com per què es formés una capa de neu al terra, es desfeia només tocar-lo. Em va agradar ja que aquí gairebé mai neva, de fet, des de l’ultim cop que va nevar en feien dos anys. Més tard ens van dir que podriem sortir a les 14h però jo vaig marxar abans perquè la gent ja estava marxant cap a casa seva i faltaven professors.

Va ser un bon dia ja que ens van deixar sortir abans d’hora, tot i que crec que no feia falta perquè la neu no va cuallar i no impedia que es poguéssin fer les classes, encara que no em queixaré ja que preferia quedar-me a casa.

Adrià

Va parar el despertador a la tercera repetició, com sempre. Va desfer-se del llençol de la mandra i va aixecar-se davant d’un nou dia. Decidida a esmorzar, amb la cara encara somnolenta, va obrir la nevera i va observar el seu contingut. Tristesa i alegria. “Mmmm … avui toca alegria, que caduca aviat! La tristesa per un altre dia, que no té data de caducitat “, va pensar. Després de l’últim glop de vitalitat i de l’última mossegada al bocata de la maduresa, va anar al lavabo i va entrar a la dutxa. L’aigua la va sorprendre de cop amb la fredor i sense cap mena d’avís, va obrir l’aixeta de la dolçor i va aconseguir la temperatura perfecta. Amb el sabó de la sinceritat es va netejar l’enveja i la falsedat i es va assecar amb la suau tovallola de la delicadesa. Es va dirigir despullada, sense cap tipus de pudor, cap a la seva habitació per vestir-se. Roba interior alegre, pantalons texans i camisa verda esperança. Es va calçar amb les sabates de la valentia i va adonar-se’n que ja no li venien grans. Va veure que arribava tard després de mirar el rellotge, que tant es menja el temps que desaprofitem. Va anar una vegada més al lavabo per pentinar-se el seu llarg cabell ros amb una mica de pressa. Es va maquillar, com sempre, tapant algunes de les imperfeccions que, al cap i a la fi, tots tenim. Va sortir corrents i va agafar al vol la jaqueta vermella. Va tancar amb doble volta la porta de l’amor i va córrer enèrgicament per l’escala de la vida. Un cop al vestíbul, va obrir de bat a bat la porta de les grans esperances i va tancar la dels somnis trencats i promeses oblidades. Ella, tan maca, tan viva, tan dona. Disposada, un dia més, a menjar-se el maleït món.

Jade

Com diu el títol, per fi ha nevat. Amb aquesta frase no em vull referir aquí a Vilassar sinó on ha de nevar, a les muntanyes. Aquí només causa destrosses i és una molèstia, però també va bé de tant en tant.

Referint-me al tema que havia començat, és que ja ha nevat a les pistes andorranes, per fi podem anar a fer el meu esport preferit que és l’esquí.

Des que va començar la temporada no havia nevat res, només havia fet una mica de fred per així per poder fer neu. Teníem un anticicló aquí a Espanya que no deixava passar res i tot anava directe a els Alps, que em tenien envejós amb els seus 5-6 metres de neu. Però entre aquesta setmana i la passada ha fet una nevada d’1-2 metres que ja li ha donat el color esperat, just a temps per un esdeveniment molt especial com es la copa del món femenina d’esquí.

Joan Ros